Me'n vaig a Corea del Nord, una democràcia de debò

Qui m'hagi anat llegint, ja sap que mai he estat fan dels sistemes comunistes. Ara me n'he adonat però que simplement és perquè estava mal informat. La propaganda capitalista havia penetrat tan fortament dins meu que m'havia fet arribar a creure que el capitalisme era sinònim de llibertat. Mai havia estat tan enganyat. Vivim en una democràcia fictícia que ens fa esclaus dels bancs i les grans corporacions que són qui de debò dirigeixen el món. Ens han encegat amb el consumisme igual que les garses s'enceguen quan veuen un picarol daurat i no volen ni poden veure res més. Enlloc de picarols daurats tenim pantalles tàctils que ens fan creure que són una porta cap a la llibertat i al coneixement, quan només són l'entrada de la ignorància i els pitjors vicis. Només una via oberta a les grans corporacions que a través d'ella ens bombardegen amb els seus anuncis de coloraines i ens vendran més i més coses i ens hipnotitzaran amb la seva pornografia. I mentrestant nosaltres ben contents de viure en una "democràcia".

Fa uns mesos, vaig tenir el privilegi de conèixer aquest gran conciutadà nostre, del Camp de Tarragona com jo, que és n'Alejandro Cao de Benós. Ell em va començar a parlar del sistema comunista i democràtic de Corea del Nord. Primer no en vaig fer gaire cas, però després, a mesura que me n'anava informant, vaig acabar sucumbint a l'evidència. Allò és un règim on governa el poble de debò i on regna la justícia social i està clar que si les coses no els van molt millor és pel boicot i atacs de tot tipus dels règims totalitaris occidentals. I sort encara que van aconseguir la bomba nuclear a temps, sinó ara mateix aquest paradís a la terra ja ni tan sols existiria. La setmana passada, la mort del nostre Gran i Estimat Líder que ha portat la pau i la felicitat al poble de Corea del Nord, em va colpir. Vaig trucar immediatament a n'Alejandro per transmetre-li el meu condol a ell i a tot el poble de Corea i li vaig dir que tenia moltes ganes d'anar a conèixer en primera persona aquest gran país. Quina sorpresa quan em va dir que pel mes de març estava preparant el viatge d'alguns catalans que com jo començaven a veure la llum. Així és que ja he demanat oficialment la inscripció a l'Associació d'amics de Corea del Nord i al mes de març agafaré un avió amb destí a Piongyang. A partir d'ara s'han acabat les bajanades com la independència, cal destinar tots els nostres esforços a bastir una verdadera República Democràtica Espanyola dels Treballadors.

Carme Chacón, el preu d’haver nascut al lloc equivocat

Si hi ha un personatge de la política espanyola al qui l’hi tinc molta mania i que no suporto, aquesta és na Carme Chacón. Em fa més ràbia fins i tot que qualsevol del PP, tot i que aquests també en fan molta.

A aquesta xiqueta no se li coneix cap mèrit més que el d’haver anat llepant culs aquí i allà. I dic culs i no polles, perquè n’estic segur que de fava no n’ha mamat cap, massa feminista i massa progre ella per fer aquestes coses. En canvi, això no li impedeix ser prou ambiciosa com per llepar tots els culs que faci falta. Que si el seu Jose, i últimament quan l’he sentit fent campanya, sempre estava llepant algun cul, fos el que fos, que si l’alcalde de Lleida, el de Terrassa, en Rubalcaba tot i que el deu odiar... Sempre llepant per anar pujant.

Ella esperava que el seu “apreciat” Rubalcaba se la fotés i ella mantingués el tipus encara que fos pels pèls, el que li donaria molta força per fer l’assalt al poder del partit espanyol. Però les coses no van sortir bé i va quedar clar que ni un ni l’altre. De fet, el resultat a Catalunya hagués estat el mateix amb ella que amb qualsevol altre. Ni la van elevar als 25 escons per mèrits seus ni l’han rebaixat per això. Els que voten PSOE a les generals o bé ho fan perquè els votarien encara que presentessin un cactus de candidat, o bé per frenar el PP, per la por aquella de que ve la dreta.

