Augment de pits (II)

No tenia pas intenció d’explicar-ho, però ja que en Jaume m’ho ha demanat, doncs aquí en teniu la continuació (que no tenia perquè haver-n’hi hagut, però n’hi ha hagut). Adverteixo que no és apte per a menors.

El cas és que el passat sis de setembre torní al despatx on treballa la xicota en qüestió. Aquell dia jo ja anava a treballar amb més ganes del normal, per veure-li el nou perfil, més per curiositat que per re. Només arribar, desil·lusió: no hi era; hi havia l’altra administrativa, però ella no. Entrí a parlar amb l’amo de l’empresa, sobre les qüestions que teníem pendents i que aquells dies havíem d’acabar de resoldre. Estiguérem una hora més o menys, i llavors em digué que havia de marxa ràpidament a agafar el tren, ja que a la tarda tenia una reunió important a la capital de les espanyes, però que em deixava ben acompanyat amb la XXX, que em daria tot el que em fes falta i que ell s’emportava a l’altra. Uf, per fi la veuré!. Sortírem i allí era. La casualitat volgué que portés la mateixa roba que el dia que la viu per primer cop (i únic fins llavors): pantalons i camiseta, tota de negre, i tot molt ajustat, amb la diferència que la camiseta que abans ja era ajustada, ara ho era molt i molt. Realment, i ho he de reconèixer, si abans ja era una xiqueta que es feia mirar, ara ja era per posar-se pitet. No hi havia manera de concentrar-se amb ella voltant per allà. L’hi demaní unes carpetes i en no trobar la documentació que buscava, l’hi diguí, amb el que ella em respongué:

- No, estos impresos los hemos puesto en otro archivador. Durante estos últimos días hemos canviado bastantes cosas, para que esté todo más a mano.

Amb el que jo, mig en broma, li dic:

- Doncs a tu també et veig canviada des de l’últim cop.

Ella em fa un somriure maliciós, que em pensava que es quedaria en això, però llavors, per sorpresa meva, es posà les mans sota els pits, com si els volgués sospesar i em diu:

- Te gustan?

(La continuació un altre dia, que ara he de marxar)