dimarts, 5 de juny del 2012

Qui els va col·locar allí?

Fa ja dies, m'estava mirant un reportatge al Canal 33 (un dels pocs canals que es pot mirar sense sentir vergonya) un reportatge referent a les Illes Canàries. Parlaven entre d'altres coses de com havien arribat els humans i animals a aquestes illes (i com a cosa curiosa, dir que analitzant la genètica dels canaris, els gens que només poden transmetre les dones són d'origen africà i els gens que només transmeten els hòmens són d'origen europeu). El cas és que sempre m'ha fascinat com l'ésser humà va poder arribar a l'antiguitat fins a la major part de punts del planeta, amb una tecnologia totalment rudimentària. Potser les Canàries encara podem entendre que estan a prop del continent i potser amb certes habilitats de navegació s'hi podia anar des de la costa africana amb possibilitats de retorn si no es trobava res. Però i les illes més allunyades? No és sorprenent que les illes de la Polinèsia, algunes a milers de quilòmetres de la més pròxima, estiguin habitades? Llegia també fa un temps a la revista Sàpiens com els humans havien arribat a Rapa Nui i la veritat és que sembla una història inversemblant. Molt desesperats devien estar els humans per posar-se sobre una mena de barcassa i llençar-se cap al desconegut, a veure si tenien sort i arribaven a algun lloc.
I els animals? Doncs segons el reportatge sobre les Canàries, algunes espècies de rèptils hi van arribar flotant en troncs sobre el mar. Ja és casualitat que un rèptil acabi sobre un tronc flotant al mar, més casualitat és que no s'hagi ofegat pel camí i que la providència l'acabi portant a una illa a molts quilòmetres i que a més allí en trobi un altre de la seva espècia de gènere contrari que hi hagi arribat de la mateixa forma.
La veritat és que em costa molt de creure tot això, és clar que segons la ciència, som el resultat d'una loteria. De milions i milions de possibilitat, nosaltres... és com si des de la creació de l'univers haguéssim estat jugant a la loteria cada segon i ens hagués tocat sempre.
A vegades, em sembla molt més fàcil creure que als habitants de Rapa Nui els hi va col·locar Déu allí i punt.

dimarts, 29 de maig del 2012

Odi espanyolista intrínsec

L'altre dia de la final de la Copa del sogre de l'espavilat aquell, el twitter bullia de comentaris carregats d'odi contra bascos i catalans, simplement per això, per ser bascos i catalans i voler continuar-ho sent. Hi ha un compte a twitter molt útil per seguir aquest tipus d'odi, ja que es dedica a fer retweets de comentaris d'aquests, em refereixo a @apuntem . Molts d'aquests comentaris són un clar delicite d'incitació a l'odi i a la violència i segur que si els fes un basc cap a un espanyol l'endemà ja tindria la policia a casa. He volgut fer una mica de seguiment de qui són aquestes persones carregades d'odi, mirant la resta dels seus comentaris. Al contrari del que podria semblar, no sembla pas que siguin militants de l'extrema dreta espanyolista, gent mig analfabets sense cap cultura... no, no pas. Mirant el seu twitter, semblen gent prou normal, i hi ha de tot: molts estudiants universitaris, d'institut, gent que explica que estan estudiant pels exàmens, gent que se'n va a entrenar a un camp de futbol, gent que se'n va a fer una excursió per estudiar la fauna de no sé on... i de sobte, enmig de tants altres comentaris, un comentari dient que els agradaria posar una bomba a Barcelona i Bilbao i veure tots els catalans i bascos morts. La sensació és que aquest odi els surt de dins com una cosa totalment natural i que tan natural els és explicar que se'n van a estudiar per un examen com que desitgen la mort de tots els catalans o que els fa fàstic veure a n'Andrés Iniesta parlant en català... Trist, però cert. Vull pensar que són una petita minoria, però es veu una cosa tan intrínseca que si es presentés l'ocasió, serien capaços de fer el que diuen com allò més natural del món.

dijous, 24 de maig del 2012

El Firefox no em permet deixar missatges a molts blocs. Algú sap per què?

