Era Val d'Aran

Se i a ua part de Catalonha, clarament diferenciada e que merite eth maximal respècte pera sua identitat, aguesta ei era Val d'Aran. Un territòri singular, de lengua e cultura occitana, que istòricament a hèt part de Catalonha. S'an hèt auanci en era sua reconeishença, coma ei eth hèt qu'era lengua aranesa ei oficiau en tota Catalonha, e possiblament se era lengua aranesa encara existis ei per auer hèt part de Catalonha, mès ei de besonh her mès. Mès qu'arrèn respècte. Voler integrar era Val en ua vegueria ei intolerable. Semble mentida, que es catalans, tant acostumadi as fautes de respècte der estat espanhou, non poguem dar ara Val d'Aran eth madeish respècte que nosati volem. Aurie d'èster era causa mès facil deth mon, mès non ei atau. Ei vertat qu'era val ei un territòri petit, e que possiblament, des deth punt de vista administratiu serie mès pràctic integrar-la ena vegueria der Aut Pirinèu, mès non a d'èster atau. Era Val a d'estèr ua part diferenciada, damb eth maximal autogovern peth Conselh Generau d'Aran. Demori qu'era lei de vegueries non sigue aprovada, e era Val sigue arreconeishuda com mereish. Non sonque pera sua dignitat, sustot pera dignitat de Catalonha.

Esglésies buides

Aquest passat diumenge a la tarda vaig entrar en una església de Barcelona. La meva fe es va esmicolant mica a mica, però fins i tot quan més agnòstic estic, acabo entrant a una església. Trobo que és un lloc perfecte per reflexionar i mirar cap al propi interior, i intentar comunicar-se amb Déu. El que volia explicar, és que en aquesta església, un grupet que no arribava a les deu persones, totes d'una edat força avançada, feien el Via Crucis. Un portava la creu, un altre llegia i unes dones portaven uns llantions acompanyant a la creu. Per qui no ho sàpiga, el Via Crucis recorda en forma de 14 estacions, la Passió de Jesús, i habitualment una persona porta una creu i a cada estació es va movent fins que al final ha donat tota la volta a l'església. És un ritual que em porta molts bons records, de quan de petit hi anava al poble amb la padrina. El cas és que vaig sentir pena de veure aquelles poques persones ben entrades en anys, allí soles. Està clar que d'aquí no gaires anys, aquell home ja no podrà portar la creu, l'altre ja no podrà llegir, i les altres potser ja no podran seguir i els Via Crucis es deixaran de fer. El mateix que passa amb les misses. La mitjana d'edat de la majoria de misses que es fan, deu ser superior als 60 anys. Sempre hi ha algun matrimoni amb nens, algun jove, però es poden comptar amb els dits de la mà. Està clar que amb aquest ritme, com a molt en trenta anys, la majoria d'esglésies deuran estar tancades. És un fenomen digne d'estudi, que amb tants pocs anys, només una generació, la religió hagi desaparegut gairebé totalment de la vida de la majoria de persones. És veritat que la pròpia jerarquia eclesiàstica no hi ha ajudat però no crec que sigui només això. La societat s'ha despenjat de la religió, a perdut la por al pecat, però amb el risc que acabem perdent la moral. Dubto també que aquest trencament amb la religió hagi portat més felicitat. Cada cop veig gent, sobretot joves cada cop més joves, més perduts, sense valors, sense camí a seguir, sense ningú que els digui el que està bé i el que no ho està. Que per ells un polvo i una borratxera és la seva religió, i que viuen al dia, no ja sense preocupar-se pel més enllà, sinó sense preocupar-se per l'endemà. En canvi, els joves que he conegut, que viuen la fe, acostumen a ser persones meravelloses. No estic dient que no hi hagi joves meravellosos que no tenen fe, que és clar que n'hi ha, però els que he conegut que en tenen i intenten viure-la, no sense fer grans esforços, trobo que són gent que valen molt la pena. A vegades penso que és tot una mentida, però veig que alguna cosa bona ha de tenir quan tenir fe fa feliç a molta gent. I m'agradaria tenir-ne...

