A Ítaca s'hi va net

Realment m'ha provocat una gran decepció la confessió del MH President Pujol. Decepció, sí, per una persona de qui no m'esperava això, però sobretot llàstima. Ho tenia tot per passar amb lletres majúscules a la història d'aquest país i ara un petit error li impedirà acabar els seus dies tal i com es mereix. Perquè s'ho mereix. Un petit error no pot fer que deixem de veure la gran trajectòria d'aquest home. I llàstima perquè el tenen a la diana. Els fariseus i els mestres de la llei hipòcrites estan a punt per la seva crucifixió. I els hipòcrites s'esquincen les vestidures quan ells n'han fet de molt més grosses.
Està clar que els qui odien Catalunya se n'aprofiten per carregar contra tots nosaltres. Per altra banda, ja he dit que és un error petit. Un error, això sí, però petit. És perfectament comprensible que si algú es troba amb una herència a Suïssa, el primer que fa no és anar corrents a la hisenda espanyola a declarar-ho. Si els diners són a Suïssa i no tens intenció de moure'ls, doncs ja estan bé allí. Tampoc és estrany que per precaució deixés els diners allí. El 1980, jo no hagués pas portat aquests diners cap a Espanya. Si en Nart es va excusar en ETA, perquè el MH no es pot excusar en els perills del càrrec per haver mantingut l'herència a Suïssa. Hi pensat molt, i no sé si moralment està bé o no el que ha fet. Fiscalment, tampoc és delicte, així que no n'hi ha per tant. El que si que fa és que trenca la confiança en un personatge que molts consideràvem gairebé immaculat. Cal aprendre'n de tot això. En la Catalunya estat no hi ha d'haver persones que governin durant 23 anys ni persones que es venerin tant.
Si en Jordi Pujol fos un banquer defraudador però que formés part de l'oligarquia espanyola, ara no tindria cap problema. si fos un líder colon anticatalà, molt menys, però se l'utilitza per atacar-nos a tots. I consti que no el vull justificar. Si ha fet alguna mal feta, doncs ja en donarà explicacions i el jutjarem amb mesura, però això no fa que els catalans ens convertim automàticament en una raça d'escurçons com a molts els agrada creure.
Dit això, a Ítaca s'hi va net. Si algú té una petita taca que s'aparti. Hi anem per fer un país millor, no per perpetuar el poder de les famílies de sempre. Ni corrupció, ni fraus, ni nepotisme, ni res de res hi volem. Més malícia que el pare, em fa el fill, que no s'ha apartat fins a l'últim moment, sabent que la brutícia sota l'estora de la seva família ens podia afectar a tots. Potser no era una brutícia excessiva en paràmetres espanyols, una mica de pols acumulada, però quan se'ns miren amb lupa, de qualsevol taca se'n treu petroli. Hi hem d'arribar immaculats i si algú s'ha de revolcar en la merda, que siguin ells i la seva podrida ideologia colonialista.

A qui votar a les eleccions europees?

Tot i que fa uns mesos dubtava, i després de dues eleccions sense votar-los, tinc gairebé decidit tornar a CiU. El factor que més em fa decantar és el candidat. M’agrada. El coneixia ja com a professor universitari i en tenia molt bones referències i per això vaig votar-lo en les anteriors eleccions europees, tot i tenir al davant un altre candidat que m’agradava molt, com era n’Oriol Junqueres. He anat seguint el seu treball al Parlament Europeu i em sembla que es pot dir que de feina n’ha fet molta i prou ben feta. Amb tot això, no veig cap motiu per no repetir-li la confiança per cinc anys més. El dubte és si sortirà el diputat d’Unió, el tercer a la llista ja que el segon li toca al PNV. Si el candidat d’Unió fos en Salvador Sedó, molt difícilment els votaria. Pel que va explicar molt bé en Jordi Graupera al Sin        gular Digital, va ser gairebé un diputat del PP, no va participar en les reivindicacions dels diputats catalans i va servir foscos interessos; als catalans que l’havíem votat no ens va voler representar en absolut. Sembla que aquest cop, el candidat d’Unió, que ja veurem si surt escollit, és d’un perfil diferent i em puc permetre arriscar-me a donar-li un vot de confiança.

L’altre punt pel qual em veig temptat a votar CiU és que no ens convé afeblir-los. Un mal resultat de CiU pot afeblir el lideratge del President Mas, que per mi ho està fent magníficament i suportant un desgast terrible tan a nivell polític com personal. No el vaig votar perquè no me’n refiava, però veient el que està fent, el necessitem amb molta força i energia. D’acord que igualment ens convé una ERC forta perquè és el puntal més sòlid del procés, però si cau el President, cau CiU i directament no hi ha procés. Així, que sí, vull que ERC tregui un bon resultat i vull veure en Terricabres a Brussel·les, però que CiU encara el tregui més bo.

Les enquestes mostren un frec a frec entre els dos, però veient la fiabilitat de les enquestes últimament, no en faig massa cas. Per altra banda, ERC ha fet moviments com a mínim curiosos amb la seva aliança amb un partit com NECAT que és en Maragall i poc més. Per mi que en Maragall era un polític totalment amortitzat i que tampoc aporta massa, encara que serveix perquè ERC doni una imatge de ser un pal de paller per les esquerres catalanes. Però només amb en Maragall... Hi ha molt a pescar en la desfeta del PSC: Tura, Geli, Nadal i molt més a nivell local. En Maragall és certament un peix gros, però per si sol, no aporta gaire cosa i no sé si li han fet molt de regal posant-lo en segon lloc. M’hagués agradat molt més algú com en Comín, persona encara amb projecció i idees interessants, però hi ha el que hi ha.

Les altres opcions, doncs ni les he contemplat. Tenim ICV amb un candidat amb un perfil molt diferent que dubto que repeteixi el gran paper d’en Romeva, però que també serà necessària la seva veu. Tenim també Compromís amb Primavera Europea. En Jordi Sebastià serà també un magnífic eurodiputat i li desitjo molta sort, però pensant estrictament en Catalunya no em puc permetre de votar-lo, tot i que serà fantàstic tenir un altre diputat catalanista no estrictament de Catalunya. A més, que el meu vot computaria segurament com a vot a Equo i no a Compromís, i la meva simpatia per Equo, la veritat, és que és molt poca. Pels més ancorats a l’esquerra hi ha la coalició de Bildu amb el BNG, que pot ser alternativa per algun cupaire o similar. He de dir també, que tinc la sensació que de totes aquestes candidatures en sobra una. No sé exactament quina, però em sembla que no està prou sintetitzada la cosa. No sé si ERC amb Bildu, o amb Compromís, o CiU amb Compromís com passava abans tot i que difícilment podria ser amb la nova línia esquerrana dels valencians... però potser amb més unió el resultat traduït en escons seria més bo, considerant que moltes candidatures no se superposen territorialment.

