Cap a una dictadura del lobby gay

El lobby gay està imposant lentament la seva dictadura. El seu poder i influència cada vegada és més i més gran. Llegeixo avui al Wall Street Journal, com el COE de Mozilla ha hagut de plegar fruit de les seves pressions. El motiu no és res relacionat amb la seva feina, sinó que el seu "pecat" és que l'any 2008 va col·laborar en la campanya d'un referèndum a Califòrnia per tal de que es deixés ben clar que un matrimoni és una unió entre una dona i un home i no qualsevol unió entre dos éssers humans.
Donar l'opinió en un tema d'actualitat pot ser funest per la vida d'una persona, si el que diu no és del gust del cada vegada més poderós homosexualisme polític. No han parat de fer-li la vida impossible fins que l'han fet caure. Evidentment, com sempre fan aquest tipus de lobbys, la manipulació ha estat a l'ordre del dia, convertint el que només era una opinió sobre el que és o no un matrimoni, en declaracions d'odi cap als homosexuals.
Aquest és el joc del lobby gay, convertir tot el que és discrepància en homofòbia. Saben que en general, la societat tolera la discrepància, però no l'odi i les fòbies cap a col·lectius de persones, i amb això juguen per fer la seva manipulació. Creure que un matrimoni és una unió entre un home i una dona no és odiar als homosexuals. Els homosexuals, només faltaria, tenen tot el dret del món en anar-se'n al llit amb qui vulguin, el que es discuteix aquí és la transformació d'una institució social que fins ara havia estat bàsica. Però com que això no els serveix, doncs què millor que disfressar-ho d'odi. I la societat, cada cop més anestesiada, més poruga, que confon respecte als homosexuals amb sotmetre's als seus dictats, doncs ho accepta sense dir res.
L'objectiu: doncs que ningú s'atreveixi a discutir les seves propostes. I que si ho fas, et converteixis en un pària social.
En canvi, directius i treballadors d'empreses com Facebook i Google poden participar activament en actes d'aquest lobby com ara la festa de l'orgull gay i no passa res, es considera el més normal del món. Que els homosexuals reclamin respecte és del tot normal, que això ho converteixin en una festa de l' "orgull" gay per sortir mig despullats en carrosses, és auto-discriminar-se ells mateixos. Orgull de què? I a sobre volen que tothom els doni suport, que les institucions pengin les seves banderetes, etc... Respecte als homosexuals, TOT; entrar en el joc dels seus lobbys, s'hauria d'evitar totalment. I encara més estrany ho trobo barrejar-hi en tot això els transsexuals, persones sense un gènere definit, etc. Què te a veure una simple qüestió de gustos com és ser homosexual amb persones que tenen un problema psiquiàtric de no acceptar el seu propi cos, o persones que tenen un problema de no tenir clarament un sexe marcat?
Doncs res, que ells van fent, i ja hi ha països on pots triar el sexe que vols que aparegui al cens, o que facebook diguin que donarà fins a 50 opcions diferents a més d'home i dona.
I mentrestant, qui discrepi, condemnat a l'ostracisme.
Qualsevol dia reclamaran un mínim d'homosexuals a les llistes electorals i als llocs de poder i tothom ho trobarà normal. Temps al temps...

Cap a una dictadura feminazi

Fotografies de dones gaudint, amb una cara de satisfacció que no poden amagar per enlloc mentre són magrejades per tot arreu. Satisfetes de tenir tants mascles només per elles. Satisfetes per saber-se el centre d'atenció. Satisfetes de sentir-se desitjades. Potser unes bagasses elles, potser uns aprofitats ells. Potser xiques normals que èbries d'alcohol es deixen anar als seus somnis més amagats i humits. I uns mitjans vergonyosament acrítics. Uns mitjans tal com si seguissin la consigna del règim. I unes feministes que ja definitivament s'han convertit en feminazis. Feministes que han convertit el feminisme en una ideologia totalitària.  Ens ensenyen unes fotos de gent passant-s'ho bé desenfrenadament i ens parlen de violacions, vexacions, agressions, violència, abusos. Malalts, que són una colla de malalts amb el virus totalitari posat al cervell. Vergonyant la portada del Periódico de l'altre dia, vergonyants tots els periodistes i opinadors que van donant corda a aquesta farsa. Farsa tal com si ens parlessin d'un diluvi posant-nos fotografies d'un desert sense ni una gota d'aigua. Feminazis tan retrògrades que ja han oblidat la vella consigna de que una dona fa el que vol amb el seu cos. Feminazis que només poden concebre en el seu cervell malalt que si una dona està sent magrejada per uns quants homes ha de ser una violació. Fa uns anys, si jo hagués dit que aquestes dones sent magrejades eren unes bagasses, haguessin sortit les feministes a fotre'm soroll i recordar-me que la dona pot gaudir del seu cos de la forma que vulgui. Avui és al revés, o una dona és una puritana o l'estan violant. Excepte si és per avortar, que això sí que està bé, sempre, i lliure i gratuït també. S'han begut l'enteniment. El feminisme fa temps que va a la deriva, ja no persegueixen la igualtat, sinó privilegis, quotes, etc. La immensa majoria de les persones creuen que tots som iguals en drets, en capacitats, en el que sigui. Elles segueixen perseguint les diferències en ple segle XXI.

Què és una guerra?

Fa una estona, mirant el Cronos al Canal 33 (gran programa en un dels pocs canals que val la pena) me n'he enrecordat d'una anècdota de la meva més tendra infància.
Devia ser encara al parvulari, quan en algun lloc va aparèixer la paraula "guerra". Jo, innocent li vaig preguntar a la senyoreta què era una guerra. No sé ben bé que em va dir, em penso que alguna cosa com que és quan dos es barallen. El que sí que recordo és que jo em vaig imaginar que una guerra devia ser com una mena de combat de boxa.
No gaires anys després, la guerra del golf primer (que ens deixà sense carnaval a l'escola en senyal de protesta) i els horrors de Bòsnia després em deixaren clar que una guerra no era ben bé allò.

