dilluns, 24 de setembre del 2012

Hem arribat davant del mur

El camí era molt llarg i costós, però tots sabíem que ens hi trobaríem al final. Al final del camí hi ha un mur. Un mur molt alt i molt difícil de passar. És on ens trobem ara mateix. Alguns ho dubtaven, però hi hem arribat: hem arribat davant del mur. Ara ve el més difícil, passar a l'altre costat. Passar aquest mur és més complicat que tot el camí que s'ha fet fins ara. Cal molta força, però també molt de seny. Els perills són molt grans: es pot prendre mal intentant saltar-lo, o potser que no saltem amb prou força i tornem a caure en aquest costat i que ens hi haguem de quedar molt de temps, sense la força necessària per passar-lo.
La manifestació del dia 11 ho trasbalsà tot i donà la força: es feren molts quilòmetres de camí en una tarda. El no rotund al pacte fiscal ens situà definitivament davant del mur.
Després de l'alegria i la il·lusió de la manifestació, venen els nervis. Sobre la manifestació només dir que per tots els que hi vam ser, no ho oblidarem mai. Era la satisfacció de saber que tenim el futur a les nostres mans.  Ara però, és l'hora de l'alta política. Tinc la sensació que tenim gent prou preparada i decidida com per fer el pas. No els podem deixar sols, ara no podem afluixar. Mentre alguns indignats vexen els polítics, jo hi confio cada vegada més.
Ara és l'hora segadors... com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Escrivint la història

No sé ben bé com acabarà tot plegat, però tinc la sensació que aquest pròxim dia 11 sortirà als llibres d'història. Hi serà tothom: la meva mare que no ha anat mai a cap manifestació, el meu amic militant convergent que sempre passa de tot, l'altre amic que això de la independència no ho havia vist mai clar i fins durant les consultes dubtava sobre què votar, l'amiga que volia anar a la del 10J però la mandra la van fer desistir i ara té clar que s'hi ha de ser, etc.
Només he posat quatre exemples propers de persones que no van anar a la del 10J i ara hi volen ser. Això sumat a que tots els que conec que van anar a l'altra també aniran a aquesta. Pobles on ningú es va mobilitzar per fer autobusos per l'altra i ara n'omplen quatre i perquè no n'hi ha més.
Potser m'equivoco i només és el meu entorn, però la cosa pinta molt bé.
Com gairebé sempre, el poble s'avança als polítics. Puc entendre que el President Mas es troba atrapat. Atrapat entre la seva proposta estrella i impossible de pacte fiscal que té el deure i el mandat d'intentar tirar endavant i la realitat molt més dura del que s'esperava i que el supera cada dia. Mentre la societat ja va obrint noves portes, el nostre govern encara està encallat en el pas anterior. Cal esperar que això del pacte fiscal es finalitzi com més aviat millor i el govern, havent fracassat en la seva proposta i només amb engrunes per gestionar, pugui convocar eleccions plebiscitàries en les que tots es vegin obligats a definir-se, que formin un nou govern totalment lliure i legitimat per proclamar l'estat propi.
Diuen que la història a vegades s'accelera i passen coses que semblaven impossibles només fa uns mesos. Em penso que tots tenim ja bastant clar que ens trobem en un d'aquests casos. Ara només cal que cadascú faci el seu paper. El nostre, de moment, anar dimarts a la manifestació. Com bé diu el president Mas, no serà fàcil i cal estar preparats per tot. La porta de la gàbia no és ampla, és cert, però si tothom juga el seu paper amb responsabilitat, la tenim oberta.