TV3 o telehumor?

Avui després de forces dies sense fer-ho, he tornat a mirar el Polònia. No m'ha fet especialment gràcia, excepte el gag de Joan Laporta. El que volia comentar però, és que a la mitja part han fet un anunci destacant que TV3 és la televisió de l'humor i ens han ensenyat tots els programes d'humor que tenen. Dilluns, Crackòvia i després la Sagrada Família. Dimarts, APM i Buscant la Trinca. Dimecres, Dinamita. Dijous, Polònia. I divendres, Zona zàpping. (Sense comptar que el diumenge fan un altre APM i repeteixen els programes d'imitacions.) Cada dia almenys un programa d'humor en horari de màxima audiència. I dos dies, també humor com a segon programa. Jo, i altres persones que estaven mirant la televisió amb mi ens hem preguntat: "Només fan humor a TV3?". Està bé fer programes d'humor (si és bo, que molts d'aquests els trobo prou dolents), però no hi hauria d'haver més varietat en la programació? Si TV3 és una televisió pública, no hauria de tenir una varietat més gran de programes i prioritzar els de contingut cultural o informatiu? Potser és que el que els interessa és que la gent vagi rient i prou... Ja s'ha acabat l'Afers exteriors, que era l'únic programa en horari de màxima audiència diferent que tenien, i en aquest cas de molta qualitat. Però ja està tot. Programes de debat més col·loquial com el Banda ampla, o d'un nivell més alt, com l'Àgora, els fan cada dia més tard. És això la televisió pública que volem? Si en algun moment poso Tele5 o Antena3, al cap de poc he de canviar de canal, de la degradació i merda constant que emeten aquestes cadenes. Però quan poso TV3, no trobo tampoc gaire cosa millor. Potser no fan tele-escombraries, ni s'aprofiten de la gent més desgraciada per aconseguir audiència, ni fan programes on la gent es baralla i crida i fan els ridículs més estrepitosos, però ara mateix, TV3 està molt lluny de ser una televisió pública de qualitat.

Avatar 3D

Per fi, després de força temps en que no trobava el dia per anar-hi, he anat a veure Avatar en 3D. Hi he anat entre setmana, però sort que he fet cas als que em van advertir que comprés les entrades anticipadament, perquè si no potser encara no l'hauria vist.
N'havia sentit crítiques bastant decepcionants, però he de dir que potser perquè hi anava sense esperar-ne gaire cosa, m'he endut una agradable sorpresa. La pel·lícula és un espectacle visual i els efectes 3D són impressionants. El planeta Pandora és preciós, amb una orografia que desafia qualsevol llei de la gravetat, encara que una mica massa salvatge pel meu gust, fins i tot per anar-hi a fer safaris. L'argument és totalment simplista. Les coses passen, algunes sense massa lògica, però no li demanis explicacions: l'argument només és una excusa per meravellar-nos per la vista, la història és el de menys. Era la meva primera pel·lícula en 3D i considero que l'experiència ha estat molt bona. He de dir que no recordo mai haver vist aplaudir al cine, i en acabar la pel·lícula hi va haver gent que es va posar a aplaudir. Potser va ser idea d'un i a d'altres els va semblar bona idea seguir-ho, però és significatiu i vol dir que la gent estava contenta i considerava que havia vist un bon espectacle.
Si les pel·lícules amb 3D han de ser tant impactants com aquesta em semblen molt bé, i si a sobre tenen un bon argument, encara millor. Ara, espero que no s'acostumin a això del 3D com a excusa per cobrar més al cine, i qualsevol film sense cap gràcia visual ens el posin en 3D. D'una pel·lícula en valoro sobretot els sentiments que em desperta, però un Avatar de tant en tant, no fa cap mal.

