Qui els va col·locar allí?

Fa ja dies, m'estava mirant un reportatge al Canal 33 (un dels pocs canals que es pot mirar sense sentir vergonya) un reportatge referent a les Illes Canàries. Parlaven entre d'altres coses de com havien arribat els humans i animals a aquestes illes (i com a cosa curiosa, dir que analitzant la genètica dels canaris, els gens que només poden transmetre les dones són d'origen africà i els gens que només transmeten els hòmens són d'origen europeu). El cas és que sempre m'ha fascinat com l'ésser humà va poder arribar a l'antiguitat fins a la major part de punts del planeta, amb una tecnologia totalment rudimentària. Potser les Canàries encara podem entendre que estan a prop del continent i potser amb certes habilitats de navegació s'hi podia anar des de la costa africana amb possibilitats de retorn si no es trobava res. Però i les illes més allunyades? No és sorprenent que les illes de la Polinèsia, algunes a milers de quilòmetres de la més pròxima, estiguin habitades? Llegia també fa un temps a la revista Sàpiens com els humans havien arribat a Rapa Nui i la veritat és que sembla una història inversemblant. Molt desesperats devien estar els humans per posar-se sobre una mena de barcassa i llençar-se cap al desconegut, a veure si tenien sort i arribaven a algun lloc.
I els animals? Doncs segons el reportatge sobre les Canàries, algunes espècies de rèptils hi van arribar flotant en troncs sobre el mar. Ja és casualitat que un rèptil acabi sobre un tronc flotant al mar, més casualitat és que no s'hagi ofegat pel camí i que la providència l'acabi portant a una illa a molts quilòmetres i que a més allí en trobi un altre de la seva espècia de gènere contrari que hi hagi arribat de la mateixa forma.
La veritat és que em costa molt de creure tot això, és clar que segons la ciència, som el resultat d'una loteria. De milions i milions de possibilitat, nosaltres... és com si des de la creació de l'univers haguéssim estat jugant a la loteria cada segon i ens hagués tocat sempre.
A vegades, em sembla molt més fàcil creure que als habitants de Rapa Nui els hi va col·locar Déu allí i punt.

El Firefox no em permet deixar missatges a molts blocs. Algú sap per què?

El cas és que ja fa setmanes, que en alguns dels blocs que llegeixo habitualment i que tinc enllaçats aquí a la dreta, quan vaig a escriure-hi un missatge i el publico, se m'esborra i no es publica. El curiós és que me n'he adonat que això només em passa amb el navegador Mozilla Firefox, que és el que utilitzo habitualment. Ho he provat amb el Google Chrome i no hi ha problema.
Algú té qualcuna idea de per què passa això?
Sí, ja sé que és molt fàcil, canviar de navegador, però sóc fidel a Mozilla des de fa molts anys. De fet ja ho era al Navegador 4.7, la versió en català del navegador de Netscape. I posats a triar, prefereixo utilitzar programari lliure.
Altra cosa és que el Google Chrome és millor ara mateix. No hi ha punt de comparació en quant a velocitat i agilitat... A veure si els de Mozilla s'espavilen i fan que el Firefox guanyi velocitat, que ja fa força temps que cada cop el trobo més lent.

Com desfer-se de quatre cadàvers

Un amic meu matà quatre homes. No volí aprofundir en els mètode ni en els motius. Tot el que sé és que eren mala gent, d'ambients tèrbols i que li feien xantatge i el volien destrossar. Finalment els convidà a sopar per negociar amb ells i els enverinà. Els tenia al mas, ja en estat des descomposició i sense saber que fer, em demanà ajuda. El més curiós és que no dubtí ni un moment que l'havia d'ajudar. Pensí moltes maneres i no aconseguia decidir-me per cap. Fer un forat molt profund i enterrar-los era la primera idea, però molta feina a cavar i risc que ens veiés algun veí. Una altra manera era fer venir directament una màquina a fer el forat, amb l'excusa que diversos animals del mas estaven malalts i s'havien de sacrificar i caldria enterrar-los a bastanta profunditat. Molts riscos també. A més, l'enterrament l'hauríem de fer de nit i sense llum. El mas és a prop d'una carretera i no queda gaire amagat; podien passar els mossos per allí, veure gent de lluny amb una llanterna, sospitar i entrar a veure que passava. També vam pensar en llençar-los al pou. Això volia dir que l'aigua estaria contaminada una bona temporada, si no contaminava la del veí i tot i sempre hi ha el risc que la bomba s'espatlli o el pou es quedi sec i s'hi hagi de baixar. Fins i tot vam pensar en omplir-lo de terra i deixar-lo inutilitzat, però llençar tanta terra al pou era una feinada lluny del nostra abast. L'altra idea era llogar una barca i anar a llençar-los mar endins. Arriscat també el trasllat dels cadàvers i cap dels dos era home de mar. Passava el temps i no ens acabàvem de decidir, però calia fer alguna cosa. Pensava també que faria si ens enganxaven. No podria negar la meva implicació... Em quedà clar que m'hauria de declarar culpable d'encobriment d'un crim. Diria que jo ja m'ho trobí tot fet, que no hi tinguí res a veure i que el que fiu, ho fiu pensant en la seva dona i el seu fill, que tindria el pare a la presó i que en el fons, aquella gent els volien fer mal. Després també pensava que si el meu amic havia sigut capaç de fer allò, podria continuar anant a sopar a casa seva de tant en tant com si res? Qui em deia que per por a que el delatés no m'emmetzinaria també a mi? 

Entre totes aquestes divagacions m'he despertat, i reconec que he estat una bona estona sense saber si els cadàvers eren reals o no.

