Qüestió de grafits

Algú s'ha fixat en l'evolució que han tingut els grafits de les nostres ciutats?
Recordo de petit, per exemple, a l'avinguda dels Jocs Olímpics de Reus, passar-hi en cotxe sempre fixant-me en les pintades del mur del costat de la via del tren. Moltes d'elles tenien un transfons polític o reivindicatiu. Si passo avui pel mateix lloc, només veig grafits amb lletres i formes inintel·ligibles sense cap mena de significat per ningú que no sigui el seu autor. És curiós... però què ha canviat? Joventut sense ideologia?

El vot del PSC als pressupostos espanyols

Jo crec que si volien ser coherents amb ells mateixos i amb els seus votants han fet el que havien de fer. Si estiguessin compromesos amb Catalunya (i en aquell partit no crec que hi hagi ningú a excepció del conseller Castells que no sé que hi fa encara al PSC) votarien en contra; no permetrien que els prenguessin el pèl tantes vegades seguides. Però el PSC no és precisament un partit compromès amb Catalunya. Els vots que va rebre el PSC a les generals no eren tampoc vots per defensar Catalunya. Eren vots per fer president a en Zapatero. No eren ni vots pel PSC, eren pel PSOE. Eren vots per fotre Catalunya! Ja ho sabien que en Zapatero se'n burlaria de Catalunya, i tot i això el van votar! Si haguessin volgut alguna cosa millor pel seu país no els haurien votat. Sabien que els diputats que el PSC enviés allí no tindrien ni veu ni vot i segurament tampoc en voldrien tenir. Els milers de vots que van tenir no eren per defensar Catalunya ni per fer caure el govern espanyol. Eren vots per fotre Catalunya i els importa una merda el sistema de finançament que tinguem. Per això, si volen ser coherents amb els seus votants, han de donar suport incondicionalment al govern, que és el que els demanaven els milers de votants que van tenir. En cas que no fos això el que volien, a les pròximes eleccions quedaria clar i tindrien uns molt mal resultats, però com que sempre ens foten i cada vegada treuen millor resultats fins i tot gairebé sense fer cap proposta, doncs els continuaran votant. No hi ha res com tenir una massa inherta que et voti facis el que facis.

Alça Manolo!

Hi ha personatges per qui sembla que no passen els anys i el gran Manolo continua tant en forma com sempre. Aquesta vegada ha dit que als nacionalistes se'ls havia de ponderar penjant-los d'algun lloc. Si ho hagués dit un altre pensaria que es tracta d'una metàfora de mal gust (vegeu animalades tipus Joan Tardà), però venint de qui ve no ho veig tant clar. Si qui ho diu és un personatge que ha signat penes de mort, que la policia ha assassinat sota les seves ordres i que ha defensat que s'utilitzi la violència si cal per mantenir la unitat d'Espanya, doncs ja no veig tant clar que sigui només una sortida de to. No és el mateix que t'amenaci de mort algú que saps que és imbècil però inofensiu a que ho faci algú amb el seu historial. Tot i això no he sentit massa rebombori... És clar, si es diu que mori una persona (metafòricament) i aquesta representa la unitat d'Espanya és molt més greu que voler penjar milers de ciutadans... I tampoc és el mateix justificar l'us de la violència per mantenir la unitat de l'imperi que fer-ho per qualsevol altra causa. A més, que ja sabem que ho deia pels nacionalistes no espanyols, però com que ha dit nacionalistes a seques, potser també molts nacionalistes espanyols, que són els que hi ha més a l'estat espanyol i els que ho són més, es podrien donar per eludits, començant pel mateix Fraga, que si ponderéssim el seu nacionalisme, potser no el podríem penjar perquè cauria pel seu propi pes.
Doncs això, que com diu la magnífica cançó de la Trinca: "Alça Manolo!"

PD: Ahir al matí vaig tenir la temptació de posar a la Cope suposant que en Losantos el defensaria, i que va, tot el contrari, el va acusar de ser nacionalista i d'haver vulnerat la llibertat de milers de persones imposant l'ensenyament en gallec a Galícia!!!! (Clar, que a Galícia el gallec és un idioma estranger que no s'ha d'ensenyar ni potenciar).

