Votar dignitat

Estem vivint uns temps excepcionals i la campanya ha estat vibrant, tot i que no he tingut gens de temps per escriure.

Aquest diumenge no es decideix la independència, però es decideix si un cop arribats a l'últim camp base, sortim a atacar el cim i amb quina força ho fem.

Fins al final, he tingut dubtes sobre a qui votar. En les anteriors, vaig tenir claríssim el meu vot per SI. Al cap de poc em vaig anar distanciant de les seves maneres de fer i em va començar a agradar la nova ERC d'en Junqueras, així que vaig arribar a la campanya amb el vot inclinat cap en Junqueras (més cap a ell que cap al partit) però no pas decidit. Si hagués arribat a bon port la coalició ERC-SI no hagués tingut cap dubte, però amb gran tristesa vaig haver de veure com fracassava, segurament per manca de ganes dels dos costats.

A partir d'aquí, diversos dubtes m'han assaltat. I si és mes convenient donar una gran majoria al President Mas? M'ha passat pel cap, però certes indefinicions, i especialment veure en Duran tombant per allí, m'ho han tret del cap de seguida. A més que hi ha coses de CiU que no em fan el pes (també moltes coses que m'agraden, cal dir-ho), però els veig un partit massa estretament lligat a certes elits econòmiques que controlen el país. Tampoc han estat massa clars amb el cas Palau, no han depurat responsabilitats, i durant aquests dos anys, tot i que accepto les retallades com a necessàries en la situació de crisi econòmica i pertinença a l'estat espanyol, han fet coses que em semblen inacceptables com suprimir l'impost de successions que pagaven els rics per acabar posant una taxa als medicaments que paguen bàsicament els jubilats i certa sensació que a vegades no s'ha pensat en els més vulnerables.

L'altra opció és SI. Tot i que els havia descartat fa temps perquè no m'ha acabat d'agradar la seva actitud tan purista i dogmàtica, així com tampoc comparteixo accions com el #novullpagar, trobo que han fet una campanya molt bona. És sentir a n'Alfons López Tena i em queda clar que tot i que potser no és el meu estil, el necessitem al Parlament. A ell i a na Núria Cadenes, que també em faria franca il·lusió veure-la com a diputada. Un dels principals inconvenients és que jo voto a Tarragona, circumscripció on les possibilitats que tenen són nul·les.  Mai he cregut en el vot útil, crec que un ha de votar segons les seves creences, i així ho vaig fer fa dos anys. Però quan tens més d'una opció al cap, i en uns moments com

aquest, assegurar el vot pot ser un element a tenir present. Si votés a Barcelona,

tindria molts més dubtes, ho tenen difícil allà també, però m'agradaria ajudar-los a entrar. A Tarragona, sé que és llençar segur el vot a l'extra-parlamentarisme, com altres vegades he fet.

Així, que havent-ho avaluat tot, votaré pel partit d'en Junqueras, tot i deixant clar que em consideraré igualment representat per qualsevol diputat que defensi la sobirania d'aquest país. M'agrada molt en Junqueras, en el fons i en la forma.

No em queda més que animar-vos a tots, malgrat els dubtes que puguem tenir o els dubtes que ens susciten la majoria de polítics, a anar a votar i fer-ho per aquells qui creuen en nosaltres, que saben que no som ni millors ni pitjors que qualsevol altre poble del món, sinó un més. VOTEM PER SI, ERC O CiU.

Veritats contra fal·làcies respecte la independència

Faig aquest escrit per respondre a l'usuari Dasein, que ha fet un escrit al seu bloc amb arguments en contra de la independència. Reconec que són preocupacions que a primer cop d'ull poden semblar raonables, però que un cop s'hi ha gratat només una mica i amb un mínim de coneixements, es veu que la majoria no tenen ni cap ni peus. Hi ha certa gent disposada a fer-nos creure que en certa manera Espanya ens manté i que som el que som gràcies a ells. En tot cas, no em semblaria bé que ens volguéssim quedar a l'estat perquè ens mantinguessin, com uns paràsits. Tot això es pot desmuntar fàcilment. Aquí ho faig de forma ràpida per falta de més temps, però dóna per molt.


Catalunya rep més del que aporta a la Seguretat Social.
És cert que Catalunya va rebre més diners dels que va aportar a la SS, però a tot Espanya va passar això, ja que la Seguretat Social té dèficit! A Catalunya, la relació entre treballadors en actiu, nivell salarial i nombre de pensionistes està millor que en molts altres llocs de l'estat. En aquest cas, les persones que esgrimiu aquest argument esteu jugant amb les dades.

El cost de crear un nou exèrcit
Jo, igual que el president Mas, penso que no n'hauríem de tenir. És una despesa innecessària, però a més, ho defenso des d'un punt de vista dels valors, no econòmic. Però si es tracta de diners, podríem començar qüestionant quan costa el més que inflat exèrcit espanyol i en cas de necessitar-ne, si amb un de molt més reduït no n'hi hauria de sobres. En cas que calgués fer-ne un (jo hi estaria totalment en contra), no caldria que fos gaire gran. Ara ja paguem la nostra part i més de l'espanyol. Amb això i alguna cosa més n'hi hauria de sobres.

Catalunya no té dèficit fiscal
Això de que Catalunya no va tenir dèficit el 2009, és tornar a jugar amb les dades i el dèficit. Les balances fiscals s'han de calcular netejant l'efecte del dèficit de l'estat, perquè llavors podria succeir que en un estat, totes les seves regions tinguessin superàvit respecte de l'estat! Com pot ser això? Doncs amb l'endeutament de l'estat pot ser que totes les regions paguin 9 i rebin 10, però això no vol dir que hi hagi superàvit real, perquè estàs assumint un deute que hauràs de retornar! És per això que les balances fiscals que no netegen l'efecte de l'endeutament no tenen cap valor. Això ho diria qualsevol economista.

Crear les estructures d'estat que ens falten costaria molts diners.
És cert que en alguna "estructura d'estat", en termes relatius, és més car fer-ne una per 7 milions de persones que una per 45 milions. Ambaixades, per exemple, i coses per l'estil, però no massa coses... Les estructures d'estat a Catalunya ja hi són, per tant, només caldria que el nou estat passés a gestionar les ja existents. Per les que ens falten, no seria cap gran despesa (jo seria partidari de molta racionalitat econòmica en tot aquest tema, no cal tenir certa estructura només perquè els altres la tenen, sinó tenir-la si fa falta). En tot cas, el que se'n va a altres regions ho compensaria més que sobradament. Hi ha estudis força complerts sobre això. A mi, però, a més, m'agradaria que es mirés de fer estructures menys pesades i menys costoses, però això ja és un altre tema.


