Ja n'hi ha prou de permetre'ls-ho tot, no?

Primer de tot, posem totes aquelles coses que s'han de posar abans que et comencin a insultar:
Què sí, que els de Hamàs són uns terroristes malparits i que tots els islamistes només ens portarien a la barbàrie!

Un cop fets els aclariments: fins quan continuarà el món occidental donant cobertura al terrorisme de l'estat d'Israel? Disparar contra un vaixell a alta mar és terrorisme, fins i tot si els altres els disparaven amb tira-xines! I és terrorisme com bona part de les accions de l'estat d'Israel durant tota la seva existència. S'han de defensar, diran molts, i hi estic d'acord, però el principal problema és haver-los posat allà al mig. Perquè el problema no el tenen només ells perquè els seus veïns els volen enviar al mar, cosa que segurament tots nosaltres voldríem fer si ens fessin el mateix que van fer a la gent que vivia a Palestina; el problema el tenim ara tots. El conflicte d'Israel només porta a un xoc entre el món musulmà i l'occidental defensor d'Israel. Evidentment que ara no se'ls pot llençar al mar, però si el món occidental començant pels Estats Units s'hi posés, se'ls podria fer desocupar Cisjordània i comportar-se una mica com a persones... que ja va sent hora!
Quan es diu tot això sempre surt algú (la Rahola la primera) dient que perquè no dius el mateix sobre l'Iran, sobre el Sudan, etc... però que jo sàpiga ni l'Iran, ni el Sudan, ni Corea del Nord estan emparats per la civilització occidental de la que jo em sento membre, per això m'indigna deu vegades més el que fa Israel, perquè se suposa que són dels nostres, o almenys que estan emparats per nosaltres. Ja va sent hora de que se'ls posi al seu lloc. No us sembla que ja els hi em comportat masses coses?

Nespresso

Avui en dia sembli que si no tens una Nespresso no siguis ningú. Vagis on vagis sents gent parlant de la grandesa d'aquest invent. Avui mateix les meves companyes han estat mitja hora parlant-ne. No hagués dit mai que una conversa sobre cafès en la que hi participen simples consumidors pogués donar per tant.
Han parlat de la fortuna que es gasten cada mes en càpsules i dels diferents tipus de cafès. La més pija de totes elles, de seguida ha començat a anomenar una infinitat de varietats diferents, destacant-ne les propietats de cadascuna. Jo no he obert boca en tota l'estona ja que no sóc especialment aficionat al cafè i quan me'n faig, me n'acabo fent un d'aquests solubles que només cal tirar una cullerada de cafè a la llet i ja es desfà sol. No ho hagués dit, més que res perquè no tinc necessitat de parlar de ximpleries amb elles, però segur que haguessin pensat que sóc un pringat, un antiquat i un rata. Em sembla molt bé que per la gent que els agrada el cafè hi hagi aquestes màquines que diuen que els fan tan bons i ràpid, però em penso que per la majoria no és més que una moda passatgera per demostrar que estàs al dia i quedar bé el dia que tens convidats.

I quan la gent mira Perdidos, ja no pot pensar en res més...

Em permeto d'agafar aquesta frase d'una cançó d'Els amics de les arts, grup del que parlava anteriorment, per parlar d'aquesta magnífica sèrie de televisió.
Avui, com un friki més, m'he aixecat religiosament a un quart de set per veure el desenllaç de Lost, la sèrie que em tenia enganxat des de fa uns anys. No sóc gaire de mirar la televisió i menys sèries, però en vaig sentir a parlar ja fa uns anys, i vaig voler mirar-la jo mateix aprofitat que La 2 l'estava re-emetent. La vaig veure un dia i ja m'hi vaig enganxar. Vaig devorar la repetició de les primeres temporades en un estiu i després ja em vaig enganxar a baixar-me cada setmana el capítol d'internet just s'estrenava, ja que era impossible dependre dels capritxos i maltractaments de les televisions d'aquí, a més del plaer de veure-la en versió original.
Crec que veure aquesta sèrie ha estat una gran experiència. Sens dubte és una obra mestra dels nostres dies. El final m'ha deixat tan trasbalsat que no he fet res de bo en tot el matí. Primer, decepcionat, bastant decepcionat. Però a mesura que hi he anat pensant, li he anat trobant la grandesa. Una sèrie com aquesta havia de tenir un final així. Si res del que ha passat en les sis temporades ha tingut cap lògica, perquè n'havia de tenir el final? Per molt creatius que siguin els guionistes, difícilment haguessin trobat algun final que ho solucionés tot i aclarís les incògnites. He de reconèixer que últimament fins i tot s'havien passat. Cada cosa que passava era un disbarat més gran que l'anterior, però anàvem aguantant, amb l'esperança que al final tot tindria una explicació i es lligarien caps. De cap no se n'ha lligat ni un, en tot cas se n'han obert més i cadascú que se'ls resolgui a la seva ment. Potser millor així.

