#Noelsvotis Als que fan demagogia amb la immigració: PP i PxC

Podria dir que no se'ls voti per feixistes i anti-catalans, però m'ho estan posant tan fàcil que no cal arribar ni a aquest argument, que per mi cau pel seu propi pes. Les declaracions d'aquests últims dies d'alguns líders del PP es desqualifiquen per sí soles. Cauen en el populisme més barat i en la demagògia d'incitar els baixos instints de les persones. Que si les malalties portades per immigrants, que si ens col·lapsen els serveis socials, que si primer els d'aquí... O les nenes amb burca saltant a corda per part de la Plataforma i que si els immigrants ja marxaran sols quan governi l'Anglada. Quina colla tan repugnant. Hi ha un fons que és que la immigració descontrolada en alguns llocs està portant problemes, però això de voler fer pensar que els de fora només ens porten mal i s'aprofiten de nantros és repugnant. Repugnant i immoral. I el preocupant és que és un missatge que qualla en molta gent. Curiosament també, en molta gent que ells o la seva família també han estat immigrants en aquesta terra, i anys i anys després alguns volen ser catalans sense ni tan sols haver obert les maletes i haver-se integrat mínimament. No sé si això del PP de Badalona són colonitzadors contra immigrants, o és que la gent és tornen rucs de tan de mirar Tele5, però és preocupant que tots els sondejos diguin que el PP es mantindrà o pujarà a les principals ciutats. Els altres, els de PxC ja veurem. El seu líder aixecava el braç fa anys al Valle de los Caídos i com que això no donava vots, ha trobat un filó més rendible. També en García-Albiol i d'altres com que han vist que l'anti-catalanisme tenia un camp molt limitat, han anat a xupar de l'immigrant. El curiós és que fora de Catalunya aquest discurs no el fan, o no el remarquen tant. Segurament és que allà ja són un partit central i no el necessiten. Aquí saben que centrals no ho poden ser i que només poden aspirar a ser una minoria de xarnegos rebotats que venen aquí a imposar-nos la seva llengua superior i la seva cultura gloriosa. Com que amb això no n'hi ha prou, doncs copiem aquests moviments neo-feixistes emergents a Europa que beuen del nacionalisme més ranci. I que consti que crec que la immigració suposa un repte molt important per la societat i que en molts llocs s'ha convertit en un problema. Però un problema a tractar des de la serenor i la responsabilitat, no incitant a les masses. Als immigrants se'ls ha d'ajudar a que s'integrin. A que es puguin convertir en catalans sense renunciar a ser allò que són. I al que no ho faci i ens vulgui imposar alguna cosa, bon vent i barca nova, començant per molts d'aquests colonitzadors que ens venen a donar lliçons sobre immigració. I als que són nostres, doncs els haurem d'aguantar, com un tumor allà aïllat fent tot el possible perquè res ni ningú els pugui donar la raó.

#Noelvotis Als cínics que ens neguen el que és nostres i després es posen darrere la pancarta.

Més cínics ja no poden ser. Avui me n'he trobat uns quants, força joves, repartint enganxines en contra de les retallades. Els ho he dit clarament: Sou uns hipòcrites, voteu en contra de que se'ns pagui el que ens deuen i col·laboreu en l'espoliació del país i ara protesteu perquè no hi ha prou diners per mantenir els serveis públics? M'anaven a respondre, però els he engegat i he marxat que tenia pressa. No sé pas quina excusa estúpida s'anaven a inventar... Si a sobre encara és el seu partit el que vol que la Generalitat retalli el 20% de les despeses, i només han fet el 10 i ja protesten. Cínics i hipòcrites. En aquestes eleccions caldria reduir-los a la mínima expressió. Mentre aquesta colla concentri tant de poder, el país no pot anar bé de cap manera. Són el paràsit que xupa i xupa. La Chacón amb la cabra, que s'emporta gairebé tants vots com diners de Catalunya i en comptes de defensar-nos se'n va al ministeri de defensa a cridar Viva España dia sí dia també. I el fastigós aquest que no sé ni com es diu del secretari de l'esport que ha vingut a dir-nos que com poden ser alguns tan curts de mires que només volen que Barcelona sigui capital de les seleccions catalanes... Clar, podent ser una província d'Espanya i compartir les seves glòries. I si els convingués votarien a favor de les seleccions catalanes o els donarien algun tipus de suport... Són la màxima hipocresia. Traiem-los dels nostres ajuntaments! Ara en tenim l'oportunitat!

El PNV, la sucursal del PSOE a Catalunya, la Ramoneta i la seva cosina que fuma...