Camps

Tot això del Camps va ser una gran farsa i un gran esperpent. Tot plegat dóna la sensació que estava tot preparat per tal de que fos exculpat. No acabo d'entendre això dels jurats populars. Potser algú em dirà que tenen alguns avantatges, però jo no els hi sé trobar. Estava cantat que era impossible que en una terra on el PP guanya sempre amb majoria absoluta, de deu persones seleccionades aleatòriament, set trobessin culpable un polític d'aquest partit, per més proves que hi hagués. Era impossible. En Camps ha estat declarat no culpable, però ha quedat retratadíssim, per molt que ara s'afanyin els peperos de parlar de la seva honorabilitat. Ha quedat com un fantasma, un personatge xulesc a qui agrada que l'afalaguin. Amb tot, acabar així per uns vestits em sembla més que penós, de corrupte de tercera.
Aquest cap de setmana vaig parlar amb uns amics valencians. Indignadíssims era poc amb la sentència. Jo els vaig dir que tenien raó, però que per uns vestits tampoc n'hi havia per tant. Em van dir que els vestits no era pas el més greu de Camps, que els seus crims més grans eren els que havia fet legalment: havia anorreat les finances públiques del País Valencià a canvi de grandeses que no portaven enlloc, malbaratant i permetent l'espoliació del país i més que la seva, permetent la corrupció dels amics. A més, no cal dir, d'haver continuat amb la tasca espanyolitzadora i haver sigut especialment cruel amb els que encara mantenen la identitat valenciana fins al punt de tancar-los TV3 i perseguir-los com un inquisidor.
No cal dir res més, els vestits només són la punta de l'iceberg.

Megaupload com a símptoma

Que un personatge que ha guanyat milions d'euros aprofitant-se del treball i la creativitat d'altres persones sigui posat entre reixes i se li acabi el tripijoc em penso que ningú pot dubtar que és una bona notícia. Doncs resulta que si aquestes martingales impliquen que tothom es pugui baixar gratuïtament continguts amb dret d'autor sense el permís dels seus propietaris, el que a primera vista sembla atrapar un penques que amb vint anys ja traficava amb cartes de crèdit robades, es converteix en un atac a la llibertat d'expressió. I això em porta a pensar en la crisi actual, que sempre he pensat que és més de valors que econòmica. Una societat en que l'alienació mental i la negació de la cultura de l'esforç ens ha fet creure que tot ha de ser gratis perquè sí i que internet és un espai sense lleis on es pot fer absolutament de tot. Doncs no senyor, les lleis, tot i la dificultat que implica, són les mateixes i els nostres actes són igual de delicte o no si es fan físicament o a través de la xarxa.
I amb tot això, no vull atacar qui es baixa coses de la xarxa, que tots ho hem fet algun cop, sinó al que s'està enriquint gràcies a això i sobretot a la gent que no entén que això és un delicte molt gros i que a aquesta gent no és precisament per fer-los-hi un monument.
També és veritat que el que ha propiciat això és el retard de la indústria en posar-se al dia i no saber veure les oportunitats de les noves tecnologies. Segurament, molta gent que es baixa continguts d'aquests, si en una altra web els pogués obtenir de forma fàcil i legal pagant un preu just ho faria. Jo de fet ja he utilitzat alguna vegada pàgines com Filmotech o Filmin i ben aviat arribaran altres pàgines que tindran catàlegs molt amplis amb les grans produccions de Hollywood. De fet, fa ja força temps, a Cuatro feien una sèrie que es deia Flash Forward, que la van retirar per baixa audiència tot i que a mi m'agradava. La única manera senzilla de poder veure els últims capítols va ser a través de megavideo, portal germà de megaupload i ara també tancat. Un altre exemple, fa unes setmanes em vaig voler mirar "El tercer home" i "L'home que va matar Liberty Valance". Me les vaig baixar a través del Torrent. Si les hagués trobat en un pàgina tipus filmin pagant dos o tres euros, ho hagués fet. En tot cas, i ja sé que pot semblar molt hipòcrita, encara que potser em dificulti algunes coses (que no ho crec), que els aprofitats estiguin engarjolats sempre és una bona notícia.
Mentrestant, els mateixos que segur que demanen les penes més altes per personatges com Urdangarin o Millet i reneguen de la banca i el capitalisme són indulgents amb personatges com aquests, que a costa dels altres tenen vint cotxes de luxe, però és clar, aquests són bons perquè reparteixen les pel·lícules gratuïtament entre els pobres...
Per cert, que qui vulgui més informació sobre el personatge fundador de tot això, aquí la té.

Verds

Ahir, a les notícies de TV3, comentaven la compareixença del president del govern d'Hungria al Parlament Europeu. Deien que aquest personatge havia rebuts fortes crítiques d'alguns eurodiputats d'esquerres i van posar uns instants de la intervenció d'un eurodiputat, el nom del qual no recordo, del grup verd. Aquests senyor, el va acusar, no recordo tampoc les paraules, d'acostar-se més a règims totalitaris com els de Castro i Chávez, que no a Europa.
No m'hauria de sorprendre sentir algú dir les coses pel seu nom, però el cas és que m'admira que un "verd" digui les coses tan clares i em demostra que els verds a nivell europeu de comunistes no en tenen un pèl. A casa nostra, no m'imagino al Saura dient obertament que el règim cubà és un règim totalitari, per molt verd que sigui... i ja ni dir dels seus amics i socis d'IU. Partits que segurament només s'han agafat al verd per sortir del pou del comunisme decadent.

Augment de pits (IV)

Em trucà el vespre abans de Nadal, plorant.

