dijous, 30 de setembre del 2010

I si l'estratègia d'en Mas és la bona?

Les enquestes que han sortit durant els darrers dies m'han fet pensar bastant, no només pel resultat que preveuen per les eleccions, sinó per totes les altres dades que se'n desprenen.
L'altre dia deia que el català mig (cas que existís una cosa així) seria de CiU, i aquestes enquestes no fan més que confirmar-ho. CiU ara mateix ocupa la centralitat política i es van movent amb ella.
Les enquestes donen tota la raó al discurs d'en Mas: la independència és desitjable i ens hi anem acostant, però no és el moment. Ara mateix, potser fins i tot es podria guanyar un referèndum si es fes, però no sembla que sigui prioritari fer-lo. En canvi, sí que hi ha un gran consens en que un concert econòmic és necessari, fins i tot entre molts dels votants de partits espanyolistes (tots en el cas de Ciutadans, segons el Racòmetre, així com la meitat estarien a favor de la independència). Novament les enquestes beneeixen l'estratègia convergent. És més, si la tendència que marquen les enquestes és certa, fins i tot seria desitjable deixar la independència per més endavant: en la franja dels 18 als 25 anys, el suport és del 75%. Si les coses continuen així, d'aquí deu anys tindrem un suport bastant majoritari que ens donaria moltes garanties d'èxit. I això em fa pensar... potser l'estratègia d'en Mas és bona? Aquí em topo amb la realitat, perquè el concert econòmic és clarament impossible dins de l'estat espanyol, més que res perquè no ho permetrien mai. Però en Mas no és ruc, i ja li van escaldar el cul una vegada... Què farà quan li diguin que no? No en tinc ni idea, però potser demanar el concert no és l'objectiu, sinó només una estació en el camí, un pas que creuen que cal fer, tingui èxit o no. Ja ho veurem.
Ara, tinc clar que sigui aquesta estratègia la bona o no, els que volem més no l'hem de votar; seria estúpid fer-ho, si no ens conformem amb això. És més, votant altres opcions, podem accelerar el procès i contribuir en anar movent el centre (i CiU amb ell) cap a la direcció que ens interessa. Si ningú estira el centre no es mou. Ara mateix CiU és un partit perquè el voti la meva mare i la meva àvia, i per això mateix és molt important que hi sigui, però els qui apostem decididament per la independència no ens hem de deixar enganyar. Necessitem un centre molt cohesionat amb altres forces noves, dinàmiques i il·lusionades que el vagin movent.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Avui treballo

Avui evidentment he anat a treballar. O més aviat he ocupat el meu lloc, perquè de treballar poc.
No entenc en que em pot beneficiar fer vaga. L'únic que veig és que perdria el sou d'un dia i el meu cap s'estalviaria el sou de tenir-me aquí tocant-me el nas. L'únic que hi guanyaria és ell.
No entenc com els sindicats no evolucionen. Fer vaga potser tenia algun sentit fa molts anys, però ara mateix no. I si molta gent fa vaga és per coacció, no per voluntat. És una vergonya. El dret a vaga és necessari, però que a algú el puguin coaccionar per fer-ne és tercermundista. Avui en dia fent vaga no es demostra tenir força de res. Potser pots demostrar certa força fent una gran manifestació, però els sindicats això no ho fan, perquè saben que en aquest país no poden apuntar amb una pistola al cap de la gent perquè hi vagi, en canvi, lamentable i vergonyosament, sí que els poden amenaçar i intimidar perquè no vagin a treballar. Des que m'he aixecat que només sento i llegeixo informacions d'incidents, que si ferits, cotxes cremats, carreteres tallades, persones que no poden entrar al seu lloc de treball. Això no és una vaga, és un desordre públic. s'ha de garantir al màxim que qui vulgui fer vaga en pugui fer, però també s'ha de garantir la llibertat de moviments i actuar activament contra els que utilitzen la força pels seus fins. Si el dia de les eleccions em poso amb un garrot a la porta del col·legi electoral, ja us dic jo que en Laporta guanyaria de carrer i jo diria que ha sigut un gran èxit, però per sort, el més probable és que acabés al a presó. Doncs perquè no es fa el mateix amb els que obliguen a fer vaga per després dir que ha estat un gran èxit? Això ni és vaga ni és res... és de república bananera.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Fascinació independentista per en Mas