Somnis humits

Era la nit de les eleccions, gairebé el 100% escrutat, i jo estava mirant-me la televisió a casa, amb un somriure d'orella a orella.
Els gràfics de colors parlaven per si sols:
CiU: 75
ERC 25
PSOE 12
PP 11
ICV 9
SI 3

No sé si sortíem a proclamar la independència llavors mateix o no, perquè m'he despertat. El somni era ben bé per mullar el llençol!

L'esquerra nacional

Ho deia en Carod ja fa temps, però penso que tenia raó. La majoria de països acostumen a tenir un partit fort de centre-dreta i un altre de centre-esquerra en disposició de disputar-se el poder. Aquí no la tenim. Potser ho va ser el PSC d'en Maragall, però està clar que ja no ho és. El PSC hi ha renunciat totalment. No sé si mai ha sabut el que vol ser, però ara menys que mai. Són espanyolistes però també volen ser catalanistes i sobretot no fer res que els pugui vincular amb el PP. Una cosa així només pot portar a la irrellevància, i si així passa, jo ho celebraré.

Potser una de les causes de no tenir aquesta esquerra forta és que CiU ja ocupa part de l'espai de centre-esquerra. En un país on la majoria de gent diu en les enquestes ser de centre-esquerra, CiU no tindria l'hegemonia que ha tingut històricament si no pesqués part d'aquest vot. Sempre es diu que CiU és un partit de dretes, com una manera de ridiculitzar-los, perquè en aquest país encara hi ha un cert temor a que et diguin que ets de drets. Però realment són de dretes? Doncs una mica segurament sí, però segurament també una mica d'esquerres. És un partit que sempre s'ha preocupat pel benestar social a Catalunya. Una mica de social-democràcia, una mica de democràcia cristiana, una mica de liberalisme... Agafant el millor de tot això en pot sortir una bona barreja.

Tornant però a l'esquerra nacional, cercant-hi una alternativa a CiU i deixant de banda el PSC per voluntat pròpia, tenim ERC i ICV. Crec que de la fusió d'aquests dos partits en podria sortir una cosa prou arreglada. Independentistes i d'esquerres, amb possibilitats d'arraconar i superar el PSC i convertir-se en el partit d'esquerres que aquest país necessitarà quan sigui independent. Per part meva, segurament no votaria aquest partit, però tampoc és bo que un sol partit governi fins a la fi dels temps, necessitem una oposició digna. El que, en la meva opinió ja el faria inacceptable seria si s'hi unís EUA i sobretot les CUP. Amb aquests partits i veient l'actitud d'alguns dels seus dirigents, l'únic que es pot fer és un grup anti-sistema nacional, però no un partit que vulgui arribar a les majories.

Sent realistes però, és una aliança molt i molt difícil. Ara mateix ERC és més propera a CiU que a ICV i això per aquests darrers és imperdonable. A la dreta ni aigua! L'altra opció és que ERC pogués superar al PSC per si sola. Podria ser la social-democràcia catalana. El que donaria força a aquesta opció seria que de moment s'enfortís unint-se amb Solidaritat. Potser sóc un il·lús, però tal i com van les coses, veig possible que una coalició així aconseguís el segon lloc a les eleccions. És just el que ens fa falta ara, un partit potent per apuntalar (i vigilar si cal) la majoria de CiU.

Una tercera opció, complementària a la segona, seria la unió de ICV-EUA-CUP. No m'agrada i no em plantejaria mai votar-los, però crec que si finalment es fes la segona, també seria bona que hi fos aquesta. Els de la CUP sembla que volen anar en solitari i amb poques possibilitats, amb el que dividirien més el vot independentista amb moltes possibilitats de deixar-lo sense representació. Anant en la coalició que dic, ens assegurem que aquests vots no quedin sense representació (sí, són uns anti-sistema, però els vots independentistes ara mateix els necessitem tots) i per altra banda ens assegurem l'aposta d'ICV per l'estat propi.

Són només unes reflexions, però crec que és positiu que hi vagi havent enteses. Amb CiU convertida a l'independentisme, cal unir forces. Val més tenir unes poques alternatives i clares que tenir el vot atomitzat de manera que en perjudiqui la seva representació. I tenir algun o alguns partits forts que apostin per l'estat propi i no ho deixin tot en mans de CiU.
Demà es pot donar un pas important en la reunió entre ERC i SI. Veurem. Les esperances són poques coneixent les tendències auto-destructives de l'independentisme polític, però potser per un cop posen seny. El que sí que espero és que no cometin l'error de ressuscitar el cadàver polític d'en Laporta. Em cau bé l'home i estic d'acord amb tot el que ha dit al Parlament durant aquests dos anys, però ha quedat clar que per la política no serveix. Si veu la possibilitat d'agafar un seient, sigui a ERC, a CiU o on sigui, no la deixarà escapar. Ara mateix ni representa a ningú ni té cap força electoral, així que el millor que pot fer és començar a preparar el xampany pel dia de la independència.

Foc, retallades i demagògia

Tal i com era d'esperar, no s'ha tardat a poder-se llegir els primers comentaris a les xarxes socials culpant a les "retallades" dels focs, culpant a Felip Puig de les morts, etc... La xusma (que diria en Noctas) utilitza les xarxes socials com un ventilador per escampar la seva merda. Lemes buits, plens només d'ignorància. Només un ignorant pot acusar al govern d'aquests catastròfics focs. Només un ignorant orgullós de la seva pròpia ignorància pot passar-se el dia criticant les retallades i culpant-les de tot el que passa. Com si retallar o no fos una opció. No vull defensar ningú, però no es retalla, és gasta tot el que es pot. Hi ha gent que es pensa que gastar 1000 o 2000 és una simple opció i que si es gasta 1000 en lloc de 2000 és per simple maldat del governant. Gent que els sembla tan normal que l'anterior govern, només tingués tres de cada quatre euros que es gastaven. Gent que es pensen que es pot viure a crèdit fins a l'infinit. Amb gent així, deu ser veritat això que diuen que alguns han estirat més el braç que la màniga. Per sort, no deuen ser majoria, però malauradament, la ignorància es fa sentir massa. Ignorància que viu només de criticar i llençar la seva bilis vomitiva, a canvi de zero solucions. Perquè la seva solució és tan simple com no retallar, com si això fos la terra de xauxa i ells els posseïdors del corn de l'abundància.

