La meva conversió

No en tinc ni idea de perquè, però jo abans donava suport a la selecció espanyola i patia seguint els seus partits. Al Mundial de França 98 en Clemente em va fer patir molt amb aquella nefasta fase de classificació que va començar amb derrota contra Nigèria. Tan bé que m'ho hagués passat ara amb aquell partit. L'últim partit d'aquella fase, va ser contra Bulgària, i van guanyar em penso que sis a zero però no es van classificar. Jo volia que guanyés la "selección" (llavors la "roja" només era una senyora dolenta que menjava capellans), però al mateix temps em feia gràcia que Stoichkov marqués un gol perquè deien que sota la camiseta hi portava un missatge favorable a la independència de Catalunya i que l'ensenyaria si marcava. Quines contradiccions! Encara recordo, d'aquell Mundial, que em vaig aficionar de debò al futbol i vaig començar a escoltar en Jordi Basté cada nit i que quan ell acabava o me'n cansava encara posava en José María García a la COPE, amb els despietats atacs d'aquella emissora contra en Clemente, com si en comptes d'uns partits de futbol s'estigués perdent tot l'imperi! Després va venir crec que un 2 a 3 contra Xipre, en el que diuen alguns que ha estat el ridícul més gran de la història d'Espanya (com si no fes el ridícul constantment).
Al 2000, en l'Eurocopa que no recordo on es feia, també anava amb Espanya. Potser ja no tant, però com era costum, va patir molt a la fase de classificació, i me'n recordo que era a fora, enganxat a la ràdio escoltant els últims minuts del partit, amb la selección empatant contra Iugoslàvia, i com me'n vaig alegrar, quan a l'últim minut, Guardiola penjà la pilota a l'àrea i Alfonso marcà. Després va tocar jugar contra França i evidentment van passar els francesos amb aquella selecció de tots els colors possibles que va acabar guanyant, com ho havia fet en el mundial anterior.
A partir de llavors, no sé que va passar, però tinc molt clar que en el mundial del 2002 a Corea i Japó, jo ja volia que perdés Espanya i me'n fotia de les seves pífies i en Lee Wone Jae em va donar una alegria parant aquell penalt en que es va llençar molt abans del que tocava. No en tinc ni idea de que em va fer canviar durant aquells dos anys, ni quin va ser el moment en que vaig passar de celebrar les victòries a celebrar derrotes. Suposo que tot devia ser fruit d'anar-me'n adonant de la realitat. Al Mundial del 98 ja no era pas tan petit, però suposo que si vivia a Espanya doncs em devia semblar el més normal del món voler que fos aquesta selecció la que guanyés. Un cop devia veure que Espanya era una cosa aliena al que jo era i al que jo havia mamat des de petit, suposo que sense adonar-me'n, me'n vaig allunyar.
A casa, els meus pares, més aviat independentistes, passaven totalment del futbol i mai m'han intentat orientar políticament, així que queda descartada alguna influència d'aquest tipus, encara que sí que és veritat que un dels meus avis anava clarament amb Espanya. Una cosa que sí que em podia haver influït a favor d'Espanya, és que jo de petit llegia molt. Per sort, encara no hi havia ordinadors a les cases, i mai he estat massa de tele, així que devorava tot el que trobava per casa. Vaig trobar els llibres de l'escola dels meus pares, aquells quadernets que barrejaven les matemàtiques amb la "formación del espiritu nacional", la història sagrada com si fos una veritat absoluta i la història d'Espanya explicada de la manera més gloriosa possible. Precisament aquella història em va semblar molt interessant i me la vaig llegir fins aprendre-me-la perfectament, creient-me que Espanya era una "unidad de destino en lo universal" i que era la nació més poderosa sobre la terra. Per sort, anys més tard, potser en començar a sortir més del poble, vaig topar amb la realitat, o ella va topar amb mi. I no em va agradar.