El PNV i CiU podrien anar ben agafats de la mà. Quan convé volen alliberar la nació, quan convé fan veure que s’enfaden molt però el que fan constantment és jugar a la puta i la ramoneta. Que el PSC votés no a que l’estat pagui el deute a la Generalitat era d’esperar. Són uns espanyolots i encara que es posin la careta de catalanistes, normalment representen els interessos de l’estat opressor i prou. Anava a dir que representen els interessos dels colonitzadors, però em penso que ni això, perquè als colonitzadors que tenim aquí en el fons també els deu interessar que es pagui el deute i quan estiguin malalts no els fotin fora de l’hospital. D’un partit que durant l’última campanya electoral va retir tant com va poder que no eren independentistes, no es pot esperar altra cosa. Més que res perquè sinó són independentistes, vol dir que són dependentistes i que ja els va bé la submissió a un estat hostil; submissió que ells demostren constantment i messellament davant del PSOE. Que la gent els vagi votant i mentrestant el país es va enfonsant... Tenim el que ens mereixem, el que han votat.

Però i el PNV? Els amics bascos? Què fan aquesta gent alineant-se amb els interessos dels ocupants contra una altra nació oprimida? Doncs el doble joc de sempre, tu dóna’m alguna cosa a canvi i voto el que convingui... Vergonyós. Si fos basc estaria indignat. És més, si fos basc, ja me n’hauria cansat de la Ramoneta i de la seva cosina que fuma i votaria un partit desacomplexat com Bildu.

Quan obrirem els ulls tots plegats? Senyors de CiU, obriu els ulls!!!

País Valencià

València està perduda. Ho dic ja d'entrada.
Un país amb el que compartim uns orígens i llengua comuns i que s'ha volgut separar de nosaltres excusant-se en la defensa de la seva identitat i en no tenir ingerències externes, i que no ha dubtat el més mínim en deixar-se engolir per la nació castellana fins a desfigurar-la completament.
No sé si té cap sentit o no, aspirar a una plasmació política dels Països Catalans, però no em preocupa la seva plasmació política, sinó la cultural, que és la que s'han carregat. Potser fins i tot poden tenir raó en que no necessàriament formem part de la mateixa nació. De fet, per poder-se considerar una nació, sempre hi ha una cosa més bàsica i elemental que l'origen de la població i la llengua, que és la voluntat de ser. Potser sí que els valencians han desenvolupat uns trets que els fan diferents i es podrien considerar una nació en sí, tot i que em penso que totes aquestes diferències són molt contemporànies. Fins i tot així, podríem dir que som dues nacions germanes. Formen els alemanys i els austríacs una mateixa nació? Molt possiblement no, i avui en dia ni tan sols s'ho plantegen de tan estigmatitzat com va quedar el pangermanisme després dels nazis, però això no vol dir que en el fons no hi hagi una identitat comuna, tot i que el fet d'estar separats en dos estats diferents els hagi donat un sentiment identitari diferenciat i cadascú estigui bé ja com està.
Cert és que encara hi ha molta gent que no es rendeix i que lluita dia a dia contra l'avanç imparable de la nació espanyola que aixafa la identitat valenciana, la considerin o no igual a la catalana. No puc més que sentir simpatia per aquests milers d'irreductibles gals, que tenen un mèrit infinitament més gran que els catalans del Principat, narcotitzats mentre ens mirem el melic. Gent que ha de lluitar sense treva contra el poder simplement per poder existir. Gent que volia veure una televisió en català i van pagar-se de la butxaca els repetidors per poder veure TV3 tot i les traves del seu govern durant més de vint anys, i que finalment s'ha sortit amb la seva. Gent que volen portar als seus fills a l'escola en valencià i no poden per la desídia dels seus mandataris. Mandataris que han convertit la seva llengua en una llengua de segona o tercera, que només parlen el dia de la festa major com a acte folklòric.
L'avanç és imparable, em dóna la sensació. Espero que algun dia ben aviat, almenys tinguem la dignitat d'oferir la nacionalitat catalana a tots els nostres germans del sud que la demanin. Serà un últim acte de reconeixement cap a aquests titans que mantenen viva la flama entre vents gelats i marees.

Mateixos gossos, mateixos collars

Llegeixo a Vilaweb: "Després d'impedir que Sortu es presentés a les eleccions municipals al País Basc del 22 de maig, ara el govern espanyol i el PP han pactat que tampoc no ho puguin fer les candidatures de la coalició Bildu."

Això és democràcia a l'espanyola, hereva d'aquella democràcia orgànica. Quan no t'agrada una idea es persegueix i prou. Quan hi ha violència, l'estat sempre ho ha tingut fàcil. La violència ha estat molt útil per l'estat espanyol. Primer els va permetre tapar-se les orelles davant de qualsevol proposta que vingués del País Basc, per més democràtica que fos, com el Pla Ibarretxe: ara no podem parlar d'això, perquè hi ha violència.
Després van voler treure de les institucions els que no condemnaven la violència. Aparentment pot semblar coherent, justificable i ètic no permetre jugar al joc democràtic els que al mateix temps juguen al joc de la violència. I molt possiblement ho sigui, però en aquests casos cal fer una llei clara, cal fixar molt bé quines són les regles del joc i en el moment en que un surt de les regles democràtiques, excloure'l. Això no es va fer pas ni es tenia intenció de fer-ho. Es va fer una llei per no permetre a l'esquerra abertzale basca de presentar-se a les eleccions. Això era tot.
Per començar, quan una llei exclou a un partit que representa a més del 10% d'una societat, ja se'ns indica que el problema va molt més enllà. Si a més, es tracta d'un país que forma part d'un altre i se li nega el dret a l'autodeterminació, això ja fa malpensar.
Es va il·legalitzar Batasuna, que no condemnava la violència i es van excloure altres llistes que en volien ser successores. D'una manera o altra, aquest sector va trobar la manera d'estar representada i es va il·legalitzar EHAK, es va fer la bajanada legal de permetre que ANV, una formació "neta" fins aleshores, es pogués presentar a uns llocs sí i a d'altres no, per acabar il·legalitzant el partit.
Però el problema no era la violència, era el sector social al que representaven. Des de l'esquerra abertzale es va crear un partit, Sortu, que es va mostrar contrari a la violència i ho han expressat quan ha fet falta. Resultat: Il·legalitzat. Per què? Doncs perquè sí. Es veu que si el partit que representava a unes persones va ser il·legalitzat un cop, aquest sector social ja mai més té dret a elegir els seus representants. Es fa una coalició de partits totalment legals incorporant persones independents que no han estat mai vinculades a cap altre partit legal o no legal, i resultat: se'ls vol il·legalitzar. Per què? Doncs perquè sí, però potser fent que un 10% de la població faci vot nul o abstenció els beneficia... Com si no, haurien aconseguit mai que les forces espanyolistes governessin a Euskadi?
Al final, i en això tenim molt a aprendre, els espanyols sempre es posen d'acord en el que de veritat els importa. Després ens voldran vendre que no són el mateix, que uns són progres i simpàtics i els altres representen la grisor de temps pretèrits, però ho hem de tenir clar: mateixos gossos, mateixos collars!

Fàstic

Acaba d’arribar. Ve força més aviat del normal, senyal que s’ha empassat el dinar amb un embut perquè li deu convindre sortir abans. Jo estava sol, la mar de bé, buscant vols barats de Ryanair per fotre el camp a la pròxima que pugui. Ha dit hola, amb una veu fluixa i un to de menyspreu insuportable. Ara la tinc a la taula del costat. Merda! S’ha acabat fer el que em roti, s’ha acabat estar tranquil. La seva sola presència m’inquieta. La incomoditat és màxima. Hauria de fer com si no hi fos, però no puc. De fet, és com si no hi fos: podria estar hores i hores tenint-la aquí al costat i cap dels dos diria res. Però hi és. I m’observa. I pren nota. I em mira amb fàstic. És la màxima desconfiança, perquè també s’amaga del que fa. Intento ni mirar-la de reüll perquè llavors encara desconfiarà més, pensarà que l’estic observant, espiant... quan a mi m’importa una puta merda el que faci, com si es vol posar a mirar una pel·lícula porno. Des del primer moment que la vaig veure, que vaig saber que la relació seria complicada: la manera de parlar, de mirar-me, de vestir... És allò que l’olores i dius: aquesta tia va de merda i no arriba a cul. Allò de creure’s superior per ser com ets i mirar als altres una mica per sobre de l’ombro. Pensar que els que no segueixen els teus ideals estúpids (que no són més que materialisme buit) són uns frikis, una escòria de la societat, que fa nosa i almenys ha de servir per riure’s d’ells. I això de voler fer veure que domina fins i tot quan no en té ni punyetera idea, sobretot en temes informàtics, com quan li vaig haver d’ensenyar a fer una cosa i quan el cap ens va cridar perquè li ensenyéssim a ell, ella es va aixecar a corre-cuita i va anar corrent cap al seu despatx per ensenyar-li ella els quatre procediments que li acabava d’explicar i que havia memoritzat com fer tot i no entendre’ls.

