Cada dia ho dissimulen menys: el
seu objectiu és posar l’espurna que ho faci saltar tot pels aires. Les
fastigoses declaracions d’en Girauta o de n’Alicia Sánchez en són una prova
més. Només parlen de violència i de confrontacions, però no diuen que són ells
els qui la volen provocar. La violència del qui no accepta el que vol la
majoria. La violència del qui és incapaç de discutir les coses civilitzadament
i convèncer als ciutadans. Aquest és el seu model, anar atiant el foc fins que
tot peti. Llavors han guanyat. Saben que si converteixen l’independentisme
català en violent, han guanyat. A força bruta guanyen segur, encara que per sort en el context actual és
lleig guanyar d’aquesta forma. Necessiten criminalitzar-nos per fer veure que
la seva força bruta és legítima. Ho he dit moltes vegades: l’exèrcit no entrarà
a Catalunya com un exèrcit d’ocupació contra una població que vol votar, però potser
sí que entrarà amb el pretext de defensar una part de la població que està sent
atacada. Calar foc a tot, és l’única manera amb la que poden guanyar, encara
que en aquest foc ens hi cremem tots, ells també.
Per altra banda, n’estic segur
que Espanya podria encara guanyar el referèndum. Sí, ho dic molt seriosament.
Podria, però és altament improbable que ho vulgui fer. Com podria? Doncs reconeixent-se a ella
mateixa tal com és, diversa. Creant un model d’estat plurinacional on tots els
territoris que en foren part en pugin continuar formant part sense renunciar a
les seves peculiaritats, una Espanya que sigui realment espanyola i no
castellana, una Espanya que sigui realment dels ciutadans i no de les
oligarquies que vénen del franquisme i més enllà, una Espanya amable i
simpàtica, una Espanya on el català sigui tan espanyol com el castellà, una
Espanya on es reconegui la contribució econòmica que en fan els seus
territoris, una Espanya de model federal, on hi hauria impostos federals,
estatals i locals i que cada organisme podria gestionar com volgués per tal
d’assegurar-se els seus ingressos, acabant així amb els perversos efectes de la
redistribució central. Una mica Suïssa potser, o Bèlgica. Si Espanya comencés a
mostrar el seu interès per tot això, el referèndum el pot guanyar. Quin és el
problema? Doncs que no volen guanyar així. El que ells volen, és el tot o res.
I quan dic “ells”, em refereixo als representants polítics del colonialisme
espanyol (castellà), que són els qui tenen la paella pel mànec ara mateix, i
que van des d’en Rajoy a en Girauta. Ells volen el tot o res. El “te mato
porqué eres mía”. De fet, la unitat d’Espanya no els interessa per res. El que
els interessa a ells és la uniformitat d’Espanya, que és una cosa ben diferent.
Si els interessés la unitat, haurien treballat per fer-la possible. No es pot
voler la unitat i menysprear el que se suposa que també és espanyol. No recordo
en quina entrevista a Albert Rivera (i no ho recordo perquè com que se suposa
que estan silenciats i cada dia el trobes en algun mitjà o altre) li van
preguntar si acceptaria acabar amb tot això si Espanya feia una oferta de
concert econòmic, respecte lingüístic i cultural i blindatge de competències.
Va dir que no, si això incloïa privilegis econòmics (el concert) i que no s’establís
un bilingüisme real (eufemisme que utilitzen per dir “matem el català
lentament”, allò de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”),
doncs no ho acceptava. Queda clar que és el que volen. No volen guanyar, volen
guanyar a la seva manera, que és esborrant-nos del mapa, si no és com a
persones, sí com a poble, encara que aquest fos un poble que es declarés
plenament espanyol. Ho vaig sentir dir a no sé quin intel·lectual espanyol, i
potser té tota la raó: no és un Espanya contra Catalunya, són les dues espanyes
de sempre.
