Si hi ha una cosa que sempre m’ha fascinat de la natura és l’instint de reproducció dels animals. Puc entendre que en els humans, i suposo que els mamífers en general, la natura ens dóna un caramel a canvi de que intentem reproduir-nos; llavors, potser més que reproduir-nos, el que volem és fotre un polvo. Això en part, és clar. En humans segur que podríem trobar motius més sentimentals i d’auto-realització per voler tenir fills. Però i un cuc que es reprodueix partint-se per la meitat, o els bacteris, o les plantes? Quin sentit té que un cuc es vulgui reproduir? Per qualsevol ésser viu, reproduir-se és la meta de la seva vida. Fins i tot n’hi ha que hi deixen la pell. ¿Perquè un salmó hauria de deixar la seva plàcida vida al mar, per posar-se a remuntar el riu on va néixer, i en arribar fet pols a la seva part alta, pondre els ous i morir? Fins hi ha aranyes i alguns insectes en que la femella es menja al mascle mentre copulen, i és precisament això el que assegura la reproducció, perquè sinó la còpula seria massa curta i no donaria temps a que el mascle introduís a la femella tot el semen necessari. La natura no ha reaccionat davant d’aquest problema fent un mascle que aguanti uns coits més llargs, sinó fent que la femella mati al mascle, per així donar temps a que s’introdueixi tot el líquid. O les abelles, que totes lluiten donant la vida si cal perquè una sola tingui descendència. En aquests crus exemples, la natura ens ho deixa claríssim: el prioritari no és la vida d’un individu, sinó de l’espècie. Individualment no ens té per res. Potser un biòleg me’n podria donar una bona explicació però em temo que no n’hi deu haver cap de clara. Evidentment, la selecció natural ha fet que els éssers vius sense instint de reproducció, o amb un instint més feble, s’extingissin, per tant, som els descendents de milions d’individus amb un fort instint de reproducció. Però això més que una explicació, és la causa de que haguem arribat fins aquí. Per molt que hi pensi, no li he sabut trobar una explicació. És quan em plantejo aquestes coses tant complexes sobre el perquè de la vida, que veig que no hem arribat fins aquí per casualitat i que no som més que marionetes en un món que no estem capacitats per entendre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Aquesta reflexió és un camí que et condueix a creure en el més enllà! Ostima és curiós com cadascú busca a Deu a través de la raó. Per què la raó es va inventar Deu? per cert els consills es demaien quan tenen l'orgasme:)saludus crack!
Potser els animals ens ensenyen que la raó d'exisitir és reproduir-se. Els humans som un a anomalia que ha rribat a desenvolupar la facultat (la virtut i el defecte) de pensar i qüestionar-se les coses. FIns i tot d'oposar-se a una presumpta raó de ser.
jajajaja la facultat de pensar, una anomalia? aquesta sí que és bona..marc ets un autèntic Crack!!! quina colla de setciències estem fets els humans!!
Jo pensava més en l'amor. Els animals el perceben? Tot i que l'instint bàsic de la reproducció és encara molt evident en els humans, sens dubte que l'amor n'ha distorsionat l'objectiu inicial de trobar els millors gens per perpetuar l'espècie. Només així s'expliquen casos dones espatarrants amb homes de gens qüestionables...
Miquel, en principi la utilitat biològica de l'amor és fer que el mascle estigui al costat de la femella quan es reprodueixi, tenint cura d'ella i del fill. Diuen que l'amor el provoca una hormona...
Si això és així, llavors els animals que viuen en parella, també haurien de tenir alguna cosa similar, i tampoc explicaria perquè dones espectaculars estan amb homes més que qüestionables o que està clar que no estaran al seu costat quan els necessitin.
Publica un comentari a l'entrada