El petit príncep

Us podeu creure que no l'havia llegit mai? Algun capítol en algun llibre de text a l'escola i prou, quan hauria de ser de lectura obligatòria Era allò de que sempre deia que el tenia pendent, però mai li arribava el moment. Doncs el dia de Sant Jordi, casualment en una parada el vaig veure, i no ho vaig dubtar.

Ahir a la nit el vaig llegir i... Déu meu, quina meravella! És una joia, una pedra preciosa. Crec que mai tan poques paraules m'havien emocionat tant. Al començament em va fer riure i us creureu que el vaig acabar plorant a llàgrima viva? No sóc pas de llàgrima fàcil, de fet diria que fa anys que no havia plorat, encara que em penso que se m'està afinant la sensibilitat últimament. No sé si em va fer veure de cara totes les misèries que porto a dins o que va passar, però va ser tot un cúmul d'emocions.

Si encara no l'heu llegit, ja ho sabeu, lectura obligatòria!

Vaig aprofitar també el Sant Jordi per comprar finalment Incerta Glòria, un altres que també tenia pendent des de fa molt i finalment ha arribat, encara que és cert que ja l'havia intentat comprar en altres ocasions sense trobar-lo, però tampoc hi havia insistit massa. Al final ha acabat caient en l'any que es celebra el centenari del naixement d'en Joan Sales i en que fins i tot el president Mas va dir que el regalaria i llegiria. De moment el deixo que en tinc d'altres més lleugers de pendents, però espero començar-lo aviat.

Un altre que em va venir de regal va ser "Si em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine" de n'Albert Espinosa. No he llegit res d'ell ni he seguit res del "Polseres vermelles", però com a cosa lleugera i que faci pensar una mica, no té mala pinta.

Finalment, vaig aprofitar per adquirir dos llibrets de narracions de Tolstoi en una parada solidària. Tampoc he llegit mai res de Tolstoi, així que és una bona manera de començar.

I és que com més llegeixo, més me n'adono de tot el que em queda per llegir, i com tantes i tantes vegades perdo el temps amb coses que són molt menys interessants i no m'acaben donant cap fruit.

Un de tants, de Lluís Ferran de Pol

Unes 130 pàgines estructurades en relats molt curts que es llegeixen en un moment. Una autèntica joia que retrata de forma profunda els últims dies de la guerra i l'estada en condicions infrahumanes a les platges de Sant Cebrià de Rosselló. Val la pena llegir-lo.
Us deixo unes frases magnífiques sobre les sensacions que descriu amb tot el dolor de l'anima la situació en que es trobava al camp de concentració envoltat de filferros, del capítol "La bèstia trista":

"Si tinguéssim el conformisme dels animals, seríem com ells. Nosaltres som molt pitjors: som bèsties tristes"
"Ja no som homes, som una gossada famolenca amb els morros alçats cap al cel i amb els nassos plens d'un envaïdor perfum de pa torrat..."
"Sé que sóc -em sento- una bèstia famolenca. Però una bèstia que, a més a més, té capacitat per a menysprear-se a si mateixa"

La veritat és que buscava alguna cosa lleugera per llegir i vaig agafar aquest llibre de l'estanteria, atret pel seu poc volum. Ja no recordo ni com va arribar-hi. Fa ja força temps que he perdut bastant l'hàbit de llegir, entre la feina que he tingut estudiant i també molta desídia i desgana per part meva. Els llibres se m'han anat acumulant i vull començar a recuperar el temps perdut. Ara he agafat un llibre que destaca precisament pel contrari, pel seu gruix, "El testament d'Alcestis" de Miquel de Palol. La veritat és que sembla una novel·la molt extravagant, però la crítica és bona i em sembla atractiva.

Llibre llegit: L'última carta de Companys

Monumental bajanada de novel·la. Me l'he llegit perquè me'l van regalar i prou. D'una idea tant absurda com anar al passat amb una màquina del temps per rescatar al President Companys i portar-lo al present, bàsicament per descobrir on va amagar un tresor, difícilment en pot sortir res de bo, però el llibre és dolent perquè sí. Argument estúpid i qualitat literària zero la d'en Toni Soler. Pot ser bo fent gags, però poca cosa més. Es permet llicències històriques intolerables, fins i tot tenint en compte que és una novel·la de ciència-ficció totalment fantasiosa. En conclusió: que no us la recomano per res. D'en Toni Soler em vaig llegir fa anys "Història de Catalunya (modèstia a part)" i encara em va fer gràcia, potser perquè llavors era més jove, no ho sé, però puc dir que ja he acabat de llegir res seu.
A propòsit d'això, un altre tema és el dels llibres que ens regalen. A mi no me'ls acustumen a encertar. Tinc una tieta que sempre per l'aniversari i reis em regala algun llibre, bon costum crec jo. El problema és que sempre em regala best-sellers o llibres mediàtics d'aquests. Em va regalar "El codi da Vinci" quan jo m'havia jurat que no el llegiria i el vaig acabar llegint, encara que he de reconèixer que hi vaig disfrutar i me'l vaig empassar en un no res, tot i que a mig llibre em venien ganes de llençar-lo per la finestra, veient una bajanda darrera l'altre. Després va continuar amb "Àngles i dimonis" que em va semblar horrible i terriblement mal escrit, i després dos més d'en Dan Brown que he passat de llegir. El fet que a ella li agradin aquests llibres i que tanta gent els llegeixi li deu fer pensar que a mi obligatòriament m'han d'agradar... Bé, s'agraeix la intenció almenys.

