dijous, 28 d’octubre del 2010

Dones

Una de les coses que menys entenc de les dones, és aquesta capacitat que tenen de sentir-se atretes per les persones que menys les valoren i que més mal els hi faran. Sé perfectament que darrera d’aquesta afirmació hi ha una bona part d’enveja i potser una altra de ressentiment, no em fa falta que ningú m’ho retregui. El que dic, ho dic perquè ho he vist sovint. Són els més faldillers i els que menys seriosament s’ho prenen tot, per qui més se senten atretes les dones i els qui se les acaben emportant. La dona vol tenir parella, troba un xic guapo que li riu les gràcies i ja es pensa que ha trobat una mina d’or. Ell el que vol és fotre un clau i l’endemà serà un altre dia. Ella es pensa que la tracta d’una manera especial per ser ella, i ell només s’agafa a la primera que li passa. Em sembla també, que són els més agraciats i amb més armes de seducció els qui tracten pitjor a les dones, ja que saben que tindran les que vulguin sense massa esforç. Per contra, són els d’un físic més modest o més tímids, els que les tracten com a princeses. A vegades m’he trobat intentant aconsellar amigues meves que anaven a per la persona equivocada: “però què fas? que no ho veus que t’ho hem dit tots, que aquest tio és un impresentable”, “si el veig cada dissabte a tal pub grapejant-ne a una de diferent, no ho veus que per ell ets un polvo i prou?”, “si hauries de sentit tot el que explica quan no hi ha xiquetes al davant”, etc... I llavors és quan ella diu: “doncs si amb mi és tan simpàtic i agradable, segur que no n’hi ha per tant”. I llavors ja callo, perquè al final sembles un rabiós envejós, però és quan li diries: “tonta, et penses que si no fos simpàtic i agradable se’n beneficiaria tantes?” I després, a vegades, ve la versió contrària, de sentir al tio explicar que la té al pot i qualsevol dia d’aquests que li vagi bé se l’emportarà a casa, o dir allò de “té un bon polvo, però és estúpida a matar, mireu el que m’ha dit...” i començar a burlar-se d’ella. Algun cop m’he trobat sentint comentaris desagradables d’amigues que m’estimo molt i ha estat una situació bastant desagradable... i jo pensant “ai, si sapiguessis el que diu de tu quan no hi ets”. I has de veure com l’amiga fa tot d’estupideses per un desgraciat, com se li posa carinyosa, com li està a sobre... I al final ve quan se la fot, quan necessita un ombro sobre el que plorar i un amic que l’agafi de la mà i li recordi quant de meravellosa és. Però això i prou...

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Puteria

Tres de les meves companyes de feina acostumen a sortir juntes a fer el cafè. Dues d'elles però, sembla que s'entenen molt bé i passen bastant de l'altra.
Avui, mentre aquesta tercera estava al despatx del cap parlant amb ell, una de les altres, la que jo suporto menys, li ha dit a l'altre: "anem a fer un cafè?" i les dues han agafat i han marxat, tot deixant a la que estava parlant amb el cap. Sabien que segurament en menys de cinc minuts ja hauria sortit i que segur que hauria volgut anar amb elles a esmorzar, però no l'han esperat. És més, diria que han aprofitat el moment en que no hi era, per marxar sense ella.
A mi m'ha semblat una falta d'educació i respecte impressionant. No és el primer cop que veig una cosa així per part seva. Em repugna aquesta actitud tan típica de moltes dones, de fer grupets i putejar-se entre elles. Aquesta supèrbia de marxar deixant-se'n una altra, tot volent dir "per nantros no ets ningú". Aquests sempre mirar amb cara de superioritat, aquests comentaris punyents, aquest trobar-ho sempre tot malament i ser tan cap-quadrat de no acceptar res més que la pròpia visió.
Com més veig tot això, més m'aïllo de tothom i més vaig a la meva... Be water my friend...

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Vergonya, cavallers, vergonya.

