dijous, 30 de juliol del 2009

La meva millor amiga

La meva millor amiga està boníssima. Literalment és un bombó. Rossa, mona de cara, primeta, pits ferms i ben posats i un cul preciós. Evidentment no és per això que és la meva millor amiga. Considero que és la millor noia que mai he conegut, i trobar-la a ella m'ha fet molt de bé. Tenia tots els ingredients perquè me n'enamorés només parlar-hi per primer cop, i així va ser. Ens havíem vist quatre estones que ja me li havia declarat. Em va dir que volia que només fóssim amics. I ens vam convertir en molt bons amics; ens ho explicàvem pràcticament tot. Em deia que em veia com un germà. Més endavant va començar a sortir un noi. Em va fotre, però ho vaig acceptar. Si no podia estar amb mi, que estigués amb qui ella millor se sentís. La comunicació va deixar de ser tant íntima, ara ja tenia amb qui compartir el seu interior. Aquesta relació va durar més d'un any, amb alts i baixos. Era a mi a qui trucava plorant quan tenia algun problema i més d'un dia vam acabar abraçats al cotxe, consolant-la, com amics. Fa unes setmanes que han tallat, diu que definitivament. Sembla mentida, però quan sabia que estava amb ell jo restava tranquil i indiferent. En canvi, des que sé que està lliure i desaprofitada un neguit recorre el meu interior, estic nerviós i em costa dormir. Penso que una tia com aquesta és la que necessito però crec que no tinc cap possibilitat. Per altra banda, encara em posa més nerviós que una meravella com aquesta pugui acabar a les mans d'un trepa qualsevol que la faci infeliç. M'explica el tipus de persona que diu que li agradaria trobar i m'hi veig reflectit, però després es mira xics més macos. Algun cop m'ha dit que la humilitat és una de les meves virtuts, però no puc deixar de pensar, amb total falta d'aquest valor, que mai podrà trobar ningú que l'estimi com jo ho faria.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Curso de iniciación al castellano

Caminant ahir per Tarragona, veig un cartell a la porta d'un bar. Deia "Curso de iniciación al castellano", amb el nom de l'acadèmia que el donava i que estava subvencionat per la Generalitat de Catalunya per a treballadors en actiu.
He de dir que em sembla bé que es fomenti l'aprenentatge de llengües, però a veure... a qui va dirigit aquest curs? Tenint en compte que qualsevol persona que ha nascut a Catalunya o hi viu des de fa força temps parla castellà, he d'entendre que aquest curs va dirigit a immigrants que fa poc que viuen aquí. Si fa poc que viuen aquí, segurament no deuen parlar català. És evident que si és per l'esforç que els catalanoparlants fem en ensenyar-los-en i fer-los veure que és una llengua útil, no en deuen saber ni una paraula. Llavors, si són immigrants acabats d'arribar, no els hauríem d'ensenyar català? És que no els volem integrar? És que els volem convertir en inmigrants per tota l'eternitat? És que no volem que ens entenguin? O és una qüestió de classes i si són immigrants i per tant de classe baixa, han de parlar castellà?
Subvencionant cursos com aquests, està clar que no anem enlloc i mai tindrem una societat on tots ens entenguem i ens en sentim part. Perquè vés i digués a un immigrant d'aquests que estan fent el curs d'iniciació al castellà que després n'ha de fer un de català... Si ni nosaltres mateixos ens creiem que el català és una llengua d'integració, pleguem la paradeta i dediquem-nos a una altra cosa... N'estic fart de sentir grans defensors de la llengua catalana parlant en castellà a qualsevol persona que no coneixen o sobretot si el veuen una mica morenet, encara que sigui un fill de català i brasilera que ha viscut tota la vida aquí, i el pobre noi ha d'anar explicant cada vegada que parla el català millor que ells...

Recordo també fa no gaires anys, em penso que passant per Tremp que vaig veure que l'ajuntament oferia cursos de castellà per immigrants... Ja té trons ensenyar-los castellà, però molt més en una zona on no el parla pràcticament ningú...

dimecres, 22 de juliol del 2009

Dos i dos fan quatre (II)