La salvatjada de les curses de braus

El debat que s'està fent aquests dies al Parlament sobre la prohibició o no de les curses de braus, tot i que evidentment no és transcendental pel futur del país, que hi ha coses molt importants, que combatre la crisi és prioritari, i tantes excuses que trauran els que no volen que se'n parli, el trobo molt interessant i necessari. De fet, més interessant que molts altres debats sobre temes més importants però que al final no se'n treu cap profit.
Abans de continuar, he de dir que la meva postura és clarament favorable a la prohibició. Tampoc és que em molesti excessivament, no em treu la son, però trobo que fruir i fer-ne un espectacle del patiment i mort d'un animal és indigne d'una societat teòricament evolucionada de l'Europa actual. També he de deixar molt clar, abans que se m'acusi d'anti-espanyol i enemic de la pàtria (si m'hi volen acusar que sigui per altres coses) que reconec sense cap complexe que fruir matant braus és una tradició ben catalana, o almenys que ha tingut molt d'arrelament en aquest país, potser fins i tot més que en cap altre: prova d'això n'és que (em penso) Barcelona ha estat l'única ciutat del món en que hi ha hagut fins a tres places de braus funcionant al mateix temps. Però tal i com segurament hi va haver el "boom", ara no en queda res d'allò. No conec absolutament ningú del meu cercle familiar i d'amics que tingui aquesta afició. És cert que l'apropiació per part del nacionalisme espanyol més ranci no li ha fet cap favor, però no crec que a altres zones de l'estat o fora d'ell la situació sigui massa diferent. Les societats evolucionen i la sang i el patiment gratuït ja no tenen lloc en la nostra. Igual que fa segles que ja no es fan combats de gladiadors ni altres coses similars, la tauromàquia té els dies comptats. Els defensors d'aquesta salvatjada, no tenint arguments per justificar-se, s'han volgut emparar en el nacionalisme. Prohibir les curses de braus no és un atac a la tauromàquia, és una atac a Espanya! Tinc la intuïció que a Espanya hi deu haver més gent en contra que a favor. Però és clar, si vas i els dius que a Catalunya s'ataca Espanya, potser sí que molts que hi estarien en contra es faran fans dels toros simplement per això. De moment la caverna mediàtica ja ha sortit en la seva defensa, i a la sempre impresentable Esperanza Aguirre poc li ha faltat per disfressar-se de torero. I els partits espanyols a Catalunya, igual. El PSC va donar llibertat de vot, però ara ja diu que hi votarà en contra. Sembla mentida. Per un partit que va tant de progre, hauria de quedar molt bé prohibir que es torturi animals. Però sembla que no volen quedar davant d'Espanya com els que han prohibit els toros. Jo crec que en un cas com aquest, el que s'hauria de fer és directament convocar un referèndum i donar la veu als ciutadans. Això ens dotaria d'una democràcia de més alta qualitat i donaria més llibertat als partits davant de temes com aquests que en alguns poden generar divisions internes. Ja posats a fer, aprofitaria i en faria més. Aprofitaria cada cop que es fessin eleccions per posar unes quantes urnes, com es fa a Suïssa, o als Estats Units. Però sembla que aquí més aviat es té por al que pugui decidir la gent.

Persones carregades de punyetes

Una de les coses que més em treuen de polleguera, són les persones que estan carregades de punyetes. Em refereixo a aquelles persones que ja saps que perquè sí sempre trobaran alguna cosa malament. Que per bé que es facin les coses, sempre li busquen les tres potes al gat, i les troben. Que només entenen una manera de fer les coses, la seva; i que troben malament qualsevol altra manera de procedir. Aquelles persones que si en un restaurant hi ha un pèl en un plat, segur que serà el seu; a més, és clar, de que trobaran el got brut i la menjar fred, i que possiblement s'acabaran barallant amb el cambrer. Aquelles persones que no troben res "normal", perquè per elles, en el concepte de normalitat només hi entra la seva manera de pensar.
Al llarg dels últims anys, haver d'anar amb persones així ha estat de les coses que més m'ha incomodat. Em refereixo a persones amb les que no tens la confiança d'una amistat, companyes de feina, per exemple, amb qui has d'anar amb peus de plom, i que val més anar-los dient que sí a tot perquè no et toquin massa el que no sona amb les seves manies.
Fa dies em referia a la companya que sempre té fred, però tot i així no es tapa prou. Avui mateix ha estat tot el matí queixant-se del fred. Per què coi no es posa un bon jersei de llana? És un clar exemple del tipus de persona a la que em refereixo. Té tendència a trobar-ho tot malament. Tot li sembla poc i "cutre", el que enllaça amb un altre tipus semblant de persones: els que mai en tenen prou. Aquelles que si no van a un hotel de quatre estrelles ja no els sembla bé. Que diuen que no es pot viure, però només compren roba de marca, i que a saber com em criticarien si sabessin que m'he comprat uns calçotets en un mercat. No en tenen mai prou, perquè pensen que els diners ho són tot, i que una cosa pel simple fet de que valgui 100 euros serà quatre vegades millor que una que en valgui vint, i que s'obsessionen pensant que mai podran tenir un pis de 200 metres quadrats.
Per sort, a la vida no tot ho són els diners ni les aparences. Potser és que jo sóc massa simple, o potser és que de les coses que més desitjo no n'hi ha cap que es pugui comprar amb diners.

TV3 o telehumor?