El cas és que ja fa setmanes, que en alguns dels blocs que llegeixo habitualment i que tinc enllaçats aquí a la dreta, quan vaig a escriure-hi un missatge i el publico, se m'esborra i no es publica. El curiós és que me n'he adonat que això només em passa amb el navegador Mozilla Firefox, que és el que utilitzo habitualment. Ho he provat amb el Google Chrome i no hi ha problema.
Algú té qualcuna idea de per què passa això?
Sí, ja sé que és molt fàcil, canviar de navegador, però sóc fidel a Mozilla des de fa molts anys. De fet ja ho era al Navegador 4.7, la versió en català del navegador de Netscape. I posats a triar, prefereixo utilitzar programari lliure.
Altra cosa és que el Google Chrome és millor ara mateix. No hi ha punt de comparació en quant a velocitat i agilitat... A veure si els de Mozilla s'espavilen i fan que el Firefox guanyi velocitat, que ja fa força temps que cada cop el trobo més lent.

divendres, 18 de maig del 2012

Les accions de Bankia

Les accions de Bankia estan pujant prop d'un 16% en aquests moments, un 30% fa només uns minuts. Durant els últims dies no han parat de baixar, un 30% ahir i ja ho han fet en més d'un 60% des que van sortir a borsa.
No entenc pas perquè pugen avui i encara entenc menys perquè encara no van baixar més en els dies anteriors.
Quan val Bankia ara mateix? Per mi, 0. Per més diners que tingués, no en compraria ni una acció. És per això que em sorprèn. Perquè si ahir les accions de Bankia van baixar un 30%, vol dir que se'n venien, està clar, però que també se'n compraven. Si hi hagués oferta però no hi hagués demanda, que seria lògic, el preu seria zero, però no, a preus inferiors als de dies anteriors, però hi havia "algú" que en comprava... Potser algú amb capacitat per influir en els preus i que esperava la pujada d'avui? No ho sé, ni ho crec. L'únic clar és que hi ha algú que compra.
Coneixeu vosaltres algú que hagi comprat accions de Bankia? Doncs jo tampoc...
Al final deuen tenir raó els qui diuen que a la borsa hi ha un grapat de psicòpates comprant i venent.

Tema a banda és que moltes de les accions de Bankia estan en mans de qui no les hauria de tenir, molts clients de Bankia que els les van endossar de qualsevol manera al es pròpies oficines de l'entitat, o empreses a qui només donaven crèdit a canvi de que els compressin unes quantes accions...
Bankia és el reflex de l'Espanya fallida, l'Espanya del xanxullo a la llotja del Bernabéu, l'Espanya del nou ric, l'Espanya del "hágase", l'Espanya que no sabia que Espanya no és la terra de xauxa.

PD: Me n'oblidava, tampoc compraria ni de broma accions de facebook, a un preu que tardaries 17 anys en recuperar suposant que el benefici s'incrementés un 15% cada any (que ja és molt suposar!)

divendres, 4 de maig del 2012

Nothing personal

Recomano la pel·lícula als qui us agradi tastar cine més enllà del que es projecta en les sales comercials. 85 minuts que no es fan gens llargs, pràcticament no hi ha diàlegs, una fotografia esplèndida amb alguns paisatges magnífics. La solitud més absoluta. Dos personatges dels quals no en sabem res i dels que s'intueix que han patit molt. Un que viu apartat del món, i un altre que fuig cercant no sap que. I es troben, però un mur de solitud els continua envoltant.
Una petita joia que em va entrar molt bé. Potser és d'aquest tipus de pel·lícules que segons quin dia la deixaries al cap de deu minuts, però ahir em va enganxar.
Què és preferible, la solitud del qui viu reclòs en ell mateix o la del qui viu envoltat de gent i això encara li fa percebre més vivament aquesta solitud?