Ja fa bastant que vaig dir que no em creia gens ni mica de que guanyéssim res amb el nou sistema de finançament. I m'hi mantinc. Primer de tot, perquè no entenc d'on surten les xifres del tripartit. Em sembla que se les inventen. I bàsicament, pel que ja vaig dir: dos i dos fan quatre. Si has de repartir el que sigui i a un n'hi dónes més, a un altre n'hi has de donar menys. No pot ser que et demanin més, tornis a repartir i tothom estigui content. Si hi hagués algú que rep menys que fins ara, ja s'hauria queixat, i no ho ha fet, fins i tot els governs autonòmics del PP han fet allò d' "agafa els diners i corre". Em crec, això sí, que la Generalitat de Catalunya rebrà més diners i que potser podrà eixugar una mica el dèficit. El que no em crec és que sigui Catalunya la que rebrà més diners. Perquè, d'on sortiran tots aquests diners que rebrà de més la Generalitat? Hi veig quatre opcions:
1. Els deixaran de donar a altres autonomies. Ja he dit que no m'ho crec, i que si així fos ja s'estarien queixant. En canvi, tothom fa càlculs amb el que rebrà de més.
2. Els deixarà de gastar l'estat a Catalunya. És la opció més creïble i que més em quadra. L'estat dóna diners a la Generalitat i a canvi se'ls deix de gastar ell directament aquí. Total: els ciutadans no hi guanyem res.
3. L'estat s'endeuta. No només no hi guanyem, sinó que hi perdem, perquè el deute tard o d'hora s'ha de pagar.
4. S'apugen els impostos. El mateix, de res em serveis més despesa pública a Catalunya si m'apugen els impostos.
5. La Generalitat realment no rep més diners. Tampoc ho descarto. Moltes xifres i especulacions per d'aquí a uns anys, però que al final ja veurem si es materialitzen.

Conclusió: Perquè els nostres diners s'inverteixin i es gastin a Catalunya necessitem (almenys) un concert econòmic com el basc (inclòs Navarra). Això sembla que a Espanya no estan disposats a acceptar-ho, per tant la única solució és tenir un estat propi. Això enllaça amb un tema del que ja parlaré d'aquí a uns dies: Reagrupament.

dijous, 16 de juliol del 2009

Per què sóc independentista? (Resposta a en Cesc)

En el meu anterior escrit titulat "Per què sóc independentista", el blocaire Cesc m'ha fet un comentari que li he volgut contestar. Com que m'ha quedat molt llarg, prefereixo penjar-ho com un nou escrit. A veure si més gent hi diu la seva.


1. Els tics malgastadors del govern català no són més que els de molts altres governs, inclòs l'espanyol. Ho he dit mil vegades i que quedi clar que no tinc ganes de defensar en Carod ni ningú, i que és veritat que gasten en animalades, però el govern espanyol (o el de Madrid) també ha gastat en mil animalades i això no surt enlloc o si surt no se'n fa cas.
Si els diners els tenim nosaltres, sempre podrem escollir qui els ha de gastar. Si creiem que es malgasten, en votem a un altre i ja està. El que no pot ser és que paguem més que ningú i rebem els que menys. Com que no em sento pas identificat amb Espanya ni em sento espanyol, penso que als espanyols els hem de donar tants diners com als francesos i als australians: zero. Si penses així, no sé que hi fas al PP, partit totalment oposat a això i partit espanyolista però que està a favor que alguns espanyols tinguin uns drets que altres no, diga-li concert econòmic.

2. Home, si vas a una mani espanyolista amb una senyera està clar que et tractaran bé. Diran: "mira, un catalán de los nuestros" i està clar que del que n'hi ha poc s'aprecia més. Tu ves a Madrid a fer una manifestació per demanar el concert econòmic que dius defensar, a veure si et reben tant bé. Està clar que la catalanofòbia és un fenomen estès. Molta gent creu que els catalans estan robant els diners d'Espanya, però en canvi no volen ni sentir-ne a parlar de que Catalunya sigui independent, simplement perquè frueixen tenint-nos agafats. No tothom és igual, però si fos pel sentiment majoritari i sobretot per la voluntat dels partits polítics, Catalunya seria una regió més d'Espanya on el dia de la festa major es ballarien sardanes i es llegiria un poema de Maragall en català... Quan ve un immigrant aquí i té els collons de dir que ell té dret a que els seus fills rebin educació en castellà, ho fa des del racisme i un sentiment de superioritat envers els altres. Només si un se sent superior i sent que la seva llengua és més important i que té un domini sobre l'altre s'atreviria a demanar això. No sé de cap espanyol que hagi emigrat a cap altre lloc i se li hagi ocorregut demanar això. Per cert, que fa segles, Quevedo ja va fer versos en contra dels catalans dient-nos lladres... la cosa ve de llarg. Un cop vaig llegir un article, escrit per un andalús, que deia que la catalanofòbia havia substituït la judeofòbia després de l'expulsió d'aquests. I has llegit l'editorial del Mundo d'avui? Diuen que no hi ha catalanofòbia, només fòbia al Montilla i a ERC. Sigui com sigui, aquest govern té majoria al Parlament escollit pels catalans... El propi editorial del mundo, que diu que no n'hi ha, és un gran exemple de catalanofòbia, acusant-nos d'insolidaris, de voler més que ningú i difonent els falsos tòpics de que rebem més que ningú i som uns aprofitats. Quan parles malament d'algú sense parar, és normal que se li acabi agafant mania.