I després la meva covardia repugnant. De no voler acabar de marxar perquè veig que els caps em valoren. De pensar que hi ha molts dies en que per sort no cal que ens veiem. De ni tan sols saber on anar, perquè tampoc trobo cap lloc on em paguin més sense haver de treballar més. Que als llocs on m’agradaria tirar el currículum estan retallant per on poden. De no voler establir-me a Barcelona on sí que hi ha ofertes, però ni de broma vull vendre la meva vida a una empresa: ja en tinc prou de prostituir-me quaranta hores a la setmana.

I pensar que a pocs metres d’aquesta fosca oficina amb un ambient cada dia més enrarit hi ha una placeta amb un banc al sol on m’hi he assegut abans una estona i l’escalfor del sol era pura felicitat que entrava al meu cos. Com m’agradaria ser-hi ara mateix, com un lluert al sol, fullejant el diari, llegint un bon llibre que m’absorbeixi, escoltant bona música. Fa falta més per ser feliç?

La vergonya Solidària

Ja sé que ha passat ja molt de temps, però trobo que tocava parlar-ne i que fins i tot no era correcte passar-hi de llarg després d'haver defensat tant aquesta opció. Suposo que ja ha quedat clar que em refereixo al ridícul de SI.
Ho he de reconèixer: vaig passar vergonya i molta. No hi estic adherit, però havia col•laborat en la campanya amb un donatiu important, penjant quatre cartells i intentant convèncer a tothom que pogués. Tenia tanta vergonya que el cap de setmana posterior al ridícul, em negava a sortir per no haver de donar explicacions d'un tema sobre el que encara no tenia una opinió formada i per no haver de patir burles. Em sentia una mica com va dir la Isabel-Clara Simó: "Jo que sempre he donat la cara per en Laporta, es pensaran que sóc una ingènua o una mentidera". Al final vaig sortir, estirat per un amic solidari de debò, i per sort, al primer comentari sobre el tema, una amiga de les mes crítiques amb en Laporta va dir: "Va, deixem-los avui pobrets, ja ens en riurem un altre dia". Com l'hi vaig agrair...
Ara, ja passat un temps, ho veig tot molt més clar i m'he distanciat una mica de tots plegats.
Només fer alguns comentaris a mode de reflexió:
1. Tots ho van fer fatal. La roba bruta es renta a casa i no pot ser això d'anar-se enviant missatgets a través dels mitjans.
2. Que penós que unes eleccions municipals provoquin tanta trencadissa. Això sí, l'endemà mateix de les eleccions, quan vaig sentir que deien de presentar-se a les municipals, ho vaig dir: acabaran malament. Eren un grup sense gaires coses en comú a excepció de proclamar la independència des del Parlament, i per això els vam votar. Estava clar que si es posaven en altres batalles sorgirien conflictes, interessos oposats, etc.
3. A més, anar a unes eleccions en les que no tens cap possibilitat? Em dóna la sensació que només aspiren a prendre uns quants vots a ERC i deixar-los fora a ells també. On van amb l'Espot? Puc coincidir en molts dels seus plantejaments, però aquest home només busca protagonisme. En Laporta potser també, però entre un i l'altre, està molt clar.
4, i la que em sembla més bàsica: No pots anar a buscar una persona per encapçalar un projecte, posar-la al davant perquè rebi totes les bufetades, aprofitar-se de la seva projecció mediàtica i carisma, i després deixar-la de banda i renegar-ne com s'ha fet. Lamentable veure en López Tena el mateix dia de la trencadissa dient per la televisió que ara sense en Laporta els votaria més gent, perquè molts no ho feien per ell. Sr. López, sense en Laporta ara no tindríeu la butaca al Parlament, potser valdria la pena reconèixer-ho. O molts comentaris d'adherits dient que ara ja no caldria que es s'haguessin de justificar per anar amb ell... Quan el van anar a buscar, tothom sabia ja de les virtuts i defectes del personatge i era d'esperar que en alguns moments caldria tenir paciència.
5. Molt de parlar de regeneració i unitat, però ara els de SI han muntat la seva parcel•leta (gràcies a en Laporta) i s'han convertit en uns més. Juguem a les capelletes, a veure qui la té més bonica, però del manifest de la Crida a la Solidaritat, poc en queda.
6. En Laporta té tota la pinta de ser un cadàver polític i tampoc entenc massa bé perquè el vol en Portabella si no és per carregar-se SI, ni si amb aquests s'hi entendrà més. Tampoc veig tan i tan clar que només vagi per interessos, com diu tothom; no descarto del tot que hi hagi un fons d'honestedat en els seus actes. Per altra banda, cadàver o no, en Laporta és un Homenot en tots els sentits del terme, i la capacitat de sorprendre'ns d'aquests personatges és il•limitada.