Fa uns mesos, vaig tenir el privilegi de conèixer aquest gran conciutadà nostre, del Camp de Tarragona com jo, que és n'Alejandro Cao de Benós. Ell em va començar a parlar del sistema comunista i democràtic de Corea del Nord. Primer no en vaig fer gaire cas, però després, a mesura que me n'anava informant, vaig acabar sucumbint a l'evidència. Allò és un règim on governa el poble de debò i on regna la justícia social i està clar que si les coses no els van molt millor és pel boicot i atacs de tot tipus dels règims totalitaris occidentals. I sort encara que van aconseguir la bomba nuclear a temps, sinó ara mateix aquest paradís a la terra ja ni tan sols existiria. La setmana passada, la mort del nostre Gran i Estimat Líder que ha portat la pau i la felicitat al poble de Corea del Nord, em va colpir. Vaig trucar immediatament a n'Alejandro per transmetre-li el meu condol a ell i a tot el poble de Corea i li vaig dir que tenia moltes ganes d'anar a conèixer en primera persona aquest gran país. Quina sorpresa quan em va dir que pel mes de març estava preparant el viatge d'alguns catalans que com jo començaven a veure la llum. Així és que ja he demanat oficialment la inscripció a l'Associació d'amics de Corea del Nord i al mes de març agafaré un avió amb destí a Piongyang. A partir d'ara s'han acabat les bajanades com la independència, cal destinar tots els nostres esforços a bastir una verdadera República Democràtica Espanyola dels Treballadors.
dimecres, 28 de desembre de 2011
Me'n vaig a Corea del Nord, una democràcia de debò
dilluns, 12 de desembre de 2011
Carme Chacón, el preu d’haver nascut al lloc equivocat
A aquesta xiqueta no se li coneix cap mèrit més que el d’haver anat llepant culs aquí i allà. I dic culs i no polles, perquè n’estic segur que de fava no n’ha mamat cap, massa feminista i massa progre ella per fer aquestes coses. En canvi, això no li impedeix ser prou ambiciosa com per llepar tots els culs que faci falta. Que si el seu Jose, i últimament quan l’he sentit fent campanya, sempre estava llepant algun cul, fos el que fos, que si l’alcalde de Lleida, el de Terrassa, en Rubalcaba tot i que el deu odiar... Sempre llepant per anar pujant.
Ella esperava que el seu “apreciat” Rubalcaba se la fotés i ella mantingués el tipus encara que fos pels pèls, el que li donaria molta força per fer l’assalt al poder del partit espanyol. Però les coses no van sortir bé i va quedar clar que ni un ni l’altre. De fet, el resultat a Catalunya hagués estat el mateix amb ella que amb qualsevol altre. Ni la van elevar als 25 escons per mèrits seus ni l’han rebaixat per això. Els que voten PSOE a les generals o bé ho fan perquè els votarien encara que presentessin un cactus de candidat, o bé per frenar el PP, per la por aquella de que ve la dreta.
En tot cas, ni això ha aturat la seva ambició, i potser se’n sortiria... però la candidata té un defecte: ha nascut a Catalunya (el que no vol dir que sigui catalana). Tot i ser de l’ala més espanyolista del seu partit a Catalunya, tot i haver sigut dels pocs del PSC que van acceptar públicament la sentència del Tribunal Constitucional, tot i haver estat ministra de defensa i haver-se passejat per mig món cridant “viva españa”, tot i ser representant electa per Catalunya i no haver mogut un dit mai per aquest país, tot i... resulta que aquest defecte és insuperable. A les espanyes la veuen com una separatista. Els motius, simplement haver nascut a Catalunya i que potser l’han sentit parlar en català en alguna ocasió, o potser que no està totalment en contra a que el català s’ensenyi a les escoles... no ho sé.
L’ensenyança de tot plegat, és que ja es pot portar Espanya gravada al cor, que si has nascut a Catalunya i no ets un Alejo Vidal Cuadras o un Albert Rivera, ja pots esforçar-te a ser tan bon espanyol com vulguis, que Espanya et tractarà sempre com un català.
dilluns, 5 de desembre de 2011
Quan les formes tapen la raó
I per l’altre cantó tenim el monumental error d’en López Tena. Ja pot tenir tota la raó del món, que la té, que ja se sap que “brams d’ase no van al cel”. Amb insults no es va enlloc, i em penso que “mamarratxa” i “cosa” sí que és un insult, que no pas dir-li lladre a un lladre. Malauradament, pels mitjans de comunicació autonomistes, el titular són les desafortunadíssimies paraules d’en López Tena i no el lamentable i vomitiu espectacle de la presidenta, del qual pràcticament em penso que ni se n’ha parlat. Si el que es volia era acabar de tapar-ho, res millor que uns insults fora de lloc per acabar-ho d’encobrir i passar a ser objecte d’escarni amb raó, mentre la bruixa en surt indemne. Fa molt de temps vaig dir que en López Tena era dels personatges més intel·ligents que tenia el món independentista i em sembla que ho ha demostrat moltíssimes vegades, però cada vegada més s’està convertint en un personatge grotesc incapaç de controlar-se la llengua. El mateix dia del trencament amb en Joan Laporta, l’hi va fer una repassada de dalt a baix. Si tan dolent era, no l’hagués anat a buscar...
Al final, com sempre, és a l’independentisme al qui s’acaba fent mal. Tot i que els autonomistes fan el ridícul constantment i ens carreguen de raons, nosaltres sempre la fem grossa i sabent que tot es magnifica, tapar el que és important. Perquè quan la fada de la ventafocs ha fet el que ha fet, que els mitjans i l’atenció es centri en dues o tres paraules fora de lloc és com aquell savi que assenyala la lluna i l’ignorant es mira el dit. Doncs el mateix.