Estaríem fora de la UE
Respecte la UE, és un tema força complex ja que no hi ha cap precedent, però per començar no tindria cap lògica deixar Catalunya fora de la UE. La UE està feta per créixer en mercats, no per excloure'n. I l'important no és estar a la UE, sinó dins de l'Espai Econòmic Europeu i l'Espai Schengen i molt difícilment ens podrien fer fora d'aquí (a més que n'estic segur que no hi tenen cap interès). Que quedéssim fora de la UE és més que discutible, però fora de l'EEE i Schengen encara més. Realment penses que els estats de la UE posarien aranzels als nostres productes? Això no té ni cap ni peus... Si cada vegada en posen menys als productes de fora la UE...

L'estat ens fa unes infraestructures i ens dóna uns serveis que amb la independència hauríem de pagar.
Les infraestructures que fa l'estat a Catalunya les fan ells però amb els nostres diners, les podrà continuar fent el nou estat amb els mateixos diners. Respecte la guàrdia civil que hi ha aquí, igual. Si fa falta contractar més mossos, es contracten, però aquests guàrdies civils ja no els pagarem. O et penses que les inversions que fa l'estat aquí són un regal? Les paguem amb els diners de tots.

Els empresaris marxarien.
D'empresaris no en marxaria cap, perquè no són rucs. Si estan aquí no és per sentiments ni per res, és per guanyar diners. En les enquestes de les patronals de petites i mitjanes empreses surt majoria a favor del sí, però això tampoc és massa rellevant, perquè aquests empresaris el que volen és fer diners, sigui dins de l'estat espanyol o dins d'un futur estat català. Algú com en Lara ha dit que marxarà. Si vol marxar, doncs bon viatge, però ni ell ha explicat els motius. No crec que ho faci, simplement perquè hauria d'assumir un cost molt gran (el trasllat) a canvi de res...

Perdríem les ajudes agràries.
Les ajudes agràries crec que són de les poques que no van en funció de la renda. Crec que les rebríem igual si continuéssim formant part de la UE. Si no en forméssim, cap problema, el nou estat les podria pagar amb el que s'estalviaria de contribució a la UE, si així ho decideix (no hi ha cap mandat diví que digui que els agricultors hagin d'estar subvencionats).


Tot lo altre són arguments més identitaris que no hi entraré. A mi em sembla del tot necessari tenir un síndic de greuges, veient que el defensor del pueblo no només no ens defensa, sinó que porta al constitucional les lleis que aprovem i votem. I amb això tantes altres coses. Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix la taula i el llit.
I els diners en polítiques identitàries, no sé quins vols dir, però segur que no són tants com els que destina l'estat a subvencionar els toros, promoure el castellà al Brasil, fer piscines a les seves ambaixades, etc, etc, etc...
I si et sembla normal que l'estat ataqui la immersió lingüística, doncs aquí ja no hi entro. No vull que el meu país hagi de ser diferent a la gran majoria del món, en que l'educació és en la seva llengua pròpia, sense que això tregui esforços en conèixer com més llengües millors. Oi que a Salamanca l'educació és en castellà, doncs aquí en català.

Somnis humits

Era la nit de les eleccions, gairebé el 100% escrutat, i jo estava mirant-me la televisió a casa, amb un somriure d'orella a orella.
Els gràfics de colors parlaven per si sols:
CiU: 75
ERC 25
PSOE 12
PP 11
ICV 9
SI 3

No sé si sortíem a proclamar la independència llavors mateix o no, perquè m'he despertat. El somni era ben bé per mullar el llençol!

L'esquerra nacional

Ho deia en Carod ja fa temps, però penso que tenia raó. La majoria de països acostumen a tenir un partit fort de centre-dreta i un altre de centre-esquerra en disposició de disputar-se el poder. Aquí no la tenim. Potser ho va ser el PSC d'en Maragall, però està clar que ja no ho és. El PSC hi ha renunciat totalment. No sé si mai ha sabut el que vol ser, però ara menys que mai. Són espanyolistes però també volen ser catalanistes i sobretot no fer res que els pugui vincular amb el PP. Una cosa així només pot portar a la irrellevància, i si així passa, jo ho celebraré.

Potser una de les causes de no tenir aquesta esquerra forta és que CiU ja ocupa part de l'espai de centre-esquerra. En un país on la majoria de gent diu en les enquestes ser de centre-esquerra, CiU no tindria l'hegemonia que ha tingut històricament si no pesqués part d'aquest vot. Sempre es diu que CiU és un partit de dretes, com una manera de ridiculitzar-los, perquè en aquest país encara hi ha un cert temor a que et diguin que ets de drets. Però realment són de dretes? Doncs una mica segurament sí, però segurament també una mica d'esquerres. És un partit que sempre s'ha preocupat pel benestar social a Catalunya. Una mica de social-democràcia, una mica de democràcia cristiana, una mica de liberalisme... Agafant el millor de tot això en pot sortir una bona barreja.

Tornant però a l'esquerra nacional, cercant-hi una alternativa a CiU i deixant de banda el PSC per voluntat pròpia, tenim ERC i ICV. Crec que de la fusió d'aquests dos partits en podria sortir una cosa prou arreglada. Independentistes i d'esquerres, amb possibilitats d'arraconar i superar el PSC i convertir-se en el partit d'esquerres que aquest país necessitarà quan sigui independent. Per part meva, segurament no votaria aquest partit, però tampoc és bo que un sol partit governi fins a la fi dels temps, necessitem una oposició digna. El que, en la meva opinió ja el faria inacceptable seria si s'hi unís EUA i sobretot les CUP. Amb aquests partits i veient l'actitud d'alguns dels seus dirigents, l'únic que es pot fer és un grup anti-sistema nacional, però no un partit que vulgui arribar a les majories.

Sent realistes però, és una aliança molt i molt difícil. Ara mateix ERC és més propera a CiU que a ICV i això per aquests darrers és imperdonable. A la dreta ni aigua! L'altra opció és que ERC pogués superar al PSC per si sola. Podria ser la social-democràcia catalana. El que donaria força a aquesta opció seria que de moment s'enfortís unint-se amb Solidaritat. Potser sóc un il·lús, però tal i com van les coses, veig possible que una coalició així aconseguís el segon lloc a les eleccions. És just el que ens fa falta ara, un partit potent per apuntalar (i vigilar si cal) la majoria de CiU.

Una tercera opció, complementària a la segona, seria la unió de ICV-EUA-CUP. No m'agrada i no em plantejaria mai votar-los, però crec que si finalment es fes la segona, també seria bona que hi fos aquesta. Els de la CUP sembla que volen anar en solitari i amb poques possibilitats, amb el que dividirien més el vot independentista amb moltes possibilitats de deixar-lo sense representació. Anant en la coalició que dic, ens assegurem que aquests vots no quedin sense representació (sí, són uns anti-sistema, però els vots independentistes ara mateix els necessitem tots) i per altra banda ens assegurem l'aposta d'ICV per l'estat propi.