3. Conec la història, així que per aquí no m'agafaràs. Hi va haver una guerra, coses d'aquelles èpoques, i com a conseqüència d'això, Catalunya i la resta de la Corona d'Aragó van ser annexionades a Castella, van perdre les seves institucions i lleis per passar a ser governats a la manera de Castella. Això és una conquesta. I si després, pels motius que sigui, milers i milers de ciutadans del país conqueridor van a viure al conqueridor, molts sense cap ganes d'adaptar-se i tenint clar que allò és el seu país i que allí manen i tenen els mateixos drets que si estiguessin a casa seva, això és una colonització.

4. Espanya ens va en contra. Sí. La idea és de dissoldre Catalunya en Espanya. Fer que poc a poca la nostra llengua i consciència nacional vagin desapareixent. I tenir-nos sotmesos. Només així s'entèn que tinguessin clar que l'estatut aprovat pel Parlament s'havia de desfigurar i que no ens permetin ni el concert econòmic i mantinguin la seva superioritat cultural. I a més, són antidemocràtics perquè diuen que ni que fóssim majoria no ens en podríem separar, simplement perquè neguen la nostra existència com a poble. Som uns més d'Espanya i les fronteres de la nostra comunitat autònoma són simplement unes fronteres administratives com ho són les de Múrcia o la Rioja. Si demanem autonomia en donen a tothom (descafeinada, això sí) encara que no ho hagin demanat. Si demenem un canvi en el finançament, el mateix, tot perquè mai siguem diferents als altres.

5. Tens el dret a sentir-te identificat amb les banderes que vulguis, però jo quan veig una rojigualda veig l'ocupant. I encara que m'ho miri amb ulls neutres, hi veig una gent i una manera de ser diferent, com ho puc veure en qualsevol altra nació. Els respecto com a qualsevol altra (mentre no em vulguin trepitjar a mi) però no sóc com ells. No entenc que un català es pugui identificar amb qui ens menysprea i no ens accepta tal com som.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Per què sóc independentista?

Aquesta tarda estava parlant per internet amb un amic. És un xic no massa interessat per la política i gens independentista, o més aviat que passa bastant. M'ha preguntat sobre això del finançament, si és veritat que ara estarem per sempre per damunt de la mitjana, i històries d'aquestes, que evidentment li he dit que tot això eren triomfalismes del tripartit que tot continuava igual que sempre, que ens en donarien deu per un cantó i ens en robarien vint per l'altre. Després d'això, m'ha preguntat si era independentista i li podia donar motius per ser-ho. Mai m'havia plantejat resumir breument els motius de perquè vull l'autogovern del meu país, però em penso que en poques paraules ho he deixat ben clar:

1. Perquè formar part de l'estat espanyol és un mal negoci, perquè sent una regió rica, hem de mantenir a les pobres i això fa que ens faltin aquí moltes infraestructures, o que la gent gran poguent cobrar una pensió molt més alta no la cobrin.

2. Perquè a sobre d'aprofitar-se de nosaltres, a Espanya ens odien i ens tenen mania només per ser diferents.

3. Perquè formem part d'Espanya "por derecho de conquista" i al segle XX les coses es fan democràticament.

4. Perquè com a cultura diferenciada és millor que tinguem un govern propi, ja que com que la cultura majoritària a Espanya ens va en contra, anem camí de l'extinció

5. I bàsicament perquè em sento diferent i no m'identifico amb els seus símbols, cultura, etc...


Al final m'ha dit: "Home. Tinc que reconèixer que tens raó."

