Desig

Dissabte al matí, en cotxe pel poble. Pujant per un carrer del centre, veig una mena de fantasma negre que baixa pel mig del carrer empenyent un cotxet, amb dues criatures donant voltes al seu voltant. M'he d'aturar, per donar-li temps de pujar el cotxet a la vorera i assegurar-se que hi pugi la canalla, que amb prou feines pot controlar. La meva acompanyant, dona ja de certa edat , em diu: "mata-la". Jo, astorat davant de tanta violència, li segueixo el joc: "Vinga doncs, mil punts cadascun". "No, la canalla no! Bé, a ella tampoc. Hem de matar al seu marit".
A la nit quedo amb una bona amiga per anar a fer una copa. S'ha arreglat per l'ocasió i està que em talla la respiració. No cal que perdi el temps tirant-li els trastos, em veu com un germà. Vaig a dormir cansat, i l'endemà em desperto pensant en ella. Com pot estar tant bona? Passa el dia i em poso al llit. No me la puc treure del cap. Vull dormir, però la meva ment no deix de recrear-se amb el seu cos jove, en el seu punt de màxim esplendor. Me l'imagino en totes les situacions possibles, i en totes en surten beneficiats els meus interessos. Me n'adono que he d'anar al lavabo a descarregar o rebentaré, però no vull. Em dic a mi mateix que he de poder superar els meus desitjos i que m'he de poder controlar quan vull. Finalment m'aixeco i em prenc una pastilla per dormir. Mentre m'adormo penso en el talibà dels collons que fa sortir la seva dona al carrer com si fos un fantasma. I penso que potser el talibà ho fa amb les millors intencions del món. Potser la seva esposa és tant guapa que faria sentir malament a tots els altres hòmens que no la poden tenir. O potser simplement és un malparit que tortura la seva muller. Sigui així o no, la bellesa és un do massa elevat com per amagar-la. Un plaer contemplar-la. I una tortura perseguir-la i no atrapar-la.

Dos cincuenta y nueve. Dos cinquanta-cinc.

Ara fa una mica, he passat per un supermercat. Fent cua a la caixa, davant meu hi havia un grup de negres, parlant entre ells en una llengua que no he sabut identificar. Quan li ha tocat al que anava just davant meu, la caixera li ha passat el que havia comprat i li ha dit "dos cincuenta y nueve". He passat jo, i m'ha dit: "dos cinquanta-cinc". Jo no havia dit ni una paraula que li pogués fer entendre la llengua que parlava. Podria ser que els negres portessin aquí deu anys i entenguessin perfectament el català i que jo fos un visitant estranger de pas sense conèixer ni tant sols l'existència del català, però ella no ha dubtat: als negres en castellà i a mi en català. En aquell moment m'he sentit indignat per doble motiu. Primer, per discriminar als que tenen pinta d'estrangers. Sembli que per ser negres no es mereixin que els parlem amb la nostra llengua. A més, que en una societat amb gent de diverses procedències cada vegada serà més normal que hi hagi catalans negres, sigui perquè han nascut ja aquí o perquè són adoptats; i és tractar-los com a ciutadans de segona el canviar de llengua per dirigir-nos a ells. I el segon motiu d'indignació és perquè devem considerar potser la nostra llengua com una cosa estranya i molt d'anar per casa, si en comptes d'ensenyar-la als estrangers com una cosa normal, perquè també la puguin aprendre, preferim ensenyar-los la llengua d'uns altres immigrants, tot condemnant el català a l'ostracisme. És evident que el català mai serà una llengua normal amb possibilitats de sobreviure al repte de la globalització si no la fem una llengua s'ús habitual. a la que s'hi pugui acollir tothom. Jo en un país estranger, no aprendria mai una llengua en la que la gent no se m'hi vol adreçar. Repeteixo el que he dit sempre: si el català es mor, només és culpa nostra.