El sistema electoral català (II)

Avui escriuré sobre les possibles solucions als problemes que vaig comentar que li trobo al sistema electoral català.
En primer lloc, el que proposaria és que Catalunya fos una circumscripció única i es repartissin els escons seguint la Llei d’Hondt com fins ara. D’aquesta manera ens asseguraríem que el partit més votat és també el que més representants té al Parlament. Potser ens perjudicaria als nacionalistes catalans, però s’aconseguiria realment que tots els vots valguessin igual i que el Parlament fos molt representatiu, que crec que és del que es tracta en unes eleccions.
En segon lloc faria que el President de la Generalitat s’elegís de forma separada. Un sistema a una sola volta fomentaria el bipartidisme i faria gairebé irrellevants els candidats d’altres partits que no fossin els dos principals, ja amb la idea del vot útil poca gent els votaria. Fer dues voltes, potser faria que la gent hagués d’anar masses vegades a votar i faria el procés pesat. El que proposaria és que les eleccions al Parlament fossin la primera volta i que llavors el Parlament proposés dos candidats. Les dues persones que aconseguissin més suport entre els diputats es disputarien la presidència en unes eleccions, i qui guanyés seria el president i podria formar govern, tingués o no majoria absoluta a la cambra.
Crec que amb aquestes mesures s’acontentaria més als votants, que tindrien realment la sensació que el seu vot serveix per elegir un parlament i per elegir al president, i que el sistema electoral no desvirtua després el sentit del sufragi popular.
Un altre tema, seria que en cada convocatòria electoral, s'aprofiti per convocar referèndums, des de si s'ha d'avançar o no cap a la independència o la descentralització o si s'ha de fer el quart cinturó o s'ha de prohibir fumar als restaurants.

El sistema electoral català (I)

Fa dies vaig fer un escrit explicant les meves impressions sobre el sistema electoral als Estats Units. Ara m’agradaria fer el mateix sobre el sistema electoral català.
Crec que un dels problemes d’aquest, és que es confon que és el que s’elegeix realment. Es fan eleccions al Parlament de Catalunya i molta gent pensa que el que anem a votar és al President de la Generalitat, i els partits mateixos ho plantegen com si així fos. Cert però fals, perquè el que votem són unes persones que ens representaran al Parlament i que una de les seves primeres funcions serà elegir un President per la Generalitat. Llavors, quan no s’elegeix president el representant del partit amb més representants o el més votat, molta gent pensa que això és un frau i diuen que no tornaran a anar a votar perquè no serveix de res, oblidant que encara que no sigui president el qui ells volien, els representants del partit que han votat estaran quatre anys al Parlament fent coses també molt importants.
Les causes del comentat anteriorment i que crec que s’hi hauria de posar remei, són dues:
Per un costat, el fet que un càrrec tant significatiu com el President de la Generalitat, la màxima autoritat del nostre país, no sigui elegit directament pels ciutadans.
La segona, el fet que al estar dividida Catalunya en quatre circumscripcions, on les més petites tenen més representants dels que els tocaria, diuen que per equilibrar el territori i evitar que la gran majoria dels diputats siguin de la circumscripció de Barcelona, fa possible que el partit amb més vots no sigui el que tingui més escons al Parlament, cosa que ja ha passat dues vegades recentment, el 1999 i el 2003, on el partit més votat va ser el PSC encapçalat per Pasqual Maragall, en canvi en els dos casos CiU va tenir més diputats. Al 2000, en Pujol va aconseguir ser president per últim cop, gràcies a tenir el grup amb més escons i el suport del PP i ERC, davant l’enrabiada d’un Pasqual Maragall que se sentia perdedor injustament. Al 2004, va tornar a passar el mateix, però gràcies a formar un govern tripartit, en Pasqual Maragall va poder ser president davant l’enrabiada del segle de n’Artur Mas i tot CiU que consideraven que aquell era un govern de perdedors. S’ha de tenir barra per dir-li perdedor a un partit que dues vegades seguides ha estat el més votat... (i ens agradi o no és així). I al 2006, forma govern un president d’un partit que ni és el més votat ni el que més escons té, però que aconsegueix el suport d’altres dos partits.
Per tant, en les últimes tres eleccions al Parlament de Catalunya s’han produït situacions que podríem qualificar d’estranyes i que han provocat el descontentament de molta gent, cosa que hauria de fer plantejar-se d’arreglar-ho.
Com que no em vull allargar, un altre dia explicaré quines crec que són les mesures més justes i representatives que podrien acontentar més als votants.