No he fet vaga

No he fet vaga perquè no li trobo el sentit. Cap ni un.

Em sembla un mètode de protesta que no serveix de res i que només perjudica al treballador que veu perdre un dia del seu sou, més vacances, pagues extres, etc.

A més, si avui hagués fet vaga, només hagués volgut dir que demà hagués hagut de treballar el doble, o treballar el cap de setmana, ja que tinc algunes feines que dilluns han d'estar acabades.

Encara que no fos així, tampoc em sembla just perjudicar a l'empresa per la qual treballo, que no en té cap culpa de la reforma laboral i que considero que és prou justa amb mi, malgrat coses que sempre són millorables.

Em sembla que s'ha de tenir molta barra per demanar als treballadors que renunciïn a un dia del seu sou.

Molta més barra s'ha de tenir encara per obligar-los a fer-ho, que és com s'aconsegueix que les vagues tinguin cert èxit. Avui ho he comprovat, als polígons on hi havia grans empreses, carreteres tallades i seguiment del 100%. A polígons més petits, tothom treballant amb absoluta normalitat, si bé amb els cotxes i furgonetes ven tancats per por. Jo crec que si no hi hagués coacció, el seguiment seria més que mínim. I el fet que una vaga sempre s'acabi convertint en un atac a la llibertat dels treballadors, fa que ho acabi trobant un acte bastant vomitiu i me n'allunyi totalment. Encara que tinguin bona part de raó.

Amb això no vull dir que no calgui protestar. M'hagués semblat bé una protesta contra aquesta reforma laboral. Si en comptes d'una vaga s'haguessin convocat manifestacions a les grans ciutats, potser hi hagués anat. Ara és evident que no, encara que pugui ser bo protestar, no m'aniré a barrejar amb els qui han convocat la vaga i s'han passat el dia fent l'energumen i provocant por a la gent. 

Em dóna la sensació que aquesta reforma no és bona i que a curt termini només provocarà més atur, encara que a la llarga qui sap. De totes maneres, més flexibilitat dóna més seguretat a l'empresari, però això s'hauria de compensar amb més seguretat pel treballador, amb més mesures socials de cara a pal·liar les conseqüències de l'atur, com tinc entès que es fa en altres països. En altres estats de la UE hi ha lleis laborals similars i no per això hi ha més temporalitat, però també tenen mesures de protecció cap al treballador aturat, en que se li assegura més la subsistència.

Sigui com sigui, per molt que em repugni bastant aquest a vaga, una altra política és totalment necessària.  Una política que pensi més en les persones i menys en els bancs. Si un banc o una gran empresa ha de caure, que caigui. I si els efectes de la seva caiguda serien tan dolents que cal evitar-ho, s'ha de comprar l'empresa a preu de saldo, fotre fora els actuals gestors i fer-la tirar endavant revertint els beneficis en els seus treballadors i en tots els ciutadans i mirar de vendre-la amb beneficis en un futur. Res de vendre bancs a 1 euro i amb l'estat cobrint les pèrdues. A vegades no sé si estem governats per persones o per màquines sense sentiments. Potser et diran que ja hi pensen en les persones, però a més de fer-ho, ho hauria de semblar.

Estiu

Passades ja les calors estiuenques, he decidit de reactivar una mica el blog.
Quan ho vaig deixar, vaig dir que entre la feina i el postgrau no em quedava ni un minut i que tenia intenció de passar-me tot l’agost estudiant. Res més lluny de la realitat. He estudiat molt poc. Realment, després d’uns mesos força durs, necessitava desconnectar, evadir-me... Ho vaig intentar, això sí, però aviat me’n vaig adonar que la cosa seria difícil i que no aguantaria tot un mes així. Entre platges, copes, orxates, excursionetes i demés coses típiques del bon temps, ja em quedava poc temps per estudiar. I a més, a la que vaig poder, i una mica d’imprevist, vaig marxar forces dies. Aquest cop no per visitar terres llunyanes sinó per conèixer país. He conegut el país vist des de vessants que no coneixia i he conegut gent molt i molt interessant. Per tant, no puc dir que hagi desaprofitat el temps. Potser no l’he aprofitat per estudiar, per avançar en les obligacions que m’havia (i en certa manera, m’havien) imposat, però està clar que per la meva vida ha estat un agost molt profitós. En el fons, la vida no és ni un postgrau, ni els diners que tens al banc, sinó aquests petits moments: la gelor de l’aigua d’un riu de muntanya, el plaer d’arribar a un cim, aquella conversa banal amb algú que no coneixes de res i que has trobat caminant per un sender, aquelles nits parlant a la fresca tot bevent alguna cosa, aquella sensació de conèixer coses noves, de poder veure la vida amb els ulls d’altres que la veuen d’una altra manera...

Va tornar el setembre i novament feina, força feina, i estudiar, que ara sí que m’hi he de posar de debò, per recuperar el temps perdut (o guanyat, segons com es miri). Miraré d’anar escrivint, encara que no prometo molta assiduïtat, ja veurem.

De moment, i per petició popular del blocaire Jaume, faré una segona part de l’escrit del vint de juny passat titulat “Augment de pits”. A veure quan trobo una mica de temps, que la cosa és llarga d’explicar. I aviso que no serà apte per menors.