Quan les formes tapen la raó

El que va passar dimecres i dijous passat al Parlament hauria de passar a la història com un dels moments més vergonyosos i patètics de la història d’aquesta institució. La Sra. de Gispert, no ha posat al límit la dignitat del Parlament, com ella acusa de fer a d’altres, sinó que l’ha perdut completament. Amb la seva censura de les paraules, ha demostrat estar incapacitada totalment per ocupar el càrrec que ocupa. Des de quan denunciar un robatori és un insult? Espanya ens roba, jo no sé com dir-n’hi de més de 16.000 milions que cada any marxen i no tornen. Potser això pot molestar a PP i Ciudadanos perquè per ells això no és un robatori sinó que simplement deu ser pagar un tribut a la metròpoli, però per qualsevol persona una mica assenyada això és un robatori de cap a peus. Potser alguns prefereixen dir-ho de maneres més suaus, però és un robatori. Normalment n’hi diuen espoliació fiscal, com em penso que el mateix president de la Generalitat n’ha dit alguna vegada, però és que segons la senyora aquella que es vesteix de fada, ni això es pot dir al Parlament. Es veu que ofendríem als lladres. Les joventuts dels seus partits ho tenen més clar, i ho diuen sense cap por: “Espanya ens roba”. També els farà callar? Segur que molts diputats convergents van passar vergonya, veient la presidenta que ells van col·locar, atacant a la llibertat d’expressió, negant el dret a parlar sobre una gran injustícia que ells mateix condemnen, i sent aplaudida per peperos i ciudadanos mentre ells abaixaven el cap. Pot anar a algun lloc CiU mentre tingui gent així entre les seves files?

I per l’altre cantó tenim el monumental error d’en López Tena. Ja pot tenir tota la raó del món, que la té, que ja se sap que “brams d’ase no van al cel”. Amb insults no es va enlloc, i em penso que “mamarratxa” i “cosa” sí que és un insult, que no pas dir-li lladre a un lladre. Malauradament, pels mitjans de comunicació autonomistes, el titular són les desafortunadíssimies paraules d’en López Tena i no el lamentable i vomitiu espectacle de la presidenta, del qual pràcticament em penso que ni se n’ha parlat. Si el que es volia era acabar de tapar-ho, res millor que uns insults fora de lloc per acabar-ho d’encobrir i passar a ser objecte d’escarni amb raó, mentre la bruixa en surt indemne. Fa molt de temps vaig dir que en López Tena era dels personatges més intel·ligents que tenia el món independentista i em sembla que ho ha demostrat moltíssimes vegades, però cada vegada més s’està convertint en un personatge grotesc incapaç de controlar-se la llengua. El mateix dia del trencament amb en Joan Laporta, l’hi va fer una repassada de dalt a baix. Si tan dolent era, no l’hagués anat a buscar...

Al final, com sempre, és a l’independentisme al qui s’acaba fent mal. Tot i que els autonomistes fan el ridícul constantment i ens carreguen de raons, nosaltres sempre la fem grossa i sabent que tot es magnifica, tapar el que és important. Perquè quan la fada de la ventafocs ha fet el que ha fet, que els mitjans i l’atenció es centri en dues o tres paraules fora de lloc és com aquell savi que assenyala la lluna i l’ignorant es mira el dit. Doncs el mateix.

Votaré ERC (i sí, ens en sortim)

Fa uns mesos no n’estava segur de si no votar o votar en blanc o nul. Ara ja ho tinc clar: votaré ERC. La veritat és que aquestes eleccions se me’n foten bastant: són eleccions espanyoles i per mi, ja s’ho faran. M’és igual els uns que els altres. Per mi, fins i tot no calia que s’hi presentessin. Però ja que ho fan, doncs crec que cal donar suport a aquest nou projecte tan engrescador. Perquè tinc clar que aquests són d’esquerres, però entre esquerra i país, triaran país. I perquè m’encanta en Junqueras i crec que serà un bon líder. M’hagués agradat que els de SI també hi fossin, però bé... em penso que masses ganes tampoc en tenien. Tampoc sé de qui és la culpa, però l’actitud que té SI últimament anant de puritans i guardians de la fe i amb propostes a vegades força extravagants i poc elaborades, no m’està agradant. Junqueras és el diàleg, la raó i l’entusiasme. Ara mateix SI és el frontisme, just quan necessitem la denúncia, sí, però també encara més la complicitat. Ara tot són retrets, que si els d’esquerra són uns traïdors, que no són uns veritables independentistes, etc. SI va ocupar un espai que temporalment ERC havia deixat orfe, ara que han tornat a agafar la seva responsabilitat, SI el que ha de fer és sumar, per si sols ja no tenen raó de ser. Val més unir-s’hi de grat que acabar sent engolits i marginats a l’extra-parlamentarisme.

Tinc clar també que aquestes són les últimes eleccions espanyoles en que voto, en les pròximes ja no formarem part del cens. Això s’acaba. Segurament els resultats dels partits independentistes en aquestes eleccions seran tan migrats com sempre, però ja no depenem només de partits independentistes, sinó que al final la independència vessarà per tot arreu. Cada dia n’estic més convençut que el President Mas passarà amb majúscules a la història d’aquest país. Arribarà el dia en que no hi haurà un poble de Catalunya on no hi hagi un carrer amb el seu nom. Jo vull anar ràpid, per tant, no el vaig votar, però veig que la seva estratègia pot ser la bona, la que estiri a la majoria de la societat. I finalment, la independència caurà, com una poma madura.