Feia més d’un mes que no ens vèiem, perquè vaig voler tallar aquella relació quan em digué que em volia presentar els seus pares. Fins llavors no me n’havia adonat que allò estava anant massa lluny. Jo volia creure que no era més que una amiga amb qui quedava i ens ho passàvem bé, que ens donàvem l’un a l’altre el que necessitàvem. Però la proposta de conèixer els seus pares em descol·locà. Per què? Cal? Li vaig dir. Si, és clar, em va dir, els he parlat de tu, saben que anem quedant i jo sempre els presento els meus amics. Em comentà que els divendres acostumen a anar a fer unes tapes en un bar de Bonavista i que hi podríem passar i menjar amb ells. La veritat és que no m’imaginava sopant en un bar de Bonavista tot comentant com de maques serien les campanades de cap d’any amb la Rocío Jurado i que per fi aquest any el Madrid ho guanyaria tot. No, allò era massa. De fet, mai he vist la necessitat d’implicar la família en assumptes personals, a no ser que vulguis que els assumptes personals es converteixin en familiars, cosa que no era el cas. Tot i que també me n’adoní que per part meva també li estava agafant una estima que no sabria ben bé on classificar. El cas és que viu que era el moment d’acabar-ho. No és que ho volgués, és que em semblava que allargar-ho hagués fet més mal que bé.

Tornant a on estàvem. Em trucà plorant. El cas és que després de dies trucant a la clínica i sense que li aclarissin res, li confirmaren que els seus implants eren d’aquells fets amb silicona defectuosa dels que parlaven aquells dies els mitjans, però que encara no sabien quines conseqüències podia tenir ni que caldria fer. Estava destrossada. Un cop tot havia anat bé, s’havia desempallegat dels seus complexes (inexplicables per mi) i se sentia a gust amb el seu cos, tot s’enfonsava. Em digué que tenia moltes ganes de veure’m aquella mateixa nit. Li digué que sí que ens podíem veure, però un altre dia. La nit de Nadal, gairebé des que tinc ús de raó, que amb els meus pares i uns amics de la família hem anat a la Missa del Gall a Tarragona i no tenia intenció de trencar la tradició. Després, havia quedat ja amb uns amics per anar a Reus a fer una copa. Li diguí que ja ens veuríem l’endemà a la nit. Per un costat, tenia ganes de veure-la, però per l’altre ho temia. Tornar a obrir portes que ja has tancat no acostuma a ser bona cosa. Finalment ens vérem i anà tot prou bé, encara que es notava la preocupació a la seva cara. A partir d’allí, hem tornat a quedar dues vegades més i la nostra relació ha tornat a ser la que era abans i sembla que ha abandonat qualsevol expectativa de presentar-me a ningú ni introduir-me en els seus cercles. Sobre la silicona, doncs a la clínica, encara no li han sabut dir exactament que cal fer.

Aifons, blacberris i demés pèrdues de temps

Les meves companyes s’han comprat totes mòbils d’aquests amb connexió permanent a Internet. Resultat: que ara passen una part no gens menyspreable del seu temps de feina enganxades a aquest aparell. Elles estan que no caguen amb els seus nous aparells, provant noves opcions, totes contentes perquè diuen que per fi s’han modernitzat i ara estan connectades amb tothom a través de les xarxes socials, etc. Jo, que m’ho miro des de la distància i sense posar-m’hi absolutament per res, penso que més aviat enganxar-se a un aparell diabòlic d’aquests és fer un pas endarrere. Jo que encara vaig amb un Nokia ben senzill però que cobreix perfectament les meves necessitats i que quan el vaig comprar vaig posar tres condicions: que tingués els menús en català, que em sortís gratis o gairebé i que fos petit i lleuger per portar-lo a la butxaca sense problemes.
Estar tot el dia connectat, rebent correus electrònics i amb diversos programes de missatgeria instantània oberts, no em sembla pas una idea atractiva i penso que ha de fer perdre molt de temps. Hi ha dies que rebo bastants correus entre temes personals, associacions, butlletins polítics, etc, sense comptar els de la feina, que hi ha dies que quan arribo a casa encara me’n trobo per contestar. Només em faltaria que quan surto a sopar o a passejar encara hagués d’anar responent missatges o enganxar-me a parlar pel messenger sobre bajanades amb algun pesat. I això que jo en sóc molt d’internet, enviar correus i comunicar-me per la xarxa, però prefereixo dedicar-li quan estic a casa l’estona que jo cregui convenient i després ser lliure, tot i que em sembla que molts dies ja hi passo més temps del necessari, només em faltaria perdre’n més amb el mòbil. Perquè a més, per avançat que sigui el mòbil,escriure-hi és una cosa molt lenta i poc pràctica. En això les companyies telefòniques han estat molt hàbils en crear necessitats totalment innecessàries. I és que ningú, a no ser que sigui per motius professionals necessita una connexió a internet permanentment i a tot arreu, però ara ja sembli imprescindible, encara que sigui per anar fent una piulada al twitter cada cinc minuts. Sembla que comunicar-se sense internet al mòbil ja no sigui possible i que els SMS, els correus electrònics convencionals o els programes de missatgeria instantània per l’ordinador no hagin existit mai i tot sigui un invent dels fabricants de mòbils. De moment, jo vull continuar ben lliure.

Mediocritat versus genialitat

Avui, dues de les companyes de feina que tinc per aquí a prop han s'han posat a parlar d' "El convidat", el programa que fa n’Albert Om a tv3 i en especial sobre el que van fer amb en Quim Monzó, em penso que fa dues setmanes. Una d’elles li explicava a l’altra, tot parlant-li més aviat amb menyspreu pel personatge. Coses com que si “és un tio molt estrany”, “que es pot passar tot un dia tancat en una habitació sense dir res a ningú”, “que no té amics”, “ostres tia, i com pot ser? Si això és bàsic, tothom necessita tenir amics”, “que ell no té necessitat de parlar quan està amb algú, que prefereix observar, així després ho pot escriure”, i “que no entenc aquesta gent tan egoista que només estan tancats en ells mateixos” i “clar tia, si tu et passessis el dia sense fer res i observant també podries escriure”, i demés ximpleries per l’estil.

