La rata espanyola que em volia trencar la cara

Dissabte a la nit vaig anar a sopar a un restaurant de Reus amb un grup d'amics. En sortir, ens vam quedar a la vorera del davant parlant sobre on anàvem, fent una mica de xivarri. En un dels balcons de l'edifici del davant hi havia una estanquera penjada, suposo que per aquesta onada d'ultra-nacionalisme que desperta el mundial entre els suposats "no-nacionalistes" espanyols. Just va ser d'aquell balcó que en va sortir un individu, amb el tors nu i calçotets, a queixar-se del soroll. La meva reacció (havia begut una mica) va ser espontània totalment, cridant-li: "I tu qué con esa bandera? Eso sí son ganas de provocar!". El porc espanyol va dir: "espera un minutillo, que bajo". Es podria haver estalviat les paraules, perquè amb la cara de macarra pagava, a més que una persona que penja una estanquera al balcó per tocar els collons ha de ser violenta perquè sí. Vaig posar-me a córrer sense parar. Tenia l'avantatge de tres pisos i que el paràsit anava en calçotets. Quan va baixar, en pijama, jo ja era fora de la seva vista. Els meus amics sí que se'l van trobar, però en veure que jo havia fugit, la rata va tornar al cau.
Un gamarús que penja una estanquera al balcó només hauria de tenir dret a dues coses: a callar i a fotre el camp!
Crec que s'hauria de fer un cens de totes les persones que pengen estanqueres, més que res, per tenir controlats als possibles violents.
També crec que m'hauria d'haver estalviat les meves paraules ja que no val la pena deixar-se provocar per tan poca cosa. Les rates, rates són, i prou. Una amiga m'ho va retreure: "ara podries estar dins d'un taüt". I tenia tota la raó. A més, que vaig posar en perill als altres sense cap necessitat. A veure si els eliminen ja del putu mundial d'una vegada. Si tot va bé, en un o dos mundials, veure penjada una estanquera serà una cosa tan folklòrica com qui penja una bandera italiana o argentina, que també n'he vist. Només espero que si algun dia Catalunya juga el mundial ens deixem de bajanades, que és futbol i prou. Si guanyen bé i sinó també!, no hi ha cap necessitat d'anar penjant banderes només perquè s'ha de jugar un partit de futbol.

Salou i el mundial

Faig pont, però malauradament no ho he aprofitat per anar fora i el passo al poble, sense fer absolutament res de profit. Ahir a la tarda vaig anar a la platja amb un grup d'amics i amigues. Ja cap al vespre, anem a donar una volta per Salou. Odio Salou, em fa fàstic, però hi vaig de tant en tant, més perquè m'hi porten que per voluntat pròpia. Juga Espanya i està tot ple d'estanqueres i xarnegos amb camisetes espanyoles. Hem convertit Salou en un complex turístic de baix cost, en la platja de Saragossa, una reserva índia que hauria d'estar vallada, no sigui cas que s'escapin. Sento com criden els gols espanyols i em venen ganes de fugir. Ens assentem en una terrassa on no hi ha tele i al cap d'una estona sentim uns que criden: Xile, Xile... Guaitem a la terrassa del costat i veiem que Xile ha fet un gol. Ens n'hi anem i ens posem drets al final de tot, animant cada aproximació de Xile, però l'empat no arriba i ja abans que s'acabi el partit, veient que no hi ha res a fer, fotem el camp. Pugem al cotxe, i aprofitant que un amic porta una tovallola que és una estelada ens passegem per Salou amb el cotxe, traient l'estelada per la finestra. Tinc ganes de comprovar el respecte que tenen aquests nacionalistes per les altres nacions. Potser per sort, no ens veu gaire gent, ja que encara estan enganxats davant de la pantalla amb les venes inflades d'orgull. Algú ens mira, algun insult i cap a casa... La selección, aquesta que ara li diuen "la roja", no sé si per allò de la memòria històrica, es classifica i a sobre li toquen uns vuitens i quarts assequibles... Aquest mundial se'm farà llarg.

Per què els homes som tan rucs?