Retallar no, però aprimar una mica potser sí…

Estic en contra de qualsevol retallada que provoqui una disminució de la qualitat dels serveis bàsics que reben els ciutadans, sigui sanitat, educació, etc. És cert que les despeses s’han d’ajustar als ingressos i des d’aquí el meu rebuig més contundent als que simplement es posen darrere de la pancarta a cridar contra les retallades, però sense aportar cap solució ni explicar quina solució utilitzarien ells. El que està clar és que la Generalitat no es pot continuar endeutant i acabar com Grècia. Per mi, la solució és molt senzilla: recuperar el que ens roben. Com que tenim un govern covard o que en relació a això té una estratègia definida que no vol trencar o no ho veu viable per no tenir prou suport de la mateixa gent que després es queixen, doncs la solució és reduir despesa.

No sé on és el límit, però n’estic segur que la despesa es pot aprimar de forma important sense que se’n vegi afectada la qualitat del servei. Tota administració està plagada de despesees innecessàries, despeses que s’han produït algun any i que s’han anat reproduint cada any simplement per vici. Quan l’aixeta raja, ningú es pregunta aquestes coses i es van fent més i més coses, i més privilegis, i més personal i més assessors, i unes moquetes més cares i una decoració més no sé què i ajudes a no sé qui... Si aconseguim acabar amb molts d’aquests mals vicis, la crisi haurà tingut almenys una bona conseqüència. Almenys aprimar una mica de greix innecessari per poder tornar a començar una (malauradament) nova etapa d’engreixament, que això de les administracions públiques, sembla que de dieta no en saben fer.

Miopia

Això de dividir avui en dia entre dretes i esquerres em sembla de la miopia més gran... Sents candidats parlant de que han tret mals resultats perquè l’esquerra ha tret mals resultats a tot arreu, o del tipus “aquest poble sempre ha estat bastant de dretes, però mai tant”, etc... Que en un poble puguin dir que s’ha votat a un candidat per ser de dretes o d’esquerres no té cap mena de sentit. Però en general, a tot arreu. La gran majoria de la gent no valora entre dretes i esquerres, de fet, si són com jo, no l’hi saben veure la diferència, almenys en les polítiques que apliquen. La gent valora maneres de fer, que un candidat caigui més simpàtic, o sembli més seriós, més de fiar, que inspiri confiança, que doni la sensació de que farà un bon govern, de que serà accessible, etc., però no si és de dretes o d’esquerres. Això de dir a algú que és de dretes s’ha convertit en un recurs fàcil pel que va d’esquerranós. Sempre tenen aquest tic de titllar als seus rivals de ser de dretes... Com si això fos un insult més gran que ser d’esquerres, i quan molt majoritàriament el que “insulten” no ho és pas de dretes i potser des de la seriositat és capaç de fer polítiques socials més eficaces.

A més, en un país on l’eix ara mateix és el nacional, el d’espoliació – no espoliació, el de llibertat – submissió, els que tracten de dividir entre dretes i esquerres, em penso que no cal que diguem en quin bàndol estan.

En suport a Felip Puig

Em sembla molt bé protestar, moure's, que els de dalt vegin que estem atents i els vigilem. Però la cosa havia degenerat. Hi va haver eleccions i van passar d'elles dient que no els representaven i com a molt van fer vot nul. Com si no hi haguessin partits molt i molt d'esquerres que es presentessin, almenys a Barcelona, i partits que reclamen democràcia directa, etc. Ells no, ells diuen que no els representen i es queden tan amples perquè és més bonic fer acampades i assembles de malabaristes i rastafaris que volen canviar el món i instaurar una democràcia real que no saben ni que vol dir. Diuen que l'actual democràcia està segrestada pels banquers i lobbies capitalistes. Jo diumenge vaig anar a votar i no va venir cap banquer ni cap capitalistes a dir-me el que havia de votar. Ni a mi ni a ningú. I si ells no tenen representació és perquè o bé ni es presenten o bé les seves opcions per sort són minoritàries. La cosa s'havia d'acabar. S'ha tingut tolerància i se'ls ha deixat parlar, però em penso que tot té un límit i l'espai públic és de tots. No es pot tolerar que cap grup es faci amo i senyor del carrer. Poden fer manifestacions, concentracions, protestes, fins i tot una acampada si cal, però convertir la Plaça Catalunya en un càmping durant dues setmanes em penso que ja no. La gent normal va a una manifestació i després cap a casa a dutxar-se, no converteix la manifestació en un circ. Potser sí que els Mossos s'han passat, però és que portaven des de les sis del matí demanant que marxessin simplement per netejar i en comptes de marxar, cada cop en venien més.
Ara tots els grups polítics oportunistes es posen a demanar la dimissió de Felip Puig. Els mateixos que abans donaven suport a Saura. O els de SI que sembla que van més perduts del que em pensava i no saben on tirar la canya per caçar quatre vots. Ja ho podeu deixar córrer tots, que de vot no en pescareu ni un... per un cop podrien tots tenir dignitat i posar-se al costat dels ciutadans que treballem, votem i ens indignem perquè volem que aquest país tiri endavant.