Era Val d'Aran

Se i a ua part de Catalonha, clarament diferenciada e que merite eth maximal respècte pera sua identitat, aguesta ei era Val d'Aran. Un territòri singular, de lengua e cultura occitana, que istòricament a hèt part de Catalonha. S'an hèt auanci en era sua reconeishença, coma ei eth hèt qu'era lengua aranesa ei oficiau en tota Catalonha, e possiblament se era lengua aranesa encara existis ei per auer hèt part de Catalonha, mès ei de besonh her mès. Mès qu'arrèn respècte. Voler integrar era Val en ua vegueria ei intolerable. Semble mentida, que es catalans, tant acostumadi as fautes de respècte der estat espanhou, non poguem dar ara Val d'Aran eth madeish respècte que nosati volem. Aurie d'èster era causa mès facil deth mon, mès non ei atau. Ei vertat qu'era val ei un territòri petit, e que possiblament, des deth punt de vista administratiu serie mès pràctic integrar-la ena vegueria der Aut Pirinèu, mès non a d'èster atau. Era Val a d'estèr ua part diferenciada, damb eth maximal autogovern peth Conselh Generau d'Aran. Demori qu'era lei de vegueries non sigue aprovada, e era Val sigue arreconeishuda com mereish. Non sonque pera sua dignitat, sustot pera dignitat de Catalonha.

Esglésies buides

Aquest passat diumenge a la tarda vaig entrar en una església de Barcelona. La meva fe es va esmicolant mica a mica, però fins i tot quan més agnòstic estic, acabo entrant a una església. Trobo que és un lloc perfecte per reflexionar i mirar cap al propi interior, i intentar comunicar-se amb Déu. El que volia explicar, és que en aquesta església, un grupet que no arribava a les deu persones, totes d'una edat força avançada, feien el Via Crucis. Un portava la creu, un altre llegia i unes dones portaven uns llantions acompanyant a la creu. Per qui no ho sàpiga, el Via Crucis recorda en forma de 14 estacions, la Passió de Jesús, i habitualment una persona porta una creu i a cada estació es va movent fins que al final ha donat tota la volta a l'església. És un ritual que em porta molts bons records, de quan de petit hi anava al poble amb la padrina. El cas és que vaig sentir pena de veure aquelles poques persones ben entrades en anys, allí soles. Està clar que d'aquí no gaires anys, aquell home ja no podrà portar la creu, l'altre ja no podrà llegir, i les altres potser ja no podran seguir i els Via Crucis es deixaran de fer. El mateix que passa amb les misses. La mitjana d'edat de la majoria de misses que es fan, deu ser superior als 60 anys. Sempre hi ha algun matrimoni amb nens, algun jove, però es poden comptar amb els dits de la mà. Està clar que amb aquest ritme, com a molt en trenta anys, la majoria d'esglésies deuran estar tancades. És un fenomen digne d'estudi, que amb tants pocs anys, només una generació, la religió hagi desaparegut gairebé totalment de la vida de la majoria de persones. És veritat que la pròpia jerarquia eclesiàstica no hi ha ajudat però no crec que sigui només això. La societat s'ha despenjat de la religió, a perdut la por al pecat, però amb el risc que acabem perdent la moral. Dubto també que aquest trencament amb la religió hagi portat més felicitat. Cada cop veig gent, sobretot joves cada cop més joves, més perduts, sense valors, sense camí a seguir, sense ningú que els digui el que està bé i el que no ho està. Que per ells un polvo i una borratxera és la seva religió, i que viuen al dia, no ja sense preocupar-se pel més enllà, sinó sense preocupar-se per l'endemà. En canvi, els joves que he conegut, que viuen la fe, acostumen a ser persones meravelloses. No estic dient que no hi hagi joves meravellosos que no tenen fe, que és clar que n'hi ha, però els que he conegut que en tenen i intenten viure-la, no sense fer grans esforços, trobo que són gent que valen molt la pena. A vegades penso que és tot una mentida, però veig que alguna cosa bona ha de tenir quan tenir fe fa feliç a molta gent. I m'agradaria tenir-ne...