Avui després de forces dies sense fer-ho, he tornat a mirar el Polònia. No m'ha fet especialment gràcia, excepte el gag de Joan Laporta. El que volia comentar però, és que a la mitja part han fet un anunci destacant que TV3 és la televisió de l'humor i ens han ensenyat tots els programes d'humor que tenen. Dilluns, Crackòvia i després la Sagrada Família. Dimarts, APM i Buscant la Trinca. Dimecres, Dinamita. Dijous, Polònia. I divendres, Zona zàpping. (Sense comptar que el diumenge fan un altre APM i repeteixen els programes d'imitacions.) Cada dia almenys un programa d'humor en horari de màxima audiència. I dos dies, també humor com a segon programa. Jo, i altres persones que estaven mirant la televisió amb mi ens hem preguntat: "Només fan humor a TV3?". Està bé fer programes d'humor (si és bo, que molts d'aquests els trobo prou dolents), però no hi hauria d'haver més varietat en la programació? Si TV3 és una televisió pública, no hauria de tenir una varietat més gran de programes i prioritzar els de contingut cultural o informatiu? Potser és que el que els interessa és que la gent vagi rient i prou... Ja s'ha acabat l'Afers exteriors, que era l'únic programa en horari de màxima audiència diferent que tenien, i en aquest cas de molta qualitat. Però ja està tot. Programes de debat més col·loquial com el Banda ampla, o d'un nivell més alt, com l'Àgora, els fan cada dia més tard. És això la televisió pública que volem? Si en algun moment poso Tele5 o Antena3, al cap de poc he de canviar de canal, de la degradació i merda constant que emeten aquestes cadenes. Però quan poso TV3, no trobo tampoc gaire cosa millor. Potser no fan tele-escombraries, ni s'aprofiten de la gent més desgraciada per aconseguir audiència, ni fan programes on la gent es baralla i crida i fan els ridículs més estrepitosos, però ara mateix, TV3 està molt lluny de ser una televisió pública de qualitat.

Avatar 3D

Per fi, després de força temps en que no trobava el dia per anar-hi, he anat a veure Avatar en 3D. Hi he anat entre setmana, però sort que he fet cas als que em van advertir que comprés les entrades anticipadament, perquè si no potser encara no l'hauria vist.
N'havia sentit crítiques bastant decepcionants, però he de dir que potser perquè hi anava sense esperar-ne gaire cosa, m'he endut una agradable sorpresa. La pel·lícula és un espectacle visual i els efectes 3D són impressionants. El planeta Pandora és preciós, amb una orografia que desafia qualsevol llei de la gravetat, encara que una mica massa salvatge pel meu gust, fins i tot per anar-hi a fer safaris. L'argument és totalment simplista. Les coses passen, algunes sense massa lògica, però no li demanis explicacions: l'argument només és una excusa per meravellar-nos per la vista, la història és el de menys. Era la meva primera pel·lícula en 3D i considero que l'experiència ha estat molt bona. He de dir que no recordo mai haver vist aplaudir al cine, i en acabar la pel·lícula hi va haver gent que es va posar a aplaudir. Potser va ser idea d'un i a d'altres els va semblar bona idea seguir-ho, però és significatiu i vol dir que la gent estava contenta i considerava que havia vist un bon espectacle.
Si les pel·lícules amb 3D han de ser tant impactants com aquesta em semblen molt bé, i si a sobre tenen un bon argument, encara millor. Ara, espero que no s'acostumin a això del 3D com a excusa per cobrar més al cine, i qualsevol film sense cap gràcia visual ens el posin en 3D. D'una pel·lícula en valoro sobretot els sentiments que em desperta, però un Avatar de tant en tant, no fa cap mal.

Lladres

Això de l'SGAE ja ha arribat a un nivell intolerable. Una societat totalment opaca, que gestiona els drets d'autor, controlada per quatre dropos que viuen de l'extorsió mitjançant mètodes mafiosos. Ara volen cobrar a les perruqueries que posen la ràdio i a les llars d'avis que miren la televisió o a petits equips de futbol quan posen el seu himne. Però què s'han cregut? Com pot haver-hi una llei que els empari en aquestes pràctiques criminals? Si miro o escolto una cadena de televisió o ràdio que emet gratuïtament, com poden fer pagar per escoltar-la o mirar-la? Si precisament aquestes cadenes es guanyen la vida amb la publicitat i el que volen és tenir com més oients o espectadors millor. Si de tot el contingut que emeten ja en paguen els drets d'autor, a no ser que sigui de producció pròpia que llavors en són ells els autors. Fa anys aquests lladres de l'SGAE ja ens van imposar el cànon per còpia privada. a tots els dispositius que ells creien que es podien utilitzar amb aquestes finalitats, però sense tenir en compte que es poden utilitzar per moltes altres coses. És més, perquè s'ha de pagar per fer una còpia privada d'un material que he pagat per poder-lo escoltar, per exemple en el cas d'un disc? El que m'agradaria saber a mi és que se'n fan dels diners que recapten. Perquè si jo em faig una còpia d'un disc del Michael Jackson, a qui van els diners del cànon? Al Ramoncín? Només es reparteixen entre els autors espanyols? Sembla mentida que aquests artistes pijo-progres tinguin tant de poder com per imposar aquestes coses. Manin uns o altres, sempre se surten amb la seva. Voler cobrar a una perruqueria o a una llar d'avis per escoltar o mirar cadenes que difonen la seva senyal de forma gratuïta és totalment immoral i hauria d'estar perseguit per la llei.