Lladres

Això de l'SGAE ja ha arribat a un nivell intolerable. Una societat totalment opaca, que gestiona els drets d'autor, controlada per quatre dropos que viuen de l'extorsió mitjançant mètodes mafiosos. Ara volen cobrar a les perruqueries que posen la ràdio i a les llars d'avis que miren la televisió o a petits equips de futbol quan posen el seu himne. Però què s'han cregut? Com pot haver-hi una llei que els empari en aquestes pràctiques criminals? Si miro o escolto una cadena de televisió o ràdio que emet gratuïtament, com poden fer pagar per escoltar-la o mirar-la? Si precisament aquestes cadenes es guanyen la vida amb la publicitat i el que volen és tenir com més oients o espectadors millor. Si de tot el contingut que emeten ja en paguen els drets d'autor, a no ser que sigui de producció pròpia que llavors en són ells els autors. Fa anys aquests lladres de l'SGAE ja ens van imposar el cànon per còpia privada. a tots els dispositius que ells creien que es podien utilitzar amb aquestes finalitats, però sense tenir en compte que es poden utilitzar per moltes altres coses. És més, perquè s'ha de pagar per fer una còpia privada d'un material que he pagat per poder-lo escoltar, per exemple en el cas d'un disc? El que m'agradaria saber a mi és que se'n fan dels diners que recapten. Perquè si jo em faig una còpia d'un disc del Michael Jackson, a qui van els diners del cànon? Al Ramoncín? Només es reparteixen entre els autors espanyols? Sembla mentida que aquests artistes pijo-progres tinguin tant de poder com per imposar aquestes coses. Manin uns o altres, sempre se surten amb la seva. Voler cobrar a una perruqueria o a una llar d'avis per escoltar o mirar cadenes que difonen la seva senyal de forma gratuïta és totalment immoral i hauria d'estar perseguit per la llei.

Ensenyar l'esquena (i el tanga)

Tinc una companya de feina que sempre em posa la calefacció ben forta. Quan jo ja estic gairebé suant i traient-me roba, ella encara està apujant la temperatura de la calefacció. És molt fredolica. No passa res, m'aguanto i ja està. El que ja no entenc és que alguns dies d'aquests que ha fet tant de fred, la xiqueta vingui ensenyant l'esquena. Vull dir que va amb un jersei de llana, però d'aquests que només que t'inclinis una mica en la cadira ja s'ensenya un tros d'esquena. A mi només de veure-ho m'agafa fred. No entenc que si sempre té tant de fred no es posi alguna peça de roba a sota que l'abrigui més. L'altre dia fins i tot m'ensenyava tot el tanga. Un tanga d'aquests de fil, que jo trobo bastant antiestètics. Segurament hi haurà opinions diverses sobre això, però jo els trobo molt lletjos els tangues aquests que són només un fil, i més si els vas ensenyant per sobre els pantalons. Sigui com sigui, em fa ràbia quan no para de queixar-se de que passa fred, però va ensenyant el tanga. Avui mateix va amb un jersei de llana, però d'aquests que tenen com a forats i a través dels forats també li veig l'esquena, i els braços senyal que no va massa tapada de sota. Amb lo confortable que és sentir a l'hivern la roba sobre la pell que t'escalfa...

El sol del membrillo

Acabo de veure aquesta gran obra mestra de Víctor Erice titulada "El sol del membrillo". Una gran joia. Fa ja forces anys que me la van recomanar, però fins avui no n'havia tingut l'oportunitat. Dues hores en les que sembla que no passa res, però passa molt. Un home, el pintor realista Antonio López intentant pintar un codonyer quan li toca el sol: aquest és l'argument de la pel·lícula-documental. I potser ni això. Potser pintar el codonyer només és una excusa per passar-se el temps davant d'aquest arbre que el fascina, mentre alguns amics el venen a veure i fan comentaris sobre la vida. Potser és per això que m'ha absorbit tant. Potser és això el que vull jo. Viure la vida amb total senzillesa, sense ambició de diners ni poder, al costat d'una persona que estimis. Es pot demanar res més? Un dia l'amic blocaire Noctas en un dels meus apunts va escriure una frase que em va quedar, (referint-se llavors a la gent dels pobles de Castella): "no es deixen seduir per tonteries, aprecien la bellesa dels cels i saben mirar les cigonyes quan volen". No sé si la gent de Castella és així o no, però la frase és bona i té tota la raó. Molt millor anirien les coses si la gent apreciés més la bellesa del cel, o la d'un codonyer al sol.

