dilluns, 28 de juliol del 2014

A Ítaca s'hi va net

Realment m'ha provocat una gran decepció la confessió del MH President Pujol. Decepció, sí, per una persona de qui no m'esperava això, però sobretot llàstima. Ho tenia tot per passar amb lletres majúscules a la història d'aquest país i ara un petit error li impedirà acabar els seus dies tal i com es mereix. Perquè s'ho mereix. Un petit error no pot fer que deixem de veure la gran trajectòria d'aquest home. I llàstima perquè el tenen a la diana. Els fariseus i els mestres de la llei hipòcrites estan a punt per la seva crucifixió. I els hipòcrites s'esquincen les vestidures quan ells n'han fet de molt més grosses.
Està clar que els qui odien Catalunya se n'aprofiten per carregar contra tots nosaltres. Per altra banda, ja he dit que és un error petit. Un error, això sí, però petit. És perfectament comprensible que si algú es troba amb una herència a Suïssa, el primer que fa no és anar corrents a la hisenda espanyola a declarar-ho. Si els diners són a Suïssa i no tens intenció de moure'ls, doncs ja estan bé allí. Tampoc és estrany que per precaució deixés els diners allí. El 1980, jo no hagués pas portat aquests diners cap a Espanya. Si en Nart es va excusar en ETA, perquè el MH no es pot excusar en els perills del càrrec per haver mantingut l'herència a Suïssa. Hi pensat molt, i no sé si moralment està bé o no el que ha fet. Fiscalment, tampoc és delicte, així que no n'hi ha per tant. El que si que fa és que trenca la confiança en un personatge que molts consideràvem gairebé immaculat. Cal aprendre'n de tot això. En la Catalunya estat no hi ha d'haver persones que governin durant 23 anys ni persones que es venerin tant.
Si en Jordi Pujol fos un banquer defraudador però que formés part de l'oligarquia espanyola, ara no tindria cap problema. si fos un líder colon anticatalà, molt menys, però se l'utilitza per atacar-nos a tots. I consti que no el vull justificar. Si ha fet alguna mal feta, doncs ja en donarà explicacions i el jutjarem amb mesura, però això no fa que els catalans ens convertim automàticament en una raça d'escurçons com a molts els agrada creure.
Dit això, a Ítaca s'hi va net. Si algú té una petita taca que s'aparti. Hi anem per fer un país millor, no per perpetuar el poder de les famílies de sempre. Ni corrupció, ni fraus, ni nepotisme, ni res de res hi volem. Més malícia que el pare, em fa el fill, que no s'ha apartat fins a l'últim moment, sabent que la brutícia sota l'estora de la seva família ens podia afectar a tots. Potser no era una brutícia excessiva en paràmetres espanyols, una mica de pols acumulada, però quan se'ns miren amb lupa, de qualsevol taca se'n treu petroli. Hi hem d'arribar immaculats i si algú s'ha de revolcar en la merda, que siguin ells i la seva podrida ideologia colonialista.

dijous, 8 de maig del 2014

A qui votar a les eleccions europees?


