dissabte, 29 de novembre del 2008

Miserables

Avui el govern valencià ha ordenat el tancament d'un altre dels repetidors de TV3. Només puc sentir fàstic per aquesta gentussa. Tant de parlar de la llibertat i la única llibertat d'expressió que toleren és la seva quan la utilitzen per mentir i atacar als que no són com ells. Ara es deuen morir de riure veient com putegen als quatre valencians que queden que conserven la seva llengua i cultura i tenien amb TV3 la possibilitat de veure un canal de televisió d'una mínima qualitat en la seva llengua.
Es tractava d'un canal de televisió que emetia en unes condicions legals no massa clares, és cert, però també és cert que se suposa que hi havia interès arreglar-ho i pràcticament estava solucionat el tema. De fet tot estava pendent d'unes assignacions de canals del Ministeri d'Indústria, que com és normal en el poder espanyol li importa una merda un canal de televisió en català, fins i tot quan el ministre era en Joan Clos no van fer pràcticament res. Era un canal que no feia cap nosa, que no generava cap cost, ja que fins i tot van ser les persones interessades en veure'l que van finançar els repetidors. Només puc entendre que el tanquen per callar una veu, i acabar d'eliminar d'aquella terra qualsevol rastre de la seva llengua, o qualsevol veu divergent amb el nacionalisme espanyol més ranci (que TV3 ja ho és prou a vegades d'espanyola). Un altre tema seria mirar a qui s'han assignat els canals de TDT al País Valencià: trobem un ventall de canals que van de l'espanyolisme a l'ultra-espanyolisme, deixant fora la única televisió que oferia un projecte creat des de València i en valencià. I després tiraran pedres al CAC...

divendres, 21 de novembre del 2008

La despesa pública i com canvien les coses segons qui la fa

"La Comunitat de Madrid subvenciona amb 15 milions d'euros una pel•lícula que aconsegueix 700.000 euros en recaptació. Esperanza Aguirre continua llençant la casa per la finestra en temps de crisi. És una pel•lícula que exalta el patriotisme espanyol."

Llegiu el titular en mode irònic. Canviem Madrid per Catalunya, Esperanza Aguirre per Carod i espanyol per català i seria el titular principal de qualsevol mitjà de comunicació de Madrid, però el que diu el títol, ironies a banda, és cert.
Ja és normal que els mitjans de comunicació espanyolistes qüestionin qualsevol cosa feta des de Catalunya (o des de qualsevol altre zona no completament assimilada), però últimament s'estan fixant especialment en com es gasten (o malgasten) els diners públics. Grans titulars diuen més o menys que a Catalunya s'està tirant la casa per la finestra gastant en tonteries en un moment de crisi. Vingui d'on vingui la informació, mereix donar-li un cop d'ull i saber com es malgasten els nostres diners, no diré que no. Però el que m'agradaria, és que aquest debat sobre la despesa pública es fes general, perquè el que qüestiona aquests mitjans normalment no és la despesa en sí, sinó la legitimitat de poder gastar-los i de tenir diners una administració.
Posats a parlar de despesa pública, només dues dades: El govern espanyol es gasta vuit o nou milions d'euros en decorar una cúpula a Ginebra, alguns d'aquests diners estaven destinats al desenvolupament. I la Comunitat de Madrid, la de la liberal i espanyolista Esperanza Aguirre (tot i que reconeix que Catalunya es troba fora del territori nacional) subvenciona amb quinze milions d'euros una pel•lícula sobre els fets del dos de maig que ha aconseguit 700.000 euros de recaptació en taquilla. Potser és que en aquest cas, a l'hora de fer un film sobre un fet "gloriós" (això diuen) de la història d'Espanya, la faceta espanyolista té més força que la liberal. Només amb aquestes dues xifres al davant, que perdin el temps parlant dels 9.000 euros d'accessoris del cotxe del president del Parlament, reafirma el que pensava, que el que ataquen no és la despesa, sinó Catalunya en general. Llàstima que amb aquests titulars i ballant sempre al so de la música que ve de Madrid no ens deixen que veiem les coses que són realment importants pel país.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Les eleccions als Estats Units d'Amèrica

Sobre les passades eleccions presidencials als Estats Units d'Amèrica, tot i que ja se n'ha parlat molt, volia comentar alguns aspectes que m'han cridat especialment l'atenció.

1. La il·lusió i esperança que ha generat el candidat guanyador, especialment entre els joves i sectors normalment allunyats del poder. Crec que ha fet una campanya molt bona, ha utilitzat molt internet i les noves tecnologies i molts simpatitzants hi han participat i s'hi han sentit implicats. A Catalunya, els polítics no desperten absolutament res... i després del desastre de l'estatut, les últimes eleccions no van generar pràcticament cap mena d'interès entre molts. Ja m'agradaria tenir polítics que despertessin aquestes il·lusions.

2. El sistema d'el·lecció dels candidats i la visió del partit com una organització oberta. En registrar-se per votar, els el·lectors ho poden fer per un dels partits o com a independents. Si ho fas per un partit es pot participar en l'el·lecció dels candidats del partit i en el seu funcionament (en alguns estats, els independents també poden escollir fer-ho per algun dels dos). Però pel que he vist, estar registrat per un partit no compromet a res. Es pot votar per qui es vulgui i fins i tot donar suport públicament a un altre candidat. Això aquí seria impensable. Si un militant anunciés que no votaria pel candidat del partit segur q immediatament seria expulsat. Segurament també ho seria si desautoritzés públicament a la direcció del partit. A més, que existeixin dos grans partits i es facin eleccions a dins seu, fa el sistema similar a un d'el·lecció amb dues voltes, o potser fins i tot més, ja que en l'inici hi poden haver molts candidats i progressivament els que tenen menys suport es van retirant, fins que només en queda un a cada partit. Abans veia aquest sistema bipartidista com a molt rígid ja que fa gairebé impossible l'aparició d'un tercer partit, però un cop he conegut el sistema de primàries he vist que realment aquest sistema també permet la confrontació de candidats amb idees molt variades.

3. No m'agrada però, el fet que sigui possible que el candidat menys votat sigui el president, com va passar l'any 2000, en que Al Gore va ser el candidat més votat de la història dels Estats Units (fins llavors), però no va poder ser president. Els delegats dels estats s'haurien de repartir de forma més equitativa, ja que em sembla injust que qui guanyi en un estat dels grans, encara que sigui per un marge molt estret (com va passar a Florida el 2000 de forma oficial, encara que no está clar ni que realment fós així) es quedi tots els delegats de l'estat.