Tinc la sensació que amb en Joan Laporta s'està produint un dels casos de persecució política i personal més vergonyosos i miserables de la nostra història recent. Potser comparable a la persecució del President Pujol pel cas Banca Catalana. Tothom, absolutament tothom, li ha donat l'esquena i tots els mitjans l'ataquen sense pietat. És veritat que van ser els socis els qui van votar sí (per estret marge), però ja feia hores que s'estava manipulant tot per fer que coses bastant insignificants semblessin grans malversacions.
El que vull en aquest escrit, però, és parlar de números, que crec que és una cosa de la que n'entenc bastant.
Veig que segurament no tenen raó ni uns ni altres, però en la reformulació d'en Rossell hi veig una mala fe impressionant. En Sala Martín s'equivoca en frivolitzar sobre la comptabilitat i els auditors, perquè normalment hi ha normes clares que indiquen com s'ha de comptabilitzar cada cosa, encara que és veritat que poden sorgir divergències i diferents interpretacions. La major part de les diferències entre els comptes d'uns i d'altres, són coses que si no són ingressos ara, ho seran durant els pròxims anys. Això no seria cap greu problema si els gestors fossin els mateixos, el problema ve quan per la gestió d'uns, els ingressos se'ls emportaran uns altres. L'informe dels comptes d'en Laporta tenia unes excepcions (que vol dir que l'auditor considera que alguna cosa s'hauria d'haver comptabilitzat d'una altra manera) i unes incerteses (l'auditor considera que no es pot quantificar l'impacte que algun afer pot tenir en el futur sobre la comptabilitat). Sobre la major part d'aquestes excepcions, en Sala Martín considera que són discrepàncies i que ell té raó. És dubtós, i segurament l'auditor diu el que diu perquè ho té molt clar, però també és veritat que moltes d'aquestes excepcions fan que alguns ingressos es posin als comptes de l'any següent i no deuen voler que en Sandro se'ls emporti simplement per una interpretació de la normativa.
A banda d'això, el que és realment important ara, és el còmput global, ja que la responsabilitat que se li reclama no es pot reclamar per les pèrdues d'un any, sinó de tot el seu mandat i és aquí on comença la mala fe. Suposem que acceptem els comptes de l'exercici anterior amb les excepcions de l'auditor. Doncs ens trobem amb que l'exercici té pèrdues, però tota la era Laporta presenta beneficis. Com ho fem doncs per poder-li carregar el mort:
1. Quantifiquem les incerteses de l'auditor. Se li atribueixen 53 milions de pèrdues, per unes coses que l'auditor diu que no poden quantificar. Tot i així, el total queda positiu.
2. Se li atribueixen totes les pèrdues de l'últim any d'en Gaspart, que va presidir en Laporta durant els últims dies. Moltes d'aquestes pèrdues, sí que és cert que van ser comptabilitzades per la junta d'en Laporta (amb en Rossel inclòs), a causa de que hi havia molts jugadors amb un valor comptable que realment després es van haver de vendre per molt menys, per tant es va haver de deteriorar el valor d'aquests jugadors (recordem que l'etapa d'en Gaspart no va ser precisament bona en quant a èxits i fitxatges de jugadors).
A partir d'aquí, que cadascú pensi el que vulgui. Veig tres coses a destacar:
1. Les pèrdues de l'últim any d'en Gaspart, encara que les firmi en Laporta, de qui són? De qui va fitxar uns jugadors a un preu molt superior al que realment tenien, o de qui els va haver de vendre per sota del seu valor comptable? (És un cas similar al que ha passat ara amb Henry)
2. Les pèrdues de l'últim exercici d'en Laporta de qui són? Algunes està clar que han de ser seves, però i les quantificacions d'incerteses que ha fet la nova junta? Els comptes els ha firmat la nova junta, no en Laporta...
3. A la primera junta d'en Laporta, en Sandro també hi era. Se li poden exigir també responsabilitats?
Conclusió final: que mai res ni blanc ni negre, però s'han utilitzat totes les possibilitats per enfonsar en Laporta. A mi que m'ho expliquin, però si això no és mala fe i utilitzar el Barça amb finalitats de revenges personals i qui sap si polítiques... El món està ple de contrastos, i em penso que després d'un dels millors presidents de la història del Barça, en vindrà el pitjor. De moment, em penso que sens dubte, ja s'ha guanyat ser-ho.

PD: Afegeixo aquest vídeo, que és la primera prova de les mentides d'en Rossell:

