divendres, 30 d’octubre del 2009

Pel·lícula vista: Àgora

Després de les crítiques llegides per la blocosfera, esperava que fos pitjor.
Al contrari, no se'm va fer gens pesada. Una manera que tinc de valorar una pel·lícula, és per les vegades que he mirat el rellotge. Només el vaig mirar una vegada i quan faltava menys d'un quart perquè s'acabés. He de reconéixer que és molt millorable, i els personatges freds i poc profunds. No se li treu tot el profit que es podria treure a aquesta història. I que tot i que el director, Alejandro Amenábar, diu que no és una pel·lícula anti-cristiana, sí que mostra els cristians com els més malvats de tots. Fos així o no, sento el mateix fàstic per tots els fanatismes religiosos. Segurament no són els personatges els que em van enganxar, sinó les imatges en sí. Sempre he sentit debilitat per les pel·lícules històriques, o fins i tot les de la història sagrada. Ja de petit em mirava "Els deu manaments", "La Bíblia", "Quo Vadis" o "Ben Hur". Sempre he sigut un fan del pèplum i acostumo a disfrutar amb pel·lícules que recreen l'antiguitat. Així que penso que només per veure l'Alexandria d'aquella època i conéixer una mica més de les lluites entre religions d'aquella època ja val la pena. Si a més, hagués fet uns personatges amb una mica més de sentiments i humanitat, hagués estat molt millor.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Pel·lícula vista: REC 2

Bàsicament es pot resumir dient "més de lo mateix". La primera part em va agradar i la vaig trobar innovadora. Ara, han volgut aprofitar la tirada de la primera, fent-ne una altra amb més pressupost però que no aporta absolutament res de nou. L'única novetat és que hi han afegit alguns elements de l'exorcista, però que trobo que no hi lliguen massa amb tal com va anar la primera part. A més, bona part de la pel·lícula recorda a aquells videojocs tipus Doom o Quake, en que tens la visió d'un home armat que va disparant a tot zombi que se li creua pel davant. No cal dir tampoc que la pel·lícula té un final en el que es veu clar que ben aviat tindrem una REC 3, això sí, fora de l'edifici, a veure si almenys és diferent i aporta novetats.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Companys

Encara que no sigui políticament correcte dir-ho, penso que el president Companys és una de les persones més injustament mitificades de la història de Catalunya. Tot país té mites històrics, i segurament és necessari que hi siguin, però a vegades crec que d'en Companys se'n fa un gra massa. No oblido, ni vull obviar, i respecto profundament, el fet que fou assassinat pel feixisme per representar el país i les idees que representava. Però crec que això no ens pot evitar tenir una visió crítica sobre la seva figura. I el cert és que penso que segurament fou el pitjor president de la Generalitat que mai hagi tingut Catalunya, segurament fins i tot pitjor que en Montilla. En Macià es veu que mai se n'acabà de refiar i amb raó. Va ser totalment irresponsable proclamant l'estat català en el pitjor moment, però el pitjor encara havia d'arribar. En començar la guerra civil i produir-se la revolució, es va agenollar davant dels qui sembraven el terror. En cap moment intentà aturar-los, imposar la seva autoritat, i si es veia incapaç de garantir l'ordre públic, plegar veles; però al contrari ,va rebre als líders anarquistes al Palau de la Generalitat, els líders dels que estaven matant i sembrant el terror per tot Catalunya, i es va posar a les seves ordres. Potser més per covardia que per gust, no ho sé, però en tot cas és indigne d'un president de la Generalitat. Cert és, i cal destacar-ho, que va ajudar gent a poder fugir; molta gent segurament. Però no n'hi ha prou en que ajudés a gent a fugir, hauria d'haver-se posat davant dels terroristes i no als seus peus. Tot això no es diu, i la gent de la meva generació tenim la tendència a acabar pensant que la guerra civil va ser una guerra de bons i dolents, de feixistes contra demòcrates. Potser ho podria haver estat , però va ser una cosa ben diferent. Va ser una guerra de totalitarismes oposats, a cap dels quals els importava la població que quedava al mig. I d'això no se'n parla... No paren de fer homenatges a les víctimes del franquisme, cosa que em sembla bé, però no hi estar totalment d'acord fins que no es reconeixi realment el que va passar i es respectin a totes les víctimes per igual.
També em sorprèn molt tot això de la nulitat del seu judici. Jo crec que no cal demanar-la, ja que el judici ja és nul per concepte. Un judici fet per militars sublevats no pot tenir cap validesa. Crec que amb això ja n'hi ha prou, no cal invalidar una cosa que per concepte ja no és vàlida.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Pel·lícula vista: Inglourious Basterds de Quentin Tarantino