La salvatjada de les curses de braus

El debat que s'està fent aquests dies al Parlament sobre la prohibició o no de les curses de braus, tot i que evidentment no és transcendental pel futur del país, que hi ha coses molt importants, que combatre la crisi és prioritari, i tantes excuses que trauran els que no volen que se'n parli, el trobo molt interessant i necessari. De fet, més interessant que molts altres debats sobre temes més importants però que al final no se'n treu cap profit.
Abans de continuar, he de dir que la meva postura és clarament favorable a la prohibició. Tampoc és que em molesti excessivament, no em treu la son, però trobo que fruir i fer-ne un espectacle del patiment i mort d'un animal és indigne d'una societat teòricament evolucionada de l'Europa actual. També he de deixar molt clar, abans que se m'acusi d'anti-espanyol i enemic de la pàtria (si m'hi volen acusar que sigui per altres coses) que reconec sense cap complexe que fruir matant braus és una tradició ben catalana, o almenys que ha tingut molt d'arrelament en aquest país, potser fins i tot més que en cap altre: prova d'això n'és que (em penso) Barcelona ha estat l'única ciutat del món en que hi ha hagut fins a tres places de braus funcionant al mateix temps. Però tal i com segurament hi va haver el "boom", ara no en queda res d'allò. No conec absolutament ningú del meu cercle familiar i d'amics que tingui aquesta afició. És cert que l'apropiació per part del nacionalisme espanyol més ranci no li ha fet cap favor, però no crec que a altres zones de l'estat o fora d'ell la situació sigui massa diferent. Les societats evolucionen i la sang i el patiment gratuït ja no tenen lloc en la nostra. Igual que fa segles que ja no es fan combats de gladiadors ni altres coses similars, la tauromàquia té els dies comptats. Els defensors d'aquesta salvatjada, no tenint arguments per justificar-se, s'han volgut emparar en el nacionalisme. Prohibir les curses de braus no és un atac a la tauromàquia, és una atac a Espanya! Tinc la intuïció que a Espanya hi deu haver més gent en contra que a favor. Però és clar, si vas i els dius que a Catalunya s'ataca Espanya, potser sí que molts que hi estarien en contra es faran fans dels toros simplement per això. De moment la caverna mediàtica ja ha sortit en la seva defensa, i a la sempre impresentable Esperanza Aguirre poc li ha faltat per disfressar-se de torero. I els partits espanyols a Catalunya, igual. El PSC va donar llibertat de vot, però ara ja diu que hi votarà en contra. Sembla mentida. Per un partit que va tant de progre, hauria de quedar molt bé prohibir que es torturi animals. Però sembla que no volen quedar davant d'Espanya com els que han prohibit els toros. Jo crec que en un cas com aquest, el que s'hauria de fer és directament convocar un referèndum i donar la veu als ciutadans. Això ens dotaria d'una democràcia de més alta qualitat i donaria més llibertat als partits davant de temes com aquests que en alguns poden generar divisions internes. Ja posats a fer, aprofitaria i en faria més. Aprofitaria cada cop que es fessin eleccions per posar unes quantes urnes, com es fa a Suïssa, o als Estats Units. Però sembla que aquí més aviat es té por al que pugui decidir la gent.

Persones carregades de punyetes

Una de les coses que més em treuen de polleguera, són les persones que estan carregades de punyetes. Em refereixo a aquelles persones que ja saps que perquè sí sempre trobaran alguna cosa malament. Que per bé que es facin les coses, sempre li busquen les tres potes al gat, i les troben. Que només entenen una manera de fer les coses, la seva; i que troben malament qualsevol altra manera de procedir. Aquelles persones que si en un restaurant hi ha un pèl en un plat, segur que serà el seu; a més, és clar, de que trobaran el got brut i la menjar fred, i que possiblement s'acabaran barallant amb el cambrer. Aquelles persones que no troben res "normal", perquè per elles, en el concepte de normalitat només hi entra la seva manera de pensar.
Al llarg dels últims anys, haver d'anar amb persones així ha estat de les coses que més m'ha incomodat. Em refereixo a persones amb les que no tens la confiança d'una amistat, companyes de feina, per exemple, amb qui has d'anar amb peus de plom, i que val més anar-los dient que sí a tot perquè no et toquin massa el que no sona amb les seves manies.
Fa dies em referia a la companya que sempre té fred, però tot i així no es tapa prou. Avui mateix ha estat tot el matí queixant-se del fred. Per què coi no es posa un bon jersei de llana? És un clar exemple del tipus de persona a la que em refereixo. Té tendència a trobar-ho tot malament. Tot li sembla poc i "cutre", el que enllaça amb un altre tipus semblant de persones: els que mai en tenen prou. Aquelles que si no van a un hotel de quatre estrelles ja no els sembla bé. Que diuen que no es pot viure, però només compren roba de marca, i que a saber com em criticarien si sabessin que m'he comprat uns calçotets en un mercat. No en tenen mai prou, perquè pensen que els diners ho són tot, i que una cosa pel simple fet de que valgui 100 euros serà quatre vegades millor que una que en valgui vint, i que s'obsessionen pensant que mai podran tenir un pis de 200 metres quadrats.
Per sort, a la vida no tot ho són els diners ni les aparences. Potser és que jo sóc massa simple, o potser és que de les coses que més desitjo no n'hi ha cap que es pugui comprar amb diners.