diumenge, 12 de juliol del 2009

Sanfermines

He de començar dient que durant aquesta setmana, cada dia a les vuit menys deu he estat ja davant del televisor esperant veure les curses de Sant Fermí a Pamplona, el ritual dels càntics etc.
Estèticament em sembla d'una bellesa aclaparadora les imatges dels bous i toros corrent darrera tota aquella gent vestida de blanc amb el mocador vermell. Això és tele-realitat de debò, infinitament millor que qualsevol Gran Hermano o Illa dels Famosos: un grup de persones davant d'unes feres amb les banyes esmolades, jugant-se la vida.
Per altra banda, correr davant d'un toro, em sembla la cosa més absurda del món. Jugar-se la vida davant d'aquell animalot em sembla que no pot haver sortir de cap ment racional. No em puc imaginar cap mort més absurda que la d'aquell noi que ma morir dijous amb una banya atravessant-li el coll. Igualment, absurdes, per brutals, em semblen les imatges de la cursa d'aquest matí amb un toro atacant sense pietat un corredor ferit indefens, que ha acabat en estat molt greu.
He de dir també que no m'agrada que es torturin els animals i que em sembla de salvatges primitius disfrutar fent-ho.
I després de pensar tot això no arribo a cap conclusió final. S'han de mantenir aquestes curses pel seu atractiu i per la tradició que representa, o s'han d'eliminar perquè és simplement posar vides en perill de la manera més contrària al sentit comú? Està clar però, que si jo formés part de l'Ajuntament de Pamplona no estaria massa tranquil i content organitzant festes on la gent pot morir o on segur que algun ferit greu hi haurà. A banda que sembla que només serveixen per omplir la ciutat de borratxos i pixarades per tot arreu.

dimecres, 1 de juliol del 2009

El català, llengua deixada, oblidada i maltractada

Avui han els resultats d'una enquesta d'usos lingüístics. Els resultats no podrien ser pitjors per al català en tots els aspectes, però en destaco un: El català només és la llengua d'us habitual del 35,6% dels habitants de Catalunya, enfront del 45,9 % del castellà i un 12% que utilitzen les dues i un 5,4 que n'utilitza d'altres. Els percentatges favorables al català no fan més que baixar en tots els territoris i són superats pel castellà pràcticament a tot arreu. Això és un greu problema, és clar, però no hauria de ser per sí una malaltia terminal. Gairebé un 35,6% dels habitants del país, ferms amb la seva llengua, i la gran majoria de la resta que l'entenen, poden mantenir viva la llengua. El principal problema és que aquest terç de la població, tot i tenir el català com a llengua habitual, no s'hi mantenen ferms i la deixen de banda tant aviat com en troben un que els parla en la llengua estrangera majoritària. Una llengua, que la pots canviar sempre que l'altra te'n parla una altra, no és una llengua útil. Com els podem dir que la parlin? Per què quan veiem una persona que intuïm que no és d'aquí li parlem en castellà? És que els immigrants del Marroc, Romania, Senegal o d'on sigui venen sabent castellà? O és que els resulta més fàcil per algun estrany motiu? Jo crec que la dificultat que puguin tenir amb una o altra llengua és la mateixa i aprendran la que els parli la gent. Si tothom els parla en castellà, el seu interès per aquesta llengua serà nul, i ho entenc perfectament. I no entro en els sud-americans que normalment són de difícil integració perquè com que aquests sí que venen aquí sabent castellà es pensen que són com a casa seva. Tot això sí que és una malaltia terminal per la llengua, i no si la parla un 35 o un 60%. Com digué Sanchís Guarner i ens recorda Vicent Partal en el seu mail obert d'avui: 'Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen.' Si continuem així, correm el risc d'irlandització: Tothom sabrà parlar català, però només s'utilitzarà en alguns actes oficials i poc més, com una cosa folklòrica, com ja comença a passar al País Valencià.
I entro en l'últim dels problemes que li veig a la salut del català, i potser el més greu. Em refereixo al maltracte que rep la llengua per part dels seus parlants. La majoria no parlen català, sinó que parlen castellà utilitzant paraules catalanes. El català que sento al carrer i fins als mitjans de comunicació en boca de gent amb molta formació és patètic i fa plorar! Gent que ha anat a la universitat i no sap parlar català! Utilitzen el "tenir que" sense parar, el verb haver com a auxiliar ja ni el coneixen, diuen les "tres i mitja" en lloc de dos quarts de tres, o es "donen un petó" en lloc de fer-lo. Els pronoms febles no saben ni el que és i si els cau una moneda al terra, "s'ha caigut" i llavors "hi ha que fer" alguna cosa per recollir-la. És deplorable sentir un professional català per la ràdio dient aquestes coses... i no parlo del nivell a les universitats, que he vist fulls d'exercicis utilitzant expressions d'aquestes. Sort que no sóc professor, perquè no aprovaria ningú que en un exàmen fes faltes gramaticals tant bèsties com aquestes! Moltes vegades hi ha gent que es preocupa molt per l'ortografia o el lèxic, sense adonar-se'n que és la gramàtica el que se'ns està desfent! Per molt que utilitzem lèxic català, si el que tenim és una frase pensada en castellà, això no és ni català ni és res.
Una llengua així de deixada, oblidada i maltractada pels seus parlants no la salva ningú. És més, no sé ni si val la pena que algú s'esforci en salvar-la.