Fins aviat

Com ja deveu haver vist, ja fa força temps que la meva activitat a la xarxa és pràcticament nul·la. Així com a vegades he explicat que he tingut èpoques de molt poca feina, en que m’avorria força i això afavoria que em recreés escrivint articles o comentaris, ja fa molt de temps que el treball absorbeix bona part del meu temps i forces, sense deixar-me cap estona per poder escriure, tot i que de temes interessants per escriure no n’han faltat, com ara tot l’afer dels “indignats” que em van arribar a indignar i molt, o molts altres temes d’interès. Si tantes ganes en tingués, encara podria haver anat escrivint alguna cosa a les nits, però quan arribo tard a casa o a l’hotel, no tinc precisament ganes de posar-me a escriure. Trobo que fora de la feina, el meu bloc no té gaire sentit. A més, també estic fent un postgrau a distància al que hauré de dedicar més temps a partir d’ara i fins em plantejo no anar enlloc aquest agost per posar-me una mica al dia de tot.

El cas, és que tenir un bloc però no escriure-hi és una mica penós, i fins i tot m’he plantejat de matar a l’home del sac, el meu alter-ego. Finalment no seré tan radical, ja que segur que aviat el trobaria a faltar. En tot cas, el deixo una mica al congelador, a veure si passat l’estiu torna amb més força. Mentrestant, tot i no descartar que vagi sortint del congelador de tant en tant, només dir-vos molta sort i fins aviat. Encara que molts cops no tingui ni temps de deixar un comentari, us estaré llegint.

Fàstic

Acaba d’arribar. Ve força més aviat del normal, senyal que s’ha empassat el dinar amb un embut perquè li deu convindre sortir abans. Jo estava sol, la mar de bé, buscant vols barats de Ryanair per fotre el camp a la pròxima que pugui. Ha dit hola, amb una veu fluixa i un to de menyspreu insuportable. Ara la tinc a la taula del costat. Merda! S’ha acabat fer el que em roti, s’ha acabat estar tranquil. La seva sola presència m’inquieta. La incomoditat és màxima. Hauria de fer com si no hi fos, però no puc. De fet, és com si no hi fos: podria estar hores i hores tenint-la aquí al costat i cap dels dos diria res. Però hi és. I m’observa. I pren nota. I em mira amb fàstic. És la màxima desconfiança, perquè també s’amaga del que fa. Intento ni mirar-la de reüll perquè llavors encara desconfiarà més, pensarà que l’estic observant, espiant... quan a mi m’importa una puta merda el que faci, com si es vol posar a mirar una pel·lícula porno. Des del primer moment que la vaig veure, que vaig saber que la relació seria complicada: la manera de parlar, de mirar-me, de vestir... És allò que l’olores i dius: aquesta tia va de merda i no arriba a cul. Allò de creure’s superior per ser com ets i mirar als altres una mica per sobre de l’ombro. Pensar que els que no segueixen els teus ideals estúpids (que no són més que materialisme buit) són uns frikis, una escòria de la societat, que fa nosa i almenys ha de servir per riure’s d’ells. I això de voler fer veure que domina fins i tot quan no en té ni punyetera idea, sobretot en temes informàtics, com quan li vaig haver d’ensenyar a fer una cosa i quan el cap ens va cridar perquè li ensenyéssim a ell, ella es va aixecar a corre-cuita i va anar corrent cap al seu despatx per ensenyar-li ella els quatre procediments que li acabava d’explicar i que havia memoritzat com fer tot i no entendre’ls.

I després la meva covardia repugnant. De no voler acabar de marxar perquè veig que els caps em valoren. De pensar que hi ha molts dies en que per sort no cal que ens veiem. De ni tan sols saber on anar, perquè tampoc trobo cap lloc on em paguin més sense haver de treballar més. Que als llocs on m’agradaria tirar el currículum estan retallant per on poden. De no voler establir-me a Barcelona on sí que hi ha ofertes, però ni de broma vull vendre la meva vida a una empresa: ja en tinc prou de prostituir-me quaranta hores a la setmana.

I pensar que a pocs metres d’aquesta fosca oficina amb un ambient cada dia més enrarit hi ha una placeta amb un banc al sol on m’hi he assegut abans una estona i l’escalfor del sol era pura felicitat que entrava al meu cos. Com m’agradaria ser-hi ara mateix, com un lluert al sol, fullejant el diari, llegint un bon llibre que m’absorbeixi, escoltant bona música. Fa falta més per ser feliç?

Em balla el cap

Avui és un d'aquells dies en que tot és boira al meu voltant, en tots els camps, miri cap on miri, i no veig gens clar cap on he de tirar.
Ahir vaig anar amb una amiga al cine i la veritat és que jo solet em vaig posar bastant tonto. Cada cop m'agrada més: em dóna bones vibracions i la trobo molt guapa. Tenia unes ganes de menjar-me-la a petons que amb prou feines em podia aguantar. Per l'altre costat, sé que no m'he d'enamorar. No tenim absolutament res en comú, ni interessos, aficions ni res. Crec que seria una relació buida que petaria per tot arreu. No portem els mateixos camins i quan s'acabés la passió no sé si en quedaria res. Però tot i això no ho veig clar i en tinc ganes. El més greu és que fa més d'un any va ser ella qui m'ho va proposar, i li vaig dir que no sense ni dubtar-ho. Veia clar que no érem compatibles i ella mateixa va reconèixer que també veia que hi hauria coses que no funcionarien. Ara també ho veig, però potser és que sento més necessitat de ser estimat i de donar amor, i per això dubto tant.
Per altra banda, hi ha l'altra amiga, la que fa molt que n'estic enamorat però que només em veu com un bon amic. Sempre acabem dient-nos coses boniques i ajudant-nos l'un a l'altre quan ens necessitem, però crec que ni es planteja que la cosa pugui anar a més, tot i saber de la meva predisposició, encara que fa molt que no li recordo.
I a sobre, m'he creuat pel carrer amb una tia que em va trencar el cor.
No sé que em passa, que últimament tinc moltes ganes d'abraçar una dona i dir-li que l'estimo, i sentir-la només a ella i no pensar en res més. Amb qui vull no puc, amb qui potser puc no sé si vull...
I per acabar-ho d'adobar el cap no para d'atabalar-me per xuminades. I la companya desagradable que la torno a tenir aquí al costat. I a Infojobs no hi trobo res de bo.
Em balla el cap. Necessito tornar a marxar de vacances.
Com dirien els Amics de les arts: "Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc".

