Una de les coses que més em treuen de polleguera, són les persones que estan carregades de punyetes. Em refereixo a aquelles persones que ja saps que perquè sí sempre trobaran alguna cosa malament. Que per bé que es facin les coses, sempre li busquen les tres potes al gat, i les troben. Que només entenen una manera de fer les coses, la seva; i que troben malament qualsevol altra manera de procedir. Aquelles persones que si en un restaurant hi ha un pèl en un plat, segur que serà el seu; a més, és clar, de que trobaran el got brut i la menjar fred, i que possiblement s'acabaran barallant amb el cambrer. Aquelles persones que no troben res "normal", perquè per elles, en el concepte de normalitat només hi entra la seva manera de pensar.
Al llarg dels últims anys, haver d'anar amb persones així ha estat de les coses que més m'ha incomodat. Em refereixo a persones amb les que no tens la confiança d'una amistat, companyes de feina, per exemple, amb qui has d'anar amb peus de plom, i que val més anar-los dient que sí a tot perquè no et toquin massa el que no sona amb les seves manies.
Fa dies em referia a la companya que sempre té fred, però tot i així no es tapa prou. Avui mateix ha estat tot el matí queixant-se del fred. Per què coi no es posa un bon jersei de llana? És un clar exemple del tipus de persona a la que em refereixo. Té tendència a trobar-ho tot malament. Tot li sembla poc i "cutre", el que enllaça amb un altre tipus semblant de persones: els que mai en tenen prou. Aquelles que si no van a un hotel de quatre estrelles ja no els sembla bé. Que diuen que no es pot viure, però només compren roba de marca, i que a saber com em criticarien si sabessin que m'he comprat uns calçotets en un mercat. No en tenen mai prou, perquè pensen que els diners ho són tot, i que una cosa pel simple fet de que valgui 100 euros serà quatre vegades millor que una que en valgui vint, i que s'obsessionen pensant que mai podran tenir un pis de 200 metres quadrats.
Per sort, a la vida no tot ho són els diners ni les aparences. Potser és que jo sóc massa simple, o potser és que de les coses que més desitjo no n'hi ha cap que es pugui comprar amb diners.
Al llarg dels últims anys, haver d'anar amb persones així ha estat de les coses que més m'ha incomodat. Em refereixo a persones amb les que no tens la confiança d'una amistat, companyes de feina, per exemple, amb qui has d'anar amb peus de plom, i que val més anar-los dient que sí a tot perquè no et toquin massa el que no sona amb les seves manies.
Fa dies em referia a la companya que sempre té fred, però tot i així no es tapa prou. Avui mateix ha estat tot el matí queixant-se del fred. Per què coi no es posa un bon jersei de llana? És un clar exemple del tipus de persona a la que em refereixo. Té tendència a trobar-ho tot malament. Tot li sembla poc i "cutre", el que enllaça amb un altre tipus semblant de persones: els que mai en tenen prou. Aquelles que si no van a un hotel de quatre estrelles ja no els sembla bé. Que diuen que no es pot viure, però només compren roba de marca, i que a saber com em criticarien si sabessin que m'he comprat uns calçotets en un mercat. No en tenen mai prou, perquè pensen que els diners ho són tot, i que una cosa pel simple fet de que valgui 100 euros serà quatre vegades millor que una que en valgui vint, i que s'obsessionen pensant que mai podran tenir un pis de 200 metres quadrats.
Per sort, a la vida no tot ho són els diners ni les aparences. Potser és que jo sóc massa simple, o potser és que de les coses que més desitjo no n'hi ha cap que es pugui comprar amb diners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada