Fa dies vaig fer un escrit explicant les meves impressions sobre el sistema electoral als Estats Units. Ara m’agradaria fer el mateix sobre el sistema electoral català.
Crec que un dels problemes d’aquest, és que es confon que és el que s’elegeix realment. Es fan eleccions al Parlament de Catalunya i molta gent pensa que el que anem a votar és al President de la Generalitat, i els partits mateixos ho plantegen com si així fos. Cert però fals, perquè el que votem són unes persones que ens representaran al Parlament i que una de les seves primeres funcions serà elegir un President per la Generalitat. Llavors, quan no s’elegeix president el representant del partit amb més representants o el més votat, molta gent pensa que això és un frau i diuen que no tornaran a anar a votar perquè no serveix de res, oblidant que encara que no sigui president el qui ells volien, els representants del partit que han votat estaran quatre anys al Parlament fent coses també molt importants.
Les causes del comentat anteriorment i que crec que s’hi hauria de posar remei, són dues:
Per un costat, el fet que un càrrec tant significatiu com el President de la Generalitat, la màxima autoritat del nostre país, no sigui elegit directament pels ciutadans.
La segona, el fet que al estar dividida Catalunya en quatre circumscripcions, on les més petites tenen més representants dels que els tocaria, diuen que per equilibrar el territori i evitar que la gran majoria dels diputats siguin de la circumscripció de Barcelona, fa possible que el partit amb més vots no sigui el que tingui més escons al Parlament, cosa que ja ha passat dues vegades recentment, el 1999 i el 2003, on el partit més votat va ser el PSC encapçalat per Pasqual Maragall, en canvi en els dos casos CiU va tenir més diputats. Al 2000, en Pujol va aconseguir ser president per últim cop, gràcies a tenir el grup amb més escons i el suport del PP i ERC, davant l’enrabiada d’un Pasqual Maragall que se sentia perdedor injustament. Al 2004, va tornar a passar el mateix, però gràcies a formar un govern tripartit, en Pasqual Maragall va poder ser president davant l’enrabiada del segle de n’Artur Mas i tot CiU que consideraven que aquell era un govern de perdedors. S’ha de tenir barra per dir-li perdedor a un partit que dues vegades seguides ha estat el més votat... (i ens agradi o no és així). I al 2006, forma govern un president d’un partit que ni és el més votat ni el que més escons té, però que aconsegueix el suport d’altres dos partits.
Per tant, en les últimes tres eleccions al Parlament de Catalunya s’han produït situacions que podríem qualificar d’estranyes i que han provocat el descontentament de molta gent, cosa que hauria de fer plantejar-se d’arreglar-ho.
Com que no em vull allargar, un altre dia explicaré quines crec que són les mesures més justes i representatives que podrien acontentar més als votants.
Crec que un dels problemes d’aquest, és que es confon que és el que s’elegeix realment. Es fan eleccions al Parlament de Catalunya i molta gent pensa que el que anem a votar és al President de la Generalitat, i els partits mateixos ho plantegen com si així fos. Cert però fals, perquè el que votem són unes persones que ens representaran al Parlament i que una de les seves primeres funcions serà elegir un President per la Generalitat. Llavors, quan no s’elegeix president el representant del partit amb més representants o el més votat, molta gent pensa que això és un frau i diuen que no tornaran a anar a votar perquè no serveix de res, oblidant que encara que no sigui president el qui ells volien, els representants del partit que han votat estaran quatre anys al Parlament fent coses també molt importants.
Les causes del comentat anteriorment i que crec que s’hi hauria de posar remei, són dues:
Per un costat, el fet que un càrrec tant significatiu com el President de la Generalitat, la màxima autoritat del nostre país, no sigui elegit directament pels ciutadans.