Són només unes reflexions, però crec que és positiu que hi vagi havent enteses. Amb CiU convertida a l'independentisme, cal unir forces. Val més tenir unes poques alternatives i clares que tenir el vot atomitzat de manera que en perjudiqui la seva representació. I tenir algun o alguns partits forts que apostin per l'estat propi i no ho deixin tot en mans de CiU.
Demà es pot donar un pas important en la reunió entre ERC i SI. Veurem. Les esperances són poques coneixent les tendències auto-destructives de l'independentisme polític, però potser per un cop posen seny. El que sí que espero és que no cometin l'error de ressuscitar el cadàver polític d'en Laporta. Em cau bé l'home i estic d'acord amb tot el que ha dit al Parlament durant aquests dos anys, però ha quedat clar que per la política no serveix. Si veu la possibilitat d'agafar un seient, sigui a ERC, a CiU o on sigui, no la deixarà escapar. Ara mateix ni representa a ningú ni té cap força electoral, així que el millor que pot fer és començar a preparar el xampany pel dia de la independència.

Hem arribat davant del mur

El camí era molt llarg i costós, però tots sabíem que ens hi trobaríem al final. Al final del camí hi ha un mur. Un mur molt alt i molt difícil de passar. És on ens trobem ara mateix. Alguns ho dubtaven, però hi hem arribat: hem arribat davant del mur. Ara ve el més difícil, passar a l'altre costat. Passar aquest mur és més complicat que tot el camí que s'ha fet fins ara. Cal molta força, però també molt de seny. Els perills són molt grans: es pot prendre mal intentant saltar-lo, o potser que no saltem amb prou força i tornem a caure en aquest costat i que ens hi haguem de quedar molt de temps, sense la força necessària per passar-lo.

La manifestació del dia 11 ho trasbalsà tot i donà la força: es feren molts quilòmetres de camí en una tarda. El no rotund al pacte fiscal ens situà definitivament davant del mur.

Després de l'alegria i la il·lusió de la manifestació, venen els nervis. Sobre la manifestació només dir que per tots els que hi vam ser, no ho oblidarem mai. Era la satisfacció de saber que tenim el futur a les nostres mans.  Ara però, és l'hora de l'alta política. Tinc la sensació que tenim gent prou preparada i decidida com per fer el pas. No els podem deixar sols, ara no podem afluixar. Mentre alguns indignats vexen els polítics, jo hi confio cada vegada més.

Ara és l'hora segadors... com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes.

Escrivint la història

No sé ben bé com acabarà tot plegat, però tinc la sensació que aquest pròxim dia 11 sortirà als llibres d'història. Hi serà tothom: la meva mare que no ha anat mai a cap manifestació, el meu amic militant convergent que sempre passa de tot, l'altre amic que això de la independència no ho havia vist mai clar i fins durant les consultes dubtava sobre què votar, l'amiga que volia anar a la del 10J però la mandra la van fer desistir i ara té clar que s'hi ha de ser, etc.
Només he posat quatre exemples propers de persones que no van anar a la del 10J i ara hi volen ser. Això sumat a que tots els que conec que van anar a l'altra també aniran a aquesta. Pobles on ningú es va mobilitzar per fer autobusos per l'altra i ara n'omplen quatre i perquè no n'hi ha més.
Potser m'equivoco i només és el meu entorn, però la cosa pinta molt bé.
Com gairebé sempre, el poble s'avança als polítics. Puc entendre que el President Mas es troba atrapat. Atrapat entre la seva proposta estrella i impossible de pacte fiscal que té el deure i el mandat d'intentar tirar endavant i la realitat molt més dura del que s'esperava i que el supera cada dia. Mentre la societat ja va obrint noves portes, el nostre govern encara està encallat en el pas anterior. Cal esperar que això del pacte fiscal es finalitzi com més aviat millor i el govern, havent fracassat en la seva proposta i només amb engrunes per gestionar, pugui convocar eleccions plebiscitàries en les que tots es vegin obligats a definir-se, que formin un nou govern totalment lliure i legitimat per proclamar l'estat propi.
Diuen que la història a vegades s'accelera i passen coses que semblaven impossibles només fa uns mesos. Em penso que tots tenim ja bastant clar que ens trobem en un d'aquests casos. Ara només cal que cadascú faci el seu paper. El nostre, de moment, anar dimarts a la manifestació. Com bé diu el president Mas, no serà fàcil i cal estar preparats per tot. La porta de la gàbia no és ampla, és cert, però si tothom juga el seu paper amb responsabilitat, la tenim oberta.

Foc, retallades i demagògia

Tal i com era d'esperar, no s'ha tardat a poder-se llegir els primers comentaris a les xarxes socials culpant a les "retallades" dels focs, culpant a Felip Puig de les morts, etc... La xusma (que diria en Noctas) utilitza les xarxes socials com un ventilador per escampar la seva merda. Lemes buits, plens només d'ignorància. Només un ignorant pot acusar al govern d'aquests catastròfics focs. Només un ignorant orgullós de la seva pròpia ignorància pot passar-se el dia criticant les retallades i culpant-les de tot el que passa. Com si retallar o no fos una opció. No vull defensar ningú, però no es retalla, és gasta tot el que es pot. Hi ha gent que es pensa que gastar 1000 o 2000 és una simple opció i que si es gasta 1000 en lloc de 2000 és per simple maldat del governant. Gent que els sembla tan normal que l'anterior govern, només tingués tres de cada quatre euros que es gastaven. Gent que es pensen que es pot viure a crèdit fins a l'infinit. Amb gent així, deu ser veritat això que diuen que alguns han estirat més el braç que la màniga. Per sort, no deuen ser majoria, però malauradament, la ignorància es fa sentir massa. Ignorància que viu només de criticar i llençar la seva bilis vomitiva, a canvi de zero solucions. Perquè la seva solució és tan simple com no retallar, com si això fos la terra de xauxa i ells els posseïdors del corn de l'abundància.

Què és una guerra?

Fa una estona, mirant el Cronos al Canal 33 (gran programa en un dels pocs canals que val la pena) me n'he enrecordat d'una anècdota de la meva més tendra infància.
Devia ser encara al parvulari, quan en algun lloc va aparèixer la paraula "guerra". Jo, innocent li vaig preguntar a la senyoreta què era una guerra. No sé ben bé que em va dir, em penso que alguna cosa com que és quan dos es barallen. El que sí que recordo és que jo em vaig imaginar que una guerra devia ser com una mena de combat de boxa.
No gaires anys després, la guerra del golf primer (que ens deixà sense carnaval a l'escola en senyal de protesta) i els horrors de Bòsnia després em deixaren clar que una guerra no era ben bé allò.

El 51% que va creixent

Divendres passat sopava amb uns amics, algun d'ells que feia força mesos que no veia. Just arribar, un dels que més temps feia que no veia, em saluda i em diu: "Saps que ja sóc independentista? Me n'he adonat que Espanya no ens aporta res."