Miserables

Avui el govern valencià ha ordenat el tancament d'un altre dels repetidors de TV3. Només puc sentir fàstic per aquesta gentussa. Tant de parlar de la llibertat i la única llibertat d'expressió que toleren és la seva quan la utilitzen per mentir i atacar als que no són com ells. Ara es deuen morir de riure veient com putegen als quatre valencians que queden que conserven la seva llengua i cultura i tenien amb TV3 la possibilitat de veure un canal de televisió d'una mínima qualitat en la seva llengua.
Es tractava d'un canal de televisió que emetia en unes condicions legals no massa clares, és cert, però també és cert que se suposa que hi havia interès arreglar-ho i pràcticament estava solucionat el tema. De fet tot estava pendent d'unes assignacions de canals del Ministeri d'Indústria, que com és normal en el poder espanyol li importa una merda un canal de televisió en català, fins i tot quan el ministre era en Joan Clos no van fer pràcticament res. Era un canal que no feia cap nosa, que no generava cap cost, ja que fins i tot van ser les persones interessades en veure'l que van finançar els repetidors. Només puc entendre que el tanquen per callar una veu, i acabar d'eliminar d'aquella terra qualsevol rastre de la seva llengua, o qualsevol veu divergent amb el nacionalisme espanyol més ranci (que TV3 ja ho és prou a vegades d'espanyola). Un altre tema seria mirar a qui s'han assignat els canals de TDT al País Valencià: trobem un ventall de canals que van de l'espanyolisme a l'ultra-espanyolisme, deixant fora la única televisió que oferia un projecte creat des de València i en valencià. I després tiraran pedres al CAC...

La despesa pública i com canvien les coses segons qui la fa

"La Comunitat de Madrid subvenciona amb 15 milions d'euros una pel•lícula que aconsegueix 700.000 euros en recaptació. Esperanza Aguirre continua llençant la casa per la finestra en temps de crisi. És una pel•lícula que exalta el patriotisme espanyol."

Llegiu el titular en mode irònic. Canviem Madrid per Catalunya, Esperanza Aguirre per Carod i espanyol per català i seria el titular principal de qualsevol mitjà de comunicació de Madrid, però el que diu el títol, ironies a banda, és cert.
Ja és normal que els mitjans de comunicació espanyolistes qüestionin qualsevol cosa feta des de Catalunya (o des de qualsevol altre zona no completament assimilada), però últimament s'estan fixant especialment en com es gasten (o malgasten) els diners públics. Grans titulars diuen més o menys que a Catalunya s'està tirant la casa per la finestra gastant en tonteries en un moment de crisi. Vingui d'on vingui la informació, mereix donar-li un cop d'ull i saber com es malgasten els nostres diners, no diré que no. Però el que m'agradaria, és que aquest debat sobre la despesa pública es fes general, perquè el que qüestiona aquests mitjans normalment no és la despesa en sí, sinó la legitimitat de poder gastar-los i de tenir diners una administració.
Posats a parlar de despesa pública, només dues dades: El govern espanyol es gasta vuit o nou milions d'euros en decorar una cúpula a Ginebra, alguns d'aquests diners estaven destinats al desenvolupament. I la Comunitat de Madrid, la de la liberal i espanyolista Esperanza Aguirre (tot i que reconeix que Catalunya es troba fora del territori nacional) subvenciona amb quinze milions d'euros una pel•lícula sobre els fets del dos de maig que ha aconseguit 700.000 euros de recaptació en taquilla. Potser és que en aquest cas, a l'hora de fer un film sobre un fet "gloriós" (això diuen) de la història d'Espanya, la faceta espanyolista té més força que la liberal. Només amb aquestes dues xifres al davant, que perdin el temps parlant dels 9.000 euros d'accessoris del cotxe del president del Parlament, reafirma el que pensava, que el que ataquen no és la despesa, sinó Catalunya en general. Llàstima que amb aquests titulars i ballant sempre al so de la música que ve de Madrid no ens deixen que veiem les coses que són realment importants pel país.

Les eleccions als Estats Units d'Amèrica

Sobre les passades eleccions presidencials als Estats Units d'Amèrica, tot i que ja se n'ha parlat molt, volia comentar alguns aspectes que m'han cridat especialment l'atenció.

1. La il·lusió i esperança que ha generat el candidat guanyador, especialment entre els joves i sectors normalment allunyats del poder. Crec que ha fet una campanya molt bona, ha utilitzat molt internet i les noves tecnologies i molts simpatitzants hi han participat i s'hi han sentit implicats. A Catalunya, els polítics no desperten absolutament res... i després del desastre de l'estatut, les últimes eleccions no van generar pràcticament cap mena d'interès entre molts. Ja m'agradaria tenir polítics que despertessin aquestes il·lusions.