Ve una tia, ens agafa de la mà i se’ns enganxa una mica i ja ens convertim en l’ésser més estúpid que hi pugui haver. I en aquell moment faria el que volgués amb nosaltres. És trist, però és així. Encara que després ens sentim malament, o pensem que aquella tia només ens manipula, que no ens convé, que només ens posa en merders, etc. Podem pensar el que vulguem, que en el moment en que entra en joc el contacte físic se’ns en va tot del cap. Només pensem en plaer: en estar ben a prop l’un de l’altre, en fer-li petons, carícies, sentir el seu cos tocant el nostre... I tot per no res, o només perquè els baixos ens cremen. I diem que som animals racionals...

Bèèèè, bèèèèè. Com un ramat, votem tots en Rossell!

No per esperada em va deixar menys estupefacte la gran victòria d'en Rossell. Tant, que he preferit deixar passar uns dies sense dir-ne res. No puc entendre la facilitat amb que aquest individu ha guanyat les eleccions. Semblava que estava ja predestinat i que només calia donar l'ordre perquè la massa de socis es llancés a votar-lo. He de dir que no sóc soci, però no per això estic menys sorprès. Una cosa és que els socis volguessin un canvi d'estil o no en la presidència després de tants èxits a tots els nivells, però una altra molt diferent és fer president al que des del primer moment es volia carregar el model. Que aquest paio volia fer fora a l'entrenador al cap de tres mesos per posar-hi a l'amiguet Scolari! Que volia vendre a en Ronaldinho al cap d'un any perquè n'hi oferien cent milions! Ja et poden oferir el que vulguis, que si tens el millor jugador del món, el que ha tornat la il·lusió al camp, no hi ha cap quantitat que t'ho pugui pagar. I si a sobre és veritat això de les comissions... però independentment de si és veritat o no, només que volgués fer això ja és motiu per desacreditar-lo totalment. Tinc la sensació que el paio aquest , en algunes coses, era massa semblant al Laporta i no suportava això de ser el segon de bord. I quan en Laporta, per dir lliurement el que pensava s'ha convertit en l'enemic a abatre per tothom, han trobat en en Rossell al candidat perfecte. A estat el candidat de l'establishment, aquell candidat que no molestaria ni diria res que pogués pertorbar la pau (o la mediocritat i la submissió) de l'oasi, a canvi de ser elevat al tron. I la gent a seguir. Està demostrat que tenim la merda de país que tenim, perquè l'èxit i la genialitat estan perseguits. Només triomfen aquells que llepen, sigui als mitjans de comunicació, empresaris o polítics. Llepen i callen, és clar. El que persegueix uns ideals és un radical, un enemic a fer caure.
Tot i el que he dit, li desitjo tota la sort del món. Després d'aquests dies, tinc la sensació que tan i tan dolent com algú ens l'ha volgut vendre no ho és. Serà ben diferent en algunes coses, però tinc la sensació que tampoc és aquell espanyolista nunyistes que alguns voldrien que fos. De fet, igual que els altres tres candidats, van començar el viatge en el mateix vaixell. A veure quin balanç presenta d'aquí a sis anys, i quants enemics ha fet pel camí. En aquest país, a vegades, els enemics que tens, són la prova definitiva del bé que han anat les coses.