Potser és per les ganes que tenia de veure-la, però m'ha decepcionat una mica. Té l'estil d'en Tarantino i un final totalment inesperat, però hi va haver moments en que se'm va fer una mica pesada. Potser esperava més acció i violència. I és massa llarga. Crec que mai s'hauria de fer una pel·lícula de més de dues hores si no està molt però que molt justificat, cosa que gairebé mai ho està, i aquesta no n'és una excepció. Tampoc diré que la pel·lícula sigui dolenta, perquè no ho és i té tocs força bons, però li he trobat a faltar alguna cosa. Almenys el final és bo i et sorprèn el necessari per marxar del cine amb una bona impressió.
D'en Tarantino, sóc un autèntic enamorat de Kill Bill. Potser hi haurà qui dirà que és una gran bajanada, però per mi és una de les millors pel·lícules que he vist mai. La Uma Thurman katana en mà és impressionant. Em recorda terriblement a una xiqueta que em va fer molt de mal (un dia en vaig parlar), sobretot quan diu "puta" amb cara de mala llet, però no em molesta pas veure-la, al contrari, la trobo encantadora.
Divendres passat vaig aprofitar també per veure Death Proof, a TV3. Un pèl tonta en molts moments, però entretinguda i amb un final brillant. Quin fart de riure veient les tres noietes sexis perseguint a l'assassí. En canvi, Pulp Fiction, al contrari que la gran majoria, no em va acabar de fer el pes. Només l'he vist una vegada, potser tenia un mal dia. L'he de tornar a veure. Hi ha pel·lícules que a la segona vegada entren molt millor que a la primera, i també d'altres que passa al revés.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Receptat per un metge o per una metgessa

Avui he anat al lavabo d'una empresa i he vist que just al costat de l’urinari hi havien penjat un paper de la Generalitat sobre la grip A (aquella que primer en deien porcina, després nova i ara "A"). El paper deia les coses bàsiques. Explicava com es transmet la malaltia, mesures de precaució (sensates i sense ser alarmistes, ja que no deia estupideses del tipus no donar-se la mà ni fer-se petons), símptomes de la malaltia, etc. El paper acabava dient que hi ha medicaments que poden alleujar els símptomes d'aquesta malaltia, però que sempre han d'estar receptats per "un metge o per una metgessa". Coi d'igualtats i parides d'aquestes!!!!!! Què ens prenen per burros????? Volent ser tant igualitaris i tant amics del políticament correcte, acaben introduint al llenguatge aberracions com aquestes. Si haguessin dit "per un metge" no hi havia pas cap discriminació, ja que quan es diu metge així en general, tothom entén que es refereix a qualsevol persona que té la carrera de medicina i està exercint com a tal. Dient que el medicament ha d'estar receptat per un metge o una metgessa, dóna a entendre que hi ha medicaments que només els pot receptar un metge i n'hi ha d'altres que només ho pot fer una metgessa, però que en canvi aquest el poden receptar tots dos. Volent ser tant igualitaris, en el meu entendre, a més d’introduir en el llenguatge expressions totalment artificials, han creat realment una possible discriminació.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Pel·lícula vista: Whatever Works (Si la cosa funciona) de Woody Allen