2. El sistema d'el·lecció dels candidats i la visió del partit com una organització oberta. En registrar-se per votar, els el·lectors ho poden fer per un dels partits o com a independents. Si ho fas per un partit es pot participar en l'el·lecció dels candidats del partit i en el seu funcionament (en alguns estats, els independents també poden escollir fer-ho per algun dels dos). Però pel que he vist, estar registrat per un partit no compromet a res. Es pot votar per qui es vulgui i fins i tot donar suport públicament a un altre candidat. Això aquí seria impensable. Si un militant anunciés que no votaria pel candidat del partit segur q immediatament seria expulsat. Segurament també ho seria si desautoritzés públicament a la direcció del partit. A més, que existeixin dos grans partits i es facin eleccions a dins seu, fa el sistema similar a un d'el·lecció amb dues voltes, o potser fins i tot més, ja que en l'inici hi poden haver molts candidats i progressivament els que tenen menys suport es van retirant, fins que només en queda un a cada partit. Abans veia aquest sistema bipartidista com a molt rígid ja que fa gairebé impossible l'aparició d'un tercer partit, però un cop he conegut el sistema de primàries he vist que realment aquest sistema també permet la confrontació de candidats amb idees molt variades.

3. No m'agrada però, el fet que sigui possible que el candidat menys votat sigui el president, com va passar l'any 2000, en que Al Gore va ser el candidat més votat de la història dels Estats Units (fins llavors), però no va poder ser president. Els delegats dels estats s'haurien de repartir de forma més equitativa, ja que em sembla injust que qui guanyi en un estat dels grans, encara que sigui per un marge molt estret (com va passar a Florida el 2000 de forma oficial, encara que no está clar ni que realment fós així) es quedi tots els delegats de l'estat.

El cotxe del president

Aquests últims dies hi ha hagut una considerable polèmica sobre uns accessoris que s'han col·locat al cotxe que utilitza el President del Parlament, per un import d'uns 9.000 €. He dit el cotxe del President del Parlament i no el cotxe del senyor Ernest Benach, perquè el cotxe no és seu i quan hi hagi un altre president, el cotxe l'utilitzarà aquesta altra persona. Sembla ser que aquests accessoris havien consistit bàsicament en un televisor, un reposa-peus i un escriptori plegable. Tenint en compte que es tracta d'una de les principals autoritats del país i que el deu haver d'utilitzar molt, em sembla raonable que el seu cotxe disposi d'aquests equipaments que li permetin de treballar durant els desplaçaments. Un diari espanyolista i monàrquic d'això n'ha fet un escàndol, i com sempre com a xais, tots els altres al darrere a fer-ne sang. Evidentment, l'ABC no es qüestiona els més de nou milions d'euros que es destinen directament a la casa reial pels seus capritxos i negocis, i els molts altres que hi van indirectament ja que realment gairebé cap de les despeses de la casa reial la paguen ells amb la partida pressupostària assignada sinó que ja ve en altres partides pressupostàries com ara la seguretat, els viatges oficials a l'exterior, conservació del patrimoni, etc. El problema del cotxe del President del Parlament són principalment dos. El primer és precisament que és el cotxe del President del Parlament de Catalunya, el que fa que molt més fàcilment sigui víctima d'atacs espanyolistes, ja que tot el que es fa a Catalunya es mira molt més amb lupa buscant qualsevol escletxa on trobar la polèmica i la crítica fàcil. El segon problema, és que la persona que ocupa el càrrec és d'ERC, cosa que encara fa més que sigui controlat i criticat per tot, pel mateix motiu que abans, buscar polèmica i titulars fàcils. Només cal recordar com quan en Carod va dir que no entenia que des de Catalunya es donés suport als jocs olímpics que es volien fer a Madrid (una opinió com una altra, i jo pensava el mateix), això va ser notícia durant un mes i es va manipular immediatament dient que havia parlat de boicot, el que va provocar boicots a productes catalans (que crec que no van seguir pràcticament ningú encara que van fer molt de soroll). El dia que es va decidir que els jocs es farien a Londres, el senyor Felip Puig de CiU, amb el to burlesc que el caracteritza va dir que se n'alegrava molt de que no es fessin a Madrid, perquè seríem els catalans els que els acabaríem pagant. Això no va sortir pràcticament enlloc ni ningú ho va tenir en consideració, cosa que em sembla correcte, perquè no són més que les declaracions d'un polític, i s'hi estigui d'acord o no, no crec que tinguin res d'extraordinari, però deixen veure perfectament les diferents vares de mesura segons qui diu les coses i segons els titulars i ressò que se'n pugui fer.
El pitjor de tot, però, al meu entendre, ha estat la reacció del senyor Benach. El que hauria d'haver fet, si considera que el que van posar al cotxe era necessari, era explicar-ho i ja està. De fet la decisió no la va prendre ell sol, sinó que em penso que estava aprovada pel conjunt de la mesa del parlament. Doncs ha fet tot el contrari. Ha actuat amb por, sense donar masses explicacions i finalment decideix de retirar tots aquests equipaments, com reconeixent que s'havia equivocat i donant la raó als espanyolistes demagogs que l'atacaven. Per ser polític s'ha de tenir cara a vegades, i saber que les decisions que es prenen no agraden sempre a tothom, però que s'han de tirar endavant i ser fidel a les pròpies idees, no dubtar. Vist això difícilment podria dir que és un bon president, sinó que ha actuat segons com ha bufat el vent.