Tot i que fa uns mesos dubtava, i després de dues eleccions sense votar-los, tinc gairebé decidit tornar a CiU. El factor que més em fa decantar és el candidat. M’agrada. El coneixia ja com a professor universitari i en tenia molt bones referències i per això vaig votar-lo en les anteriors eleccions europees, tot i tenir al davant un altre candidat que m’agradava molt, com era n’Oriol Junqueres. He anat seguint el seu treball al Parlament Europeu i em sembla que es pot dir que de feina n’ha fet molta i prou ben feta. Amb tot això, no veig cap motiu per no repetir-li la confiança per cinc anys més. El dubte és si sortirà el diputat d’Unió, el tercer a la llista ja que el segon li toca al PNV. Si el candidat d’Unió fos en Salvador Sedó, molt difícilment els votaria. Pel que va explicar molt bé en Jordi Graupera al Sin        gular Digital, va ser gairebé un diputat del PP, no va participar en les reivindicacions dels diputats catalans i va servir foscos interessos; als catalans que l’havíem votat no ens va voler representar en absolut. Sembla que aquest cop, el candidat d’Unió, que ja veurem si surt escollit, és d’un perfil diferent i em puc permetre arriscar-me a donar-li un vot de confiança.
L’altre punt pel qual em veig temptat a votar CiU és que no ens convé afeblir-los. Un mal resultat de CiU pot afeblir el lideratge del President Mas, que per mi ho està fent magníficament i suportant un desgast terrible tan a nivell polític com personal. No el vaig votar perquè no me’n refiava, però veient el que està fent, el necessitem amb molta força i energia. D’acord que igualment ens convé una ERC forta perquè és el puntal més sòlid del procés, però si cau el President, cau CiU i directament no hi ha procés. Així, que sí, vull que ERC tregui un bon resultat i vull veure en Terricabres a Brussel·les, però que CiU encara el tregui més bo.
Les enquestes mostren un frec a frec entre els dos, però veient la fiabilitat de les enquestes últimament, no en faig massa cas. Per altra banda, ERC ha fet moviments com a mínim curiosos amb la seva aliança amb un partit com NECAT que és en Maragall i poc més. Per mi que en Maragall era un polític totalment amortitzat i que tampoc aporta massa, encara que serveix perquè ERC doni una imatge de ser un pal de paller per les esquerres catalanes. Però només amb en Maragall... Hi ha molt a pescar en la desfeta del PSC: Tura, Geli, Nadal i molt més a nivell local. En Maragall és certament un peix gros, però per si sol, no aporta gaire cosa i no sé si li han fet molt de regal posant-lo en segon lloc. M’hagués agradat molt més algú com en Comín, persona encara amb projecció i idees interessants, però hi ha el que hi ha.
Les altres opcions, doncs ni les he contemplat. Tenim ICV amb un candidat amb un perfil molt diferent que dubto que repeteixi el gran paper d’en Romeva, però que també serà necessària la seva veu. Tenim també Compromís amb Primavera Europea. En Jordi Sebastià serà també un magnífic eurodiputat i li desitjo molta sort, però pensant estrictament en Catalunya no em puc permetre de votar-lo, tot i que serà fantàstic tenir un altre diputat catalanista no estrictament de Catalunya. A més, que el meu vot computaria segurament com a vot a Equo i no a Compromís, i la meva simpatia per Equo, la veritat, és que és molt poca. Pels més ancorats a l’esquerra hi ha la coalició de Bildu amb el BNG, que pot ser alternativa per algun cupaire o similar. He de dir també, que tinc la sensació que de totes aquestes candidatures en sobra una. No sé exactament quina, però em sembla que no està prou sintetitzada la cosa. No sé si ERC amb Bildu, o amb Compromís, o CiU amb Compromís com passava abans tot i que difícilment podria ser amb la nova línia esquerrana dels valencians... però potser amb més unió el resultat traduït en escons seria més bo, considerant que moltes candidatures no se superposen territorialment.

divendres, 4 d’abril del 2014

Cap a una dictadura del lobby gay

El lobby gay està imposant lentament la seva dictadura. El seu poder i influència cada vegada és més i més gran. Llegeixo avui al Wall Street Journal, com el COE de Mozilla ha hagut de plegar fruit de les seves pressions. El motiu no és res relacionat amb la seva feina, sinó que el seu "pecat" és que l'any 2008 va col·laborar en la campanya d'un referèndum a Califòrnia per tal de que es deixés ben clar que un matrimoni és una unió entre una dona i un home i no qualsevol unió entre dos éssers humans.
Donar l'opinió en un tema d'actualitat pot ser funest per la vida d'una persona, si el que diu no és del gust del cada vegada més poderós homosexualisme polític. No han parat de fer-li la vida impossible fins que l'han fet caure. Evidentment, com sempre fan aquest tipus de lobbys, la manipulació ha estat a l'ordre del dia, convertint el que només era una opinió sobre el que és o no un matrimoni, en declaracions d'odi cap als homosexuals.
Aquest és el joc del lobby gay, convertir tot el que és discrepància en homofòbia. Saben que en general, la societat tolera la discrepància, però no l'odi i les fòbies cap a col·lectius de persones, i amb això juguen per fer la seva manipulació. Creure que un matrimoni és una unió entre un home i una dona no és odiar als homosexuals. Els homosexuals, només faltaria, tenen tot el dret del món en anar-se'n al llit amb qui vulguin, el que es discuteix aquí és la transformació d'una institució social que fins ara havia estat bàsica. Però com que això no els serveix, doncs què millor que disfressar-ho d'odi. I la societat, cada cop més anestesiada, més poruga, que confon respecte als homosexuals amb sotmetre's als seus dictats, doncs ho accepta sense dir res.
L'objectiu: doncs que ningú s'atreveixi a discutir les seves propostes. I que si ho fas, et converteixis en un pària social.
En canvi, directius i treballadors d'empreses com Facebook i Google poden participar activament en actes d'aquest lobby com ara la festa de l'orgull gay i no passa res, es considera el més normal del món. Que els homosexuals reclamin respecte és del tot normal, que això ho converteixin en una festa de l' "orgull" gay per sortir mig despullats en carrosses, és auto-discriminar-se ells mateixos. Orgull de què? I a sobre volen que tothom els doni suport, que les institucions pengin les seves banderetes, etc... Respecte als homosexuals, TOT; entrar en el joc dels seus lobbys, s'hauria d'evitar totalment. I encara més estrany ho trobo barrejar-hi en tot això els transsexuals, persones sense un gènere definit, etc. Què te a veure una simple qüestió de gustos com és ser homosexual amb persones que tenen un problema psiquiàtric de no acceptar el seu propi cos, o persones que tenen un problema de no tenir clarament un sexe marcat?
Doncs res, que ells van fent, i ja hi ha països on pots triar el sexe que vols que aparegui al cens, o que facebook diguin que donarà fins a 50 opcions diferents a més d'home i dona.
I mentrestant, qui discrepi, condemnat a l'ostracisme.
Qualsevol dia reclamaran un mínim d'homosexuals a les llistes electorals i als llocs de poder i tothom ho trobarà normal. Temps al temps...