divendres, 15 d’octubre del 2010

Els minuts de les escombraries

Fa forces dies que no publico res, i és perquè he aprofitat per anar-me'n una setmaneta cap a països més civilitzats. Evidentment, quan estic lluny de la putrefacció diària, és tanta la meva felicitat que ni hi penso en escriure. Baixo de l'avió i ja torno a sentir l'olor de merda. I parlant de merda, tenim un govern, i un país en general, que està jugant els minuts de les escombraries, d'un partit que ja fa anys que no passa de ser una costellada de solters contra casats. I tot el país s'impregna d'aquest tuf.
El conflicte entre el conseller Ausàs i el president Montilla, pel suport donat a Barcelona Decideix n'és un bon exemple. Submisos com han estat durant tota la legislatura, ara volen marcar paquet, i saben que poden fer el que els sembli que a aquestes altures ja ningú els destituirà ni els pot fer res. A més, com ha dit la consellera Tura, a saber a qui li tocarà decidir sobre això...
Un altre dels temes que cueja és el de l'emissió de bons per part de la Generalitat. Això demostra que les coses estan força malament, ja que cap entitat els deu deixar ni un duro, o si els els deixen, deu ser a un interès desproporcionat. Un altre problema que traspassaran al proper govern. Quan no tens diners i ets víctima d'un espoli insuportable, hi ha dues opcions: recuperar el que et roben, o intentar aconseguir diners d'on sigui sabent que després els hauràs de tornar. A Catalunya sempre s'opta per la més difícil. Tot i això, si l'interès és el que diuen, jo en compraré algun.
I per últim necessito parlar del Barça i d'aquest engendre repugnant que té com a president. Els socis ho han volgut així i ho respecto, però cada dia em sento més allunyat d'aquest club. Es deia que amb en Laporta el Barça estava polititzat perquè l'havia convertit en un referent de catalanitat. Jo diria que ara l'ha polititzat molt més, començant per la llepada de cul al fatxa del president d'Extremadura, i ara utilitzant el club per atacat als seus anteriors dirigents. La croada contra en Laporta fa molt que va començar, però ara s'està utilitzant al Barça per destruir-lo i això és inadmissible. En el tema dels comptes, segurament ni tenen raó uns ni els altres i la veritat estaria en un terme mig, però mentre que uns (l'anterior junta) ho veuen tot positiu i es volen posar com més beneficis millor, prescindint una mica de la prudència, els altres (l'actual junta), sembli més aviat que volen enfonsar el club i han passat a pèrdues tot el que han pogut i més. Excusant-se en una auditoria, han modificat moltes més coses que no pas les que no ha trobat incorrectes l'auditor. Estan desprestigiant el club d'una manera mai vista i dividint a la massa social només per interessos personals, o qui sap si per interessos polítics. Això és inadmissible. Espero que tota aquesta trepa hagi de fotre el camp ben aviat amb la cua entre cames.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Repugnants cosmopolites

M'ha indignat profundament la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de declarar festiu Sant Valentí. Em sembla fora de lloc i que només respon a aquest fals cosmopolitisme al que ens tenen acostumats aquests pseudo-progressistes que es pensen que valorant i potenciant tot allò que ens ve de fora, serem més universals. Aquesta gran popularització que ha tingut en els últims anys el dia de Sant Valentí em sembla bastant patètica. Primer de tot, perquè de dia dels enamorats a Catalunya ja en tenim un, que és Sant Jordi. Implementar altres dates és voler desnaturalitzar les tradicions d'aquí i assimilar-nos a d'altres cultures. Posats a importar, importem coses que aquí no tinguem, no que es sobreposin a les que ja tenim (i això també serviria pel halloween). Però per altra banda, em sembla totalment patètica la implantació d'aquesta celebració, perquè només obeeix a finalitats de grans centres comercials. Dies abans, totes les botigues, i com més grans són més ho fan, ens comencen a marejar i recordar per tot arreu que s'acosta el dia de Sant Valentí (tot i que jo no recordo mai quan és) i que cal fer un gran regal a la parella, i que com més diners t'hi gastis, millor. O que s'ha d'anar a un sopar romàntic a un lloc on et cascaran la butxaca, o una escapada a un hotel i no sé quantes coses més. Potser és que jo sóc poc romàntic, que també és veritat, però em sembla més que penós, com també m'ho sembla bastant el dia del pare o de la mare. Reconec que Sant Jordi també s'ha convertit en una cosa molt comercial, però almenys serveix per potenciar i beneficiar els llibreters i indústria culturals, o les floristeries i no les grans superfícies; a més, que regalar un llibre o una rosa ho trobo molt més bonic i nostrat, i barat, que per alguna cosa som catalans.
Si s'ha de buscar un dia de festa per l'any que ve, de dies n'hi ha molts, segur que es trobava una data per commemorar alguna efemèride o el naixement d'algú important per Barcelona o per la cultura catalana. Declarar festiu el dia de Sant Valentí només pot sortir d'una ment colonitzada, ofuscada i falsament cosmopolita com no en tinc capa dubte, és la de l'alcalde Hereu i tota la púrria sociata.