La vergonya Solidària

Ja sé que ha passat ja molt de temps, però trobo que tocava parlar-ne i que fins i tot no era correcte passar-hi de llarg després d'haver defensat tant aquesta opció. Suposo que ja ha quedat clar que em refereixo al ridícul de SI.
Ho he de reconèixer: vaig passar vergonya i molta. No hi estic adherit, però havia col•laborat en la campanya amb un donatiu important, penjant quatre cartells i intentant convèncer a tothom que pogués. Tenia tanta vergonya que el cap de setmana posterior al ridícul, em negava a sortir per no haver de donar explicacions d'un tema sobre el que encara no tenia una opinió formada i per no haver de patir burles. Em sentia una mica com va dir la Isabel-Clara Simó: "Jo que sempre he donat la cara per en Laporta, es pensaran que sóc una ingènua o una mentidera". Al final vaig sortir, estirat per un amic solidari de debò, i per sort, al primer comentari sobre el tema, una amiga de les mes crítiques amb en Laporta va dir: "Va, deixem-los avui pobrets, ja ens en riurem un altre dia". Com l'hi vaig agrair...
Ara, ja passat un temps, ho veig tot molt més clar i m'he distanciat una mica de tots plegats.
Només fer alguns comentaris a mode de reflexió:
1. Tots ho van fer fatal. La roba bruta es renta a casa i no pot ser això d'anar-se enviant missatgets a través dels mitjans.
2. Que penós que unes eleccions municipals provoquin tanta trencadissa. Això sí, l'endemà mateix de les eleccions, quan vaig sentir que deien de presentar-se a les municipals, ho vaig dir: acabaran malament. Eren un grup sense gaires coses en comú a excepció de proclamar la independència des del Parlament, i per això els vam votar. Estava clar que si es posaven en altres batalles sorgirien conflictes, interessos oposats, etc.
3. A més, anar a unes eleccions en les que no tens cap possibilitat? Em dóna la sensació que només aspiren a prendre uns quants vots a ERC i deixar-los fora a ells també. On van amb l'Espot? Puc coincidir en molts dels seus plantejaments, però aquest home només busca protagonisme. En Laporta potser també, però entre un i l'altre, està molt clar.
4, i la que em sembla més bàsica: No pots anar a buscar una persona per encapçalar un projecte, posar-la al davant perquè rebi totes les bufetades, aprofitar-se de la seva projecció mediàtica i carisma, i després deixar-la de banda i renegar-ne com s'ha fet. Lamentable veure en López Tena el mateix dia de la trencadissa dient per la televisió que ara sense en Laporta els votaria més gent, perquè molts no ho feien per ell. Sr. López, sense en Laporta ara no tindríeu la butaca al Parlament, potser valdria la pena reconèixer-ho. O molts comentaris d'adherits dient que ara ja no caldria que es s'haguessin de justificar per anar amb ell... Quan el van anar a buscar, tothom sabia ja de les virtuts i defectes del personatge i era d'esperar que en alguns moments caldria tenir paciència.
5. Molt de parlar de regeneració i unitat, però ara els de SI han muntat la seva parcel•leta (gràcies a en Laporta) i s'han convertit en uns més. Juguem a les capelletes, a veure qui la té més bonica, però del manifest de la Crida a la Solidaritat, poc en queda.
6. En Laporta té tota la pinta de ser un cadàver polític i tampoc entenc massa bé perquè el vol en Portabella si no és per carregar-se SI, ni si amb aquests s'hi entendrà més. Tampoc veig tan i tan clar que només vagi per interessos, com diu tothom; no descarto del tot que hi hagi un fons d'honestedat en els seus actes. Per altra banda, cadàver o no, en Laporta és un Homenot en tots els sentits del terme, i la capacitat de sorprendre'ns d'aquests personatges és il•limitada.

Duran, el fals victimisme que no porta enlloc

Divendres passat va venir en Duran Lleida al meu poble, a fer una presentació dels candidats a alcaldes de tota la comarca. No tenia intenció d'anar-hi, perquè escoltar polítics unionistes no està entre les meves aficions, i també perquè no esperava estar al poble a aquella hora. El cas és que vaig arribar d'hora i passant casualment per davant del Casal, vaig veure mossos per allí i me'n vaig enrecordar de la il·lustre visita, així que més per curiositat que per res, vaig entrar i em vaig posar prudentment en un racó del final de tot.
El discurs que va fer en Duran, realment estava ben construït, i tenia raó en moltes coses, en la majoria. Només hi vaig veure un petit inconvenient: supurava falsedat per tot arreu. En molts aspectes era un discurs que podria haver fet l'independentista més radical: que si el govern de l'estat ens roba per malgastar-ho en altres llocs, que si a Andalusía amb els nostres diners fan operacions gratis de canvi de sexe, etc. Que sí, que té raó, però i solucions? Perquè és molt maco queixar-se de que ens ho roben tot, aquesta pataleta constant, aquest anar plorant... i després dir que no et plantejaràs mai la independència i ser la cara unionista i espanyolista de CiU. Molt bonic aquest discurs victimista i l'endemà anar-se'n a viatjar pel món representant Espanya amb molt d'orgull com a president de la comissió d'exteriors del Congrés. Molt bonic això d'anar dient a tots els mitjans de la caverna que Catalunya com a estat no és viable i que no la reconeixeria ningú, i a més que no pot ser que ell i son pare visquin en països diferents! Doncs després per què es refereix a Catalunya com a país quan fa discursos inflats d'un fals patriotisme? Que bonic burlar-se de les consultes per després dir que la seva idea és fer d'Espanya un estat confederal, però que sap que això és tan difícil com la independència. Que divertit que deu ser dir que CiU i Unió no és, ni ha estat, ni serà mai independentista i al cap d'uns dies anar a fer un homenatge a en Carrasco i Formiguera, aquell gran patriota i gran cristià que morí al crit de "Visca Catalunya lliure" i que avui en dia de ben segur que no seria d'Unió.
En Duran, escàndols sexuals a banda (que deu ser veritat que eren de domini públic, perquè a mi de les seves aventures a la Conselleria de Governació ja me n'havien parlat fa anys), és la cara més fosca d'una coalició que està cridada a portar-nos a l'última estació. Tard o d'hora o haurà de callar o n'hauran de prescindir. Ja n'hi ha prou de fals victimisme i de fer el ploramiques només per després anar a escalfar la poltrona a Madrid. Qui no estigui d'acord en solucionar-ho, que no es queixi del problema!