Dones

Una de les coses que menys entenc de les dones, és aquesta capacitat que tenen de sentir-se atretes per les persones que menys les valoren i que més mal els hi faran. Sé perfectament que darrera d’aquesta afirmació hi ha una bona part d’enveja i potser una altra de ressentiment, no em fa falta que ningú m’ho retregui. El que dic, ho dic perquè ho he vist sovint. Són els més faldillers i els que menys seriosament s’ho prenen tot, per qui més se senten atretes les dones i els qui se les acaben emportant. La dona vol tenir parella, troba un xic guapo que li riu les gràcies i ja es pensa que ha trobat una mina d’or. Ell el que vol és fotre un clau i l’endemà serà un altre dia. Ella es pensa que la tracta d’una manera especial per ser ella, i ell només s’agafa a la primera que li passa. Em sembla també, que són els més agraciats i amb més armes de seducció els qui tracten pitjor a les dones, ja que saben que tindran les que vulguin sense massa esforç. Per contra, són els d’un físic més modest o més tímids, els que les tracten com a princeses. A vegades m’he trobat intentant aconsellar amigues meves que anaven a per la persona equivocada: “però què fas? que no ho veus que t’ho hem dit tots, que aquest tio és un impresentable”, “si el veig cada dissabte a tal pub grapejant-ne a una de diferent, no ho veus que per ell ets un polvo i prou?”, “si hauries de sentit tot el que explica quan no hi ha xiquetes al davant”, etc... I llavors és quan ella diu: “doncs si amb mi és tan simpàtic i agradable, segur que no n’hi ha per tant”. I llavors ja callo, perquè al final sembles un rabiós envejós, però és quan li diries: “tonta, et penses que si no fos simpàtic i agradable se’n beneficiaria tantes?” I després, a vegades, ve la versió contrària, de sentir al tio explicar que la té al pot i qualsevol dia d’aquests que li vagi bé se l’emportarà a casa, o dir allò de “té un bon polvo, però és estúpida a matar, mireu el que m’ha dit...” i començar a burlar-se d’ella. Algun cop m’he trobat sentint comentaris desagradables d’amigues que m’estimo molt i ha estat una situació bastant desagradable... i jo pensant “ai, si sapiguessis el que diu de tu quan no hi ets”. I has de veure com l’amiga fa tot d’estupideses per un desgraciat, com se li posa carinyosa, com li està a sobre... I al final ve quan se la fot, quan necessita un ombro sobre el que plorar i un amic que l’agafi de la mà i li recordi quant de meravellosa és. Però això i prou...

Treballar (II)

Fa molts dies que no actualitzo i és perquè realment he tingut molta feina i no m'he pogut distreure. Va, ho admeto: també és cert que he estat molts dies fora de l'oficina, en un lloc on no tenia accès a la xarxa; però això no treu que de feina en tenia molta i no em podia distreure. I tampoc treu que he acabat fastiguejat del tot. A vegades, tenir una mica més de feina del normal pot ser fins i tot bo, si és alguna feina nova i diferent que et pugui estimular una mica i motivar. Però quan és la mateixa merda de sempre simplement amplificada, envoltat de la mateixa gent i a més amb un llarg trajecte en cotxe per fer, és fa insuportable. A més, agreujat pel fet d'haver de compartir el cotxe, ja que com que anem al mateix lloc diverses persones, només ens paguen el quilometratge a un. He descobert que haver d'estar tancat en un espai petit com un cotxe durant una llarga estona és el més incòmode que hi ha... Sort de la ràdio, que distreu una mica l'atenció i fa que no ens haguem de notar i percebre l'un a l'altre directament.
Precisament avui, que torno a estar a la meva taula, estava pensant que tot se'm faria molt més fàcil si pogués escoltar música mentre treballo. M'agradaria posar-me els auriculars, posar la meva música i aïllar-me del món. Crec que fins i tot la meva productivitat pujaria i faria la feina sense ni adonar-me'n, i jo seria molt més feliç. I ja no dic de que em posés a escoltar programes com la Competència o la Segona hora, perquè llavors els altres només em veurien riure, incrementant la fama que tinc de friki que passa de tot. De fet, la companya que tenia abans i que ens portàvem la mar de bé sempre em deia que jo era feliç perquè no em preocupava per res, i sempre m'oblidava de tot. No és això, però ni puc ni vull estar preocupant-me de si s'acosten núvols de tempesta i tinc el cotxe aparcat a l'intempèrie, o de si el lavabo fa pudor, o que com pot haver-hi gent tan "cutre", i estar menyspreant a tothom que no és igual que jo. És per això que em treuen de polleguera certes persones, perquè sempre estan preocupant-se de ximpleries i es pensen que són persones molt completes, i que se senten superiors perquè van al gimnàs i fan ioga i pilates i resulta que són totalment superficials, per qui el més important és anar ben vestit, tenir un cotxe bonic, una casa bonica, anar a sopar a llocs cars, veure bon vi, etc. I no dic que tot això no sigui important ni estigui bé, però quan ho converteixes en el centre de la teva vida...
Res, tornant al que deia, que si ara estigués escoltant música, potser estaria absort en la meva feina sense importar-me res de res ni plantejar-me totes aquestes bajanades.
Tant de bo pogués estar escoltant els Amics de les arts, grup que m'encanta, perquè tal i com diue ells "I es que aquí, la merda se'ns menja; i és que aquí, ja no s'hi pot estar!".

