Cap al vespre vaig a donar una volta per la fira. Aglomeracions de gent en espais estrets. En veure tanta gent ja em ve al cap que me la trobaré. Tinc una mena de sisè sentit per intuir quan em trobaré algú. És normal també, perquè quan hi ha fira en un lloc, la gent dels pobles veïns hi acostuma anar.
En efecte, després d'una estona caminant la veig venir en sentit contrari. Hi ha molta gent, però ja de lluny la veig com si brillés amb llum pròpia i no hi hagués ningú més entre nosaltres. Cabellera rossa, guapíssima, vestit lila... crida l'atenció. Va amb un noi que l'agafa per la cintura. Em dóna la sensació que s'ha engreixat. No se la veu contenta, però intueixo que és per la mort no fa gaires dies d'un familiar molt pròxim que havia viscut tota la vida amb ella. Giro el cap quan passa més a prop de mi, fent-me el distret mirant un cotxe del que no recordo ni la marca ni el color. Quan ja ha passat, em giro i miro com s'allunya. Un calfred recorre el meu cos acompanyat d'una sensació barreja d'ansietat, frustració i culpa. Mai he entès com una xiqueta tant guapa es va enamorar de mi. Menys puc entendre com la vaig poder deixar escapar d'una manera tant estúpida. Quan me'n vaig adonar del molt que la necessitava ja era massa tard. Segurament no fèiem l'un per l'altre, però els dos ens necessitàvem. Un cop he pensat en ella, ja sé que no faré res més de bo en tot el dia. Arribo a casa, m'informo de les eleccions per internet i em poso a llit. Se m'humitegen els ulls. El que em fa més mal no és que em trenqués el cor. El que em fa més mal és que em penso que me'l vaig trencar jo mateix. Dormo poc. Avui tinc son.
En efecte, després d'una estona caminant la veig venir en sentit contrari. Hi ha molta gent, però ja de lluny la veig com si brillés amb llum pròpia i no hi hagués ningú més entre nosaltres. Cabellera rossa, guapíssima, vestit lila... crida l'atenció. Va amb un noi que l'agafa per la cintura. Em dóna la sensació que s'ha engreixat. No se la veu contenta, però intueixo que és per la mort no fa gaires dies d'un familiar molt pròxim que havia viscut tota la vida amb ella. Giro el cap quan passa més a prop de mi, fent-me el distret mirant un cotxe del que no recordo ni la marca ni el color. Quan ja ha passat, em giro i miro com s'allunya. Un calfred recorre el meu cos acompanyat d'una sensació barreja d'ansietat, frustració i culpa. Mai he entès com una xiqueta tant guapa es va enamorar de mi. Menys puc entendre com la vaig poder deixar escapar d'una manera tant estúpida. Quan me'n vaig adonar del molt que la necessitava ja era massa tard. Segurament no fèiem l'un per l'altre, però els dos ens necessitàvem. Un cop he pensat en ella, ja sé que no faré res més de bo en tot el dia. Arribo a casa, m'informo de les eleccions per internet i em poso a llit. Se m'humitegen els ulls. El que em fa més mal no és que em trenqués el cor. El que em fa més mal és que em penso que me'l vaig trencar jo mateix. Dormo poc. Avui tinc son.
5 comentaris:
Sí, sol passar, diuen. Ànims!
L'amor és una bogeria, una puta bogeria!
Genial, malgrat el fons de l'escrit, que és trist...saludus company!!!
Fa mal quan penses en què hagués passat si haguessis actuat d'una altra manera, si haguessis aprofitat la oportunitat, si no t'haguessis deixat dur per tal sentiment o tal altre...Però potser, i només potser, no hagués anat tant bé com ens pensem, crec que tendim a idealitzar en una situació com aquesta...O potser sí que hagués anat bé i hagués sigut meravellós, però el passat ha de quedar endarrera per que a nosaltres ens sigui possible avançar...I segur, segur que vindran d'altres persones que deixaran petja en la nostra vida! Ànims, Home del Sac!
Sí, Índia, tens raó, però el pitjor de tot és el sentiment de culpa d'haver fet malament les coses i d'haver sigut tant estúpid. Això no es pot arreglar.
M'agrada i comforta saber que els blocs, a banda de servir per escriure de política, també serveixen per deixar aflorar els sentiments.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada