Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges

dissabte, 21 d’abril del 2012

Bons i dolents


Trobo imprescindible l’article de Rafael Nadal avui a La Vanguardia titulat (Des)Memòria. N’estic fart i és vergonyós aquesta des-memòria històrica que ens estan fent empassar com a memorial democràtic i demés coses per l’estil que consisteixen en fer-nos creure que la Guerra Civil va ser una guerra de bons contra dolents i que de crims només en va cometre una part, ignorant que al 36 l’actitud d’anarquistes, comunistes i falangistes, cadascun en el seu bàndol va ser pràcticament la mateixa. Ens volen fer creure que va ser una guerra de totalitaris contra demòcrates quan a la zona republicana hi va haver una terrible revolució que va establir un règim de terror que res té a envejar el que es va imposar a la zona controlada pels sublevats, i on milers de persones van ser assassinats simplement per tenir idees diferents, o a vegades ni això, simplement enemistats personals, venjances o només per ser una mica més sensats que els seus assassins.
Fa uns dos mesos vaig haver d’anar al cementiri de Tarragona i voltant per allí vaig arribar al lloc on es veu que hi ha la fossa comuna on s’hi van enterrar tots els afusellats durant els primers anys del franquisme. El lloc s’ha dignificat, el que em sembla molt bé, s’hi ha posat un monument, unes plaques a una paret amb els noms, i unes explicacions. Segons aquestes, tots els morts que hi ha allí ho són per haver defensat la democràcia, la legalitat republicana i la llibertat de Catalunya, o bé havien estat morts per venjances. En definitiva, són els bons. No puc ni sóc ningú per jutjar-los, però n’estic segur que molts d’aquests afusellats havien estat persones que quan en van tenir ocasió també van imposar la seva justícia a base de sang, o bé per ser-ne executors directes, o bé per omissió i per deixar fer. Com també n’estic segur que n’hi ha que defensaven allò que allí s’explica, però precisament per això, mereixen una explicació més imparcial, potser ressaltant més l’arbitrarietat i profunda injustícia d’un règim totalitari.
Per altra banda, no sé si són més o menys, però durant els primers mesos de la guerra, els assassinats pels revolucionaris mentre el govern inoperant de la Generalitat i de la República mirava cap a un altre lloc, hi entraven a desenes en aquest mateix cementiri i igualment la majoria van acabar en fosses comunes. No mereixen aquests morts que també el memorial democràtic els recordi igualment amb un espai igualment dignificat? Doncs evidentment això no ho trobarem. Els feixistes ja els van dignificar, és veritat, però potser mereixen també una dignificació precisament democràtica, que expliqui que aquestes persones van morir igualment sota un totalitarisme igual que el que governaria després durant quaranta anys. Potser moltes persones en llegir-ho, es sorprendrien i no entendrien res... perquè si tots són dolents, llavors qui són els bons?

divendres, 23 de març del 2012

Vila de Perpinyà - La fidelíssima (al blog La Història desconeguda)

Us poso l'enllaç a aquest article que he escrit sobre una anècdota històrica relacionada amb la vila de Perpinyà al blog La Història desconeguda de na GukGeuk.

Vila de Perpinyà - La fidelíssima

És un blog, que encara que intermitent, us recomano molt si teniu curiositat per les anècdotes històriques, ja que hi ha escrits molt interessants.


dijous, 24 de desembre del 2009

L'avi Macià

En memòria i homenatge al President Macià, reprodueixo un poema que una senyora va recitar per telèfon al programa El Món a RAC1 fa uns quants anys i que he pogut recuperar:


La mort de l'Avi


Dintre d’una fosca tomba i mirant de cara el mar,
hi reposen les despulles d’un home noble i honrat.
Un home que pel seu poble tot ho va sacrificar.
No era l’home, era el símbol d’aquest poble català.

Ploreu-lo, homes i dones,
ploreu-lo també els infants,
ploreu a l’home que ens deixa,
per dissort dels catalans.

Al passar-lo per La Rambla, posat sobre del furgó,
fins els ocells van plorar-lo sentint-ne també el dolor.
Els jardins de Catalunya totes les flors van donar
per cobrir qui fou un dia un valent republicà.

Al sentir les canonades que del castell van disparar,
ara enterren el nostre avi, tot el poble va exclamar.
Però el poble no t’oblida i recordant-te cridarà:
Visca Catalunya lliure i el nostre avi Macià!