En tot cas, ni això ha aturat la seva ambició, i potser se’n sortiria... però la candidata té un defecte: ha nascut a Catalunya (el que no vol dir que sigui catalana). Tot i ser de l’ala més espanyolista del seu partit a Catalunya, tot i haver sigut dels pocs del PSC que van acceptar públicament la sentència del Tribunal Constitucional, tot i haver estat ministra de defensa i haver-se passejat per mig món cridant “viva españa”, tot i ser representant electa per Catalunya i no haver mogut un dit mai per aquest país, tot i... resulta que aquest defecte és insuperable. A les espanyes la veuen com una separatista. Els motius, simplement haver nascut a Catalunya i que potser l’han sentit parlar en català en alguna ocasió, o potser que no està totalment en contra a que el català s’ensenyi a les escoles... no ho sé.

L’ensenyança de tot plegat, és que ja es pot portar Espanya gravada al cor, que si has nascut a Catalunya i no ets un Alejo Vidal Cuadras o un Albert Rivera, ja pots esforçar-te a ser tan bon espanyol com vulguis, que Espanya et tractarà sempre com un català.

Quan les formes tapen la raó

El que va passar dimecres i dijous passat al Parlament hauria de passar a la història com un dels moments més vergonyosos i patètics de la història d’aquesta institució. La Sra. de Gispert, no ha posat al límit la dignitat del Parlament, com ella acusa de fer a d’altres, sinó que l’ha perdut completament. Amb la seva censura de les paraules, ha demostrat estar incapacitada totalment per ocupar el càrrec que ocupa. Des de quan denunciar un robatori és un insult? Espanya ens roba, jo no sé com dir-n’hi de més de 16.000 milions que cada any marxen i no tornen. Potser això pot molestar a PP i Ciudadanos perquè per ells això no és un robatori sinó que simplement deu ser pagar un tribut a la metròpoli, però per qualsevol persona una mica assenyada això és un robatori de cap a peus. Potser alguns prefereixen dir-ho de maneres més suaus, però és un robatori. Normalment n’hi diuen espoliació fiscal, com em penso que el mateix president de la Generalitat n’ha dit alguna vegada, però és que segons la senyora aquella que es vesteix de fada, ni això es pot dir al Parlament. Es veu que ofendríem als lladres. Les joventuts dels seus partits ho tenen més clar, i ho diuen sense cap por: “Espanya ens roba”. També els farà callar? Segur que molts diputats convergents van passar vergonya, veient la presidenta que ells van col·locar, atacant a la llibertat d’expressió, negant el dret a parlar sobre una gran injustícia que ells mateix condemnen, i sent aplaudida per peperos i ciudadanos mentre ells abaixaven el cap. Pot anar a algun lloc CiU mentre tingui gent així entre les seves files?

I per l’altre cantó tenim el monumental error d’en López Tena. Ja pot tenir tota la raó del món, que la té, que ja se sap que “brams d’ase no van al cel”. Amb insults no es va enlloc, i em penso que “mamarratxa” i “cosa” sí que és un insult, que no pas dir-li lladre a un lladre. Malauradament, pels mitjans de comunicació autonomistes, el titular són les desafortunadíssimies paraules d’en López Tena i no el lamentable i vomitiu espectacle de la presidenta, del qual pràcticament em penso que ni se n’ha parlat. Si el que es volia era acabar de tapar-ho, res millor que uns insults fora de lloc per acabar-ho d’encobrir i passar a ser objecte d’escarni amb raó, mentre la bruixa en surt indemne. Fa molt de temps vaig dir que en López Tena era dels personatges més intel·ligents que tenia el món independentista i em sembla que ho ha demostrat moltíssimes vegades, però cada vegada més s’està convertint en un personatge grotesc incapaç de controlar-se la llengua. El mateix dia del trencament amb en Joan Laporta, l’hi va fer una repassada de dalt a baix. Si tan dolent era, no l’hagués anat a buscar...

Al final, com sempre, és a l’independentisme al qui s’acaba fent mal. Tot i que els autonomistes fan el ridícul constantment i ens carreguen de raons, nosaltres sempre la fem grossa i sabent que tot es magnifica, tapar el que és important. Perquè quan la fada de la ventafocs ha fet el que ha fet, que els mitjans i l’atenció es centri en dues o tres paraules fora de lloc és com aquell savi que assenyala la lluna i l’ignorant es mira el dit. Doncs el mateix.