Un de tants, de Lluís Ferran de Pol

Unes 130 pàgines estructurades en relats molt curts que es llegeixen en un moment. Una autèntica joia que retrata de forma profunda els últims dies de la guerra i l'estada en condicions infrahumanes a les platges de Sant Cebrià de Rosselló. Val la pena llegir-lo.
Us deixo unes frases magnífiques sobre les sensacions que descriu amb tot el dolor de l'anima la situació en que es trobava al camp de concentració envoltat de filferros, del capítol "La bèstia trista":

"Si tinguéssim el conformisme dels animals, seríem com ells. Nosaltres som molt pitjors: som bèsties tristes"
"Ja no som homes, som una gossada famolenca amb els morros alçats cap al cel i amb els nassos plens d'un envaïdor perfum de pa torrat..."
"Sé que sóc -em sento- una bèstia famolenca. Però una bèstia que, a més a més, té capacitat per a menysprear-se a si mateixa"

La veritat és que buscava alguna cosa lleugera per llegir i vaig agafar aquest llibre de l'estanteria, atret pel seu poc volum. Ja no recordo ni com va arribar-hi. Fa ja força temps que he perdut bastant l'hàbit de llegir, entre la feina que he tingut estudiant i també molta desídia i desgana per part meva. Els llibres se m'han anat acumulant i vull començar a recuperar el temps perdut. Ara he agafat un llibre que destaca precisament pel contrari, pel seu gruix, "El testament d'Alcestis" de Miquel de Palol. La veritat és que sembla una novel·la molt extravagant, però la crítica és bona i em sembla atractiva.

Dació en pagament només en alguns casos. No és suficient.

El govern espanyol ha anunciat una estranya mesura per permetre la dació en pagament dels préstecs hipotecaris. En resum, per qui no conegui la terminologia, que es pugui cancel·lar un préstec entregant l'habitatge. El problema és que només contemplen aquesta mesura per casos extrems: famílies en risc d'exclusió social, amb tots els membres a l'atur, etc. No té sentit, que s'apliquin aquestes mesures als més desgraciats, i no a molts altres que no són més que una miqueta menys desgraciats.
La dació en pagament és una cosa lògica, que s'hauria d'haver aplicat sempre. Per començar per protegir als ciutadans. No m'imagino drama més gran, que haver de seguir pagant per un bé que has perdut. I per l'altre costat, si això hagués existit des de sempre, molts bancs no haguessin fet les bajanades que feien.
Arribava una parella de mileuristes sense ni un duro estalviat, volien comprar un pis i necessitaven un préstec pel valor de l'habitatge més les despeses. Llavors, trucada al taxador: "escolta, que la taxació hauria de ser superior a XXX, perquè ha d'incloure despeses", "ah sí, cap problema". En vaig ser testimoni moltes vegades... I així anem. Problema en deixar més diners del que val l'habitatge? Cap, si no ho val avui ja ho valdrà d'aquí dos mesos, que el totxo no baixa mai...

Camps

Tot això del Camps va ser una gran farsa i un gran esperpent. Tot plegat dóna la sensació que estava tot preparat per tal de que fos exculpat. No acabo d'entendre això dels jurats populars. Potser algú em dirà que tenen alguns avantatges, però jo no els hi sé trobar. Estava cantat que era impossible que en una terra on el PP guanya sempre amb majoria absoluta, de deu persones seleccionades aleatòriament, set trobessin culpable un polític d'aquest partit, per més proves que hi hagués. Era impossible. En Camps ha estat declarat no culpable, però ha quedat retratadíssim, per molt que ara s'afanyin els peperos de parlar de la seva honorabilitat. Ha quedat com un fantasma, un personatge xulesc a qui agrada que l'afalaguin. Amb tot, acabar així per uns vestits em sembla més que penós, de corrupte de tercera.
Aquest cap de setmana vaig parlar amb uns amics valencians. Indignadíssims era poc amb la sentència. Jo els vaig dir que tenien raó, però que per uns vestits tampoc n'hi havia per tant. Em van dir que els vestits no era pas el més greu de Camps, que els seus crims més grans eren els que havia fet legalment: havia anorreat les finances públiques del País Valencià a canvi de grandeses que no portaven enlloc, malbaratant i permetent l'espoliació del país i més que la seva, permetent la corrupció dels amics. A més, no cal dir, d'haver continuat amb la tasca espanyolitzadora i haver sigut especialment cruel amb els que encara mantenen la identitat valenciana fins al punt de tancar-los TV3 i perseguir-los com un inquisidor.
No cal dir res més, els vestits només són la punta de l'iceberg.