Ja sé que una flor no fa estiu, però és una confirmació més que el creixement l'independentisme que pronostiquen totes les enquestes en els últims anys, i especialment l'última del CEO.

El meu amic no és que hi fos especialment contrari, no pas, potser més aviat d'aquelles persones que no ho acabaven de veure clar, que no ho trobaven necessari del tot, que se sentien tan catalans com espanyols, etc. I aquells que al final, hi pensen una mica i se n'adonen que la cosa no té sentit. I crec que la cosa encara podria anar a més si es plantegés un refèndum amb una data concreta i una llarga campanya per informar clarament a la població i promoure el debat.

Res està assegurat, però mai ho hem tingut tan bé com ara. Voleu dir que no ha arribat ja l'hora de jugar-se-la? Val, accepto que CiU se la foti amb el seu pacte fiscal, cosa que encara pot fer decidir alguns indecisos, però un cop passat aquest tràmit, ja no hi pot haver més demora.

Jo crec que la decisió més encertada seria convocar un referèndum el mateix dia que el facin a Escòcia i com ells, començar la campanya ara mateix. És evident que Espanya farà tot el joc brut i més, però fent-ho coincidir amb Escòcia els posem una dificultat afegida més. Com es podria entendre a nivell internacional que el que és vàlid al mateix dia en un lloc de la UE no ho sigui en un altre? Joc brut en tindrien molt potser, però arguments pocs.

Qui els va col·locar allí?

Fa ja dies, m'estava mirant un reportatge al Canal 33 (un dels pocs canals que es pot mirar sense sentir vergonya) un reportatge referent a les Illes Canàries. Parlaven entre d'altres coses de com havien arribat els humans i animals a aquestes illes (i com a cosa curiosa, dir que analitzant la genètica dels canaris, els gens que només poden transmetre les dones són d'origen africà i els gens que només transmeten els hòmens són d'origen europeu). El cas és que sempre m'ha fascinat com l'ésser humà va poder arribar a l'antiguitat fins a la major part de punts del planeta, amb una tecnologia totalment rudimentària. Potser les Canàries encara podem entendre que estan a prop del continent i potser amb certes habilitats de navegació s'hi podia anar des de la costa africana amb possibilitats de retorn si no es trobava res. Però i les illes més allunyades? No és sorprenent que les illes de la Polinèsia, algunes a milers de quilòmetres de la més pròxima, estiguin habitades? Llegia també fa un temps a la revista Sàpiens com els humans havien arribat a Rapa Nui i la veritat és que sembla una història inversemblant. Molt desesperats devien estar els humans per posar-se sobre una mena de barcassa i llençar-se cap al desconegut, a veure si tenien sort i arribaven a algun lloc.
I els animals? Doncs segons el reportatge sobre les Canàries, algunes espècies de rèptils hi van arribar flotant en troncs sobre el mar. Ja és casualitat que un rèptil acabi sobre un tronc flotant al mar, més casualitat és que no s'hagi ofegat pel camí i que la providència l'acabi portant a una illa a molts quilòmetres i que a més allí en trobi un altre de la seva espècia de gènere contrari que hi hagi arribat de la mateixa forma.
La veritat és que em costa molt de creure tot això, és clar que segons la ciència, som el resultat d'una loteria. De milions i milions de possibilitat, nosaltres... és com si des de la creació de l'univers haguéssim estat jugant a la loteria cada segon i ens hagués tocat sempre.
A vegades, em sembla molt més fàcil creure que als habitants de Rapa Nui els hi va col·locar Déu allí i punt.

Odi espanyolista intrínsec

L'altre dia de la final de la Copa del sogre de l'espavilat aquell, el twitter bullia de comentaris carregats d'odi contra bascos i catalans, simplement per això, per ser bascos i catalans i voler continuar-ho sent. Hi ha un compte a twitter molt útil per seguir aquest tipus d'odi, ja que es dedica a fer retweets de comentaris d'aquests, em refereixo a @apuntem . Molts d'aquests comentaris són un clar delicite d'incitació a l'odi i a la violència i segur que si els fes un basc cap a un espanyol l'endemà ja tindria la policia a casa. He volgut fer una mica de seguiment de qui són aquestes persones carregades d'odi, mirant la resta dels seus comentaris. Al contrari del que podria semblar, no sembla pas que siguin militants de l'extrema dreta espanyolista, gent mig analfabets sense cap cultura... no, no pas. Mirant el seu twitter, semblen gent prou normal, i hi ha de tot: molts estudiants universitaris, d'institut, gent que explica que estan estudiant pels exàmens, gent que se'n va a entrenar a un camp de futbol, gent que se'n va a fer una excursió per estudiar la fauna de no sé on... i de sobte, enmig de tants altres comentaris, un comentari dient que els agradaria posar una bomba a Barcelona i Bilbao i veure tots els catalans i bascos morts. La sensació és que aquest odi els surt de dins com una cosa totalment natural i que tan natural els és explicar que se'n van a estudiar per un examen com que desitgen la mort de tots els catalans o que els fa fàstic veure a n'Andrés Iniesta parlant en català... Trist, però cert. Vull pensar que són una petita minoria, però es veu una cosa tan intrínseca que si es presentés l'ocasió, serien capaços de fer el que diuen com allò més natural del món.

El Firefox no em permet deixar missatges a molts blocs. Algú sap per què?

El cas és que ja fa setmanes, que en alguns dels blocs que llegeixo habitualment i que tinc enllaçats aquí a la dreta, quan vaig a escriure-hi un missatge i el publico, se m'esborra i no es publica. El curiós és que me n'he adonat que això només em passa amb el navegador Mozilla Firefox, que és el que utilitzo habitualment. Ho he provat amb el Google Chrome i no hi ha problema.
Algú té qualcuna idea de per què passa això?
Sí, ja sé que és molt fàcil, canviar de navegador, però sóc fidel a Mozilla des de fa molts anys. De fet ja ho era al Navegador 4.7, la versió en català del navegador de Netscape. I posats a triar, prefereixo utilitzar programari lliure.
Altra cosa és que el Google Chrome és millor ara mateix. No hi ha punt de comparació en quant a velocitat i agilitat... A veure si els de Mozilla s'espavilen i fan que el Firefox guanyi velocitat, que ja fa força temps que cada cop el trobo més lent.

Les accions de Bankia

Les accions de Bankia estan pujant prop d'un 16% en aquests moments, un 30% fa només uns minuts. Durant els últims dies no han parat de baixar, un 30% ahir i ja ho han fet en més d'un 60% des que van sortir a borsa.
No entenc pas perquè pugen avui i encara entenc menys perquè encara no van baixar més en els dies anteriors.
Quan val Bankia ara mateix? Per mi, 0. Per més diners que tingués, no en compraria ni una acció. És per això que em sorprèn. Perquè si ahir les accions de Bankia van baixar un 30%, vol dir que se'n venien, està clar, però que també se'n compraven. Si hi hagués oferta però no hi hagués demanda, que seria lògic, el preu seria zero, però no, a preus inferiors als de dies anteriors, però hi havia "algú" que en comprava... Potser algú amb capacitat per influir en els preus i que esperava la pujada d'avui? No ho sé, ni ho crec. L'únic clar és que hi ha algú que compra.
Coneixeu vosaltres algú que hagi comprat accions de Bankia? Doncs jo tampoc...
Al final deuen tenir raó els qui diuen que a la borsa hi ha un grapat de psicòpates comprant i venent.