La segona, el fet que al estar dividida Catalunya en quatre circumscripcions, on les més petites tenen més representants dels que els tocaria, diuen que per equilibrar el territori i evitar que la gran majoria dels diputats siguin de la circumscripció de Barcelona, fa possible que el partit amb més vots no sigui el que tingui més escons al Parlament, cosa que ja ha passat dues vegades recentment, el 1999 i el 2003, on el partit més votat va ser el PSC encapçalat per Pasqual Maragall, en canvi en els dos casos CiU va tenir més diputats. Al 2000, en Pujol va aconseguir ser president per últim cop, gràcies a tenir el grup amb més escons i el suport del PP i ERC, davant l’enrabiada d’un Pasqual Maragall que se sentia perdedor injustament. Al 2004, va tornar a passar el mateix, però gràcies a formar un govern tripartit, en Pasqual Maragall va poder ser president davant l’enrabiada del segle de n’Artur Mas i tot CiU que consideraven que aquell era un govern de perdedors. S’ha de tenir barra per dir-li perdedor a un partit que dues vegades seguides ha estat el més votat... (i ens agradi o no és així). I al 2006, forma govern un president d’un partit que ni és el més votat ni el que més escons té, però que aconsegueix el suport d’altres dos partits.
Per tant, en les últimes tres eleccions al Parlament de Catalunya s’han produït situacions que podríem qualificar d’estranyes i que han provocat el descontentament de molta gent, cosa que hauria de fer plantejar-se d’arreglar-ho.
Com que no em vull allargar, un altre dia explicaré quines crec que són les mesures més justes i representatives que podrien acontentar més als votants.
3 comentaris:
De fet el primer tripartit és del 2003 vots. Hi hauria una solució què seria una segona volta on els 2 candidats més votats és disputessin la presidència com passa a França.
Quant es va fer la llei electoral, es va tenir en compta la representació territorial, perquè el que es volia es que tots els territoris estiguessin representats, sinó, només hi haurien diputats de Barcelona, ja que la gran massa de ciutadans està a Barcelona i voltants. Es evident que aquest sistema no agrada al PSC ni a ICV, que es on treuen el seu millor resultat, i en cavi beneficia a CIU i a ERC, per tant el canvi de la llei electoral serà difícil perquè al tripartit ERC no està d’acord.
I l’explicació que has fet al principi de que per dos vegades va guanyar en Pasqual Maragall i per dos vegades va treure CIU més diputats, no estem dient que no s’escull el president sinó els diputats?, dons totes, totes les eleccions al parlament de Catalunya les ha guanyat CIU, que sempre ha tret més diputats que ningú, i després ens han ensenyat els srs del tripartit que no governa qui guanya, sinó qui aconsegueix majoria. I clar tres perdedors sumats guanyen al guanyador.
No sé si s’ha de canviar la llei electoral, fins ara ha funcionat,
També el PP deia de canviar la llei electoral a Espanya perquè els partits nacionalistes tenien massa força pels vots que treien, però després ha callat perquè se’n ha donat que el que perdessin els partits nacionalistes anirien a parar a diputats de IU, i evidentment aquests vots serien pel PSOE.
Sempre, sempre, sempre, a tots els països democràtics, s'anomena guanyador, quan hi ha eleccions de representants enquadrats en llistes, o quan els candidats a districtes s'enquadren ells en un grup determinat, al partit o llista que TREU MÉS ESCONS.
SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE.
La bestiesa d'en Maragall indicava ja en quina situacio de davallada estava.
I quan hi ha circumscripcions separades, es evident que hi ha guanyadors per circumscripcions, i això d'afegir i sumar es un pur exercici matemàtic.
Un Parlament constituit després d'unes eleccions, s'estructura en grups parlamentaris diferents.
I el grup parlamentari principal es el que agrupa mes diputats i diputades.
Altra questio seria, com per cert caldria esperar si fossin nobles, que es presentés una llista "tripartita" i es constituis un grup tripartit. Aleshores, com sempre, guanyaria la llista o grup parlamentari amb mes escons.
El Psc-Psoe ha perdut sempre, sempre, les 8 eleccions parlamentàries catalanes, on s'elegeixen diputats i diputades.
Totes vuit, on sempre ha tret menys diputats/diputades que CiU, força guanyadora els 8 comicis celebrats des de la restauracio de la Generalitat.
Mai han guanyat els socialistes, mai, fins ara, i que duri, les eleccions catalanes.
A comptar escons, com a tots els països civilitzats i democràtics.
Salutacions,
Andreu
Publica un comentari a l'entrada