Em costa força d'entendre aquesta fascinació que s'està estenent entre certs sectors independentistes per la figura d'en Mas. L'últim moviment ha estat la creació de la pàgina web Absolut Mas, per gent de la qui mai gosaria dubtar del seu patriotisme. Però no és només això, la cosa ve de llarg. Només cal veure totes les joventuts de Convergència fent volar estelades i intentant convèncer a tothom que ens portaran a l'estat propi. I un exemple personal: L'altre dia un amic, independentista convençudíssim, que fa mesos deia que votaria Reagrupament, em va dir que estava entre en Laporta o CiU. Li vaig dir que no ho dubtés, que havíem d'anar al gra i votar per una opció clarament independentista, i em va dir que sí, però que "ens hem de desempallegar del Montilla com sigui". I un altre: en acabar la manifestació del deu de juliol, em vaig trobar amb un conegut, independentista de pedra picada ja d'una certa edat; en parlar-li de les possibilitats de Reagrupament, em va dir que no li agradava, que preferia CiU, que es veia una cosa molt més moderna.
I en part tenen raó, però és que votar a un perquè no governi un altre, o per allò del vot útil, és desviar-se del camí. I jo no em puc oblidar de quan em van trair i enganyar: els vaig votar dient que aprovarien un bon estatut i no acceptarien un estatutet a la mida de Madrid, i ho van fer, i ens van voler fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta traïció que em va fer molt de mal, no la puc oblidar ni perdonar.
Cal anar al gra, i els que volem decididament la independència hem de votar candidats que ens vulguin dur clarament a això, perquè sinó, la nostra veu no s'escoltarà per enlloc al Parlament. Jo també tinc clar que "sense convergència no hi ha independència", però sense altres formacions que els estirin, atiïn el debat, i posin sobre la taula les misèries de l'autonomisme, CiU no arribarà mai al seu destí. També tinc clar que el català mitjà, o si hi hagués un prototip de català, seria un votant de CiU. Si CiU es mou, és perquè el centre de gravetat del país s'està movent: la manera de fer que es continuï movent és tenir representants al Parlament que segueixin estirant.
A més, ara ja ningú en pot dubtar. Jo, des de que es va formar el segon tripartit, no he dubtat mai que en Mas seria el pròxim president i que seria molt millor que el que tenim ara. Si algú en dubtava, després de les últimes enquestes no en pot tenir cap dubte: fins i tot la gran majoria de votants del tripartit volen un canvi. En Mas governarà, això ja és un fet, i crec que no per poc temps. Ara el que hem de fer és ajudar-lo i posar-li les coses fàcils perquè s'atreveixi a fer el pas. Jo estic disposat a convertir-lo en el primer president del nou estat, però per això, ara l'opció a votar és una altra.

divendres, 24 de setembre del 2010

La hipocresia dels correbous

Entenc perfectament que ara mateix no sigui factible prohibir els correbous, pel cost electoral que podria tenir a les Terres de l'Ebre, però no entenc que es blindin i es protegeixin. Ahir per la televisió vaig veure imatges del bou embolat i és una barbaritat. Posar unes boles de foc a les banyes d'un animal i burlar-se d'ell no és propi d'humans. És una pràctica que s'hauria de mirar que anés desapareixent. Potser no cal prohibir-la de moment, perquè podria tenir un cost polític alt, però tampoc afavorir-la i protegir-la; n'hi hauria prou en deixar fer i a veure si l'afició va perdent adeptes... però no, en contra de tota lògica i coherència tenen els trons de votar a favor. O almenys limitar una mica la bestialitat, perquè una cosa és treure a passejar un bou pel poble lligat amb una corda per les banyes i l'altra és fotre-li foc. A mi m'agrada allò que fan a Pamplona, avien els animals i qui vulgui córrer que corri, i reben un tracte molt més digne que en els correbous que es fan per aquí a les Terres de l'Ebre.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Treballar (II)