Llibre llegit: Memòries, història d'una convicció

Ja fa forces dies que el vaig llegir, però fins ara no havia tingut temps de comentar-ho. M'he llegit la primera part de les memòries del President Pujol (em penso que la segona part deu estar a punt de sortir) i la veritat és que m'han agradat i he fruit llegint-les. Està molt ben escrit, molt clar i entenedor. Recomanaria que el llegís qualsevol persona de mentalitat catalanista. Pujol ha esta un home enormement criticat des de tot arreu, que sempre ha volgut més Catalunya però que mai, ni fins i tot ara, s'ha atrevit a dir Adéu Espanya. Tot i això, crec que va ser un home que va saber fer en cada moment el que tocava i el que no, liderant un país i un catalanisme que venia de la inexistència i la marginalitat durant el franquisme. Això sí, encara que les seves idees ens puguin inspirar, que ningú s'enganyi: eren idees vàlides posades en el seu context, no en l'actualitat. Potser el peix al cove i l'intent de canviar Espanya tenien sentit en aquells moments i eren l'instrument més adequat. Es va aconseguir bastant així. Però tinc clar que ja no ho són per ara, i ens ho demostren els fracassos rotunds amb l'estatut i el finançament. Anant amb aquesta tècnica no n'hem aconseguit absolutament res més que crispació i odi. No val la pena tanta crispació per no aconseguir res. Ara toca avançar de veritat. Encara que l'estat espanyol no ho sigui plenament, formem part d'un club més democràtic com és la UE. També m'ha agradat molt com parla de l'esquerra en general. Hi ha unes línies que m'han encantat i trobo plenament encertades també actualment: "Les esquerres es consideraven propietàries de la modernitat, de la intel·ligència, del bon gust, de la sensibilitat i, com sempre, de la superioritat moral. Van considerar un error, una badada, una estafa de la Història el triomf d'una força política als seus ulls petitburgesa, botiguera, conservadora, catalanista, nacionalista, localista i mediocre. Com que érem contra natura, no podríem durar al govern. Seríem un parèntesi, un malson." L'esquerra i la seva superioritat moral de sempre...

Llibre llegit: L'últim home que parlava català

Aquest va ser un dels meus llibres de Sant Jordi. He de dir que està bé, ràpid de llegir, però potser m'ha decebut un pèl, perquè la novel·la en sí no té un gran argument. És interessant, això sí. Que ningú esperi trobar-hi un relat futurista sobre un futur en que el català ha desaparegut, perquè no és aquest l'argument del llibre, i no se n'amaga enlloc, excepte en el títol. El llibre tracta d'un escriptor que està escrivint un llibre sobre aquesta temàtica, i com ell se l'imagina, però la trama principal del llibre és amb un altre escriptor que escriu en castellà. En les seves discussions l'autor hi ha introduït tot de reflexions sobre la salut i el futur de la llengua i els motius de la seva decadència. És una novel·la amb tocs d'assaig introduïts pel mig. A la gent que ens interessa la salut i futur de la llengua catalana el llibre ens hauria de semblar prou atractiu. Als que passen una mica, doncs per la trama de la novel·la no els el recomanaria. El llibre però, fa reflexionar sobre moltes coses que poden semblar normals però que estan fent decréixer l'ús i qualitat de la nostra llengua, i també sobre el nostre país.
Us deixo amb un fragment del llibre que m'ha cridat especialment l'atenció i fa reflexionar:
"A través de les reflexions del professor Rosenfeld, el lector comprendrà plenament la intriga de la novel·la, el tema central: la investigació de les circumstàncies del crim, de les causes i els culpables de la desaparició de la lengua. Rosenfeld coneix a fons la història de Catalunya i intueix on ha de buscar: el fracàs d'una classe dirigent que no va ser capaç d'aixecar un estat, d'una burgesia panxacontenta i victimista que es va estimar més ser cua del lleó esdentegat de madrid que cap d'un ratolí català que, a Europa, hauria pogut fer un paper tan digne com el danès o el txec. La desaparició d'una menestralia escombrada per les ventades de la globalització, delmada per la competència provinent de llocs remots, indefensa i incapaç de sobreviure en un món de comerç instantani, sense horaris ni distàncies. La pèrdua d'autoestima d'una població envellida, arraconada a casa seva per onades immigratòries successives. La derrota definitiva d'un país que mai no va tenir el coratge d'apostar-se tot sencer a l'aventura de ser ell mateix."
Us deixo també aquest vídeo on el mateix autor llegeix un fragment de l'obra.