Tema a banda és que moltes de les accions de Bankia estan en mans de qui no les hauria de tenir, molts clients de Bankia que els les van endossar de qualsevol manera al es pròpies oficines de l'entitat, o empreses a qui només donaven crèdit a canvi de que els compressin unes quantes accions...
Bankia és el reflex de l'Espanya fallida, l'Espanya del xanxullo a la llotja del Bernabéu, l'Espanya del nou ric, l'Espanya del "hágase", l'Espanya que no sabia que Espanya no és la terra de xauxa.

PD: Me n'oblidava, tampoc compraria ni de broma accions de facebook, a un preu que tardaries 17 anys en recuperar suposant que el benefici s'incrementés un 15% cada any (que ja és molt suposar!)

Nothing personal

Recomano la pel·lícula als qui us agradi tastar cine més enllà del que es projecta en les sales comercials. 85 minuts que no es fan gens llargs, pràcticament no hi ha diàlegs, una fotografia esplèndida amb alguns paisatges magnífics. La solitud més absoluta. Dos personatges dels quals no en sabem res i dels que s'intueix que han patit molt. Un que viu apartat del món, i un altre que fuig cercant no sap que. I es troben, però un mur de solitud els continua envoltant.
Una petita joia que em va entrar molt bé. Potser és d'aquest tipus de pel·lícules que segons quin dia la deixaries al cap de deu minuts, però ahir em va enganxar.
Què és preferible, la solitud del qui viu reclòs en ell mateix o la del qui viu envoltat de gent i això encara li fa percebre més vivament aquesta solitud?

El petit príncep

Us podeu creure que no l'havia llegit mai? Algun capítol en algun llibre de text a l'escola i prou, quan hauria de ser de lectura obligatòria Era allò de que sempre deia que el tenia pendent, però mai li arribava el moment. Doncs el dia de Sant Jordi, casualment en una parada el vaig veure, i no ho vaig dubtar.

Ahir a la nit el vaig llegir i... Déu meu, quina meravella! És una joia, una pedra preciosa. Crec que mai tan poques paraules m'havien emocionat tant. Al començament em va fer riure i us creureu que el vaig acabar plorant a llàgrima viva? No sóc pas de llàgrima fàcil, de fet diria que fa anys que no havia plorat, encara que em penso que se m'està afinant la sensibilitat últimament. No sé si em va fer veure de cara totes les misèries que porto a dins o que va passar, però va ser tot un cúmul d'emocions.

Si encara no l'heu llegit, ja ho sabeu, lectura obligatòria!

Vaig aprofitar també el Sant Jordi per comprar finalment Incerta Glòria, un altres que també tenia pendent des de fa molt i finalment ha arribat, encara que és cert que ja l'havia intentat comprar en altres ocasions sense trobar-lo, però tampoc hi havia insistit massa. Al final ha acabat caient en l'any que es celebra el centenari del naixement d'en Joan Sales i en que fins i tot el president Mas va dir que el regalaria i llegiria. De moment el deixo que en tinc d'altres més lleugers de pendents, però espero començar-lo aviat.

Un altre que em va venir de regal va ser "Si em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine" de n'Albert Espinosa. No he llegit res d'ell ni he seguit res del "Polseres vermelles", però com a cosa lleugera i que faci pensar una mica, no té mala pinta.

Finalment, vaig aprofitar per adquirir dos llibrets de narracions de Tolstoi en una parada solidària. Tampoc he llegit mai res de Tolstoi, així que és una bona manera de començar.

I és que com més llegeixo, més me n'adono de tot el que em queda per llegir, i com tantes i tantes vegades perdo el temps amb coses que són molt menys interessants i no m'acaben donant cap fruit.

Bons i dolents

Trobo imprescindible l’article de Rafael Nadal avui a La Vanguardia titulat (Des)Memòria. N’estic fart i és vergonyós aquesta des-memòria històrica que ens estan fent empassar com a memorial democràtic i demés coses per l’estil que consisteixen en fer-nos creure que la Guerra Civil va ser una guerra de bons contra dolents i que de crims només en va cometre una part, ignorant que al 36 l’actitud d’anarquistes, comunistes i falangistes, cadascun en el seu bàndol va ser pràcticament la mateixa. Ens volen fer creure que va ser una guerra de totalitaris contra demòcrates quan a la zona republicana hi va haver una terrible revolució que va establir un règim de terror que res té a envejar el que es va imposar a la zona controlada pels sublevats, i on milers de persones van ser assassinats simplement per tenir idees diferents, o a vegades ni això, simplement enemistats personals, venjances o només per ser una mica més sensats que els seus assassins.

Fa uns dos mesos vaig haver d’anar al cementiri de Tarragona i voltant per allí vaig arribar al lloc on es veu que hi ha la fossa comuna on s’hi van enterrar tots els afusellats durant els primers anys del franquisme. El lloc s’ha dignificat, el que em sembla molt bé, s’hi ha posat un monument, unes plaques a una paret amb els noms, i unes explicacions. Segons aquestes, tots els morts que hi ha allí ho són per haver defensat la democràcia, la legalitat republicana i la llibertat de Catalunya, o bé havien estat morts per venjances. En definitiva, són els bons. No puc ni sóc ningú per jutjar-los, però n’estic segur que molts d’aquests afusellats havien estat persones que quan en van tenir ocasió també van imposar la seva justícia a base de sang, o bé per ser-ne executors directes, o bé per omissió i per deixar fer. Com també n’estic segur que n’hi ha que defensaven allò que allí s’explica, però precisament per això, mereixen una explicació més imparcial, potser ressaltant més l’arbitrarietat i profunda injustícia d’un règim totalitari.

Per altra banda, no sé si són més o menys, però durant els primers mesos de la guerra, els assassinats pels revolucionaris mentre el govern inoperant de la Generalitat i de la República mirava cap a un altre lloc, hi entraven a desenes en aquest mateix cementiri i igualment la majoria van acabar en fosses comunes. No mereixen aquests morts que també el memorial democràtic els recordi igualment amb un espai igualment dignificat? Doncs evidentment això no ho trobarem. Els feixistes ja els van dignificar, és veritat, però potser mereixen també una dignificació precisament democràtica, que expliqui que aquestes persones van morir igualment sota un totalitarisme igual que el que governaria després durant quaranta anys. Potser moltes persones en llegir-ho, es sorprendrien i no entendrien res... perquè si tots són dolents, llavors qui són els bons?