Llibre recomanat: "L'òmnibus de la mort: parada Falset"

Pel títol podria semblar una novel·la de terror ambientada en aquesta població del Priorat.
No ho és, però gairebé. Tampoc el definiria com un llibre d'història, ni com una història de suspens; encara que potser és una barreja dels dos, i crec que pot agradar tant a la gent que li agrada el suspens però no acostuma a llegir història com a la gent que li agrada la història.
Aquest llibre relata els fets que succeïren a Falset al setembre de 1936, quan arribaren un grup d'anarquistes de la FAI en un autobus negre pintat amb una calavera i assassinaren vint-i-set veïns del poble en nom de la revolució. L'autor, Toni Orensanz, lluny de fer una descripció ordenada dels esdeveniments, com correspondria a un llibre d'història tradicional, ho va explicant tal i com ell va anar obtenint les dades històriques narrant tots els seus esforços per aconseguir-les, ja que parlem de coses de les que els seus protagonistes ja són morts o no sempre en volen parlar per no recordara velles rancúnies. Així, i començant amb un escrit anònim que circulà per Falset el dia en que s'enderrocà el monument als caiguts, l'autor es proposa esbrinar el que realment passà, i saber qui en van ser els responsables i quins foren els motius que els portaren a cometre tal massacre, que després es descobreix que el mateix grup havia fet en moltes altres poblacions, apuntant-se centenars de morts a la seva llista macabre.
Vaig sentir parlar d'aquest llibre en diferents mitjans de comunicació i em va cridar l'atenció. No són freqüents llibres d'aquesta temàtica i malauradament els que surten últimament són d'escriptors revisionistes gairebé franquistes que escriuen bàsicament per justificar uns fets i que no ajuden pas a popularitzar que s'investigui sobre això. S'ha escrit fins a la sacietat dels crims del franquisme, cosa que em sembla molt bé, però massa poc sobre aquests episodis igual de foscos. Se sap molt de la repressió de després de la guerra, però molt poc de la de durant la guerra, tant a un costat com a l'altre. S'ha de celebrar que hagi sortit un llibre que parli sobre aquests fets a les nostres comarques, que els mitjans de comunicació n'hagin parlat i que hagi tingut un notable èxit, ja que ha estat durant diverses setmanes a les llistes dels llibres de no-ficció més venuts en català.
Per tot això, si teniu una mica d'interès en el que va passar a les nostres terres durant la guerra civil, us el recomano plenament. És un llibre que enganxa, i tot i ser gruixut, es llegeix en un no res.
Hi ha un bloc sobre el llibre, encara que no conté massa informació.

Si la justícia fos igual per tothom...

No estic en contra de prohibir cap manifestació. Més val permetre-les totes i si després en alguna s'hi comet algun delicte, prendre mesures i perseguir-lo.
Però si en aquest estat la justícia fos igual per a tothom, la manifestació de demà a Tarragona s'hauria prohibit. S'hauria prohibit perquè la fan unes persones que fan apologia de la violència. El partit que la convoca, estaria il·legalitzat, per fer apologia de la violència i per tenir entre les seves files a un terrorista que va matar a un jove en un poble del País Valencià. Aquest assassí estava en una candidatura en les passades eleccions municipals, però aquesta candidatura no es va il·legalitzar, a diferència de moltes altres del País Basc on no hi havia cap assassí. En algunes manifestacions de l'esquerra independentista catalana s'han cremat fotografies del rei o banderes d'Espanya. Moltes vegades aquestes persones han estat identificades i condemnades per haver-ho fet. No entenc que sigui delicte cremar una foto o una bandera, però ho és. Se'ls va identificar i detenir. M'agradarà veure si diumenge es fa un seguiment dels delictes que es cometran en aquesta manifestació i s'actuarà. És gairebé segur que es portaran banderes que són apologia del feixisme o nazisme i per tant de la violència. M'agradarà veure si es fa alguna cosa...
Si fossin bascos estarien tots ben tancats i il·legalitzats, però com que no ho són...