Disc: "Bed & Breackfast" dels Amics de les Arts

Els hi acaben de donar el premi al disc català de l'any 2009 de Ràdio Quatre i un munt de premis de la revista EndeRock, entre ells el de millor cançó per "L'home que treballa fent de gos" i de forma més que merescuda.
He conegut als "Amics de les arts" no fa pas gaire i per casualitat per internet, però em van sorprendre i enganxar des del començament. Cançons fresques, amb lletres que parlen de temes quotidians amb un toc d'ironia.
Crec que la música en català va a l'alça després d'una època d'impàs marcada pels èxits del rock català als noranta, estil però, que ja fa molt que està en decadència. Grups com aquest o els Manel, Mishima o cantautors com en Joan Miquel Oliver, han trobat un altre camí amb un pop quotidià. No en diré res més, escolteu-lo i jutgeu vosaltres mateixos. Ja us dic que si us agrada, se us enganxarà i no podreu deixar de cantar-la.

Fan falta 127.000 persones a les forces armades?

Ahir, llegint a la Vanguardia la informació sobre les retallades d'en ZP, hi havia uns interessants gràfics sobre la distribució dels funcionaris per sectors i per administració. Em va sorprendre que una part important dels funcionaris de l'estat són els qu formen part de les forces armades. Ni més ni menys que 127.000 persones! El primer que em va passar pel cap és: en fan falta tantes? Entenc que un estat que té compromisos internacionals i forma part de l'OTAN pot haver de tenir unes forces armades, i no vull entrar ara en la discussió d'exercit sí, exercit no; el tema és un altre. Entenc que en un moment donat pugui fer falta enviar dos mil soldats a l'Afganistan, 1.000 a Kosovo i 500 al Líban, per dir alguna cosa. Entenc que encara que s'hi enviïn aquests, n'ha de quedar una bona reserva, per anar-los reemplaçant i que no siguin sempre els mateixos els que s'estiguin per allà. En fi, que entenc que es pugui haver de tenir un gruix de soldats, però 127.000? Tinc la sensació que amb uns 25.000 en sobrarien. Em penso que seria molt millor tenir-ne una quantitat petita i que estiguessin molt ben preparats i amb el millor material possible, no com ara que se'ls envia per aquells móns de Déu sense els vehicles blindats necessaris ni moltes coses que els fan falta. Per no parlar del reclutament, que com que no hi vol anar ningú han hagut de baixar el coeficient intel·lectual a partir de que se'ls agafava, per no agafar que molts d'aquests soldats són mercenaris estrangers. Sí, mercenaris sud-americans que veuen una oportunitat apuntant-se a defensar la pàtria i que evidentment després són els que tenen més números per anar als llocs perillosos. Si tan preocupats estan en reduir despeses, podrien començar per aquí també. Que si només se n'envien a l'exterior dos o tres mil, que fan els altres? O és que realment estan per garantir la unitat de la pàtria?

I ara ve el cruixir de dents

Després de mesos i mesos de llençar la casa per la finestra, ara tots en pagarem les conseqüències. El govern espanyol va a la deriva i ara fan un gir de cent vuitanta graus per evitar estimbar-se contra l'iceberg com ha fet Grècia. Què es pensaven? Quan es gasta per sobre de les possibilitats no es pot acabar bé. Perquè almenys haguessin gastat bé. Donar diners perquè la gent compri cotxes té alguna utilitat per l'economia del país a banda de beneficiar als que treballen venent cotxes i sobretot als fabricants estrangers? Jo crec que això va ser una política d'aquestes típiques d'en ZP de treure's conills del barret i prou. De que serveix que tothom es compri cotxes si al cap d'uns mesos no podràs pagar les pensions? Més val assegurar-se les pensions, i els subsidis d'atur, i la sanitat, i l'educació... Segurament en la situació actual no hi ha altre remei, però el que és injustificable és arribar a aquesta situació quan abans has fet com si no se t'acabessin mai els diners. Potser en el fons no és tan dolent que una classe hiper-privilegiada com els funcionaris cobrin una mica menys... però coi, que no aturin les prestacions a la dependència i a qui més ho necessiti. Que retallin totes les despeses inútils que han anat acumulant en els últims anys. I tot això és també vàlid per a Catalunya, tot i que em dóna la sensació, que tot i el que s'ha dit des de la caverna, la política econòmica i de despeses de la Generalitat ha estat bastant més racional. Sigui així o no, necessitem un govern que racionalitzi tot el sistema de despesa pública. L'estat espanyol s'està posant en un carreró que no sabem on porta... si tot fos tan fàcil com canviar de govern... però mirant quina és l'alternativa a l'estat, més aviat tremolo... El problema no són uns o altres, el problema és Espanya en sí.