Quina ràbia, elles i la seva repugnant i miserable “normalitat” menyspreant un monstre i una ment privilegiada com en Quim Monzó. Que és “diferent”, segur, però són els que fan el seu propi camí ignorant l’opressora normalitat els que es mengen el món i que són algú amb cara i ulls a la vida. Després l'hi ha tocat el rebre a na Teresa Forcades, "que no ho entenc, que foten tot el dia allà tancades, jo ja m'agoviava només de veure-ho".

Elles, després, han continuat amb les seves misèries, que si demà tinc una festa de no sé que, que si a una amiga l’ha deixat el nuvi, “ai, pobra, que malament que ho deu passar, que fotut, ara que ja tenia una edat i segur que es plantejava de tenir fills, ho tindrà difícil ja per poder refer la seva vida, perquè si et passa als vint doncs en pots buscar un altre amb facilitat, però ja als trenta i tants, se li passarà l’arròs si no troba algú”, “i és clar, ara ha de tornar a sortir, conèixer gent, perquè mentre estava amb ell ha perdut el contacte amb moltes amigues i ara està bastant sola, etc”... Sentides totes aquestes misèries, em sembla molt més interessant la vida plena i satisfeta de na Teresa Forcades al monestir, que la seva mediocre normalitat.

PD. Per cert, que el programa aquest de TV3 el trobo molt interessant... (llàstima que primer facin el Crackòvia, que se'm fa molt pesat)

Augment de pits (III)

En aquells moments vaig notar que la meva cara es començava a posar vermella i sense saber ben bé que dir, encara estiguí prou encertat dient-li:

- Sí, m’encanten. Però que consti que ja m’agradaves abans.

La xicona somriu encara més i m’agafa les mans i me les posa al lloc on us podeu imaginar. Mai m’hagués esperat una cosa així i les mans gairebé em tremolaven, però tota la vergonya es començava a transformar en una descomunal excitació.

- Venga, te las voy a enseñar.

I es tragué ràpidament camiseta i sostenidors. Era una visió preciosa, encara que he d’admetre que tot i aquella magnificència, hi havia quelcom de fals en aquella fermesa siliconada, que amb tot, se’m mostrava tan gustós.

M’agafà de la mà i em portà al despatx del seu cap, on hi havia un gran sofà i allí s’estirà. No cal dir que li comencí a devorar els pits com si aquell dia no hagués esmorzat, o més aviat com si hagués acabat tota una setmana de vaga de fam. Quan ja estava ben tip, la vaig acabar de despullar, i ella a mi, i llavors va ser ella la que va començar el banquet. Té uns llavis que ja indiquen que ha de ser una mestra en aquest art, però la realitat superà tot el que em podia haver imaginat, malgrat les dues interrupcions per anar a atendre el telèfon, que encara m’anaren bé com a descans. Al cap d’una bona estona i d’haver explorat també l’avenc estret que hi ha entre les seves mamelles, anà a l’escriptori del cap, obrí un calaix i en tragué una capsa de profilàctics amb gust de maduixa. Poc importava el gust que tinguessin, perquè no els tastà. En canvi, el que sí que degustàrem van ser diverses posicions, que ella tenia més que ben apreses, fins que els dos ja no vam poder més i vam esclatar en un castell de focs d’artifici que res té a envejar als del concurs que fan a Tarragona a començaments d’estiu.

Després d’una bona estona estirats al sofà i que s’estava fent tard, li diguí que ja tornaria l’endemà, que no em veia amb cor de posar-me a treballar després d’allò. Això sí, ens intercanviàrem els números de telèfon i llençà a l’aire un “ya te llamaré”. També m’explicà que al nuvi l’havia deixat en assabentar-se que després de l’operació, mentre a ella encara no l’hi podia tocar, s’ho havia fet dues vegades amb una amiga seva. La veritat és que poc m’importava en aquells moments l’honra del seu nuvi, però almenys em quedí tranquil en assegurar-me que cap quillo em perseguiria amb intenció de trencar-me les cames.

L’endemà hi torní, i amb el cap i la seva companya per allí, ens comportàrem com dos desconeguts que érem, i fiu la feina, sí, però potser trigant el doble del normal, pertorbant-me i desconcertant-me la seva presència i la seva mirada cada cop que es trobava amb la meva, fins al punt que haguí d’anar al lavabo a descarregar per aconseguir una mica de pau interior.

El divendres em trucà i em va dir per veure’ns el diumenge (la Diada). Tot i les meves intencions de fer un onze de setembre reivindicatiu, no poguí dir que no (i el dissabte ella no podia). Vestidet curt, gelat, passejada, sopar i acabament en un hotel de cinc estrelles de la Pineda amb jacuzzi a l’habitació. Als meus pares els diguí que me n’anava a Barcelona a la mani i al concert d’Obrint Pas i que em quedava a dormir a casa d’un amic ja que l’endemà tenia feina per allà (ni això últim era cert). He de dir que m’ho passí bé amb ella, fins i tot si prescindíssim de la cirereta final en forma de nit descontrolada, però... sempre hi ha un però... Em va tornar a dir per quedar el cap de setmana següent i em vaig buscar una excusa. Me’n moria de ganes de tornar a estar amb ella... M’estava quedant penjat per ella, però... que coi faria jo amb una xiqueta que està boníssima però que tot i ser divertida trobo totalment superficial, que es mira els programes de telecincu, castellanoparlant que tot i no ser espanyolista el futur de la nació catalana l’hi importa ben poc, que fuma encara que poc, i que porta un conillet de playboy tatuat just sobre el pubis? En definitiva, una “choni” de Torreforta. Doncs, a banda de cardar pels descosits, no sé que coi en faria...