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Companys

Encara que no sigui políticament correcte dir-ho, penso que el president Companys és una de les persones més injustament mitificades de la història de Catalunya. Tot país té mites històrics, i segurament és necessari que hi siguin, però a vegades crec que d'en Companys se'n fa un gra massa. No oblido, ni vull obviar, i respecto profundament, el fet que fou assassinat pel feixisme per representar el país i les idees que representava. Però crec que això no ens pot evitar tenir una visió crítica sobre la seva figura. I el cert és que penso que segurament fou el pitjor president de la Generalitat que mai hagi tingut Catalunya, segurament fins i tot pitjor que en Montilla. En Macià es veu que mai se n'acabà de refiar i amb raó. Va ser totalment irresponsable proclamant l'estat català en el pitjor moment, però el pitjor encara havia d'arribar. En començar la guerra civil i produir-se la revolució, es va agenollar davant dels qui sembraven el terror. En cap moment intentà aturar-los, imposar la seva autoritat, i si es veia incapaç de garantir l'ordre públic, plegar veles; però al contrari ,va rebre als líders anarquistes al Palau de la Generalitat, els líders dels que estaven matant i sembrant el terror per tot Catalunya, i es va posar a les seves ordres. Potser més per covardia que per gust, no ho sé, però en tot cas és indigne d'un president de la Generalitat. Cert és, i cal destacar-ho, que va ajudar gent a poder fugir; molta gent segurament. Però no n'hi ha prou en que ajudés a gent a fugir, hauria d'haver-se posat davant dels terroristes i no als seus peus. Tot això no es diu, i la gent de la meva generació tenim la tendència a acabar pensant que la guerra civil va ser una guerra de bons i dolents, de feixistes contra demòcrates. Potser ho podria haver estat , però va ser una cosa ben diferent. Va ser una guerra de totalitarismes oposats, a cap dels quals els importava la població que quedava al mig. I d'això no se'n parla... No paren de fer homenatges a les víctimes del franquisme, cosa que em sembla bé, però no hi estar totalment d'acord fins que no es reconeixi realment el que va passar i es respectin a totes les víctimes per igual.
També em sorprèn molt tot això de la nulitat del seu judici. Jo crec que no cal demanar-la, ja que el judici ja és nul per concepte. Un judici fet per militars sublevats no pot tenir cap validesa. Crec que amb això ja n'hi ha prou, no cal invalidar una cosa que per concepte ja no és vàlida.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Llibre recomanat: "L'òmnibus de la mort: parada Falset"


Pel títol podria semblar una novel·la de terror ambientada en aquesta població del Priorat.
No ho és, però gairebé. Tampoc el definiria com un llibre d'història, ni com una història de suspens; encara que potser és una barreja dels dos, i crec que pot agradar tant a la gent que li agrada el suspens però no acostuma a llegir història com a la gent que li agrada la història.
Aquest llibre relata els fets que succeïren a Falset al setembre de 1936, quan arribaren un grup d'anarquistes de la FAI en un autobus negre pintat amb una calavera i assassinaren vint-i-set veïns del poble en nom de la revolució. L'autor, Toni Orensanz, lluny de fer una descripció ordenada dels esdeveniments, com correspondria a un llibre d'història tradicional, ho va explicant tal i com ell va anar obtenint les dades històriques narrant tots els seus esforços per aconseguir-les, ja que parlem de coses de les que els seus protagonistes ja són morts o no sempre en volen parlar per no recordara velles rancúnies. Així, i començant amb un escrit anònim que circulà per Falset el dia en que s'enderrocà el monument als caiguts, l'autor es proposa esbrinar el que realment passà, i saber qui en van ser els responsables i quins foren els motius que els portaren a cometre tal massacre, que després es descobreix que el mateix grup havia fet en moltes altres poblacions, apuntant-se centenars de morts a la seva llista macabre.
Vaig sentir parlar d'aquest llibre en diferents mitjans de comunicació i em va cridar l'atenció. No són freqüents llibres d'aquesta temàtica i malauradament els que surten últimament són d'escriptors revisionistes gairebé franquistes que escriuen bàsicament per justificar uns fets i que no ajuden pas a popularitzar que s'investigui sobre això. S'ha escrit fins a la sacietat dels crims del franquisme, cosa que em sembla molt bé, però massa poc sobre aquests episodis igual de foscos. Se sap molt de la repressió de després de la guerra, però molt poc de la de durant la guerra, tant a un costat com a l'altre. S'ha de celebrar que hagi sortit un llibre que parli sobre aquests fets a les nostres comarques, que els mitjans de comunicació n'hagin parlat i que hagi tingut un notable èxit, ja que ha estat durant diverses setmanes a les llistes dels llibres de no-ficció més venuts en català.
Per tot això, si teniu una mica d'interès en el que va passar a les nostres terres durant la guerra civil, us el recomano plenament. És un llibre que enganxa, i tot i ser gruixut, es llegeix en un no res.
Hi ha un bloc sobre el llibre, encara que no conté massa informació.

diumenge, 28 de setembre del 2008

Llibre recomanat: A Short History of Financial Euphoria

A Short History of Financial Euphoria, traduït al castellà com a Breve historia de la euforia financiera és un llibre de l'economista canadenc John Kenneth Galbraith que repassa de forma breu els principals cracks econòmics de la nostra història.
Es pot veure com la majoria s'han produït després de llargs períodes de bonança i creixement que semblava no tenir límits per "petar" sobtadament quan ja no es va poder mantenir més el ritme desorbitat de creixement. Sembla ser que tots els cracks han tingut en comú la creença de que es podien fer molts diners en molt poc temps i amb poc d'esforç i la facilitat que hi havia per aconseguir diners per invertir, ja que es pensava que amb els grans beneficis aquests diners prestats es podrien tornar ràpidament.
Molt curíos un dels primers episodis que relata el llibre, la tulipamania, sobre la crisi de les tulipes als Països Baixos, quan amb l'arribada de les tulipes a aquest país es va desfermar una onada especulativa comprant bulbs d'aquesta planta.
Fa temps que el vaig llegir, però el recomano a tothom, ja que és breu i fàcil de llegir. M'ha vingut a la memòria aquests dies veient molts pisos amb el cartell de "es ven" i com cases que van ser comprades fa molt pocs anys ara es venen, potser perquè els seus propietaris no poden tornar els diners prestats.