dimarts, 18 de març del 2014

Espanya, entre la democràcia i la barbàrie

Cada dia ho dissimulen menys: el seu objectiu és posar l’espurna que ho faci saltar tot pels aires. Les fastigoses declaracions d’en Girauta o de n’Alicia Sánchez en són una prova més. Només parlen de violència i de confrontacions, però no diuen que són ells els qui la volen provocar. La violència del qui no accepta el que vol la majoria. La violència del qui és incapaç de discutir les coses civilitzadament i convèncer als ciutadans. Aquest és el seu model, anar atiant el foc fins que tot peti. Llavors han guanyat. Saben que si converteixen l’independentisme català en violent, han guanyat. A força bruta guanyen segur,  encara que per sort en el context actual és lleig guanyar d’aquesta forma. Necessiten criminalitzar-nos per fer veure que la seva força bruta és legítima. Ho he dit moltes vegades: l’exèrcit no entrarà a Catalunya com un exèrcit d’ocupació contra una població que vol votar, però potser sí que entrarà amb el pretext de defensar una part de la població que està sent atacada. Calar foc a tot, és l’única manera amb la que poden guanyar, encara que en aquest foc ens hi cremem tots, ells també.
Per altra banda, n’estic segur que Espanya podria encara guanyar el referèndum. Sí, ho dic molt seriosament. Podria, però és altament improbable que ho vulgui fer.  Com podria? Doncs reconeixent-se a ella mateixa tal com és, diversa. Creant un model d’estat plurinacional on tots els territoris que en foren part en pugin continuar formant part sense renunciar a les seves peculiaritats, una Espanya que sigui realment espanyola i no castellana, una Espanya que sigui realment dels ciutadans i no de les oligarquies que vénen del franquisme i més enllà, una Espanya amable i simpàtica, una Espanya on el català sigui tan espanyol com el castellà, una Espanya on es reconegui la contribució econòmica que en fan els seus territoris, una Espanya de model federal, on hi hauria impostos federals, estatals i locals i que cada organisme podria gestionar com volgués per tal d’assegurar-se els seus ingressos, acabant així amb els perversos efectes de la redistribució central. Una mica Suïssa potser, o Bèlgica. Si Espanya comencés a mostrar el seu interès per tot això, el referèndum el pot guanyar. Quin és el problema? Doncs que no volen guanyar així. El que ells volen, és el tot o res. I quan dic “ells”, em refereixo als representants polítics del colonialisme espanyol (castellà), que són els qui tenen la paella pel mànec ara mateix, i que van des d’en Rajoy a en Girauta. Ells volen el tot o res. El “te mato porqué eres mía”. De fet, la unitat d’Espanya no els interessa per res. El que els interessa a ells és la uniformitat d’Espanya, que és una cosa ben diferent. Si els interessés la unitat, haurien treballat per fer-la possible. No es pot voler la unitat i menysprear el que se suposa que també és espanyol. No recordo en quina entrevista a Albert Rivera (i no ho recordo perquè com que se suposa que estan silenciats i cada dia el trobes en algun mitjà o altre) li van preguntar si acceptaria acabar amb tot això si Espanya feia una oferta de concert econòmic, respecte lingüístic i cultural i blindatge de competències. Va dir que no, si això incloïa privilegis econòmics (el concert) i que no s’establís un bilingüisme real (eufemisme que utilitzen per dir “matem el català lentament”, allò de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), doncs no ho acceptava. Queda clar que és el que volen. No volen guanyar, volen guanyar a la seva manera, que és esborrant-nos del mapa, si no és com a persones, sí com a poble, encara que aquest fos un poble que es declarés plenament espanyol. Ho vaig sentir dir a no sé quin intel·lectual espanyol, i potser té tota la raó: no és un Espanya contra Catalunya, són les dues espanyes de sempre.