Si fins ells ho diuen

Mireu aquest video:

Els espanyols saben bé que Catalunya és una cosa rara que tenen allà en una cantonada i encara que repeteixin constantment que és part del seu territori, mentalment ho veuen una cosa rara i no identifiquen els catalans com uns dels seus a primera vista. Per això de tant en tant tenen un lapsus i els surt el que tenen al cap sense passar pel filtre. Ara li ha passat a un presentador de les notícies a la televisió espanyola, però també li va passar a una política tant espanyolista com n'Esperanza Aguirre quan va dir que no es podia permetre que Endesa marxés fora del territori nacional, quan com a molt lluny hagués anat a Barcelona. Per cert, que em pensava que aquesta senyora era liberal i que si venien uns catalans o uns japonesos i compraven Endesa perquè pagaven bé, doncs li semblaria bé.
En fi, que fins i tot ells ho diuen, deu ser per alguna cosa.

Vicky Cristina Barcelona

Tinc el vici d'anar a veure les pel·lícules d'en Woody Allen i encara que la passada que va fer ja no li vaig trobar cap gràcia, he anat també a veure la última que ha estrenat, i més estant filmada en gran part a Barcelona.
La primera impressió és que no m'ha agradat. No li he trobat la gràcia ni l'originalitat per enlloc, tot i que les crítiques que últimament el deixaven molt malament havien millorat força aquesta vegada. A més, que ja es fa pesada aquesta obsessió que té pel sexe.
El tema de la pel·lícula podríem dir que és la lluita entre l'ordre i la racionalitat contra la disbauxa i el desenfrè. O el seny contra la rauxa, que en diríem aquí.
El que passa, és que aquest tema ja el va tocar a Match Point i amb molta més creativitat i bon resultat, o almenys a mi em sembla una pel·lícula molt més entretinguda i original
A banda d'això, les interpretacions estan bé. La fotografia però, no m'ha acabat d'agradar, més que res pel color que li dóna a les escenes a l'aire lliure, molt tirant a groguenques, potser per donar-li un toc més mediterrani, més de sol, però que a mi em sembla irreal.
La imatge que dóna de Barcelona? Doncs ens ensenya els quatre monuments bàsics, sobretot de Gaudí, que poden atraure els qui ho vegin i no coneguin la ciutat, però en general és una mala imatge. Més d'una vegada surten carrerons, no sé si del Raval o alguna zona una mica degradada amb prostitutes per les voreres (em pensava que les havien fet desaparèixer ja les ordenances municipals). A més, el film cau molt en el tòpic i tota l'estona se sent música de guitarra espanyola de fons... Ja dono gràcies però que no surt cap torero en tota la pel·lícula i que es parla encara que sigui de passada de la identitat catalana, ja que una de les protagonistes està fent un màster sobre això. També m'ha cridat l'atenció que en l'escena que passa en una fruiteria, tots els cartells estan en castellà i que passejant per un dels carrers es veu un rètol de la CNT en un balcó. Coses curioses, però res del que ensenya de Barcelona justifica haver rebut cap subvenció pública... em sembla a mi.

Vídeo sobre la crisi financera

Us passo un enllaç d'un vídeo molt bo que en clau d'humor explica força bé els fonaments de l'actual crisi financera.
Us el recomano.
(És en anglès subtitulat en castellà)

http://www.dailymotion.com/swf/k5RaBCxNrWPK4dHSpY

Llibre recomanat: A Short History of Financial Euphoria

A Short History of Financial Euphoria, traduït al castellà com a Breve historia de la euforia financiera és un llibre de l'economista canadenc John Kenneth Galbraith que repassa de forma breu els principals cracks econòmics de la nostra història.
Es pot veure com la majoria s'han produït després de llargs períodes de bonança i creixement que semblava no tenir límits per "petar" sobtadament quan ja no es va poder mantenir més el ritme desorbitat de creixement. Sembla ser que tots els cracks han tingut en comú la creença de que es podien fer molts diners en molt poc temps i amb poc d'esforç i la facilitat que hi havia per aconseguir diners per invertir, ja que es pensava que amb els grans beneficis aquests diners prestats es podrien tornar ràpidament.
Molt curíos un dels primers episodis que relata el llibre, la tulipamania, sobre la crisi de les tulipes als Països Baixos, quan amb l'arribada de les tulipes a aquest país es va desfermar una onada especulativa comprant bulbs d'aquesta planta.
Fa temps que el vaig llegir, però el recomano a tothom, ja que és breu i fàcil de llegir. M'ha vingut a la memòria aquests dies veient molts pisos amb el cartell de "es ven" i com cases que van ser comprades fa molt pocs anys ara es venen, potser perquè els seus propietaris no poden tornar els diners prestats.

