divendres, 20 de gener del 2012

Megaupload com a símptoma

Que un personatge que ha guanyat milions d'euros aprofitant-se del treball i la creativitat d'altres persones sigui posat entre reixes i se li acabi el tripijoc em penso que ningú pot dubtar que és una bona notícia. Doncs resulta que si aquestes martingales impliquen que tothom es pugui baixar gratuïtament continguts amb dret d'autor sense el permís dels seus propietaris, el que a primera vista sembla atrapar un penques que amb vint anys ja traficava amb cartes de crèdit robades, es converteix en un atac a la llibertat d'expressió. I això em porta a pensar en la crisi actual, que sempre he pensat que és més de valors que econòmica. Una societat en que l'alienació mental i la negació de la cultura de l'esforç ens ha fet creure que tot ha de ser gratis perquè sí i que internet és un espai sense lleis on es pot fer absolutament de tot. Doncs no senyor, les lleis, tot i la dificultat que implica, són les mateixes i els nostres actes són igual de delicte o no si es fan físicament o a través de la xarxa.
I amb tot això, no vull atacar qui es baixa coses de la xarxa, que tots ho hem fet algun cop, sinó al que s'està enriquint gràcies a això i sobretot a la gent que no entén que això és un delicte molt gros i que a aquesta gent no és precisament per fer-los-hi un monument.
També és veritat que el que ha propiciat això és el retard de la indústria en posar-se al dia i no saber veure les oportunitats de les noves tecnologies. Segurament, molta gent que es baixa continguts d'aquests, si en una altra web els pogués obtenir de forma fàcil i legal pagant un preu just ho faria. Jo de fet ja he utilitzat alguna vegada pàgines com Filmotech o Filmin i ben aviat arribaran altres pàgines que tindran catàlegs molt amplis amb les grans produccions de Hollywood. De fet, fa ja força temps, a Cuatro feien una sèrie que es deia Flash Forward, que la van retirar per baixa audiència tot i que a mi m'agradava. La única manera senzilla de poder veure els últims capítols va ser a través de megavideo, portal germà de megaupload i ara també tancat. Un altre exemple, fa unes setmanes em vaig voler mirar "El tercer home" i "L'home que va matar Liberty Valance". Me les vaig baixar a través del Torrent. Si les hagués trobat en un pàgina tipus filmin pagant dos o tres euros, ho hagués fet. En tot cas, i ja sé que pot semblar molt hipòcrita, encara que potser em dificulti algunes coses (que no ho crec), que els aprofitats estiguin engarjolats sempre és una bona notícia.
Mentrestant, els mateixos que segur que demanen les penes més altes per personatges com Urdangarin o Millet i reneguen de la banca i el capitalisme són indulgents amb personatges com aquests, que a costa dels altres tenen vint cotxes de luxe, però és clar, aquests són bons perquè reparteixen les pel·lícules gratuïtament entre els pobres...
Per cert, que qui vulgui més informació sobre el personatge fundador de tot això, aquí la té.

dijous, 19 de gener del 2012

Verds

Ahir, a les notícies de TV3, comentaven la compareixença del president del govern d'Hungria al Parlament Europeu. Deien que aquest personatge havia rebuts fortes crítiques d'alguns eurodiputats d'esquerres i van posar uns instants de la intervenció d'un eurodiputat, el nom del qual no recordo, del grup verd. Aquests senyor, el va acusar, no recordo tampoc les paraules, d'acostar-se més a règims totalitaris com els de Castro i Chávez, que no a Europa.
No m'hauria de sorprendre sentir algú dir les coses pel seu nom, però el cas és que m'admira que un "verd" digui les coses tan clares i em demostra que els verds a nivell europeu de comunistes no en tenen un pèl. A casa nostra, no m'imagino al Saura dient obertament que el règim cubà és un règim totalitari, per molt verd que sigui... i ja ni dir dels seus amics i socis d'IU. Partits que segurament només s'han agafat al verd per sortir del pou del comunisme decadent.

divendres, 13 de gener del 2012

Augment de pits (IV)

Em trucà el vespre abans de Nadal, plorant.

Feia més d’un mes que no ens vèiem, perquè vaig voler tallar aquella relació quan em digué que em volia presentar els seus pares. Fins llavors no me n’havia adonat que allò estava anant massa lluny. Jo volia creure que no era més que una amiga amb qui quedava i ens ho passàvem bé, que ens donàvem l’un a l’altre el que necessitàvem. Però la proposta de conèixer els seus pares em descol·locà. Per què? Cal? Li vaig dir. Si, és clar, em va dir, els he parlat de tu, saben que anem quedant i jo sempre els presento els meus amics. Em comentà que els divendres acostumen a anar a fer unes tapes en un bar de Bonavista i que hi podríem passar i menjar amb ells. La veritat és que no m’imaginava sopant en un bar de Bonavista tot comentant com de maques serien les campanades de cap d’any amb la Rocío Jurado i que per fi aquest any el Madrid ho guanyaria tot. No, allò era massa. De fet, mai he vist la necessitat d’implicar la família en assumptes personals, a no ser que vulguis que els assumptes personals es converteixin en familiars, cosa que no era el cas. Tot i que també me n’adoní que per part meva també li estava agafant una estima que no sabria ben bé on classificar. El cas és que viu que era el moment d’acabar-ho. No és que ho volgués, és que em semblava que allargar-ho hagués fet més mal que bé.

Tornant a on estàvem. Em trucà plorant. El cas és que després de dies trucant a la clínica i sense que li aclarissin res, li confirmaren que els seus implants eren d’aquells fets amb silicona defectuosa dels que parlaven aquells dies els mitjans, però que encara no sabien quines conseqüències podia tenir ni que caldria fer. Estava destrossada. Un cop tot havia anat bé, s’havia desempallegat dels seus complexes (inexplicables per mi) i se sentia a gust amb el seu cos, tot s’enfonsava. Em digué que tenia moltes ganes de veure’m aquella mateixa nit. Li digué que sí que ens podíem veure, però un altre dia. La nit de Nadal, gairebé des que tinc ús de raó, que amb els meus pares i uns amics de la família hem anat a la Missa del Gall a Tarragona i no tenia intenció de trencar la tradició. Després, havia quedat ja amb uns amics per anar a Reus a fer una copa. Li diguí que ja ens veuríem l’endemà a la nit. Per un costat, tenia ganes de veure-la, però per l’altre ho temia. Tornar a obrir portes que ja has tancat no acostuma a ser bona cosa. Finalment ens vérem i anà tot prou bé, encara que es notava la preocupació a la seva cara. A partir d’allí, hem tornat a quedar dues vegades més i la nostra relació ha tornat a ser la que era abans i sembla que ha abandonat qualsevol expectativa de presentar-me a ningú ni introduir-me en els seus cercles. Sobre la silicona, doncs a la clínica, encara no li han sabut dir exactament que cal fer.