Fa molts dies que no actualitzo i és perquè realment he tingut molta feina i no m'he pogut distreure. Va, ho admeto: també és cert que he estat molts dies fora de l'oficina, en un lloc on no tenia accès a la xarxa; però això no treu que de feina en tenia molta i no em podia distreure. I tampoc treu que he acabat fastiguejat del tot. A vegades, tenir una mica més de feina del normal pot ser fins i tot bo, si és alguna feina nova i diferent que et pugui estimular una mica i motivar. Però quan és la mateixa merda de sempre simplement amplificada, envoltat de la mateixa gent i a més amb un llarg trajecte en cotxe per fer, és fa insuportable. A més, agreujat pel fet d'haver de compartir el cotxe, ja que com que anem al mateix lloc diverses persones, només ens paguen el quilometratge a un. He descobert que haver d'estar tancat en un espai petit com un cotxe durant una llarga estona és el més incòmode que hi ha... Sort de la ràdio, que distreu una mica l'atenció i fa que no ens haguem de notar i percebre l'un a l'altre directament.
Precisament avui, que torno a estar a la meva taula, estava pensant que tot se'm faria molt més fàcil si pogués escoltar música mentre treballo. M'agradaria posar-me els auriculars, posar la meva música i aïllar-me del món. Crec que fins i tot la meva productivitat pujaria i faria la feina sense ni adonar-me'n, i jo seria molt més feliç. I ja no dic de que em posés a escoltar programes com la Competència o la Segona hora, perquè llavors els altres només em veurien riure, incrementant la fama que tinc de friki que passa de tot. De fet, la companya que tenia abans i que ens portàvem la mar de bé sempre em deia que jo era feliç perquè no em preocupava per res, i sempre m'oblidava de tot. No és això, però ni puc ni vull estar preocupant-me de si s'acosten núvols de tempesta i tinc el cotxe aparcat a l'intempèrie, o de si el lavabo fa pudor, o que com pot haver-hi gent tan "cutre", i estar menyspreant a tothom que no és igual que jo. És per això que em treuen de polleguera certes persones, perquè sempre estan preocupant-se de ximpleries i es pensen que són persones molt completes, i que se senten superiors perquè van al gimnàs i fan ioga i pilates i resulta que són totalment superficials, per qui el més important és anar ben vestit, tenir un cotxe bonic, una casa bonica, anar a sopar a llocs cars, veure bon vi, etc. I no dic que tot això no sigui important ni estigui bé, però quan ho converteixes en el centre de la teva vida...
Res, tornant al que deia, que si ara estigués escoltant música, potser estaria absort en la meva feina sense importar-me res de res ni plantejar-me totes aquestes bajanades.
Tant de bo pogués estar escoltant els Amics de les arts, grup que m'encanta, perquè tal i com diue ells "I es que aquí, la merda se'ns menja; i és que aquí, ja no s'hi pot estar!".

dimecres, 8 de setembre del 2010

Treballar

Això de treballar és ben fastigós. Sé que segurament tinc unes condicions de treball i salari una mica per sobre de la mitjana i que hi ha gent que gent que està molt pitjor o que pateix precisament per no tenir treball, però és que és molt fastigosa aquesta obligació de vendre el teu temps a algú. Temps, i molts cops paciència. I tot per culpa d'Adam que es va menjar una poma. A veure, et posen al paradís, amb una tia i et diuen que pots fer tot el que vulguis excepte menjar la fruita d'un dels molts arbres que hi ha. Coi, folla sense parar, fes la becaina sota d'un arbre, tira't els pets que vulguis sense que ningú et digui res, però no mengis la poma! Si rucs eren els nostres primers pares, no podíem sortir nantros d'altra manera. I dia rera dia a aguantar la mateixa merda. I les companyes, que com les d'en Noctas, hi ha dies que hormonen i hormonen i no hi ha qui aguanti en aquest galliner. I a sobre desconfiant un de l'altre, dissimulant, sempre fent veure que treballem. Amb lo fàcil que seria acordar que ningú fotrà brot i ningú es xivarà. Però no, jo aquí sempre fent veure que treballo quan en tinc una al costat, mirant-nos de reüll. I ella igual. Canviant de seguida de programa perquè no es noti que navega per internet quan passo per darrera seu, tot i que ho he vist de sobres, i tot i que no m'importa en absolut el que faci amb el seu temps de treball i mai de la vida ho diria als caps, però no hi ha prou confiança per arribar a aquest pacte. Abans en tenia una que ens enteníem la mar de bé, i a més era molt maca, i era fàcil posar-nos d'acord per no fotre brot o escurçar en tot el possible les jornades de treball, tot i que també hormonava sense parar i a vegades es feia pesada perquè es queixava per tot, però devien ser coses de la seva condició femenina. Tocarà aguantar. Recordo una vegada que li van preguntar a un nen petit que volia ser de gran i va dir que volia ser jubilat. Quanta saviesa, ja de petits se n'adonen clarament que això de treballar és una puta merda.

divendres, 3 de setembre del 2010

Si no fos perquè fa pena, faria riure...