Acceptar mansament

El President Pujol sembla que cada vegada ho té més clar. Ja no hi ha cap altra sortida. Encara hi posa uns quants condicionals o "peròs" al seu discurs, però ja ho veu clar. I té molt de mèrit que ho digui. No perquè no sigui capaç de veure-ho, que n'estic segur que ja fa molt que ho va veient, sinó perquè en certa manera és reconèixer que el seu pla era equivocat. El President Pujol és una persona que volia ser català i espanyol amb la màxima dignitat. Que volia una gran Catalunya dins d'una Espanya gran. I s'ho va creure que això era compatible. Fins podríem dir que el President Pujol va ser un espanyolista (amb un sentit positiu, no en el sentit que utilitzaríem normalment aquesta paraula) i amb raó l'ABC el va fer espanyol de l'any al 1996. S'hi va esforçar i molt perquè Espanya pogués ser un estat modern, plural i respectuós. Anava equivocat, i cap favor més gran pot fer ara mateix que reconèixer que això ja no pot ser, més clar i rotund encara del que ho ha fet, si cal. És independència o mort, no hi ha camí entremig. Una de les opcions, com molt bé ha dit, és complicada, o potser més aviat complexa. Però l'opció, complexa o no, encara hi és. L'altra opció és la fàcil, deixar-se morir, fer-se l'eutanàsia col•lectiva. D'algunes de les actituds dels nostres polítics no se'n pot dir més que eutanàsia col•lectiva. El President Pujol es pregunta: "Hem d'acceptar mansament que ens vagin conduint a una situació d’insignificança?". I la resposta no és si hem d'acceptar o no, sinó que és el que portem anys i anys fent. Ara se'ns carreguen el sistema de caixes que tant important havia estat pel país i ningú diu ni fa res. Ens retallen l'Estatut primer al Congrès i ho acceptem "porqué más vale pájaro en mano...", després al Constitucional i fem la gran manifestació, ens mirem al mirall i diem que som molt macos, però després votem als de sempre, que van molt de valents, però segueixen pactant amb el govern de Madrid a canvi d'un copet a l'esquena i que els diguin que són molt macos. En el fons, potser és narcisisme, ens agrada impressionar-nos a nantros mateixos. Aixecar la veu si convé, fer-se el fort, posar-se el millor vestit i el perfum més car: que ens vegin i ens mirin, cridar l'atenció, però després com va dir en Guerra "harán ruido, pero no pasará nada".
Això ja no pot continuar, ara ja ho tenim tots clar. Ara cal deixar de mirar-se al mirall i fer el pas de veritat. Que els qui tenen poder facin el pas, si s'hi mostren convençuts i entusiasmats, molts els seguiran. Que n'hi diguin transició cap al dret a decidir o com vulguin. Si convé, primer que demanin el concert sabent que els diran que no, si els sembla que és un bon pas, però ja no podem dubtar de la direcció. Amb timó o sense, cal posar-hi rumb, sense presses, però sense enganys, i amb pas valent i decidit.

Controlem la despesa pública, és una despesa de tots

Hi ha la tendència a pensar que els serveis que ens ofereix l'administració sense cobrar-nos, no costen res, quan en realitat se'ns presten uns serveis que costen un dineral. És per això que em sembla del tot positiva l'iniciativa del nou conseller de sanitat, de que quan algú hagi estat ingressat en un hospital, se li enviarà a casa una factura perquè conegui quin és el cost que ha tingut el servei que ha rebut. No crec que la gent deixi d'anar a l'hospital quan li faci falta, per saber el cost que té, només faltaria, però trobo molt encertat que sapiguem el que ens costa cada cosa. Encara que quan estem malalts no haguem de pagar la factura de l'hospital, realment l'estem pagant constantment, quan ens atraquen una part de la nòmina cada mes, cada cop que anem a comprar, etc. Si comencem a sumar, és una barbaritat al cap de l'any els diners que hem pagat a l'estat. Ja és hora doncs, que coneguem quin és el cost dels serveis que ens presta l'estat. Jo no ho faria només als hospitals, sinó a tot arreu, sobretot escoles, universitats, etc. Alguns estudiants universitaris haurien de saber el que inverteix la societat en la seva formació com perquè s'estiguin tot el dia al bar pensant en la festa del dijous.
Tinc l'esperança que el nou govern farà una gestió més correcta de la despesa pública. No pot ser que aquesta vagi pujant i pujant, i ens vagin incrementant els nostres impostos. Hi ha coses que són necessàries, però segur que també n'hi ha moltes que no ho són, i que no està justificat que es paguin amb els nostres impostos. És difícil sempre retallar quan un s'ha acostumat a gastar sense control, però cal analitzar detalladament el que ha de fer l'administració i el que no i posar tots els recursos en que allò que sí que ha de fer, com ara la sanitat i l'ensenyament, ho faci bé.

Ensenyament i nou govern

Porto uns dies en que estic a la feina però sense tenir feina. L'avorriment és infinit i no hi ha res a fer, encara que el cap ens vol veure fent coses per trivials que siguin. Intento matar l'estona escrivint i llegint articles de tota mena (amb la mirada inquisidora i de mala bava de la companya del costat, però sense ni dirigir-nos la paraula). Llàstima que tot i que m'agrada escriure, no tinc prou imaginació ni estic capacitat per escriure ficció, sinó aprofitaria de valent les meves hores de treball i ja tindria alguna novel·la acabada.

He llegit que n'Alfons Lópèz Tena, en una entrevista, diu que aquest nou govern és mediocre. No hi estic d'acord en absolut. Potser no és el govern dels millors, però només sentir algunes declaracions d'intencions de nous consellers, es veu que és un govern amb idees clares i amb ganes d'afrontar alguns problemes.
Les declaracions de la nova consellera d'ensenyament m'han agradat i molt. En aquest país hi ha un problema de base. No sé si és educatiu o de valors, però que una manera com el pot afrontar el govern és a través de l'ensenyament. En un moment en que sembla que molts pares han defugit de la seva responsabilitat educativa, cal reforçar l'autoritat dels mestres. Cal posar un codi de conducta clar. Cal perseguir i acotar les actituds que porten al gamberrisme, al consum de drogues i alcohol, a la pèrdua del respecte cap als altres, al conformisme, a la incultura. Cal potenciar la cultura de l'esforç.
Passar ara mateix per davant d'un institut a l'hora de la sortida és un espectacle dantesc de nenes de tretze anys ensenyant el tanga, fumant porros i pensant només on es faran el següent pircing o tatuatge, sense el més mínim interès per res més que no sigui arribar a casa i escurar la cartera dels pares. Evitar aquestes actituds és cosa bàsicament dels pares, però molts no ho fan. Amb l'excusa de que com que no sé qui li deix fer això al seu fill, doncs jo també li he de deixar fer perquè no sigui menys, es va fent grossa la bola i es va permetent que els nens facin el que els hi dóna la gana, sota tot tipus de males influències. Ja que els pares no fan la seva feina, cal posar fil a l'agulla des del govern, i en aquest sentit, aplaudeixo a la nova consellera.
Una cosa que crec que ha afavorit certes actituds en adolescents cada vegada més joves, ja fins i tot pre-adolescents, és l'avançament de l'edat d'entrada a l'institut. En parlava fa uns dies un article a Nació Digital, però jo ja ho pensava des de fa molt. És més, ho vaig veure amb els meus propis ulls. Jo vaig seguir el pla educatiu d'abans, i vaig anar a l'escola primària fins a vuitè d'EGB, però poc després ja hi va haver el canvi, i al mateix institut on anava jo, vaig conviure amb canalla que feien unes coses que els de la meva edat mai de la vida ens haguéssim atrevit a fer amb la naturalitat que ho feien i sense amagar-se de res. A l'escola, érem els més grans, però barrejats amb els petits, i mai ens haguéssim atrevit a posar-nos a la porta a fumar un peta, ni tan sols tabac, al davant de les mares que anaven a buscar als petits. A l'institut, un nen de dotze anys, veu a un de disset fumant i vol fer el mateix per sentir-se gran. Em sembla que hi ha la tendència a creure que per més normes que transgredeixin, més adults seran, i és al contrari, més canalla i més immadurs es tornen.

