Aquest passat diumenge a la tarda vaig entrar en una església de Barcelona. La meva fe es va esmicolant mica a mica, però fins i tot quan més agnòstic estic, acabo entrant a una església. Trobo que és un lloc perfecte per reflexionar i mirar cap al propi interior, i intentar comunicar-se amb Déu. El que volia explicar, és que en aquesta església, un grupet que no arribava a les deu persones, totes d'una edat força avançada, feien el Via Crucis. Un portava la creu, un altre llegia i unes dones portaven uns llantions acompanyant a la creu. Per qui no ho sàpiga, el Via Crucis recorda en forma de 14 estacions, la Passió de Jesús, i habitualment una persona porta una creu i a cada estació es va movent fins que al final ha donat tota la volta a l'església. És un ritual que em porta molts bons records, de quan de petit hi anava al poble amb la padrina. El cas és que vaig sentir pena de veure aquelles poques persones ben entrades en anys, allí soles. Està clar que d'aquí no gaires anys, aquell home ja no podrà portar la creu, l'altre ja no podrà llegir, i les altres potser ja no podran seguir i els Via Crucis es deixaran de fer. El mateix que passa amb les misses. La mitjana d'edat de la majoria de misses que es fan, deu ser superior als 60 anys. Sempre hi ha algun matrimoni amb nens, algun jove, però es poden comptar amb els dits de la mà. Està clar que amb aquest ritme, com a molt en trenta anys, la majoria d'esglésies deuran estar tancades. És un fenomen digne d'estudi, que amb tants pocs anys, només una generació, la religió hagi desaparegut gairebé totalment de la vida de la majoria de persones. És veritat que la pròpia jerarquia eclesiàstica no hi ha ajudat però no crec que sigui només això. La societat s'ha despenjat de la religió, a perdut la por al pecat, però amb el risc que acabem perdent la moral. Dubto també que aquest trencament amb la religió hagi portat més felicitat. Cada cop veig gent, sobretot joves cada cop més joves, més perduts, sense valors, sense camí a seguir, sense ningú que els digui el que està bé i el que no ho està. Que per ells un polvo i una borratxera és la seva religió, i que viuen al dia, no ja sense preocupar-se pel més enllà, sinó sense preocupar-se per l'endemà. En canvi, els joves que he conegut, que viuen la fe, acostumen a ser persones meravelloses. No estic dient que no hi hagi joves meravellosos que no tenen fe, que és clar que n'hi ha, però els que he conegut que en tenen i intenten viure-la, no sense fer grans esforços, trobo que són gent que valen molt la pena. A vegades penso que és tot una mentida, però veig que alguna cosa bona ha de tenir quan tenir fe fa feliç a molta gent. I m'agradaria tenir-ne...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
La religió s'accepta quan serveix per a que la gent no pensi. Quan la religió ensenya a pensar es converteix en perillosa i s'esborra del mapa. No és això el que van fer amb Jesús? Hi ha molta gent que em diu no creu en Déu, jo els responc que fins i tot usant una lògica totalment asèptica, des del punt de vista religiós, arribaran a la conclusió que l'esperança metafísica és la més raonable de les respostes a tots els nostres dubtes i temences. Una religió hipòcrita no serveix per a res, una religió viscuda amb llibertat i intel.ligència condueix a la felicitat, malgrat totes les mancances que tenim els éssers humans.
Mike
Per a mi, el més greu de tot és que aquests valors que transmet el cristianisme, i que ha dut a Occident fins al lloc que ocupa ara, s'estiguin perdent. Ho dic lluny de qualsevol prisma ideològic, simplement des del vessant humà. A mi la fe catòlica encara no m'ha abraçat ni m'ha il·luminat cap camí però els valors que transmet em produexien molt, molt de respecte i humilitat.
Gràcies pels vostres interessants comentaris.
Penso que la societat occidental, per molt laica o atea que sigui actualment, es basa en els valors del cristianisme, que segons els evangelis ens va transmetre Jesús. Sigui veritat o no això, són uns valors totalment positius i vàlids que permeten que una societat funcioni. Són valors d'amor que ens diuen que tots els homes són iguals, que s'ha de protegir als més desfavorits, d'amor, etc... Això sí que són valors progressistes i no els dels pijo-progres d'avui en dia...
En canvi a Sud Amèrica les esglèsies venen plenes de joves que toquen la guitarra i donen gràcies Deu amb molta alegria. Potser les misses haurien de ser més properes i no tan solemnes. Jo sóc creient i no en tinc cap dubte de l'esxitència de Deu. Però les esglèSies em deprimeixen. La meva dona hi va cada diumenge i jo l'espero fora i tot rutlla perfectament bé. El jovent europeu no té cap sentit de la trascendència i hi ha massa noia que es treu els pits i demana l'avort lliure. Tot plegat és una desgràcia. En fi quanta més riquesa, més indolència i menys temor de Deu! saludus. No veuràs mai un poble pobre que no doni les gràcies a Deu!.
No valen les excuses, la fe és qüestió de voluntat!
Publica un comentari a l'entrada