Augment de pits (II)

No tenia pas intenció d’explicar-ho, però ja que en Jaume m’ho ha demanat, doncs aquí en teniu la continuació (que no tenia perquè haver-n’hi hagut, però n’hi ha hagut). Adverteixo que no és apte per a menors.

El cas és que el passat sis de setembre torní al despatx on treballa la xicota en qüestió. Aquell dia jo ja anava a treballar amb més ganes del normal, per veure-li el nou perfil, més per curiositat que per re. Només arribar, desil·lusió: no hi era; hi havia l’altra administrativa, però ella no. Entrí a parlar amb l’amo de l’empresa, sobre les qüestions que teníem pendents i que aquells dies havíem d’acabar de resoldre. Estiguérem una hora més o menys, i llavors em digué que havia de marxa ràpidament a agafar el tren, ja que a la tarda tenia una reunió important a la capital de les espanyes, però que em deixava ben acompanyat amb la XXX, que em daria tot el que em fes falta i que ell s’emportava a l’altra. Uf, per fi la veuré!. Sortírem i allí era. La casualitat volgué que portés la mateixa roba que el dia que la viu per primer cop (i únic fins llavors): pantalons i camiseta, tota de negre, i tot molt ajustat, amb la diferència que la camiseta que abans ja era ajustada, ara ho era molt i molt. Realment, i ho he de reconèixer, si abans ja era una xiqueta que es feia mirar, ara ja era per posar-se pitet. No hi havia manera de concentrar-se amb ella voltant per allà. L’hi demaní unes carpetes i en no trobar la documentació que buscava, l’hi diguí, amb el que ella em respongué:

- No, estos impresos los hemos puesto en otro archivador. Durante estos últimos días hemos canviado bastantes cosas, para que esté todo más a mano.

Amb el que jo, mig en broma, li dic:

- Doncs a tu també et veig canviada des de l’últim cop.

Ella em fa un somriure maliciós, que em pensava que es quedaria en això, però llavors, per sorpresa meva, es posà les mans sota els pits, com si els volgués sospesar i em diu:

- Te gustan?

(La continuació un altre dia, que ara he de marxar)

Augment de pits

Avui he anat al despatx d'un client. Un cop hem parlat de quatre coses, m'ha ofert una taula en una altra habitació per instal·lar-m'hi i anar-l'hi preparant diversa documentació. A la sala hi havia dues administratives, una de les quals ja només entrar me n'he adonat que estava boníssima. Una tia alta, primeta, guapíssima, amb el cabell llarg i deixat anar, vestida tota de negre i ajustada, el que li donava un toc elegant i mostrava el seu cos llarg i prim, sense excessives corbes, però perfectament proporcionat. A més, que a la taula on m'he posat me la podia anar mirant perfectament com treballava. La sensualitat dels seus moviments, els seus llavis, el voleiar dels seus cabells cada cop que es girava. En definitiva, una obra d'art.
Mentre he estat jo allí, ocupat amb les meves tasques, ella i l'altra administrativa anaven parlant, així com amb el seu cap cada cop que entrava, anaven fent-li brometes. Primer he entès que estaria uns dies fora, de vacances, però després he entès que l'havien d'operar perquè han començat a parlar d'anestèsia, quiròfans, etc. He pensat que no devia ser una cosa gaire breu, fent-ne tantes brometes, però a mesura que ha anat avançant el matí ho he anat entenent tot. L'endemà aquesta meravella es sotmetia a una operació d'augment de pits.
M'ha fet pena que una tia bona d'aquesta magnitud hagi de necessitar un retoc a cop de bisturí no sé ben bé perquè, si per sentir-se millor amb ella mateixa, si per posar més als mascles...
O potser és que té una amiga deu vegades més lletja, però que com que té molt de pit se n'adona que els homes se li miren més l'escot i li vol fer la competència... Després ha anat fent bromes, que si hauria de fer descans, no sortir de festa, que el seu nuvi no la podria tocar, o que ho haurien de fer en la posició que ja us podeu imaginar. I el seu cap encara l'animava, que no seria res i que després es veuria molt guapa, aniria pel carrer i tothom se la miraria, que com a dona se sentiria millor, etc.
Total, que la nena a més d'estar molt bona i ser bastant guarreta no ha escoltat la cançó dels Manel, i no sap que alguns guapos també viuen en un malson!

Xarxes socials o socialitzar la ximpleria?