Treballar

Això de treballar és ben fastigós. Sé que segurament tinc unes condicions de treball i salari una mica per sobre de la mitjana i que hi ha gent que gent que està molt pitjor o que pateix precisament per no tenir treball, però és que és molt fastigosa aquesta obligació de vendre el teu temps a algú. Temps, i molts cops paciència. I tot per culpa d'Adam que es va menjar una poma. A veure, et posen al paradís, amb una tia i et diuen que pots fer tot el que vulguis excepte menjar la fruita d'un dels molts arbres que hi ha. Coi, folla sense parar, fes la becaina sota d'un arbre, tira't els pets que vulguis sense que ningú et digui res, però no mengis la poma! Si rucs eren els nostres primers pares, no podíem sortir nantros d'altra manera. I dia rera dia a aguantar la mateixa merda. I les companyes, que com les d'en Noctas, hi ha dies que hormonen i hormonen i no hi ha qui aguanti en aquest galliner. I a sobre desconfiant un de l'altre, dissimulant, sempre fent veure que treballem. Amb lo fàcil que seria acordar que ningú fotrà brot i ningú es xivarà. Però no, jo aquí sempre fent veure que treballo quan en tinc una al costat, mirant-nos de reüll. I ella igual. Canviant de seguida de programa perquè no es noti que navega per internet quan passo per darrera seu, tot i que ho he vist de sobres, i tot i que no m'importa en absolut el que faci amb el seu temps de treball i mai de la vida ho diria als caps, però no hi ha prou confiança per arribar a aquest pacte. Abans en tenia una que ens enteníem la mar de bé, i a més era molt maca, i era fàcil posar-nos d'acord per no fotre brot o escurçar en tot el possible les jornades de treball, tot i que també hormonava sense parar i a vegades es feia pesada perquè es queixava per tot, però devien ser coses de la seva condició femenina. Tocarà aguantar. Recordo una vegada que li van preguntar a un nen petit que volia ser de gran i va dir que volia ser jubilat. Quanta saviesa, ja de petits se n'adonen clarament que això de treballar és una puta merda.

Maneres estúpides de morir

Crec que estareu amb mi que ser esclafat per la gent que empeny sense cap motiu és una de les maneres més tràgiques i alhora estúpida de morir.
Hi ha morts que es poden evitar, però que, sabem que sempre n'hi haurà algunes. Per molt que augmenten la seguretat vial, sempre hi pot haver aquell conductor que es despisti un segon i xoqui contra un altre vehicle que li ve de cara. O aquell balcó que semblava tant segur i de sobte se n'ha desprès una pedra. O un incendi, o un fenòmen meteorològic de gran violència... per no parlar de les malalties. Podem reduir el risc, i gairebé diria que moralment estem obligats a fer tot el possible per reduir-lo, però no el podem evitar mai completament. La nostra existència és totalment fràgil i per molt que vigilem, la mort és una loteria de la que sempre en tenim algun número.
Per això, per tan estúpida i inútil és doblement tràgica la mort de les dinou persones que van morir dissabte passat a Alemanya. Encara no ho puc entendre, com pot ser que la gent es posi a empényer d'aquesta manera. Cap on anaven? De què tenien por? No ho sé, però un comportament així, segurament inconscient, només pot ser comparable al de les balenes que a vegades sense saber-se perquè, es desorienten en grup i acaben morint encallades en alguna platja.
Primer, sents que a Alemanya hi ha hagut un grapat de morts en una allau humana i t'esgarrifes de que pugui passar això, però surts i te n'oblides. De fet, quan et queda lluny, 19 no és més que un número. L'endemà veus algunes fotos i encara t'esglaies més. Dilluns arribes a la feina i resulta que dues de les persones que treballen amb tu coneixen els pares d'una de les noies mortes. I comences a veure-li la dimensió tràgica a tot plegat. Penses en aquells pares destrossats pel dolor tan o més fort que el d'una multitud que et passa per sobre, per a qui la vida ja no tornarà a ser el mateix. Que es van assabentar de la televisió de la desgràcia i van trucar a la seva filla esperant que estigués be. I la filla que no contestava. I els amics que la buscaven, pensant que devia haver perdut el mòbil entre la multitud i per això no contestava, i que després van haver de trucar als pares per comunicar-los la notícia. Penses en aquelles xiques joves i plenes de vida que només volien passar-s'ho bé i es van veure abocades a l'abisme. I veus que ni en aquest món ni en l'actitud humana hi ha res que segueixi cap lògica mínimament racional.
Com diu la cançó d'en Llach, "que tinguem sort", és l'únic que ens queda.


Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

La meva conversió

No en tinc ni idea de perquè, però jo abans donava suport a la selecció espanyola i patia seguint els seus partits. Al Mundial de França 98 en Clemente em va fer patir molt amb aquella nefasta fase de classificació que va començar amb derrota contra Nigèria. Tan bé que m'ho hagués passat ara amb aquell partit. L'últim partit d'aquella fase, va ser contra Bulgària, i van guanyar em penso que sis a zero però no es van classificar. Jo volia que guanyés la "selección" (llavors la "roja" només era una senyora dolenta que menjava capellans), però al mateix temps em feia gràcia que Stoichkov marqués un gol perquè deien que sota la camiseta hi portava un missatge favorable a la independència de Catalunya i que l'ensenyaria si marcava. Quines contradiccions! Encara recordo, d'aquell Mundial, que em vaig aficionar de debò al futbol i vaig començar a escoltar en Jordi Basté cada nit i que quan ell acabava o me'n cansava encara posava en José María García a la COPE, amb els despietats atacs d'aquella emissora contra en Clemente, com si en comptes d'uns partits de futbol s'estigués perdent tot l'imperi! Després va venir crec que un 2 a 3 contra Xipre, en el que diuen alguns que ha estat el ridícul més gran de la història d'Espanya (com si no fes el ridícul constantment).
Al 2000, en l'Eurocopa que no recordo on es feia, també anava amb Espanya. Potser ja no tant, però com era costum, va patir molt a la fase de classificació, i me'n recordo que era a fora, enganxat a la ràdio escoltant els últims minuts del partit, amb la selección empatant contra Iugoslàvia, i com me'n vaig alegrar, quan a l'últim minut, Guardiola penjà la pilota a l'àrea i Alfonso marcà. Després va tocar jugar contra França i evidentment van passar els francesos amb aquella selecció de tots els colors possibles que va acabar guanyant, com ho havia fet en el mundial anterior.
A partir de llavors, no sé que va passar, però tinc molt clar que en el mundial del 2002 a Corea i Japó, jo ja volia que perdés Espanya i me'n fotia de les seves pífies i en Lee Wone Jae em va donar una alegria parant aquell penalt en que es va llençar molt abans del que tocava. No en tinc ni idea de que em va fer canviar durant aquells dos anys, ni quin va ser el moment en que vaig passar de celebrar les victòries a celebrar derrotes. Suposo que tot devia ser fruit d'anar-me'n adonant de la realitat. Al Mundial del 98 ja no era pas tan petit, però suposo que si vivia a Espanya doncs em devia semblar el més normal del món voler que fos aquesta selecció la que guanyés. Un cop devia veure que Espanya era una cosa aliena al que jo era i al que jo havia mamat des de petit, suposo que sense adonar-me'n, me'n vaig allunyar.
A casa, els meus pares, més aviat independentistes, passaven totalment del futbol i mai m'han intentat orientar políticament, així que queda descartada alguna influència d'aquest tipus, encara que sí que és veritat que un dels meus avis anava clarament amb Espanya. Una cosa que sí que em podia haver influït a favor d'Espanya, és que jo de petit llegia molt. Per sort, encara no hi havia ordinadors a les cases, i mai he estat massa de tele, així que devorava tot el que trobava per casa. Vaig trobar els llibres de l'escola dels meus pares, aquells quadernets que barrejaven les matemàtiques amb la "formación del espiritu nacional", la història sagrada com si fos una veritat absoluta i la història d'Espanya explicada de la manera més gloriosa possible. Precisament aquella història em va semblar molt interessant i me la vaig llegir fins aprendre-me-la perfectament, creient-me que Espanya era una "unidad de destino en lo universal" i que era la nació més poderosa sobre la terra. Per sort, anys més tard, potser en començar a sortir més del poble, vaig topar amb la realitat, o ella va topar amb mi. I no em va agradar.

Per què els homes som tan rucs?

Ve una tia, ens agafa de la mà i se’ns enganxa una mica i ja ens convertim en l’ésser més estúpid que hi pugui haver. I en aquell moment faria el que volgués amb nosaltres. És trist, però és així. Encara que després ens sentim malament, o pensem que aquella tia només ens manipula, que no ens convé, que només ens posa en merders, etc. Podem pensar el que vulguem, que en el moment en que entra en joc el contacte físic se’ns en va tot del cap. Només pensem en plaer: en estar ben a prop l’un de l’altre, en fer-li petons, carícies, sentir el seu cos tocant el nostre... I tot per no res, o només perquè els baixos ens cremen. I diem que som animals racionals...

Cagar fills

El passat cap de setmana vaig estar a casa d'uns amics que viuen en una ciutat del cinturó metropolità de Barcelona. A la nit, alguns volien sortir i em van convèncer per anar a una discoteca, es veu que bastant coneguda, situada en un polígon, no sé exactament a on. Només entrar-hi, vaig veure que allò més aviat era una cosa entre el Chikipark i killolàndia. Jo que em considero encara molt jove, allà em sentia com si fos un avi. Se suposa que allí s'hi pot entrar a partir de 16 anys, però n'hi havia que no devien tenir ni aquesta edat; a més que el normal seria que no hi poguessin entrar menors, que tampoc se'ls pot servir alcohol a aquelles hores, i menys d'altra graduació. Les adolescents, ben mones i maquillades elles, totes lluint escot, ensenyant cuixa, o les dues coses, anant clarament a provocar als mascles. Tinc la sensació que les adolescents cada cop estan més bones i cada cop són més guarres. Els killets, tots tallats pel mateix patró: ara es veu que el que es porta són dues arracades de brillants. Les cambreres amb tanga i ensenyant gairebé els pits. El soroll que sonava pels altaveus, alguna cosa tipus reggeton, molts i molts decibels per sobre del que es perjudicial per l'oïda. Allí es consumia alcohol sense cap control i es fumava sense parar. El DJ cridava al descontrol: "alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos..." i després animava a les adolescents a pujar a l'escenari i despullar-se a canvi de consumicions, cosa que no va passar, però pel que em van dir sí que passa algunes vegades. De sobte, veig que al meu voltant tothom s'aparta corrent: un crio comença a vomitar, amb una ona expansiva que ho pringa tot a dos metres. Just després sento una melodia molt coneguda pels altaveus: és la versió maquinera dels Segadors! Tots els killets entren en èxtasi i ballen contents, potser sense saber ni quina música és. Després ve una bona sesssió de música dance que em fa recordar bons temps, ja que posen tots els temes engaxosos que escoltava per la ràdio deu fer uns dotze anys, quan fins i tot els 40 Principals tenien un programa amb música d'aquest tipus. Ja són més de les quatre de la matinada i surten dues ties esculturals a l'escenari, amb poca roba, que comencen a tocar-se i fer-se petons fins a quedar totalment despullades. Crec que ja ho hem vist tot, i amb unes copes i uns graus de temperatura de més, és el moment d'anar a dormir, encara bastant estupefacte per tot l'espectacle de la nit.
Com poden permetre els pares que els seus fills estiguin a les tantes de la matinada en llocs així? Què no saben on van? No veuen com surten vestides de casa les seves filles? Per què els donen tants diners com per poder-se emborratxar? No veuen en quin estat arriben a casa al matí? No els preocupa el que puguin fer els seus nens tota la nit fora de casa? Potser és que estic fet a l'antiga i sóc molt de poble però diria que tot això només porta a una degradació moral de la societat, i no em refereixo a l'actitud dels fills, sinó a la dels pares que ha provocat la dels fills. I em ve al cap si jo seria un bon pare. Què faria la meva filla de setze anys quan em digues per sortir fins a les sis de la matinada perquè totes les seves amigues ho fan així i jo li digués que no? I si el fill de divuit em demana seixanta euros per sortir de festa i evidentment li dic que no?
El problema és que abans els fills es parien, ara es caguen.

