Augment de pits (III)

En aquells moments vaig notar que la meva cara es començava a posar vermella i sense saber ben bé que dir, encara estiguí prou encertat dient-li:

- Sí, m’encanten. Però que consti que ja m’agradaves abans.

La xicona somriu encara més i m’agafa les mans i me les posa al lloc on us podeu imaginar. Mai m’hagués esperat una cosa així i les mans gairebé em tremolaven, però tota la vergonya es començava a transformar en una descomunal excitació.

- Venga, te las voy a enseñar.

I es tragué ràpidament camiseta i sostenidors. Era una visió preciosa, encara que he d’admetre que tot i aquella magnificència, hi havia quelcom de fals en aquella fermesa siliconada, que amb tot, se’m mostrava tan gustós.

M’agafà de la mà i em portà al despatx del seu cap, on hi havia un gran sofà i allí s’estirà. No cal dir que li comencí a devorar els pits com si aquell dia no hagués esmorzat, o més aviat com si hagués acabat tota una setmana de vaga de fam. Quan ja estava ben tip, la vaig acabar de despullar, i ella a mi, i llavors va ser ella la que va començar el banquet. Té uns llavis que ja indiquen que ha de ser una mestra en aquest art, però la realitat superà tot el que em podia haver imaginat, malgrat les dues interrupcions per anar a atendre el telèfon, que encara m’anaren bé com a descans. Al cap d’una bona estona i d’haver explorat també l’avenc estret que hi ha entre les seves mamelles, anà a l’escriptori del cap, obrí un calaix i en tragué una capsa de profilàctics amb gust de maduixa. Poc importava el gust que tinguessin, perquè no els tastà. En canvi, el que sí que degustàrem van ser diverses posicions, que ella tenia més que ben apreses, fins que els dos ja no vam poder més i vam esclatar en un castell de focs d’artifici que res té a envejar als del concurs que fan a Tarragona a començaments d’estiu.

Després d’una bona estona estirats al sofà i que s’estava fent tard, li diguí que ja tornaria l’endemà, que no em veia amb cor de posar-me a treballar després d’allò. Això sí, ens intercanviàrem els números de telèfon i llençà a l’aire un “ya te llamaré”. També m’explicà que al nuvi l’havia deixat en assabentar-se que després de l’operació, mentre a ella encara no l’hi podia tocar, s’ho havia fet dues vegades amb una amiga seva. La veritat és que poc m’importava en aquells moments l’honra del seu nuvi, però almenys em quedí tranquil en assegurar-me que cap quillo em perseguiria amb intenció de trencar-me les cames.

L’endemà hi torní, i amb el cap i la seva companya per allí, ens comportàrem com dos desconeguts que érem, i fiu la feina, sí, però potser trigant el doble del normal, pertorbant-me i desconcertant-me la seva presència i la seva mirada cada cop que es trobava amb la meva, fins al punt que haguí d’anar al lavabo a descarregar per aconseguir una mica de pau interior.

El divendres em trucà i em va dir per veure’ns el diumenge (la Diada). Tot i les meves intencions de fer un onze de setembre reivindicatiu, no poguí dir que no (i el dissabte ella no podia). Vestidet curt, gelat, passejada, sopar i acabament en un hotel de cinc estrelles de la Pineda amb jacuzzi a l’habitació. Als meus pares els diguí que me n’anava a Barcelona a la mani i al concert d’Obrint Pas i que em quedava a dormir a casa d’un amic ja que l’endemà tenia feina per allà (ni això últim era cert). He de dir que m’ho passí bé amb ella, fins i tot si prescindíssim de la cirereta final en forma de nit descontrolada, però... sempre hi ha un però... Em va tornar a dir per quedar el cap de setmana següent i em vaig buscar una excusa. Me’n moria de ganes de tornar a estar amb ella... M’estava quedant penjat per ella, però... que coi faria jo amb una xiqueta que està boníssima però que tot i ser divertida trobo totalment superficial, que es mira els programes de telecincu, castellanoparlant que tot i no ser espanyolista el futur de la nació catalana l’hi importa ben poc, que fuma encara que poc, i que porta un conillet de playboy tatuat just sobre el pubis? En definitiva, una “choni” de Torreforta. Doncs, a banda de cardar pels descosits, no sé que coi en faria...