diumenge, 28 de setembre del 2008

Llibre recomanat: A Short History of Financial Euphoria

A Short History of Financial Euphoria, traduït al castellà com a Breve historia de la euforia financiera és un llibre de l'economista canadenc John Kenneth Galbraith que repassa de forma breu els principals cracks econòmics de la nostra història.
Es pot veure com la majoria s'han produït després de llargs períodes de bonança i creixement que semblava no tenir límits per "petar" sobtadament quan ja no es va poder mantenir més el ritme desorbitat de creixement. Sembla ser que tots els cracks han tingut en comú la creença de que es podien fer molts diners en molt poc temps i amb poc d'esforç i la facilitat que hi havia per aconseguir diners per invertir, ja que es pensava que amb els grans beneficis aquests diners prestats es podrien tornar ràpidament.
Molt curíos un dels primers episodis que relata el llibre, la tulipamania, sobre la crisi de les tulipes als Països Baixos, quan amb l'arribada de les tulipes a aquest país es va desfermar una onada especulativa comprant bulbs d'aquesta planta.
Fa temps que el vaig llegir, però el recomano a tothom, ja que és breu i fàcil de llegir. M'ha vingut a la memòria aquests dies veient molts pisos amb el cartell de "es ven" i com cases que van ser comprades fa molt pocs anys ara es venen, potser perquè els seus propietaris no poden tornar els diners prestats.

dijous, 25 de setembre del 2008

Invasió no tant subtil

M'inspiro pel títol en un conte de Pere Calders titulat Invasió Subtil sobre una suposada invasió de japonesos i que us recomano que llegiu perquè és curtet i val la pena.
Però jo volia parlar d'una invasió que no és pas tant subtil ni dissimulada encara que a molts els ho sembli. Es veu a primera vista quan en una zona hi ha una gran immigració de persones físicament i culturalment molt diferent a nosaltres, com puguin ser moros o negres i no es para de parlar i debatre sobre si s'integren o no i que és el que s'hauria de fer. Però poc es parla de la immigració de cultura i llengua castellana. Sí que és veritat que molts s'han integrat, però també n'hi ha molts que no, i el preocupant és que molts venen amb unes idees prèvies negatives sobre Catalunya que no trobem en altres col·lectius d'immigrants. I no només això, el més preocupant és que mentre que un marroquí o un rus difícilment seran ciutadans catalans de ple dret, i si ho són ho seran al cap d'un període molt llarg de temps, els castellans només necessiten anar a empadronar-se al seu ajuntament per convertir-se en catalans i que el seu vot sigui igual de vàlid que el de qualsevol altre sense necessitat de cap tipus d'integració. Més que immigrants, d'això en diria colonitzadors.
Reprodueixo uns comentaris que em va fer fa uns dies una "colonitzadora" coneguda meva. És una persona que porta un any a Catalunya, i tot i que parla castellà i no li he vist cap interès en parlar el català, diu que li fa por de fer-ho malament, tampoc li he vist mai una actitut contrària a la llengua i cultura catalana. De fet, jo li he parlat en català des del primer dia que la conec, bàsicament perquè si és una ciutadana catalana, per respecte, li parlo en la mateixa llengua que parlo als altres, ja que no la considero pas inferior. És curiós que mentre molts catalanoparlants parlen de seguida en castellà als immigrants siguin d'on siguin perquè pensen que és una falta de respecte no fer-ho, jo penso que la falta de respecte està precisament en canviar de llengua, com si ells no fossin dignes de parlar-los-hi amb la llengua que utilitzo per parlar amb la família, amics, etc.
El comentari que em va fer va ser el següent, quan parlàvem del finançament de Catalunya:
"Aquí algún día va a salir algún escándalo o algo de que alguien se queda el dinero, porqué no puede ser esto. Pagamos más que en ningún otro sitio, pagamos peajes... los políticos catalanes tienen mucho dinero y aún piden más. Yo no sé para qué quieren tanto dinero. Para que se lo queden ellos, mejor que se lo queden en otros sitios..."
Jo li vaig dir que potser sí que hi havia corrupció, però no més que en altres llocs, i que encara que fos així era preferible que els nostres diners se'ls quedessin els nostres lladres que no els d'altres llocs... Ja no vam continuar la conversa perquè la van cridar i va haver de marxar, però jo em vaig sentir força indignat. Segurament que ella no té el mateix concepte que jo del que són els "nostres diners". Suposo que per ella si els diners catalans es gasten a Extremadura continuen sent els nostres diners que es gasten al nostre país.
En un altre moment va criticar no recordo quin esportista o famós que tributava a Andorra o Mónaco i jo li vaig dir que havia llegit que en Rafael Nadal (icona de l'espanyolitat, com en Pau Gasol, Xavi, etc.) havia montat unes empreses per gestionar els seus ingressos que tributaven al País Basc per pagar menys impostos, i que el cas era el mateix perquè la resta dels espanyols no en veien ni cinc dels seus impostos i em va dir que era igual "porqué al País Vasco puedes ir". Ostres, i a Andorra no??? Vaig suposar que pensava que si els seus diners es gastaven al País Basc no passava res, perquè al cap i a la fi també era el "nostre" país.
Gent que ve amb aquestes idees serà molt difícil que si en les pròximes eleccions decideixen exercir el seu dret a vot ho facin per algun partit catalanista i sí pels partits més espanyolistes, que de fet, si no fos per l'immigració castellana, tindrien molta menys força de la que tenen.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Caradures