Breu comentari dels resultats

CiU: Han sabut donar una imatge de seriositat i de que sabran fer un bon govern. Han recollit molt vot que més que a CiU era anti-tripartit. Segur que si a molts dels que els han votat els preguntem quines són les seves propostes, no ho sabrien dir. Estic desitjant veure que fan amb la proposta estrella del concert econòmic i com gestionen la relació amb l’estat.
PSC-PSOE: Perden tant votant catalanista que va a CiU, com espanyolista que va al PP. El PSC més espanyolista en molt de temps, alguns l’hi troben poc i altres l’hi troben massa. No ho entenc, més que res perquè no entenc en que pensa algú que els vota. Sembla que no acaben de trobar el seu espai, però amb el que ocupen ara em penso que ja en tenen prou.
PP: Aquest partit treu els millors resultats quan tira d’espanyolisme i prou, com ja va passar amb n’Alejo. Aquest cop hi han afegit el tema de la immigració i la necessitat del canvi a Espanya, sabent que Catalunya és secundària. En anàlisi tècnic borsari diríem que han fet un doble sostre, i que després vindrà la caiguda. Crec que els seus resultats futurs depenen sobretot del que faci el PSC i de si sap bastir una alternativa creïble. Segur que n’Alicia confia en el “sorpaso”, però no ho veig gens possible.
ICV. Més o menys els de sempre... Bones intencions, odi a la dreta i polítiques irracionals. Tenen el seu públic i prou.
ERC: Han collit el que han sembrat. Res més a dir. El que sembla mentida és que ho veiés tothom menys ells.
SI: S’ha aconseguit entrar, però malauradament sense grup propi, que no permetrà de presentar la declaració d’independència perquè com va dir n’Hèctor López Bofill, veure si tots aquests que tenen la independència al cor, també la tenen al dit a l’hora de votar. Caldrà veure com consoliden el partit, i la relació amb altres forces independentistes i amb CiU. Crec que fer una oposició visceral no seria bo. Si busquen destruir CiU, es destruiran ells. Veig més assenyat intentar convèncer-los i fer pedagogia des del Parlament. Espero que en Laporta estigui al nivell.
Ciutadans: S’esperava que creixessin, i veia possible que recollissin vots del PSC, però s’han quedat amb el mateix resultat tot i treure alguns vots més.
PxC: La sorpresa de la nit, davant de la incredulitat de tots. Encara que no han entrat, 75.000 vots són molts. No sortien en cap enquesta, segurament perquè el seu és vot ocult, o potser també perquè no interessava ensenyar-los. Segurament el discurs anti-immigració del PP és el que ha fet que es quedessin a les portes. Caldrà anar amb compte de cara a les municipals, perquè el seu discurs és demagògia pura que no aporta cap solució i només atia el foc.
Reagrupament: El seu era un camí a la perdició sense cap altra final possible. Malgrat tot, encara van tenir el seu minut de glòria en aparèixer a l’enquesta de TV3 i van treure un resultat prou bo dins del que cap a Girona (excel•lent a Puigcerdà). Només cal esperar que es dissolguin, tot i que ja n’hi ha que diuen que ara s’han de preparar per les municipals i tornar a atacar d’aquí quatre anys. No hi ha més cec que el qui no hi vol veure.

Per cert, un dels comentaris més breus i trobo que encertats i que van al gra sobre els resultats, és el del blog Reflexions en català.

Nit electoral

La nit electoral la vaig viure amb molt d'interès i emoció, i també preocupació durant bona part de la mateixa. Aquella mateixa tarda ja vaig veure un signe de que Solidaritat entrava: a les notícies de les quatre de Catalunya Ràdio, en explicar breument on havia votat cada candidat i que havia dit, hi van incloure en Laporta. Ho vaig interpretar com que ja tenien dades de l'enquesta del matí i es començaven a adaptar a la nova situació.
A les vuit, els resultats de l'enquesta, que vaig seguir per la ràdio, per no posar-me nerviós amb tants formatges de colors, no em van desagradar. Després però, la cosa no va anar bé fins passada bona part de l’escrutini. SI només treia un escó per Girona, CiU no treia una majoria prou àmplia i els fatxes racistes de la PxC entraven amb tres per Barcelona. Em vaig posar davant de l’ordinador a la web del recompte i anava actualitzant cada moment. Vaig veure que SI estava a prop d’entrar a Barcelona, i cada cop que actualitzava pujava una centèsima. Estava a casa amb uns amics, alguns votants de SI i altres de CiU, però que tots volien veure en Laporta pel Parlament, així que quan SI estava al 2,96% a Barcelona, vaig deixar l’ordinador i em vaig posar davant del televisor amb ells, tot dient: “tranquils, que en uns minuts n’entraran dos o tres per Barcelona”. I així va ser. Després encara vam celebrar el gol del quart diputat ja als últims minuts i un amic em trucava eufòric mentre s'estava posant les botes al càtering d'en Laporta. I, encara que em conformo amb poc, per un dia, me’n vaig poder anar a dormir satisfet.