Com que tinc el vici d'anar a veure les pel·lícules d'en Woody Allen siguin bones o dolentes, ahir vaig enfilar cap al cine a veure "Si la cosa funciona", pel·lícula que ha arribat sense fer gaire soroll.
Aquest cop ha tornat al seu Manhattan i sembla que el retorn li ha provat. Em temia una altra pel·lícula avorrida i sense sentit, tipus les dues últimes que ha fet (la de Cassandra's dream i la de Barcelona, que no li vaig trobar ni la gràcia ni el sentit, encara que sembla que tota la progressia li trobà), però no és així. No serà aquesta tampoc una altra de les seves grans pel·lícules, però hi ha una bona mostra del seu repertori i tòpics de sempre. M'ho vaig passar bé i vaig sortir del cine amb un bon gust de boca. És una comèdia d'aquestes simples, però gracioses i que et volen ressaltar les coses positives de la vida. El resum seria: la vida és una merda, per tant, en els moments en que la cosa funciona, aprofita-ho. Perfecte per un avorrit diumenge al vespre.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Diuen que diuen que són federalistes

En la majoria d'ajuntaments en les que s'han votat mocions per donar suport a consultes sobre la independència, el PSC hi ha votat en contra. Diuen els mitjans de comunicació que han justificat el seu vot dient que ells són federalistes i no pas independentistes, així que no poden donar suport a mocions d'aquest tipus (encara que només sigui per preguntar a la població que en pensa). Fins aquí puc entendre que no donin suport a una cosa amb la que no estan d'acord. El que ja em costa més d'entendre és que si són federalistes perquè en tota la seva història no han fet absolutament res per aconseguir un estat federal?
Tenen gairebé un poder absolut. Són el partit més important del govern de Catalunya, però quan es va fer l'estatut no recordo que fessin cap proposta federalista. El govern espanyol depèn dels seus vots i hi tenen dos ministres, perquè no fan pressió o condicionen el seu suport a que es tirin endavant les reformes necessàries per arribar a un estat federal? Quan van a les reunions del PSOE, perquè no demanen que aquest partit inclogui això en el seu ideari o en els programes electorals? Si fins i tot així no els fan cas, perquè no proposen convocar un referèndum sigui des dels ajuntaments o des del Parlament per veure que en pensa la gent?
Tot plegat, penso que els socialistes catalans, això del federalisme no saben ni el que significa (potser en Maragall en tenia alguna idea, però mireu com va acabar) i només ho van dient com un objectiu a aconseguir perquè sembli que volen que Catalunya avanci en el seu autogovern. De fet, ser un estat federal tampoc significa avançar en res. No hi ha cap mena de diferència entre l'estat autonòmic del cafè per a tots, a un estat federal també de cafè per a tothom. Li canvien el nom de comunitat autònoma a estat federal i ja hem transformat Espanya, sense que l'autogovern hagi d'haver augmentat gens. Encara més, podrien fer una constitució federal que deixés clares quines competències són del govern central i quines dels estats federals, així maten per sempre qualsevol reivindicació de més autogovern. No entenc perquè no ho fan. Aquí ens intentarien vendre que convertir-nos en un estat federal és un gran avanç i guanyarien el referèndum de carrer, el mateix resultat que traurien si a la papereta hi posés de convertir-nos en una república bananera o si en comptes de la Chacón haguessin presentat un mico de fira. Si de fet això a ningú li importa, l'important és votar socialista simplement per anar en contra del PP, aquells que són tant dolents i es mengen els nens. (Evidentment són dolents, excepte quan cal pactar-hi al País Basc o s'ha de defensar l'espanyolitat de Barcelona des de l'ajuntament, com ara mantenint l'exercit al castell, anant a favor del domini .bcn per anar en contra del .cat, etc, etc)