Com desfer-se de quatre cadàvers

Un amic meu matà quatre homes. No volí aprofundir en els mètode ni en els motius. Tot el que sé és que eren mala gent, d'ambients tèrbols i que li feien xantatge i el volien destrossar. Finalment els convidà a sopar per negociar amb ells i els enverinà. Els tenia al mas, ja en estat des descomposició i sense saber que fer, em demanà ajuda. El més curiós és que no dubtí ni un moment que l'havia d'ajudar. Pensí moltes maneres i no aconseguia decidir-me per cap. Fer un forat molt profund i enterrar-los era la primera idea, però molta feina a cavar i risc que ens veiés algun veí. Una altra manera era fer venir directament una màquina a fer el forat, amb l'excusa que diversos animals del mas estaven malalts i s'havien de sacrificar i caldria enterrar-los a bastanta profunditat. Molts riscos també. A més, l'enterrament l'hauríem de fer de nit i sense llum. El mas és a prop d'una carretera i no queda gaire amagat; podien passar els mossos per allí, veure gent de lluny amb una llanterna, sospitar i entrar a veure que passava. També vam pensar en llençar-los al pou. Això volia dir que l'aigua estaria contaminada una bona temporada, si no contaminava la del veí i tot i sempre hi ha el risc que la bomba s'espatlli o el pou es quedi sec i s'hi hagi de baixar. Fins i tot vam pensar en omplir-lo de terra i deixar-lo inutilitzat, però llençar tanta terra al pou era una feinada lluny del nostra abast. L'altra idea era llogar una barca i anar a llençar-los mar endins. Arriscat també el trasllat dels cadàvers i cap dels dos era home de mar. Passava el temps i no ens acabàvem de decidir, però calia fer alguna cosa. Pensava també que faria si ens enganxaven. No podria negar la meva implicació... Em quedà clar que m'hauria de declarar culpable d'encobriment d'un crim. Diria que jo ja m'ho trobí tot fet, que no hi tinguí res a veure i que el que fiu, ho fiu pensant en la seva dona i el seu fill, que tindria el pare a la presó i que en el fons, aquella gent els volien fer mal. Després també pensava que si el meu amic havia sigut capaç de fer allò, podria continuar anant a sopar a casa seva de tant en tant com si res? Qui em deia que per por a que el delatés no m'emmetzinaria també a mi? 

Entre totes aquestes divagacions m'he despertat, i reconec que he estat una bona estona sense saber si els cadàvers eren reals o no.

No he fet vaga

No he fet vaga perquè no li trobo el sentit. Cap ni un.

Em sembla un mètode de protesta que no serveix de res i que només perjudica al treballador que veu perdre un dia del seu sou, més vacances, pagues extres, etc.

A més, si avui hagués fet vaga, només hagués volgut dir que demà hagués hagut de treballar el doble, o treballar el cap de setmana, ja que tinc algunes feines que dilluns han d'estar acabades.

Encara que no fos així, tampoc em sembla just perjudicar a l'empresa per la qual treballo, que no en té cap culpa de la reforma laboral i que considero que és prou justa amb mi, malgrat coses que sempre són millorables.

Em sembla que s'ha de tenir molta barra per demanar als treballadors que renunciïn a un dia del seu sou.

Molta més barra s'ha de tenir encara per obligar-los a fer-ho, que és com s'aconsegueix que les vagues tinguin cert èxit. Avui ho he comprovat, als polígons on hi havia grans empreses, carreteres tallades i seguiment del 100%. A polígons més petits, tothom treballant amb absoluta normalitat, si bé amb els cotxes i furgonetes ven tancats per por. Jo crec que si no hi hagués coacció, el seguiment seria més que mínim. I el fet que una vaga sempre s'acabi convertint en un atac a la llibertat dels treballadors, fa que ho acabi trobant un acte bastant vomitiu i me n'allunyi totalment. Encara que tinguin bona part de raó.

Amb això no vull dir que no calgui protestar. M'hagués semblat bé una protesta contra aquesta reforma laboral. Si en comptes d'una vaga s'haguessin convocat manifestacions a les grans ciutats, potser hi hagués anat. Ara és evident que no, encara que pugui ser bo protestar, no m'aniré a barrejar amb els qui han convocat la vaga i s'han passat el dia fent l'energumen i provocant por a la gent. 

Em dóna la sensació que aquesta reforma no és bona i que a curt termini només provocarà més atur, encara que a la llarga qui sap. De totes maneres, més flexibilitat dóna més seguretat a l'empresari, però això s'hauria de compensar amb més seguretat pel treballador, amb més mesures socials de cara a pal·liar les conseqüències de l'atur, com tinc entès que es fa en altres països. En altres estats de la UE hi ha lleis laborals similars i no per això hi ha més temporalitat, però també tenen mesures de protecció cap al treballador aturat, en que se li assegura més la subsistència.

Sigui com sigui, per molt que em repugni bastant aquest a vaga, una altra política és totalment necessària.  Una política que pensi més en les persones i menys en els bancs. Si un banc o una gran empresa ha de caure, que caigui. I si els efectes de la seva caiguda serien tan dolents que cal evitar-ho, s'ha de comprar l'empresa a preu de saldo, fotre fora els actuals gestors i fer-la tirar endavant revertint els beneficis en els seus treballadors i en tots els ciutadans i mirar de vendre-la amb beneficis en un futur. Res de vendre bancs a 1 euro i amb l'estat cobrint les pèrdues. A vegades no sé si estem governats per persones o per màquines sense sentiments. Potser et diran que ja hi pensen en les persones, però a més de fer-ho, ho hauria de semblar.

López, el lehendakari sense vergonya

S'ha de tenir molt poca vergonya, ser molt curt de gambals i terriblement egoista per dir el que ha dit aquesta setmana el lehendakari López. Ell vol el concert econòmic per Euskadi, però no el vol per ningú més, perquè no seria bo per Espanya. Visca la coherència. Doncs miri senyor López, potser ens podríem posar d'acord en que aquest concert és dolent per Espanya, i com que vostès ja l'han gaudit durant molts anys, i com que a Espanya ens han inculcat llargament això de la solidaritat, doncs ara hi podrien renunciar i deixar-nos-el a naltros una temporada. Realment, em sembla que al lehendakari López tan se li fot el concert econòmic basc, però se l'ha trobat i evidentment no hi pensa renunciar. El que si que li interessa per sobre de tot és Espanya, la seva pàtria, que sense xuclar la mamella catalana no podria mantenir el nivell del dispendi i les seves grandeses. Això sí, que xuclin la mamella de l'altre, no la pròpia, encara que sigui per mantenir el costum.

Per sort, a aquest senyor, fet lehendakari després d'unes eleccions amb les normes manipulades per tal de que els partits dels colonitzadors tinguessin majoria, l'hi queden quatre dies. La trampa i la martingala ja no s'aguanten més per enlloc, i els bascos sabran fer neteja ben aviat.