Solidaritat, el triple vot útil

Solidaritat és el vot triplement útil: portarà la veu dels independentistes desacomplexats al Parlament, impedirà que es formi un tercer tripartit i evitarà la majoria absoluta de CiU. No se m’acudeix un vot més útil que aquest. Després de la traïció d’ERC, feia falta una candidatura així, que no sigui de dretes, ni d’esquerres ni tan sols nacionalista, simplement nacional. Un partit que vulgui que els catalans ens governem per nosaltres sols. Un partit que no vagi en contra de ningú, sinó a favor de tots. Un partit que denunciï les vergonyes de l’autonomisme i de com els altres partits, molt queixar-se de tot, però no afronten el veritable problema que és l’espoli fiscal que patim. Cal dir prou a que ho decideixin tot des de fora, a que ens considerin ciutadans de segona i a que ens vulguin assimilar a una altra nació.
Cal tenir un partit que ho digui clar i que ajudi a fer decantar els altres. Sé que és impossible que mai tinguin majoria absoluta del Parlament, però està clar que la independència no és cosa d’uns sols. Ara cal algú que parli clar.
No entenc els independentistes convençuts que ara ens surten dient que ara cal votar per un govern fort, que encara no és el moment. Em sembla que cadascú ha de votar a l’opció que més s’adapta a les seves idees i deixar-se estar de vot útil i històries diverses. Jo voto a Tarragona, on és molt complicat que entrin, però són la formació que més diu el que vull sentir i el vot el tinc decidit des del primer dia. Potser s’ha fet tot amb massa pressa, i no hi són tots els que hi haurien de ser, però han fet bé les coses i han fet una candidatura oberta i realment transversal, on els adherits han pogut votar als candidats. Llàstima que Reagrupament no s’hi sumés, eren uns quants diputats més, segur, però han preferit el suïcidi per ser incapaços de mirar més enllà.
També hi ha qui diu que com me’n puc refiar d’en Laporta. He de dir que plenament no me’n fio, però tampoc me’n fio de cap dels altres candidats d’altres partits, i aquells ja els coneixem i l’experiència ens demostra del que són capaços. En Laporta és com és, però li trobo a favor seu que és una persona que sempre ha anat de cara i no se n’ha amagat de res. Mai li ha fet por tenir la premsa i el poder en contra. Diuen que entra en política per diners; si el que volgués fossin diners i influències per fer negocis, que crec que no li fa falta cap de les dues coses, el que hauria fet és entrar a CiU, quan fa anys li tenien les portes obertes, i en canvi ha triat el camí més difícil. El que sí que crec és que té un ego que no se l’acaba i que el que vol és notorietat. No ho trobo un inconvenient. A ell li donem la notorietat que vol, i els seus votants tenim una veu que ens representi.
Diumenge tots ho hem de tenir clar, si volem seguir existint, si volem decidir sobre els nostres recursos, si volem ser una nació més del món tan digne com qualsevol altra, votem Solidaritat, el vot útil de veritat. El govern fort ja el tenim garantit, ara cal un vot valent.

CiU: ara toca

Des de que es va constituir el segon tripartit, ningú podia dubtar que n’Artur Mas seria el pròxim president de la Generalitat. Bé, sí, els miops d’ERC, però ningú més. Ara ja ni ells en dubten. De presidenciable només n’hi ha un, ara només falta saber quin marge tindrà per governar.
Tinc ganes de veure que fan. Un govern millor el tindrem, almenys més coherent i amb projecte. Tinc ganes de veure també com encaren la relació amb l’estat. Almenys ara reconeixen que el projecte d’una Espanya plurinacional és poc més que un utopia i que el dret a decidir no té límits. Malgrat això, es presenten amb una proposta impossible: el concert econòmic. És impossible perquè l’estat no ho permetrà mai i té tots els recursos per no permetre-ho i ells ho saben. Perquè presenten una proposta impossible? No ho sé, però m’agradaria pensar que és una última oportunitat que volen donar a l’estat i que quan els hagin dit que no, encarar la recta final. Si no és així, haurà estat una enganyifa més de les seves. Només espero que tots els independentistes que li donen suport ho denunciïn clarament si això passa. Amb la vergonyosa retallada de l’estatut a la Moncloa, no va passar i tots els convergents van sortir a defensar el pacte. Ara però em dóna la sensació que és diferent, ja tenen el cul escaldat.
Sigui com sigui, el meu vot no el tindran. Ja el van tenir un cop i em vaig sentir estafat. I després, hi ha aquest tumor regionalista d’Unió... Que ja sé que no tots són iguals, però tenen uns líders que són de pronòstic reservat, i algun dia potser caldrà que se’ls treguin de sobre.
No els votaré, però espero que puguin governar, sense majoria absoluta, però que apliquin les seves idees. I quan les institucions espanyoles se’ns pixin a sobre, a veure que fan...

Reagrupament: la joguina trencada

Van néixer com una associació que tenia per objectiu que en aquestes eleccions s'hi presentés una candidatura unitària i transversal per proclamar la independència des del Parlament i regenerar la política. Van enlluernar a molta gent, entre ells jo, que a començaments d'any fins em plantejava d'apuntar-m'hi.
Ara mateix són una paròdia grollera d'allò que podrien haver estat. Primer va arribar l'atac de follia del doctor al "dia dels ganivets llargs". Em van fer passar vergonya: jo que havia parlat bé de l'associació i d'en Carretero a molta gent, ara em demanaven explicacions pel ridícul que estaven fent. L'home que ens havia d'alliberar, abandonava a la primera que algú el contrariava. Va tornar, i va fer la purga, no de dissidents, que crec que ni tan sols n'hi havia, sinó simplement als que no deien Amén a tot i tenien diferències. Després s'ho va anar carregant tot: els estatuts de l'associació, la unitat, la transversalitat, la regeneració, les llistes obertes i qualsevol lògica. Absolutament tot fins convertir l'associació en una secta d'adoradors. I mentrestant la gent que anava marxant. I en Laporta, que havia de ser el cap de cartell, suposo que es va espantar i es va montar la paradeta pel seu compte, tot dient si voleu venir ja vindreu. Però no, el que simplement era una associació, llavors ja era un partit amb els pitjors vicis dels partits, incapaç de renunciar a res, amb afany de controlar-ho tot i col·locar els seus noms a les llistes per damunt de qualsevol elecció democràtica, tot i saber que les seves opcions d'èxit són inexistents.
En queden quatre i el gat, però amb vocació de màrtirs. Volen ser els últims de Filipines i morir amb les botes posades. No baixaran del burro. Crec que no hi pot haver res més frustrant que esforçar-te i gastar-te diners en una campanya que saps que no va enlloc i que ningú t'escolta. Van tenir l'oportunitat de ser una part important de la coalició Solidaritat, però han preferit l'immolació. Una llàstima el mal que han fet a l'independentisme. I una llàstima perquè en Carles Móra, número dos per Barcelona, és dels polítics que més he fruït escoltant-lo i m'encantaria veure'l fent discursos al Parlament. Fins i tot al foll del doctor seria interessant veure'l per allà, però ell ho ha volgut així.
Si volen fer per fi una cosa útil pel país, que es retirin.