Aifons, blacberris i demés pèrdues de temps

Les meves companyes s’han comprat totes mòbils d’aquests amb connexió permanent a Internet. Resultat: que ara passen una part no gens menyspreable del seu temps de feina enganxades a aquest aparell. Elles estan que no caguen amb els seus nous aparells, provant noves opcions, totes contentes perquè diuen que per fi s’han modernitzat i ara estan connectades amb tothom a través de les xarxes socials, etc. Jo, que m’ho miro des de la distància i sense posar-m’hi absolutament per res, penso que més aviat enganxar-se a un aparell diabòlic d’aquests és fer un pas endarrere. Jo que encara vaig amb un Nokia ben senzill però que cobreix perfectament les meves necessitats i que quan el vaig comprar vaig posar tres condicions: que tingués els menús en català, que em sortís gratis o gairebé i que fos petit i lleuger per portar-lo a la butxaca sense problemes.
Estar tot el dia connectat, rebent correus electrònics i amb diversos programes de missatgeria instantània oberts, no em sembla pas una idea atractiva i penso que ha de fer perdre molt de temps. Hi ha dies que rebo bastants correus entre temes personals, associacions, butlletins polítics, etc, sense comptar els de la feina, que hi ha dies que quan arribo a casa encara me’n trobo per contestar. Només em faltaria que quan surto a sopar o a passejar encara hagués d’anar responent missatges o enganxar-me a parlar pel messenger sobre bajanades amb algun pesat. I això que jo en sóc molt d’internet, enviar correus i comunicar-me per la xarxa, però prefereixo dedicar-li quan estic a casa l’estona que jo cregui convenient i després ser lliure, tot i que em sembla que molts dies ja hi passo més temps del necessari, només em faltaria perdre’n més amb el mòbil. Perquè a més, per avançat que sigui el mòbil,escriure-hi és una cosa molt lenta i poc pràctica. En això les companyies telefòniques han estat molt hàbils en crear necessitats totalment innecessàries. I és que ningú, a no ser que sigui per motius professionals necessita una connexió a internet permanentment i a tot arreu, però ara ja sembli imprescindible, encara que sigui per anar fent una piulada al twitter cada cinc minuts. Sembla que comunicar-se sense internet al mòbil ja no sigui possible i que els SMS, els correus electrònics convencionals o els programes de missatgeria instantània per l’ordinador no hagin existit mai i tot sigui un invent dels fabricants de mòbils. De moment, jo vull continuar ben lliure.

Votaré ERC (i sí, ens en sortim)

Fa uns mesos no n’estava segur de si no votar o votar en blanc o nul. Ara ja ho tinc clar: votaré ERC. La veritat és que aquestes eleccions se me’n foten bastant: són eleccions espanyoles i per mi, ja s’ho faran. M’és igual els uns que els altres. Per mi, fins i tot no calia que s’hi presentessin. Però ja que ho fan, doncs crec que cal donar suport a aquest nou projecte tan engrescador. Perquè tinc clar que aquests són d’esquerres, però entre esquerra i país, triaran país. I perquè m’encanta en Junqueras i crec que serà un bon líder. M’hagués agradat que els de SI també hi fossin, però bé... em penso que masses ganes tampoc en tenien. Tampoc sé de qui és la culpa, però l’actitud que té SI últimament anant de puritans i guardians de la fe i amb propostes a vegades força extravagants i poc elaborades, no m’està agradant. Junqueras és el diàleg, la raó i l’entusiasme. Ara mateix SI és el frontisme, just quan necessitem la denúncia, sí, però també encara més la complicitat. Ara tot són retrets, que si els d’esquerra són uns traïdors, que no són uns veritables independentistes, etc. SI va ocupar un espai que temporalment ERC havia deixat orfe, ara que han tornat a agafar la seva responsabilitat, SI el que ha de fer és sumar, per si sols ja no tenen raó de ser. Val més unir-s’hi de grat que acabar sent engolits i marginats a l’extra-parlamentarisme.

Tinc clar també que aquestes són les últimes eleccions espanyoles en que voto, en les pròximes ja no formarem part del cens. Això s’acaba. Segurament els resultats dels partits independentistes en aquestes eleccions seran tan migrats com sempre, però ja no depenem només de partits independentistes, sinó que al final la independència vessarà per tot arreu. Cada dia n’estic més convençut que el President Mas passarà amb majúscules a la història d’aquest país. Arribarà el dia en que no hi haurà un poble de Catalunya on no hi hagi un carrer amb el seu nom. Jo vull anar ràpid, per tant, no el vaig votar, però veig que la seva estratègia pot ser la bona, la que estiri a la majoria de la societat. I finalment, la independència caurà, com una poma madura.

Mediocritat versus genialitat

Avui, dues de les companyes de feina que tinc per aquí a prop han s'han posat a parlar d' "El convidat", el programa que fa n’Albert Om a tv3 i en especial sobre el que van fer amb en Quim Monzó, em penso que fa dues setmanes. Una d’elles li explicava a l’altra, tot parlant-li més aviat amb menyspreu pel personatge. Coses com que si “és un tio molt estrany”, “que es pot passar tot un dia tancat en una habitació sense dir res a ningú”, “que no té amics”, “ostres tia, i com pot ser? Si això és bàsic, tothom necessita tenir amics”, “que ell no té necessitat de parlar quan està amb algú, que prefereix observar, així després ho pot escriure”, i “que no entenc aquesta gent tan egoista que només estan tancats en ells mateixos” i “clar tia, si tu et passessis el dia sense fer res i observant també podries escriure”, i demés ximpleries per l’estil.

Quina ràbia, elles i la seva repugnant i miserable “normalitat” menyspreant un monstre i una ment privilegiada com en Quim Monzó. Que és “diferent”, segur, però són els que fan el seu propi camí ignorant l’opressora normalitat els que es mengen el món i que són algú amb cara i ulls a la vida. Després l'hi ha tocat el rebre a na Teresa Forcades, "que no ho entenc, que foten tot el dia allà tancades, jo ja m'agoviava només de veure-ho".

Elles, després, han continuat amb les seves misèries, que si demà tinc una festa de no sé que, que si a una amiga l’ha deixat el nuvi, “ai, pobra, que malament que ho deu passar, que fotut, ara que ja tenia una edat i segur que es plantejava de tenir fills, ho tindrà difícil ja per poder refer la seva vida, perquè si et passa als vint doncs en pots buscar un altre amb facilitat, però ja als trenta i tants, se li passarà l’arròs si no troba algú”, “i és clar, ara ha de tornar a sortir, conèixer gent, perquè mentre estava amb ell ha perdut el contacte amb moltes amigues i ara està bastant sola, etc”... Sentides totes aquestes misèries, em sembla molt més interessant la vida plena i satisfeta de na Teresa Forcades al monestir, que la seva mediocre normalitat.

PD. Per cert, que el programa aquest de TV3 el trobo molt interessant... (llàstima que primer facin el Crackòvia, que se'm fa molt pesat)