Vila de Perpinyà - La fidelíssima (al blog La Història desconeguda)

Us poso l'enllaç a aquest article que he escrit sobre una anècdota històrica relacionada amb la vila de Perpinyà al blog La Història desconeguda de na GukGeuk.

Vila de Perpinyà - La fidelíssima

És un blog, que encara que intermitent, us recomano molt si teniu curiositat per les anècdotes històriques, ja que hi ha escrits molt interessants.

ANC, el camí correcte?

En general, cal pensar que la creació de l'ANC és una bona notícia. És positiu que es formi una iniciativa que vulgui implicar a la societat civil més enllà dels partits polítics. De feina a fer n'hi ha molta, sobretot fer pedagogia, fer arribar el missatge, sempre en positiu i fer que la maquinària no s'aturi. Malgrat tot això, quan llegeixo el seu full de ruta, em dóna la sensació que l'estratègia no és bona. Entre els passos que s'han de donar, diuen que a meitat del 2013 els ajuntaments han de convocar referèndums d'independència, i en cas que no ho fes l'ajuntament, ho hauria de fer la secció local de l'ANC. Em sembla que les coses que ja s'han fet no s'han de repetir. Això és una cosa que ja s'ha fet. Van tenir més o menys èxit, depenent del lloc i del punt de vista des del que ens ho mirem, però van tenir un gran impacte i és el que es volia. Això ja està fet. De que serviria repetir un referèndum que no té validesa? De res. És més, difícilment aconseguirien la rellevància que van tenir els altres. Un referèndum l'ha de convocar el Parlament i que sigui oficial i amb legitimitat internacional. Només un i ha de ser el bo.

L'ANC té moltes coses a fer, però em sembla que convocar referèndums no és la seva feina. En tot cas, propiciar les condicions perquè el Parlament no tingui més remei que convocar-lo. Per altra banda, tinc la sensació que aquest full de ruta no caldrà complir-lo. Durant el 2012 les coses s'acceleraran tant que el full de ruta s'haurà d'actualitzar. Mentrestant, implicar com més gent millor, generar sinèrgies, simpaties, obrir encara més el camp, i començar ja a pensar en l'endemà, en les negociacions que inevitablement caldrà fer, en la divisió d'actius i passius, en la constitució que voldrem donar-nos, etc.

Com més gent i entitats hi treballin millor, però espero no haver de tornar a anar a votar en un referèndum que no tingui validesa.

Un de tants, de Lluís Ferran de Pol

Unes 130 pàgines estructurades en relats molt curts que es llegeixen en un moment. Una autèntica joia que retrata de forma profunda els últims dies de la guerra i l'estada en condicions infrahumanes a les platges de Sant Cebrià de Rosselló. Val la pena llegir-lo.
Us deixo unes frases magnífiques sobre les sensacions que descriu amb tot el dolor de l'anima la situació en que es trobava al camp de concentració envoltat de filferros, del capítol "La bèstia trista":

"Si tinguéssim el conformisme dels animals, seríem com ells. Nosaltres som molt pitjors: som bèsties tristes"
"Ja no som homes, som una gossada famolenca amb els morros alçats cap al cel i amb els nassos plens d'un envaïdor perfum de pa torrat..."
"Sé que sóc -em sento- una bèstia famolenca. Però una bèstia que, a més a més, té capacitat per a menysprear-se a si mateixa"

La veritat és que buscava alguna cosa lleugera per llegir i vaig agafar aquest llibre de l'estanteria, atret pel seu poc volum. Ja no recordo ni com va arribar-hi. Fa ja força temps que he perdut bastant l'hàbit de llegir, entre la feina que he tingut estudiant i també molta desídia i desgana per part meva. Els llibres se m'han anat acumulant i vull començar a recuperar el temps perdut. Ara he agafat un llibre que destaca precisament pel contrari, pel seu gruix, "El testament d'Alcestis" de Miquel de Palol. La veritat és que sembla una novel·la molt extravagant, però la crítica és bona i em sembla atractiva.

Dació en pagament només en alguns casos. No és suficient.

El govern espanyol ha anunciat una estranya mesura per permetre la dació en pagament dels préstecs hipotecaris. En resum, per qui no conegui la terminologia, que es pugui cancel·lar un préstec entregant l'habitatge. El problema és que només contemplen aquesta mesura per casos extrems: famílies en risc d'exclusió social, amb tots els membres a l'atur, etc. No té sentit, que s'apliquin aquestes mesures als més desgraciats, i no a molts altres que no són més que una miqueta menys desgraciats.
La dació en pagament és una cosa lògica, que s'hauria d'haver aplicat sempre. Per començar per protegir als ciutadans. No m'imagino drama més gran, que haver de seguir pagant per un bé que has perdut. I per l'altre costat, si això hagués existit des de sempre, molts bancs no haguessin fet les bajanades que feien.
Arribava una parella de mileuristes sense ni un duro estalviat, volien comprar un pis i necessitaven un préstec pel valor de l'habitatge més les despeses. Llavors, trucada al taxador: "escolta, que la taxació hauria de ser superior a XXX, perquè ha d'incloure despeses", "ah sí, cap problema". En vaig ser testimoni moltes vegades... I així anem. Problema en deixar més diners del que val l'habitatge? Cap, si no ho val avui ja ho valdrà d'aquí dos mesos, que el totxo no baixa mai...

Camps

Tot això del Camps va ser una gran farsa i un gran esperpent. Tot plegat dóna la sensació que estava tot preparat per tal de que fos exculpat. No acabo d'entendre això dels jurats populars. Potser algú em dirà que tenen alguns avantatges, però jo no els hi sé trobar. Estava cantat que era impossible que en una terra on el PP guanya sempre amb majoria absoluta, de deu persones seleccionades aleatòriament, set trobessin culpable un polític d'aquest partit, per més proves que hi hagués. Era impossible. En Camps ha estat declarat no culpable, però ha quedat retratadíssim, per molt que ara s'afanyin els peperos de parlar de la seva honorabilitat. Ha quedat com un fantasma, un personatge xulesc a qui agrada que l'afalaguin. Amb tot, acabar així per uns vestits em sembla més que penós, de corrupte de tercera.
Aquest cap de setmana vaig parlar amb uns amics valencians. Indignadíssims era poc amb la sentència. Jo els vaig dir que tenien raó, però que per uns vestits tampoc n'hi havia per tant. Em van dir que els vestits no era pas el més greu de Camps, que els seus crims més grans eren els que havia fet legalment: havia anorreat les finances públiques del País Valencià a canvi de grandeses que no portaven enlloc, malbaratant i permetent l'espoliació del país i més que la seva, permetent la corrupció dels amics. A més, no cal dir, d'haver continuat amb la tasca espanyolitzadora i haver sigut especialment cruel amb els que encara mantenen la identitat valenciana fins al punt de tancar-los TV3 i perseguir-los com un inquisidor.
No cal dir res més, els vestits només són la punta de l'iceberg.