Instint de reproducció

Si hi ha una cosa que sempre m’ha fascinat de la natura és l’instint de reproducció dels animals. Puc entendre que en els humans, i suposo que els mamífers en general, la natura ens dóna un caramel a canvi de que intentem reproduir-nos; llavors, potser més que reproduir-nos, el que volem és fotre un polvo. Això en part, és clar. En humans segur que podríem trobar motius més sentimentals i d’auto-realització per voler tenir fills. Però i un cuc que es reprodueix partint-se per la meitat, o els bacteris, o les plantes? Quin sentit té que un cuc es vulgui reproduir? Per qualsevol ésser viu, reproduir-se és la meta de la seva vida. Fins i tot n’hi ha que hi deixen la pell. ¿Perquè un salmó hauria de deixar la seva plàcida vida al mar, per posar-se a remuntar el riu on va néixer, i en arribar fet pols a la seva part alta, pondre els ous i morir? Fins hi ha aranyes i alguns insectes en que la femella es menja al mascle mentre copulen, i és precisament això el que assegura la reproducció, perquè sinó la còpula seria massa curta i no donaria temps a que el mascle introduís a la femella tot el semen necessari. La natura no ha reaccionat davant d’aquest problema fent un mascle que aguanti uns coits més llargs, sinó fent que la femella mati al mascle, per així donar temps a que s’introdueixi tot el líquid. O les abelles, que totes lluiten donant la vida si cal perquè una sola tingui descendència. En aquests crus exemples, la natura ens ho deixa claríssim: el prioritari no és la vida d’un individu, sinó de l’espècie. Individualment no ens té per res. Potser un biòleg me’n podria donar una bona explicació però em temo que no n’hi deu haver cap de clara. Evidentment, la selecció natural ha fet que els éssers vius sense instint de reproducció, o amb un instint més feble, s’extingissin, per tant, som els descendents de milions d’individus amb un fort instint de reproducció. Però això més que una explicació, és la causa de que haguem arribat fins aquí. Per molt que hi pensi, no li he sabut trobar una explicació. És quan em plantejo aquestes coses tant complexes sobre el perquè de la vida, que veig que no hem arribat fins aquí per casualitat i que no som més que marionetes en un món que no estem capacitats per entendre.

He votat

He votat. I que voleu que us digui, n'estic content i satisfet com mai. Per un cop al la vida he votat segur del que votava. I si una mala puta del PP diu que s'ha d'enviar el fiscal de l'estat perquè el que faig és il·legal, doncs millor, encara que me la bufa el que diguin els opressors. Al col·legi, força gent i ambient festiu. Molta gent coneguda, gent que vas saludant i que te n'alegres que estigui allí. Gent del poble poble. La gent que veus pel carrer quan surts a comprar. Gent normal, que no està gens posada en política, però que quan uns convilatans seus els hi han dit que els donaven la oportunitat de donar la seva opinió sobre un tema tan important l'han anat a donar. I algun immigrant marroquí que ha tingut l'oportunitat de ser un ciutadà més, i que espero que quan siguem independents ho sigui considerat. Suposo que la gent que passa més de tot, gent que només ve al poble a dormir, etc, són els que més han fallat: en part és normal. I suposo que els immigrants, encara que n'he vist, en general no hi han anat. Des d'aquí només felicitar a les persones que han organitzat les consultes a cadascun dels pobles on s'ha votat, i a tota la gent que hi ha acudit, hagin votat el que hagin votat, perquè l'important era demostrar que no hi ha res que impedeix que un poble decideixi el que vol ser. Encara no sé quina ha estat la participació al meu poble, però m'és igual, ja me la diran. El que he vist avui és molt bonic i hauria de ser el més normal del món en el país normal que hauríem de ser. I amb això en tinc prou.

Escriure un blog

Avui, en entrar al blogspot, me n’he adonat que ja porto 111 escrits en un bloc que vaig començar ja fa més d'un any i mig. Tot i que no sóc dels que actualitzo gaire sovint, no em pensava pas que arribaria a escriure tant. Vaig obrir-lo per parlar i denunciar els atacs que considero que rep Catalunya i per cagar-me sense miraments sobre els seus autors. Al final, el blog ha estat força diferent del que em pensava, crec que per bé, i li he acabat trobant el gust a escriure-hi de tant en tant. No hagués pensat mai que fins i tot hi acabaria parlant de temes bastant personals, o de reflexions que em faig sobre molts temes. La política ja no m’importa tant. O sí que m’importa, però em provoca diarrea. L’estat espanyol en sí em provoca vòmit. I fàstic em fan CiU, E(RC) i potser encara més en Carretero. Els altres ja no és que em facin fàstic, hi defecaria a sobre. Potser per això cada cop n’he anat parlant menys, però amb gran emprenyament quan ho he fet, com va destacar Unquevigila quan em va fer la fitxa, encara que crec que injustament perquè només es va fixar en aquest aspecte del bloc.