TV3 i la guerra civil

Sempre que als canals de la Televisió de Catalunya es toca el tema de la guerra civil, m'acaba pujant la mosca al nas i incomodant-me una mica.
Ahir van tocar el tema al Sota Terra. Aquest és un programa que trobo una gran idea, encara que el to que li donen no l'acabo de trobar el millor, però és un programa d'allò més interessant. Encara que ahir, algunes coses com disfressar-se de soldats i passara al nit en una trinxera, no sé si calien... El cas, és que el programa es presentava de forma objectiva, amb l'objectiu de desenterrar soldats fossin del bàndol que fossin i donar-los una sepultura digna. Durant el programa però, alguns dels comentaris ja no em van semblar tan encertats. Com sempre, es van cometre els típics errors de gairebé considerar que era una guerra de bons contra dolents, i que uns lluitaven per uns ideals i per la democràcia, com va dir n'Eudald Carbonell referint-se als membres de les brigades internacionals, per després dir que eren comunistes... Comunisme i democràcia? Em sembla que falla alguna cosa. Es barregen coses. Precisament l'Espanya en la que van arribar no era precisament una democràcia, amb anarquistes i comunistes amos del carrer sembrant el pànic per tot arreu. Després va dir, altra vegada referint-se als brigadistes, que ell hauria fet el mateix. Trobo molt frívol dir una cosa així, i molt fàcil de dir, sabent que segurament no et trobaràs en una situació així. Des de la seva còmode posició, és molt fàcil de dir "jo hagués fet això o allò". No és el mateix dir-ho ara, que dir que et posaries a l'infern quan el tens al davant, que et posaries en una trinxera plena de fang i de polls en un país estranger a matar i a morir per uns ideals... Massa fàcil de dir. Però tot es pot esperar del gran arqueòleg que té un pòster de Lenin al seu despatx.
Segurament deu ser perquè una part de la meva família va patir força per culpa dels "rojos" i m'han explicat el terror que van sembrar a l'inici de la guerra, que sempre m'ha ofès que es vulgui vendre això d'una guerra de bons contra dolents. Als que van patir per un costat, l'altre els devia semblar el bo, però des del punt històric de les persones que no ho vam viure, hem de ser objectius i simplement veure el que va passar. Evidentment, la sublevació feixista va ser un acte criminal, però també ho va ser tot el terror sembrat per anarquistes i comunistes, mentre el govern català i espanyol miraven cap a un altre costat. I això no es pot oblidar, perquè mentre uns i altres sembraven el terror en nom d'ideals, milers i milers de joves mataven i morien al front, i no precisament per ideals.

El partit que he estat a punt de jugar la passada nit

Aquesta nit estava en una casa amb en Ben Linus, el dels others de la sèrie Lost. No anava torrat, però no recordo que hi feia ni com hi he anat a parar. De sobte ha entrat un boig amb una pistola. L'enviava en Widmore? No ho sé pas, però em volia matar. He hagut de córrer molt, això sí que ho recordo perfectament. En ma vida havia corregut tant. I he hagut de pujar i baixar un munt d'escales fins que he sortit de l'edifici. Només pensava en fugir i ni em fixava per on passava. Al final, perdut totalment, no sé com, he fet cap a un camp de futbol. He obert una porta i era un vestidor. Quina sorpresa en veure que a dins hi havia tot l'equip del Barça. En Guardiola, que ara sé que és dels nostres, ja sabia que vindria. M'esperava. Ja tenia preparat tota la vestimenta del Barça per mi, i m'ha dit que me la posés de seguida. Segur que ja ho tenia preparat per camuflar-me i protegir-me del boig que em perseguia. Els ha dit als jugadors que jo era un convidat i que avui jugaria amb ells. Que content que he estat quan ho he dit, encara que no em podia oblidar del sicari que em perseguia. Estava a punt de sortir al camp amb l'equip titular quan de sobte m'he adormit... potser algú m'havia drogat? El que recordo és que he tingut un somni molt estrany: em despertava al meu llit amb unes tremendes ganes d'anar a pixar i he hagut d'anar al lavabo... aquest món del meu somni no era pas cap meravella, la meva vida era força apàtica. Fins he somiat que tenia un bloc anònim a la xarxa... potser perquè tenia por que si revelés la meva identitat algú m'acabaria perseguint amb una pistola.

TV3 millora la programació els dies de vaga

Magnífics documentals com Adéu Espanya, el 30 minuts de diumenge passat sobre Sud-Àfrica, un documental sobre el Pla Cerdà, la pel·lícula Serrallonga més el "making of" més un reportatge sobre aquest famós bandoler, etc.
Avui, aprofitant la vaga dels massa ben acostumats funcionaris TV3 ens ha ofert una programació d'una altíssima qualitat. Estic veient com últimament la programació de TV3 va millorant i ja no és aquell canal en que només es fa humor pesat: la cultura, la història i l'actualitat hi comencen a tenir cabuda.
A veure si passada la vaga, mantenen el nivell.