Megaupload com a símptoma

Que un personatge que ha guanyat milions d'euros aprofitant-se del treball i la creativitat d'altres persones sigui posat entre reixes i se li acabi el tripijoc em penso que ningú pot dubtar que és una bona notícia. Doncs resulta que si aquestes martingales impliquen que tothom es pugui baixar gratuïtament continguts amb dret d'autor sense el permís dels seus propietaris, el que a primera vista sembla atrapar un penques que amb vint anys ja traficava amb cartes de crèdit robades, es converteix en un atac a la llibertat d'expressió. I això em porta a pensar en la crisi actual, que sempre he pensat que és més de valors que econòmica. Una societat en que l'alienació mental i la negació de la cultura de l'esforç ens ha fet creure que tot ha de ser gratis perquè sí i que internet és un espai sense lleis on es pot fer absolutament de tot. Doncs no senyor, les lleis, tot i la dificultat que implica, són les mateixes i els nostres actes són igual de delicte o no si es fan físicament o a través de la xarxa.
I amb tot això, no vull atacar qui es baixa coses de la xarxa, que tots ho hem fet algun cop, sinó al que s'està enriquint gràcies a això i sobretot a la gent que no entén que això és un delicte molt gros i que a aquesta gent no és precisament per fer-los-hi un monument.
També és veritat que el que ha propiciat això és el retard de la indústria en posar-se al dia i no saber veure les oportunitats de les noves tecnologies. Segurament, molta gent que es baixa continguts d'aquests, si en una altra web els pogués obtenir de forma fàcil i legal pagant un preu just ho faria. Jo de fet ja he utilitzat alguna vegada pàgines com Filmotech o Filmin i ben aviat arribaran altres pàgines que tindran catàlegs molt amplis amb les grans produccions de Hollywood. De fet, fa ja força temps, a Cuatro feien una sèrie que es deia Flash Forward, que la van retirar per baixa audiència tot i que a mi m'agradava. La única manera senzilla de poder veure els últims capítols va ser a través de megavideo, portal germà de megaupload i ara també tancat. Un altre exemple, fa unes setmanes em vaig voler mirar "El tercer home" i "L'home que va matar Liberty Valance". Me les vaig baixar a través del Torrent. Si les hagués trobat en un pàgina tipus filmin pagant dos o tres euros, ho hagués fet. En tot cas, i ja sé que pot semblar molt hipòcrita, encara que potser em dificulti algunes coses (que no ho crec), que els aprofitats estiguin engarjolats sempre és una bona notícia.
Mentrestant, els mateixos que segur que demanen les penes més altes per personatges com Urdangarin o Millet i reneguen de la banca i el capitalisme són indulgents amb personatges com aquests, que a costa dels altres tenen vint cotxes de luxe, però és clar, aquests són bons perquè reparteixen les pel·lícules gratuïtament entre els pobres...
Per cert, que qui vulgui més informació sobre el personatge fundador de tot això, aquí la té.

Verds

Ahir, a les notícies de TV3, comentaven la compareixença del president del govern d'Hungria al Parlament Europeu. Deien que aquest personatge havia rebuts fortes crítiques d'alguns eurodiputats d'esquerres i van posar uns instants de la intervenció d'un eurodiputat, el nom del qual no recordo, del grup verd. Aquests senyor, el va acusar, no recordo tampoc les paraules, d'acostar-se més a règims totalitaris com els de Castro i Chávez, que no a Europa.
No m'hauria de sorprendre sentir algú dir les coses pel seu nom, però el cas és que m'admira que un "verd" digui les coses tan clares i em demostra que els verds a nivell europeu de comunistes no en tenen un pèl. A casa nostra, no m'imagino al Saura dient obertament que el règim cubà és un règim totalitari, per molt verd que sigui... i ja ni dir dels seus amics i socis d'IU. Partits que segurament només s'han agafat al verd per sortir del pou del comunisme decadent.

Augment de pits (IV)

Em trucà el vespre abans de Nadal, plorant.

Feia més d’un mes que no ens vèiem, perquè vaig voler tallar aquella relació quan em digué que em volia presentar els seus pares. Fins llavors no me n’havia adonat que allò estava anant massa lluny. Jo volia creure que no era més que una amiga amb qui quedava i ens ho passàvem bé, que ens donàvem l’un a l’altre el que necessitàvem. Però la proposta de conèixer els seus pares em descol·locà. Per què? Cal? Li vaig dir. Si, és clar, em va dir, els he parlat de tu, saben que anem quedant i jo sempre els presento els meus amics. Em comentà que els divendres acostumen a anar a fer unes tapes en un bar de Bonavista i que hi podríem passar i menjar amb ells. La veritat és que no m’imaginava sopant en un bar de Bonavista tot comentant com de maques serien les campanades de cap d’any amb la Rocío Jurado i que per fi aquest any el Madrid ho guanyaria tot. No, allò era massa. De fet, mai he vist la necessitat d’implicar la família en assumptes personals, a no ser que vulguis que els assumptes personals es converteixin en familiars, cosa que no era el cas. Tot i que també me n’adoní que per part meva també li estava agafant una estima que no sabria ben bé on classificar. El cas és que viu que era el moment d’acabar-ho. No és que ho volgués, és que em semblava que allargar-ho hagués fet més mal que bé.

Tornant a on estàvem. Em trucà plorant. El cas és que després de dies trucant a la clínica i sense que li aclarissin res, li confirmaren que els seus implants eren d’aquells fets amb silicona defectuosa dels que parlaven aquells dies els mitjans, però que encara no sabien quines conseqüències podia tenir ni que caldria fer. Estava destrossada. Un cop tot havia anat bé, s’havia desempallegat dels seus complexes (inexplicables per mi) i se sentia a gust amb el seu cos, tot s’enfonsava. Em digué que tenia moltes ganes de veure’m aquella mateixa nit. Li digué que sí que ens podíem veure, però un altre dia. La nit de Nadal, gairebé des que tinc ús de raó, que amb els meus pares i uns amics de la família hem anat a la Missa del Gall a Tarragona i no tenia intenció de trencar la tradició. Després, havia quedat ja amb uns amics per anar a Reus a fer una copa. Li diguí que ja ens veuríem l’endemà a la nit. Per un costat, tenia ganes de veure-la, però per l’altre ho temia. Tornar a obrir portes que ja has tancat no acostuma a ser bona cosa. Finalment ens vérem i anà tot prou bé, encara que es notava la preocupació a la seva cara. A partir d’allí, hem tornat a quedar dues vegades més i la nostra relació ha tornat a ser la que era abans i sembla que ha abandonat qualsevol expectativa de presentar-me a ningú ni introduir-me en els seus cercles. Sobre la silicona, doncs a la clínica, encara no li han sabut dir exactament que cal fer.