Llibre recomanat: "L'òmnibus de la mort: parada Falset"

Pel títol podria semblar una novel·la de terror ambientada en aquesta població del Priorat.
No ho és, però gairebé. Tampoc el definiria com un llibre d'història, ni com una història de suspens; encara que potser és una barreja dels dos, i crec que pot agradar tant a la gent que li agrada el suspens però no acostuma a llegir història com a la gent que li agrada la història.
Aquest llibre relata els fets que succeïren a Falset al setembre de 1936, quan arribaren un grup d'anarquistes de la FAI en un autobus negre pintat amb una calavera i assassinaren vint-i-set veïns del poble en nom de la revolució. L'autor, Toni Orensanz, lluny de fer una descripció ordenada dels esdeveniments, com correspondria a un llibre d'història tradicional, ho va explicant tal i com ell va anar obtenint les dades històriques narrant tots els seus esforços per aconseguir-les, ja que parlem de coses de les que els seus protagonistes ja són morts o no sempre en volen parlar per no recordara velles rancúnies. Així, i començant amb un escrit anònim que circulà per Falset el dia en que s'enderrocà el monument als caiguts, l'autor es proposa esbrinar el que realment passà, i saber qui en van ser els responsables i quins foren els motius que els portaren a cometre tal massacre, que després es descobreix que el mateix grup havia fet en moltes altres poblacions, apuntant-se centenars de morts a la seva llista macabre.
Vaig sentir parlar d'aquest llibre en diferents mitjans de comunicació i em va cridar l'atenció. No són freqüents llibres d'aquesta temàtica i malauradament els que surten últimament són d'escriptors revisionistes gairebé franquistes que escriuen bàsicament per justificar uns fets i que no ajuden pas a popularitzar que s'investigui sobre això. S'ha escrit fins a la sacietat dels crims del franquisme, cosa que em sembla molt bé, però massa poc sobre aquests episodis igual de foscos. Se sap molt de la repressió de després de la guerra, però molt poc de la de durant la guerra, tant a un costat com a l'altre. S'ha de celebrar que hagi sortit un llibre que parli sobre aquests fets a les nostres comarques, que els mitjans de comunicació n'hagin parlat i que hagi tingut un notable èxit, ja que ha estat durant diverses setmanes a les llistes dels llibres de no-ficció més venuts en català.
Per tot això, si teniu una mica d'interès en el que va passar a les nostres terres durant la guerra civil, us el recomano plenament. És un llibre que enganxa, i tot i ser gruixut, es llegeix en un no res.
Hi ha un bloc sobre el llibre, encara que no conté massa informació.

Llibre recomanat: A Short History of Financial Euphoria

A Short History of Financial Euphoria, traduït al castellà com a Breve historia de la euforia financiera és un llibre de l'economista canadenc John Kenneth Galbraith que repassa de forma breu els principals cracks econòmics de la nostra història.
Es pot veure com la majoria s'han produït després de llargs períodes de bonança i creixement que semblava no tenir límits per "petar" sobtadament quan ja no es va poder mantenir més el ritme desorbitat de creixement. Sembla ser que tots els cracks han tingut en comú la creença de que es podien fer molts diners en molt poc temps i amb poc d'esforç i la facilitat que hi havia per aconseguir diners per invertir, ja que es pensava que amb els grans beneficis aquests diners prestats es podrien tornar ràpidament.
Molt curíos un dels primers episodis que relata el llibre, la tulipamania, sobre la crisi de les tulipes als Països Baixos, quan amb l'arribada de les tulipes a aquest país es va desfermar una onada especulativa comprant bulbs d'aquesta planta.
Fa temps que el vaig llegir, però el recomano a tothom, ja que és breu i fàcil de llegir. M'ha vingut a la memòria aquests dies veient molts pisos amb el cartell de "es ven" i com cases que van ser comprades fa molt pocs anys ara es venen, potser perquè els seus propietaris no poden tornar els diners prestats.