Vull sentir als sociates criticant el referèndum il·legal de Barcelona

On són? Jo no els sento. On són tots els que deien que en època de crisi no es podia perdre el temps fent referèndums, encara que fos preguntant coses tan transcendents com la independència del país, i fins i tot encara que no s'hi destinés ni un cèntim de diner públic? I els que deien que no es poden fer referèndums sense l'autorització de l'estat? On és tota la xusma aquesta que els molesta que es pregunti sobre la independència però no que es gastin els diners de tots en una campanya d'imatge de l'alcalde. I l'advocat de l'estat, tampoc hi és? I la Falange no protesta perquè vulguin canviar aquella avinguda per on van entrar fa setanta anys? Quanta hipocresia, quant de dispendi i quanta cara dura. Jo que havia llegit blocs de regidors de la secta, amb comentaris totalment demagogs i sectaris en contra de les consultes populars sobre la independència i ara resulta que preguntar a la població està bé. Fins i tot està bé encara que no se'n puguin validar els resultats de cap manera. Fins i tot ocultant una de les opcions, que en terminals de vot electrònic sembla que aquest matí ni sortia. Això sí que és una "bufonada", com va titular algun diari del centre de la Messeta l'endemà del referèndum a Arenys de Munt. Potser per ser una bufonada de l'alcalde caldria ignorar-la i denunciar que això sí que és un referèndum de fireta, sense cap garantia democràtica. Però tot i denunciar-ho, tinc clar el que faria si visqués a Barcelona: votar la C, l'opció de deixar-ho tot tal com està, excepte el cap de l'alcalde, encara que no tindria cap garantia de que el meu vot fos tingut en compte. Almenys, a resultes d'això, com molt bé va dir en López Tena, ja sabem que fer referèndums no és il·legal, i no ho és ni tan sols si els convoca un ajuntament, si s'utilitzen milions d'euros de diner públic i les dades del padró.

Cagar fills

El passat cap de setmana vaig estar a casa d'uns amics que viuen en una ciutat del cinturó metropolità de Barcelona. A la nit, alguns volien sortir i em van convèncer per anar a una discoteca, es veu que bastant coneguda, situada en un polígon, no sé exactament a on. Només entrar-hi, vaig veure que allò més aviat era una cosa entre el Chikipark i killolàndia. Jo que em considero encara molt jove, allà em sentia com si fos un avi. Se suposa que allí s'hi pot entrar a partir de 16 anys, però n'hi havia que no devien tenir ni aquesta edat; a més que el normal seria que no hi poguessin entrar menors, que tampoc se'ls pot servir alcohol a aquelles hores, i menys d'altra graduació. Les adolescents, ben mones i maquillades elles, totes lluint escot, ensenyant cuixa, o les dues coses, anant clarament a provocar als mascles. Tinc la sensació que les adolescents cada cop estan més bones i cada cop són més guarres. Els killets, tots tallats pel mateix patró: ara es veu que el que es porta són dues arracades de brillants. Les cambreres amb tanga i ensenyant gairebé els pits. El soroll que sonava pels altaveus, alguna cosa tipus reggeton, molts i molts decibels per sobre del que es perjudicial per l'oïda. Allí es consumia alcohol sense cap control i es fumava sense parar. El DJ cridava al descontrol: "alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos..." i després animava a les adolescents a pujar a l'escenari i despullar-se a canvi de consumicions, cosa que no va passar, però pel que em van dir sí que passa algunes vegades. De sobte, veig que al meu voltant tothom s'aparta corrent: un crio comença a vomitar, amb una ona expansiva que ho pringa tot a dos metres. Just després sento una melodia molt coneguda pels altaveus: és la versió maquinera dels Segadors! Tots els killets entren en èxtasi i ballen contents, potser sense saber ni quina música és. Després ve una bona sesssió de música dance que em fa recordar bons temps, ja que posen tots els temes engaxosos que escoltava per la ràdio deu fer uns dotze anys, quan fins i tot els 40 Principals tenien un programa amb música d'aquest tipus. Ja són més de les quatre de la matinada i surten dues ties esculturals a l'escenari, amb poca roba, que comencen a tocar-se i fer-se petons fins a quedar totalment despullades. Crec que ja ho hem vist tot, i amb unes copes i uns graus de temperatura de més, és el moment d'anar a dormir, encara bastant estupefacte per tot l'espectacle de la nit.
Com poden permetre els pares que els seus fills estiguin a les tantes de la matinada en llocs així? Què no saben on van? No veuen com surten vestides de casa les seves filles? Per què els donen tants diners com per poder-se emborratxar? No veuen en quin estat arriben a casa al matí? No els preocupa el que puguin fer els seus nens tota la nit fora de casa? Potser és que estic fet a l'antiga i sóc molt de poble però diria que tot això només porta a una degradació moral de la societat, i no em refereixo a l'actitud dels fills, sinó a la dels pares que ha provocat la dels fills. I em ve al cap si jo seria un bon pare. Què faria la meva filla de setze anys quan em digues per sortir fins a les sis de la matinada perquè totes les seves amigues ho fan així i jo li digués que no? I si el fill de divuit em demana seixanta euros per sortir de festa i evidentment li dic que no?
El problema és que abans els fills es parien, ara es caguen.