El gran circ dels miserables

Això d'Haití és com un gran circ. Jo a casa còmodament assegut, dinant, menjant encara alguns torrons que quedaven de les festes de Nadal. Per la televisió, l'infern. Nens polsosos plens de nafres, gent que es llença afamada sobre un sac de menjar, gent que plora. No sé cap on mirar. No sé si mirar al plat o mirar la televisió amb indiferència, mentre la família comenta el gran desastre. 'No entenc perquè han de passar aquestes coses', comenta el pare. La mare, li intenta donar una explicació geològica que devia sentir per la televisió: que si són dues plaques, que cada any es mouen, que no es pot preveure, etc. I comenta que hauríem de donar-los alguna cosa. El pare l'escolta, però no crec que es preguntés pels motius físics que provoquen un terratrèmol, ni per les plaques tectòniques; crec que la seva pregunta era molt més espiritual. Com a cristià que és, no ho pot entendre. No ho puc entendre. Déu és amor, però aquesta setmana, com tantes altres, deu haver estat de vacances. Ens té abandonats. Després de dinar, mentre la meva fe s'acaba d'enfonsar, faig un donatiu per internet. I m'estiro al meu llit a fer la migdiada. I per bé o per mal la vida continua...

La cortina de fum

Hi ha una pel·lícula titulada Wag the Dog traduïda al català com La cortina de fum on per tapar un escàndol sexual del president, s'inventen una guerra amb Albània per distreure l'opinió pública.
Em penso que amb això dels Jocs Olímpics d'hivern han fet el mateix. Al l'alcalde Hereu i al PSC tot els va malament. Les enquestes diuen que per primer cop (gràcies a Déu!) perdran l'ajuntament de Barcelona (si no els salva el PP, que tampoc ho veig impossible, perquè ja hi han pactat diversos assumptes, tots relacionats amb l'espanyolitat). I amb enquestes o sense, no hi haurà qui salvi el tripartit (esperem que tampoc hi hagi sociovergència). Sembla que se'ls acaba el monopoli del poder a Catalunya. Quina és la solució? Doncs d'un dia per l'altre i sense haver-ho parlat amb ningú anuncien que faran uns altres Jocs Olímpics, aquest cop d'hivern. No cal ni tan sols parlar-ho amb els pobles on hi ha les pistes d'esquí, ni amb les altres administracions, ni amb l'oposició, és igual, ho anuncien i ja està. Ja tenen el cop d'efecte. Em penso que aquest cop la cosa no els ha sortit massa bé i tothom els ha vist el llautó. Salvador Cardús ho definia com una maragallada sense Maragall, i l'encerta plenament. L'espanyolista de l'Hereu ja no sap com salvar-se. Té una ciutat que és un fàstic, on fa por passejar-se per segons quines zones, amb un munt de problemes, que està perdent tota identitat i tota catalanitat, però la solució és de sobte fer uns Jocs Olímpics, d'hivern... si convé ja cobriran la ciutat de neu artificial produïda amb uns generadors que funcionin a pedals...
Que consti que tot el que sigui posar Catalunya al mapa em sembla bé, i si es poden fer aquí uns Jocs Olímpics d'hivern em semblarà fantàstic que es facin (desconec si les condicions són les necessàries o no, ja que no hi entenc gens d'aquests esports), però les coses no es fan d'aquesta manera... Al senyor Hereu tant se li foten aquests jocs olímpics, l'únic que li preocupa són les enquestes i tinc la sensació que per una vegada el PSC no se'n sortirà. Tant de bo sigui així.