ETA ha assessinat un militar espanyol i el president de Cantàbria, el seyor Revilla, en culpa al lehendakari Ibarretxe. Aquest senyor ha demostrat ser un caradura i un poca-vergonya i en un altre país se'l tindria pel que és realment.
Per quins motius és culpable el lehendakari? Potser per voler preguntar al poble? Potser per què va intentar modificar l'estatut d'Euskadi seguint el model previst? O potser ho és per haver-se reunit amb els representants dels diferents partits polítics d'Euskadi per intentar trobar una sortida al conflicte?
Davant de tot això, que han fet les institucions espanyoles per evitar més morts com el d'avui? Res de res.
La solució segurament no és tant fàcil com jo me la pugui imaginar, però és possible. I crec que és fins i tot possible sense negociar amb assessins directament. És una solució que es basaria en democràcia i respecte, els dos factors que els espanyols no apliquen precisament als que són diferents d'ells. Democràcia perquè els governants bascos puguin preguntar i els ciutadans puguin respondre i respecte per acceptar la veu del poble.
La meva opinió però, és que aquesta solució no interessa als espanyols i que malauradament prefereixen un mort de tant en tant però a canvi anar il·legalitzant partits i fotent canya a l'Ibarretxe, tot esperant a veure si els bascos, com els dinosaures, s'acaben extingint.
Hem vist com igual que avui el senyor Revilla, els polítics espanyols n'han intentat treure suc dels atemptats d'ETA i res em fa pensar que això canviï. Ja els va bé un mort de tant en tant per poder dir lo malvants que són "ells", sense així haver de mirar-se la perversió d'un mateix.

dilluns, 15 de setembre del 2008

La farsa de la democràcia espanyola

Cada vegada ho tenia més clar, però la prohibició per part del tribunal constitucional de la consulta que volia dur a terme el lehendakari Ibarretxe m'ho ha acabat de confirmar: la democràcia espanyola no és més que un engany molt ben muntat.
Després de 40 anys de dictadura ho tenien tot ben preparat. Van canviar la decoració, van pintar la casa i van tirar un nou ambientador que en van dir constitució, però els fonaments eren els mateixos i eren ben sòlids.
Hi ha una democràcia que té un nivell tant baix que ni tant sols està permès de preguntar als ciutadans. L'únic que volen és que anem a votar cada quatre anys, sabent que en el fons sempre sortiran els mateixos. D'acord, que uns fan lleis de matrimonis homosexuals i els altres no; que uns envaeixen l'Iraq i els altres no; fins i tot uns són més simpàtics que els altres... però en el fons és tot el mateix. Ara es poden escollir, és veritat; però només les persones, el sistema és el mateix: uns manen i uns obeeixen; els que dominen són els mateixos.
Sinó, perquè llavors tanta por a que el poble pugui expressar la seva opinió del tema que sigui? Em sembla una aberració que es pugui prohibir preguntar al poble. Ja per principis, em sembla genial que un mandatari pugui preguntar l'opinió sobre alguna cosa, sigui el lehendakari, o sigui l'alcalde d'un poble fent un referèndum sobre si els veïns volen que es faci una plaça.
Si a l'estat espanyol tenim això que en diuen democràcia simplement és perquè saben que passi el que passi els que manaran sempre seran els mateixos perquè en són molt més que els altres i la història els ha donat durant els últims segles una posició dominant que es neguen a perdre.
Això que tenim ara mateix no és democràcia, és democràcia orgànica, que és la democràcia que passa pels òrgans del qui mana.

Com diu la cançó dels Obrint Pas:

"Tot era mentida al país dels farsants fins que la veritat els esclatà a les mans. Van fer eleccions i la van derrotar i la gran mentida ha tornat a començar"

L'home del sac obre un bloc a internet

Més que res per curiositat i veient que tanta gent en té em decideixo a obrir un bloc. No em proposo cap objectiu d'actualitzacions, només tenir aquesta pàgina per poder-hi escriure un petit article quan tingui ganes d'opinar sobre qualsevol tema. Intentaré anar-hi penjant coses de tant en tant, però si a vegades es queda mort, doncs tampoc m'importa.
Qui és l'home del sac? , és preguntaran alguns.
Abans era un homenot que passava per les cases amb un sac a buscar els nens que no es porten bé. Últimament l'home del sac cada vegada té menys feina, ja que això d'espantar a la mainada sembla ser que s'ha deixat en mans d'un ésser foraster anomenat "el coco" que no fa cap mena de por ja que cap criatura és capaç d'imaginar-se que és això del coco... Amb tant de temps lliure, l'home del sac es pot dedicar a vagar per la blocosfera, tot deixant els seus comentaris mentre veu com el seu país es va enfonsant a poc a poc sense que a gairebé ningú sembli importar-li massa.