Sóc de l'opinió que això de les xarxes socials està clarament sobrevalorat. D'acord que deu ser veritat que a Tunísia i a Egipte els va anar la mar de bé, però no n'hi ha per tant.
La meva identitat real té compte en diferents xarxes socials. Ho troba interessant com un canal a través del qual centralitzar certes informacions. Et fas admirador d'un equip de futbol, d'una associació de no se què, d'uns quants grups independentistes, d'algun partit o directament d'algun polític, i així només obrir la pàgina et va arribant informació d'interès. A banda d'això, misserejar i prou. Veus al vespre un amic amb la parella i l'endemà al matí veus que a les tres de la nit ha canviat el seu estat a solter. Un altre està de festa i s'ha fet unes fotos amb unes xatis i està tot content perquè ja les té com "amigues" al facebook. Un altre penja les fotos de l'últim viatge. Un altre, una frase de l'APM que li ha fet gràcia, etc, etc, etc. Sempre n'hi ha algun que quan troba algun article interessant el comparteix i fins hi pots establir un debat, però si no és això, és pura xafarderia. Les coses que comentaríem tot prenent una copa i fins i tot moltes altres coses que ni tan sols ens n'assabentaríem, ni falta que fa.
Ara s'ha posat de moda un programet pel telèfon mòbil, que quan s'entra en un local, només prement un botó, publica a internet el lloc on ets i a més et dóna punts per cada cop que vas a un local, etc. Això s'està convertint en un Gran Hermano. Ja dic jo que aviat sortirà alguna aplicació que donarà punts per portar una webcam al front emetent en directe. I la gent ho farà i serà lo més 'cool' i modern. I jo que fins i tot em nego a comprar-me un mòbil d'aquests tàctils amb internet per després de tot el dia connectat no haver d'estar pendent del correu i dels missatges del facebook quan surto a sopar o a passejar.
I és que parlant amb certes persones, sembla que abans de les xarxes socials i els telèfons amb internet no hi havia res. Sembla que si no et comuniques a través del facebook o del 'What's up' no hi ha comunicació possible, perquè tots sabem que el correu electrònic se l'ha inventat el facebook i els missatges sms ja no s'estilen. I el xat també és una gran novetat, perquè el messenger i l'IRC (de grata memòria per molts) no han existit mai. O el telèfon fix, que molta gent només es preocupen de poder fer trucades IP a través del mòbil d'última generació i després obliden que normalment, les trucades de fix a fix són gratis i sense tantes complicacions.
La societat d'avui en dia, tan preocupada pel seu mòbil d'última generació i la seva aparença i tan poc pel seu interior...

Fer-se trampes al solitari

Això del canvi d'hora trobo que és com fer-se trampes al solitari. Això sí, m'agrada el nou horari. M'agrada sortir de la feina i que faci un sol ben maco que et permeti de fer activitats a l'aire lliure amb llum natural: anar a córrer, amb bicicleta, anar a la platja, etc. El que ja no trobo gaire lògic és la manera que tenim d'aconseguir aquests avantatges. En comptes de racionalitzar els nostres horaris per tal de que ens permetin obtenir tots aquests avantatges, ens fem la trampa col·lectiva de canviar l'hora. Una hora que ja de per sí va avançada respecte la que ens tocaria. Mai havia entès perquè estant sobre del meridià de Greenwich, anem una hora avançats respecte els britànics (com els francesos també) i resulta que tot es deu a una imposició del règim nazi l'any 1941. No sé si té a veure amb això o no, però ho fem tot molt més tard que la majoria d'europeus i també dormim menys. L'horari de màxima audiència televisiva s'allarga fins a unes hores totalment irracionals per qui ha d'anar a treballar l'endemà. Poques vegades miro pel·lícules per la televisió a la nit, perquè a l'hora que comencen ja és gairebé hora d'anar a dormir... I no parlem de les nits de festa, on les discoteques i bars musicals es comencen a omplir quan a altres països ja està tot tancat i sembla que sempre haguem d'escollir entre oci i hores de descans.
No sé, però ho veig molt irracional tot plegat... Potser ja va sent hora que pel bé de tots agaféssim l'agenda i planifiquéssim una mica les coses, de manera que aprofitéssim més el temps i féssim el que diuen tan saludable 8-8-8 (vuit hores de feina, vuit de temps personal i vuit de dormir).

Ordinadors a les aules

Fa una estona, des de la feina, estava connectat amb un programa de missatgeria instantània. De sobte, a dos quarts de deu es connecta el meu cosí de tretze anys.
-Què fas connectat, que no hauries d'estar a classe?
-És que el professor no hi era i n'ha vingut un de guàrdia.
-I us deixen connectar quan no hi ha professor?
-No ho sé, però ens han dit que podíem utilitzar l'ordinador...

En la meva època, quan no el professor que havia de donar la classe no hi era, es feia alguna altra activitat, o s'aprofitava per fer deures, llegir, etc. Ara es connecten a Internet per xatejar, que d'altra banda és el mateix que faran després quan arribin a casa. Grans avantatges de l'ensenyament amb un ordinador. A més, que es veu que tot i que se suposa que no es pot, tots els alumnes saben com crear-se un altre perfil per esquivar les restriccions i fer el que vulguin mentre fan veure que escolten al mestre...
De res ens servirà tenir els aparells més avançats si no s'educa en valors, se'ls introdueix en la cultura i se'ls motiva a pensar críticament. D'utilitzar ordinadors en saben més que els seus mestres, no cal que els n'ensenyin. El que cal ensenyar-los és que quan trobin qualsevol xurrada per Internet, sàpiguen discernir si és veritat o mentida, que moltes es pensen que tot és veritat només pel fet de que ho han trobat a Internet, encara que sigui al fòrum de Tele5.
Després la gent es creu que hi ha uns bojos que van a la nit amb cotxe amb els llums apagats i si els fas llums fan mitja volta i et maten... què sí, que sí, que és cert, que m'ho va dir un mosso d'esquadra!

Fer dissabte

Sembla que els àrabs s'han posat a endreçar la casa, que bona falta els fa. Sembla mentida, comença un noi calant-se foc per protestar i tot s'encèn. D'això sí que se'n diu la "gota que fa vessar el got". S'ha d'estar molt desesperat per posar-s'hi com s'hi han posat. I s'ha vist perfectament el nivell d'aquests dictadors i reietons tolerats per la comunitat internacional. És increïble que els partits de Mubarak i Ben Alí fossin fins fa quatre dies (literalment) membres de la Internacional Socialista de la que en formen part el partits socialistes (demòcratics, se suposa) de tot Europa i que només els expulsessin quan estaven a punt de caure... i després sabran cridar llibertat. Increïble també, l'energumen aquest del Gaddafi, disposat a massacrar el poble libi per mantenir el seu poder (la revolució, ell en diu). I aquest senyor, que fins fa també quatre dies era de l'eix del mal (com en Sadam), quan volia es passejava per Marbella, i l'Aznar, i també en Zapatero, però fa més gràcia que fos l'Aznar, li reien les gràcies. El senyor que anava de la maneta d'en Bush i que aplaudia la invasió de l'Iraq justificant-se en que en Sadam era un sanguinari i tenia unes armes que ningú havia vist, era capaç de donar-li la mà a en Gaddafi. I després, els hipòcrites, s'esquincaven les vestidures perquè el pobre Carod es reunia amb uns etarres, potser equivocadament, però amb la bona intenció d'intentar portar-los pel bon camí.