Invasió no tant subtil

M'inspiro pel títol en un conte de Pere Calders titulat Invasió Subtil sobre una suposada invasió de japonesos i que us recomano que llegiu perquè és curtet i val la pena.
Però jo volia parlar d'una invasió que no és pas tant subtil ni dissimulada encara que a molts els ho sembli. Es veu a primera vista quan en una zona hi ha una gran immigració de persones físicament i culturalment molt diferent a nosaltres, com puguin ser moros o negres i no es para de parlar i debatre sobre si s'integren o no i que és el que s'hauria de fer. Però poc es parla de la immigració de cultura i llengua castellana. Sí que és veritat que molts s'han integrat, però també n'hi ha molts que no, i el preocupant és que molts venen amb unes idees prèvies negatives sobre Catalunya que no trobem en altres col·lectius d'immigrants. I no només això, el més preocupant és que mentre que un marroquí o un rus difícilment seran ciutadans catalans de ple dret, i si ho són ho seran al cap d'un període molt llarg de temps, els castellans només necessiten anar a empadronar-se al seu ajuntament per convertir-se en catalans i que el seu vot sigui igual de vàlid que el de qualsevol altre sense necessitat de cap tipus d'integració. Més que immigrants, d'això en diria colonitzadors.
Reprodueixo uns comentaris que em va fer fa uns dies una "colonitzadora" coneguda meva. És una persona que porta un any a Catalunya, i tot i que parla castellà i no li he vist cap interès en parlar el català, diu que li fa por de fer-ho malament, tampoc li he vist mai una actitut contrària a la llengua i cultura catalana. De fet, jo li he parlat en català des del primer dia que la conec, bàsicament perquè si és una ciutadana catalana, per respecte, li parlo en la mateixa llengua que parlo als altres, ja que no la considero pas inferior. És curiós que mentre molts catalanoparlants parlen de seguida en castellà als immigrants siguin d'on siguin perquè pensen que és una falta de respecte no fer-ho, jo penso que la falta de respecte està precisament en canviar de llengua, com si ells no fossin dignes de parlar-los-hi amb la llengua que utilitzo per parlar amb la família, amics, etc.
El comentari que em va fer va ser el següent, quan parlàvem del finançament de Catalunya:
"Aquí algún día va a salir algún escándalo o algo de que alguien se queda el dinero, porqué no puede ser esto. Pagamos más que en ningún otro sitio, pagamos peajes... los políticos catalanes tienen mucho dinero y aún piden más. Yo no sé para qué quieren tanto dinero. Para que se lo queden ellos, mejor que se lo queden en otros sitios..."
Jo li vaig dir que potser sí que hi havia corrupció, però no més que en altres llocs, i que encara que fos així era preferible que els nostres diners se'ls quedessin els nostres lladres que no els d'altres llocs... Ja no vam continuar la conversa perquè la van cridar i va haver de marxar, però jo em vaig sentir força indignat. Segurament que ella no té el mateix concepte que jo del que són els "nostres diners". Suposo que per ella si els diners catalans es gasten a Extremadura continuen sent els nostres diners que es gasten al nostre país.
En un altre moment va criticar no recordo quin esportista o famós que tributava a Andorra o Mónaco i jo li vaig dir que havia llegit que en Rafael Nadal (icona de l'espanyolitat, com en Pau Gasol, Xavi, etc.) havia montat unes empreses per gestionar els seus ingressos que tributaven al País Basc per pagar menys impostos, i que el cas era el mateix perquè la resta dels espanyols no en veien ni cinc dels seus impostos i em va dir que era igual "porqué al País Vasco puedes ir". Ostres, i a Andorra no??? Vaig suposar que pensava que si els seus diners es gastaven al País Basc no passava res, perquè al cap i a la fi també era el "nostre" país.
Gent que ve amb aquestes idees serà molt difícil que si en les pròximes eleccions decideixen exercir el seu dret a vot ho facin per algun partit catalanista i sí pels partits més espanyolistes, que de fet, si no fos per l'immigració castellana, tindrien molta menys força de la que tenen.