La divisió de l'independentisme que estem vivint aquests dies, per irracional, és penosa. Només egos personals, traïcions i una gran falta de connexió amb la realitat. Es reuneixen els organitzadors de dues llistes i fan un comunicat conjunt per dir que van per separat. Dubto que en tota la història de la política s'hagi fet mai un comunicat conjunt de diverses organitzacions per dir que no s'entenen; és més, per dir que tenen exactament els mateixos objectius però no s'entenen. S'ha de reconèixer però, que bona part del mèrit de tot això la té la follia del Dr. Carretero. Aquest home ha embogit definitivament i ja tot li és igual. Volia alliberar el país, però un dia de sobte va dir que ho deixava, simplement perquè havia de compartir junta amb gent que no li queia bé o li portaven la contrària. Va tornar però, i va convertir Reagrupament en una secta. Discursos com el de "la merda que ens va sortir de dins", són demencials. Ha convertit un projecte que tenia molt bona pinta en una organització irrellevant, plena de llepa-culs i que al màxim que pot aspirar és a captar uns quants vots, dividir i fer que l'independentisme transversal es quedi fora del Parlament. Qualsevol cosa que hagi dit, se n'ha desdit. Parlava de democràcia i fa les llistes a dit i no accepta qualsevol manera diferent de veure les coses i molt més que els llocs a les llistes es puguin decidir democràticament. En fi, el millor que pot passar és que tothom l'abandoni i hagi de tirar la tovallola definitivament, perquè com he llegit no sé on, és capaç d'abandonar-ho tot abans que baixar del burro. Em sap greu per en Carles Mora, una de les persones més lúcides que he sentit en molt de temps, encara que va amb un lliri a la mà i em fa por que li fotran per tots costats...

I sense tenir res a veure, però podent-se-li aplicar exactament el mateix títol, penós el numeret d'en Montilla anant a la Xina per fer veure que tornarà amb unes grans inversions al país. Des del principi que no ho entenia. No entenia que un fabricant de cotxes xinès, que segurament es deu caracteritzar per fer cotxes de baixa qualitat a bon preu aprofitant-se de les condicions laborals de semi-esclavitud que hi ha en aquell país, volgués obrir una fàbrica a Catalunya. Si els fabricants d'aquí marxen perquè els costos són massa grans, ara vindran els reis dels baixos costos a obrir-nos fàbriques? Evidentment no vindran, era tot un numeret electoral. Per sort encara tenim periodistes que saben simplement buscar informació al Google i veure la realitat de les coses. És imperatiu que tots llegim l'editorial d'avui a Vilaweb (i ara també la notícia), perquè només que la meitat de les coses que diu siguin veritat, la dimensió de la farsa és enorme. Però com que el President viatja a la Xina i els mitjans ens ho venen com una gestió que portarà grans inversions... Tenim uns mitjans de comunicació, en general, bastant de fireta.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Civilització

M'he passat bona part d'aquest agost tombant pel centre d'Europa i la veritat és que quan un torna, té una mica la sensació que torna cap al tercer món. Ja no ho dic per temes econòmics, sinó sobretot de civilització. Són més civilitzats no hi ha dubte. Dóna gust anar pel carrer i veure-ho tot net, endreçat, sense la més mínima porqueria pel terra. Anar en un tren, i haver de callar avergonyit perquè ets l'únic que parla fort. Tots els altres només xiuxiuejant, fent com si no hi fossin. Aquí, entre els que parlen cridant pel mòbil, els que ho emmerden tot, el sudaca que escolta regueton amb el mòbil a tot volum, etc. anar en un tren és com anar en un corral mòbil. I poder passejar de nit sense la sensació de que t'atracaran, o que almenys no t'intentaran enredar, o vendre alguna cosa a cada cantonada. Ho veus tot tant net i endreçat, tant l'espai com la gent, que dóna una gran sensació de seguretat. Tot el contrari que quan et mous de nit per Barcelona. I la immigració, per molt que es queixin i surtin partits extremistes per tot arreu, la tenen moltíssim més controlada que aquí. I els que hi ha no foten merders i intenten passar desapercebuts. Semblen països que funcionen, i que tiraran endavant. Quan un torna cap aquí, no sap ben bé cap on va el camí, si és que ells estan en un estat més avançat de civilització, o som nantros els que estem en un estadi més avançat de degradació.