El món està ben malament amb gent com aquesta i em pregunto si la cosa té solució o estem condemnats a anar repetint els mateixos errors. S'imposaran algun dia d'una forma absoluta uns valors de respecte i llibertat? La veritat és que no hi confio massa en la humanitat...

Posats a fer dissabte, potser a naltros també ens convindria, com deia fa uns dies en Quim Monzó. Potser necessitem un Mohamed Jordi...

Què és art?

Moltes vegades em pregunto perquè determinat pintor està tan i tan valorat i els museus més importants es barallen pels seus quadres que valen unes fortunes. En canvi n'hi ha d'altres d'un gran valor estètic que qualsevol de nantros els podria comprar.
Dic això arran de la meva visita el cap de setmana passat al Saló d'Art i Antiquaris de Reus, una fira que també es fa aquest cap de setmana.
Hi ha una bona part de la fira dedicada on molts autors hi exposen les seves pintures i n'hi va haver moltes que em van semblar d'un gran nivell. Crec que moltes no haguessin desentonat gens en un museu de primer nivell envoltats de quadre pintats per artistes universals.
Em va passar una mica com quan vaig visitar el Museu Van Gogh, que no em va fer ni fu ni fa (potser també per haver-ho de veure tot amb aglomeracions) i en canvi al subterrani hi havia una exposició de pintors realistes totalment desconeguts per mi que em van agradar moltíssim.
En fi, com es valora l'art? Ens han posat un cànon de quins són els grans i sembla que s'ha de seguir... Suposo que molts van tenir el mèrit d'innovar i fer coses que no havia fet mai abans ningú, és cert, però hi ha autors que estan totalment sobrevalorats.

No fer res

Al llarg dels últims anys he desenvolupat tot un seguit de tècniques que em permeten quan convé, passar-me tot un dia a la feina sense fer pràcticament res.
Això no vol dir que sigui un dropo, quan hi ha feina la faig amb diligència i crec que així ho veuen els meus caps, tot i que sóc de l'opinió que les coses sempre s'han de fer de la manera més senzilla i que suposin menys esforç.
Però hi ha dies i fins setmanes que realment no hi ha feina, llavors el cap, que ens vol veure treballant, que per alguna cosa ens paga, ens pot arribar a manar les feines més estúpides que hi pugui haver, del tipus preparar cartes, escanejar documents, actualitzar documentació, omplir formularis que no serveixen per res, etc. Com que odio totes aquestes feines que no serveixen per res, he après a evitar-les, de manera que el cap gairebé ni s'atreveixi a manar-me-les.
Els passos són molt senzills. Primer de tot, cal tenir moltes coses obertes a l'ordinador, que sembli que s'està treballant en moltes coses. Un full de càlcul ple de números abstractes, sigui del que sigui, uns documents amb lleis, etc. Després cal agafar un llibre de consulta ben gruixut i complex, el de fiscalitat per exemple, i tenir-lo a la taula obert, i anar canviant de pàgina de tant en tant, que no es vegi sempre obert pel mateix lloc. Si a més, es pot omplir tot l'espai de la taula amb paperots, siguin actes, lleis o el que sigui, millor. Com més ocupada es veu una taula, més coses sembli que tenim a fer. A l'ordinador, hi tindrem de fons sempre una finestra oberta que sembli important, uns càlculs estadístics, unes lleis, etc, que anirem canviant. En canvi, el que realment ens importa, que és tot allò que no hauríem de fer en horari de feina, ho tindrem sempre obert en una finestra més petita, que es vegi en part el que hi tenim al fons. El navegador mai a pantalla completa, que ocupi un terç de pantalla com a molt, llavors només clicant a fora ja se'ns mostra de seguida el document que tenim al fons. Al navegador, hi haurem desactivat les imatges i els anuncis, per no cridar l'atenció. De fet, recomano utilitzar un navegador pels temes professionals, per si hem d'obrir una pàgina amb algú al davant, i un altre que es pugui personalitzar fàcilment, pels temes personals (el Firefox és un gran navegador, i té una versió que es diu Firefox Portable que no cal ni instal•lar-se, de manera que no deix rastre enlloc i es pot fer desaparèixer simplement eliminant un directori).
Una de les primeres coses que faig en aquests casos, és entrar als diaris digitals o blogs i copiar tot allò que m'interessa a la llibreta (notepad) del PC. Després estic força estona entretingut, llegint-ho, però ja ningú diria que estic llegint les notícies, sinó qualsevol altra cosa, gens relacionada amb passar l'estona. Després el mateix bloc de notes serveix per escriure algun article, que encara que sigui una paranoia surrealista i no s'acabi publicant, ja ajuda a matar l'estona.
És molt important, que si ens passa el cap a prop, fer-li algun comentari del tipus: "estàs al cas del nou reglament que ha sortit de la llei XXX? Crec que pot afectar alguns clients com YYY i ZZZ?". Evidentment, per això s'ha d'estar una mica al dia. Potser la llei aquesta nova ens la vam mirar fa uns dies, però el comentari el vam deixar per un moment més oportú. Llavors, evidentment el cap no en té ni idea del que li diem, i encara dóna més valor a la nostra feina. Veu que encara que no tinguem treball, aprofitem el temps i el dediquem a coses profitoses, amb el que les feines estúpides només per veure'ns fer alguna cosa, les manarà als altres.