Segurament, molt menys hagués escrit si no tingués tants dies avorrits a la feina. Això no vol dir que no treballi, i hi ha dies que bastant, però hi ha dies en que m’he d’estar a l’oficina i un ja no sap que fer, perquè no hi ha res a fer. L’inconvenient és que tinc la desgràcia de tenir la taula en un lloc bastant de pas on molt fàcilment poden passar els meus caps o companys per darrera meus. Si no fos així, potser acabaria simplement llegint els diaris digitals, o jugant al pòquer per internet. Però evidentment, si jugués al pòquer, al cap d’una estona ho hauria vist tothom i m’hauria caigut una bona esbroncada, amb raó. En canvi, si obro una pàgina en blanc a l’ordinador i em poso a escriure, sembla que faci alguna cosa altament productiva (almenys si ho veuen els caps de lluny). La companya del costat, la que sempre té fred, no para de mirar-me amb una cara de bastanta ràbia quan em veu escriure. Si no té feina li deu fotre que jo em distregui mentre ella no sap que fer, i si en té, li deu fotre doblement que mentre ella treballa jo em dediqui a aficions personals.

Desig

Dissabte al matí, en cotxe pel poble. Pujant per un carrer del centre, veig una mena de fantasma negre que baixa pel mig del carrer empenyent un cotxet, amb dues criatures donant voltes al seu voltant. M'he d'aturar, per donar-li temps de pujar el cotxet a la vorera i assegurar-se que hi pugi la canalla, que amb prou feines pot controlar. La meva acompanyant, dona ja de certa edat , em diu: "mata-la". Jo, astorat davant de tanta violència, li segueixo el joc: "Vinga doncs, mil punts cadascun". "No, la canalla no! Bé, a ella tampoc. Hem de matar al seu marit".
A la nit quedo amb una bona amiga per anar a fer una copa. S'ha arreglat per l'ocasió i està que em talla la respiració. No cal que perdi el temps tirant-li els trastos, em veu com un germà. Vaig a dormir cansat, i l'endemà em desperto pensant en ella. Com pot estar tant bona? Passa el dia i em poso al llit. No me la puc treure del cap. Vull dormir, però la meva ment no deix de recrear-se amb el seu cos jove, en el seu punt de màxim esplendor. Me l'imagino en totes les situacions possibles, i en totes en surten beneficiats els meus interessos. Me n'adono que he d'anar al lavabo a descarregar o rebentaré, però no vull. Em dic a mi mateix que he de poder superar els meus desitjos i que m'he de poder controlar quan vull. Finalment m'aixeco i em prenc una pastilla per dormir. Mentre m'adormo penso en el talibà dels collons que fa sortir la seva dona al carrer com si fos un fantasma. I penso que potser el talibà ho fa amb les millors intencions del món. Potser la seva esposa és tant guapa que faria sentir malament a tots els altres hòmens que no la poden tenir. O potser simplement és un malparit que tortura la seva muller. Sigui així o no, la bellesa és un do massa elevat com per amagar-la. Un plaer contemplar-la. I una tortura perseguir-la i no atrapar-la.

Persones carregades de punyetes

Una de les coses que més em treuen de polleguera, són les persones que estan carregades de punyetes. Em refereixo a aquelles persones que ja saps que perquè sí sempre trobaran alguna cosa malament. Que per bé que es facin les coses, sempre li busquen les tres potes al gat, i les troben. Que només entenen una manera de fer les coses, la seva; i que troben malament qualsevol altra manera de procedir. Aquelles persones que si en un restaurant hi ha un pèl en un plat, segur que serà el seu; a més, és clar, de que trobaran el got brut i la menjar fred, i que possiblement s'acabaran barallant amb el cambrer. Aquelles persones que no troben res "normal", perquè per elles, en el concepte de normalitat només hi entra la seva manera de pensar.
Al llarg dels últims anys, haver d'anar amb persones així ha estat de les coses que més m'ha incomodat. Em refereixo a persones amb les que no tens la confiança d'una amistat, companyes de feina, per exemple, amb qui has d'anar amb peus de plom, i que val més anar-los dient que sí a tot perquè no et toquin massa el que no sona amb les seves manies.
Fa dies em referia a la companya que sempre té fred, però tot i així no es tapa prou. Avui mateix ha estat tot el matí queixant-se del fred. Per què coi no es posa un bon jersei de llana? És un clar exemple del tipus de persona a la que em refereixo. Té tendència a trobar-ho tot malament. Tot li sembla poc i "cutre", el que enllaça amb un altre tipus semblant de persones: els que mai en tenen prou. Aquelles que si no van a un hotel de quatre estrelles ja no els sembla bé. Que diuen que no es pot viure, però només compren roba de marca, i que a saber com em criticarien si sabessin que m'he comprat uns calçotets en un mercat. No en tenen mai prou, perquè pensen que els diners ho són tot, i que una cosa pel simple fet de que valgui 100 euros serà quatre vegades millor que una que en valgui vint, i que s'obsessionen pensant que mai podran tenir un pis de 200 metres quadrats.
Per sort, a la vida no tot ho són els diners ni les aparences. Potser és que jo sóc massa simple, o potser és que de les coses que més desitjo no n'hi ha cap que es pugui comprar amb diners.