Caradures

ETA ha assessinat un militar espanyol i el president de Cantàbria, el seyor Revilla, en culpa al lehendakari Ibarretxe. Aquest senyor ha demostrat ser un caradura i un poca-vergonya i en un altre país se'l tindria pel que és realment.
Per quins motius és culpable el lehendakari? Potser per voler preguntar al poble? Potser per què va intentar modificar l'estatut d'Euskadi seguint el model previst? O potser ho és per haver-se reunit amb els representants dels diferents partits polítics d'Euskadi per intentar trobar una sortida al conflicte?
Davant de tot això, que han fet les institucions espanyoles per evitar més morts com el d'avui? Res de res.
La solució segurament no és tant fàcil com jo me la pugui imaginar, però és possible. I crec que és fins i tot possible sense negociar amb assessins directament. És una solució que es basaria en democràcia i respecte, els dos factors que els espanyols no apliquen precisament als que són diferents d'ells. Democràcia perquè els governants bascos puguin preguntar i els ciutadans puguin respondre i respecte per acceptar la veu del poble.
La meva opinió però, és que aquesta solució no interessa als espanyols i que malauradament prefereixen un mort de tant en tant però a canvi anar il·legalitzant partits i fotent canya a l'Ibarretxe, tot esperant a veure si els bascos, com els dinosaures, s'acaben extingint.
Hem vist com igual que avui el senyor Revilla, els polítics espanyols n'han intentat treure suc dels atemptats d'ETA i res em fa pensar que això canviï. Ja els va bé un mort de tant en tant per poder dir lo malvants que són "ells", sense així haver de mirar-se la perversió d'un mateix.

La farsa de la democràcia espanyola

Cada vegada ho tenia més clar, però la prohibició per part del tribunal constitucional de la consulta que volia dur a terme el lehendakari Ibarretxe m'ho ha acabat de confirmar: la democràcia espanyola no és més que un engany molt ben muntat.
Després de 40 anys de dictadura ho tenien tot ben preparat. Van canviar la decoració, van pintar la casa i van tirar un nou ambientador que en van dir constitució, però els fonaments eren els mateixos i eren ben sòlids.
Hi ha una democràcia que té un nivell tant baix que ni tant sols està permès de preguntar als ciutadans. L'únic que volen és que anem a votar cada quatre anys, sabent que en el fons sempre sortiran els mateixos. D'acord, que uns fan lleis de matrimonis homosexuals i els altres no; que uns envaeixen l'Iraq i els altres no; fins i tot uns són més simpàtics que els altres... però en el fons és tot el mateix. Ara es poden escollir, és veritat; però només les persones, el sistema és el mateix: uns manen i uns obeeixen; els que dominen són els mateixos.
Sinó, perquè llavors tanta por a que el poble pugui expressar la seva opinió del tema que sigui? Em sembla una aberració que es pugui prohibir preguntar al poble. Ja per principis, em sembla genial que un mandatari pugui preguntar l'opinió sobre alguna cosa, sigui el lehendakari, o sigui l'alcalde d'un poble fent un referèndum sobre si els veïns volen que es faci una plaça.
Si a l'estat espanyol tenim això que en diuen democràcia simplement és perquè saben que passi el que passi els que manaran sempre seran els mateixos perquè en són molt més que els altres i la història els ha donat durant els últims segles una posició dominant que es neguen a perdre.
Això que tenim ara mateix no és democràcia, és democràcia orgànica, que és la democràcia que passa pels òrgans del qui mana.

Com diu la cançó dels Obrint Pas:

"Tot era mentida al país dels farsants fins que la veritat els esclatà a les mans. Van fer eleccions i la van derrotar i la gran mentida ha tornat a començar"

L'home del sac obre un bloc a internet

Més que res per curiositat i veient que tanta gent en té em decideixo a obrir un bloc. No em proposo cap objectiu d'actualitzacions, només tenir aquesta pàgina per poder-hi escriure un petit article quan tingui ganes d'opinar sobre qualsevol tema. Intentaré anar-hi penjant coses de tant en tant, però si a vegades es queda mort, doncs tampoc m'importa.
Qui és l'home del sac? , és preguntaran alguns.
Abans era un homenot que passava per les cases amb un sac a buscar els nens que no es porten bé. Últimament l'home del sac cada vegada té menys feina, ja que això d'espantar a la mainada sembla ser que s'ha deixat en mans d'un ésser foraster anomenat "el coco" que no fa cap mena de por ja que cap criatura és capaç d'imaginar-se que és això del coco... Amb tant de temps lliure, l'home del sac es pot dedicar a vagar per la blocosfera, tot deixant els seus comentaris mentre veu com el seu país es va enfonsant a poc a poc sense que a gairebé ningú sembli importar-li massa.