24.490 avortaments i la frivolització del sexe

Llegeixo fa uns dies al diari, que per primer cop en molt de temps, a l’estat espanyol ha baixat el número d’avortaments anuals. Ho considero una bona notícia. Avui llegeixo que a Catalunya, l'any 2009 es van produir 24.490 avortaments, i m'esglaio. Em semblen un disbarat. Com pot ser? Vull saber quantes dones hi deu haver a Catalunya en edat fèrtil. No trobo la dada, però a partir de les dades demogràfiques de l'Idescat, faig un càlcul aproximat que em dóna 1.669.000 dones. Dividint, trobem que cada any, un 1,47% de les dones en edat fèrtil, avorta. M'esfereeix la xifra. Si suposéssim que cada una d’aquestes dones avorta només una vegada al llarg de la seva vida i que l’edat fèrtil d’una dona pot durar uns trenta anys, voldria dir que al final de la seva etapa fèrtil, un 44% de les dones han avortat un cop. Penso també que l’avortament ha de ser (o hauria de ser) un drama per una dona, i em fa pena imaginar-me el patiment d’aquestes dones. Després llegeixo però, que no és que moltes avortin, sinó que és que algunes avorten moltes vegades. Del total del 2009, el 35% eren repetidores, i algunes més d'un cop. Entenc que segurament un cert nombre d’avortaments són inevitables (sense voler entrar ara a jutjar-ho moralment), però una societat amb aquestes xifres és una societat fracassada. Aquí falla alguna cosa. I això em porta al segon tema, relacionat amb el primer. Llegeixo també al diari d’una campanya del ministeri de sanitat que vol promoure que els adolescents portin sempre un condó a sobre. Això és la màxima frivolització del sexe. Si els diem que portin sempre un condó a sobre, és perquè acceptem i fins trobem normal que avui dia els adolescents poden fotre un clau en qualsevol lloc, que en el moment que a un o una se li escalfen els baixos, pot anar-se’n al lavabo de l’institut amb un amic o amiga i fer-s’ho i després passar-se pel costat a classe com si no hagués passat res. Quins valors s’han transmès? Els mitjans de comunicació sobretot, fins i tot els públics, han transmès la imatge de que s’ha de cardar com abans millor, que per ser guai s’ha de tenir sexe, que si no ets un matat, etc... Trobo bastant patètica la imatge que es dóna de l’adolescència per exemple en moltes sèries de televisió perquè influeixen a que tots siguin així. O els pares que no transmeten valors als seus fills, o els que sí que en transmeten però després els professors els ensenyen el contrari... Deixant de banda també qualsevol judici moral, el sexe és bonic. També jo segurament em follaria moltes de les meves amigues si en tingués l’ocasió, però s’ha de saber el que un es fa, i no crec que un adolescent ho tingui massa clar. Expliquem-li les conseqüències dels seus actes i expliquem-li com s’han de fer les coses bé. No li diem que vagi sempre amb un condó a sobre, perquè llavors li estem dient que ho ha de fer, i que qualsevol ocasió és bona per fer-ho. Gairebé li estem imposant i incitant a que ho faci. Simplement que sàpiguen que si ho fan, ho han de fer bé perquè sinó pot tenir unes conseqüències molt greus, i ja està. I transmetre això hauria de començar per la pròpia família. Ha de ser la pròpia família qui et transmeti uns valors i t’ensenyi una manera de fer. A mi els meus pares mai em van parlar d’això, perquè el valor que em van transmetre és que el sexe és només entre dues persones que s’estimen i que s’han compromès de per vida. Després he arribat a la conclusió que no necessàriament ha de ser així, però m’ha fet veure el sexe d’una manera diferent a molta altra gent i m’ha fet veure que és molt més important l’amor i els sentiments que hi ha al darrere que no un simple clau. L’opció que em van transmetre els meus pares la considero totalment vàlida i crec que si uns pares volen transmetre aquesta idea als seus fills, l’estat no és ningú per anar dient a la canalla que portin un condó a sobre perquè qualsevol moment és bo per fer-ho. Sembla que per la societat actual, està descartada la possibilitat de transmetre aquests valors, i que l’únic que és vàlid és que a qualsevol nena de tretze o catorze anys, la seva mare li ha de donar un condó i dir-li que el porti sempre a sobre... sense importar-li que qualsevol depravat penetri la seva filla.

Puteria

Tres de les meves companyes de feina acostumen a sortir juntes a fer el cafè. Dues d'elles però, sembla que s'entenen molt bé i passen bastant de l'altra.
Avui, mentre aquesta tercera estava al despatx del cap parlant amb ell, una de les altres, la que jo suporto menys, li ha dit a l'altre: "anem a fer un cafè?" i les dues han agafat i han marxat, tot deixant a la que estava parlant amb el cap. Sabien que segurament en menys de cinc minuts ja hauria sortit i que segur que hauria volgut anar amb elles a esmorzar, però no l'han esperat. És més, diria que han aprofitat el moment en que no hi era, per marxar sense ella.
A mi m'ha semblat una falta d'educació i respecte impressionant. No és el primer cop que veig una cosa així per part seva. Em repugna aquesta actitud tan típica de moltes dones, de fer grupets i putejar-se entre elles. Aquesta supèrbia de marxar deixant-se'n una altra, tot volent dir "per nantros no ets ningú". Aquests sempre mirar amb cara de superioritat, aquests comentaris punyents, aquest trobar-ho sempre tot malament i ser tan cap-quadrat de no acceptar res més que la pròpia visió.
Com més veig tot això, més m'aïllo de tothom i més vaig a la meva... Be water my friend...