dilluns, 30 d’abril del 2012

El petit príncep

Us podeu creure que no l'havia llegit mai? Algun capítol en algun llibre de text a l'escola i prou, quan hauria de ser de lectura obligatòria Era allò de que sempre deia que el tenia pendent, però mai li arribava el moment. Doncs el dia de Sant Jordi, casualment en una parada el vaig veure, i no ho vaig dubtar.
Ahir a la nit el vaig llegir i... Déu meu, quina meravella! És una joia, una pedra preciosa. Crec que mai tan poques paraules m'havien emocionat tant. Al començament em va fer riure i us creureu que el vaig acabar plorant a llàgrima viva? No sóc pas de llàgrima fàcil, de fet diria que fa anys que no havia plorat, encara que em penso que se m'està afinant la sensibilitat últimament. No sé si em va fer veure de cara totes les misèries que porto a dins o que va passar, però va ser tot un cúmul d'emocions.
Si encara no l'heu llegit, ja ho sabeu, lectura obligatòria!

Vaig aprofitar també el Sant Jordi per comprar finalment Incerta Glòria, un altres que també tenia pendent des de fa molt i finalment ha arribat, encara que és cert que ja l'havia intentat comprar en altres ocasions sense trobar-lo, però tampoc hi havia insistit massa. Al final ha acabat caient en l'any que es celebra el centenari del naixement d'en Joan Sales i en que fins i tot el president Mas va dir que el regalaria i llegiria. De moment el deixo que en tinc d'altres més lleugers de pendents, però espero començar-lo aviat.
Un altre que em va venir de regal va ser "Si em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine" de n'Albert Espinosa. No he llegit res d'ell ni he seguit res del "Polseres vermelles", però com a cosa lleugera i que faci pensar una mica, no té mala pinta.
Finalment, vaig aprofitar per adquirir dos llibrets de narracions de Tolstoi en una parada solidària. Tampoc he llegit mai res de Tolstoi, així que és una bona manera de començar.

I és que com més llegeixo, més me n'adono de tot el que em queda per llegir, i com tantes i tantes vegades perdo el temps amb coses que són molt menys interessants i no m'acaben donant cap fruit.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Bons i dolents


Trobo imprescindible l’article de Rafael Nadal avui a La Vanguardia titulat (Des)Memòria. N’estic fart i és vergonyós aquesta des-memòria històrica que ens estan fent empassar com a memorial democràtic i demés coses per l’estil que consisteixen en fer-nos creure que la Guerra Civil va ser una guerra de bons contra dolents i que de crims només en va cometre una part, ignorant que al 36 l’actitud d’anarquistes, comunistes i falangistes, cadascun en el seu bàndol va ser pràcticament la mateixa. Ens volen fer creure que va ser una guerra de totalitaris contra demòcrates quan a la zona republicana hi va haver una terrible revolució que va establir un règim de terror que res té a envejar el que es va imposar a la zona controlada pels sublevats, i on milers de persones van ser assassinats simplement per tenir idees diferents, o a vegades ni això, simplement enemistats personals, venjances o només per ser una mica més sensats que els seus assassins.
Fa uns dos mesos vaig haver d’anar al cementiri de Tarragona i voltant per allí vaig arribar al lloc on es veu que hi ha la fossa comuna on s’hi van enterrar tots els afusellats durant els primers anys del franquisme. El lloc s’ha dignificat, el que em sembla molt bé, s’hi ha posat un monument, unes plaques a una paret amb els noms, i unes explicacions. Segons aquestes, tots els morts que hi ha allí ho són per haver defensat la democràcia, la legalitat republicana i la llibertat de Catalunya, o bé havien estat morts per venjances. En definitiva, són els bons. No puc ni sóc ningú per jutjar-los, però n’estic segur que molts d’aquests afusellats havien estat persones que quan en van tenir ocasió també van imposar la seva justícia a base de sang, o bé per ser-ne executors directes, o bé per omissió i per deixar fer. Com també n’estic segur que n’hi ha que defensaven allò que allí s’explica, però precisament per això, mereixen una explicació més imparcial, potser ressaltant més l’arbitrarietat i profunda injustícia d’un règim totalitari.
Per altra banda, no sé si són més o menys, però durant els primers mesos de la guerra, els assassinats pels revolucionaris mentre el govern inoperant de la Generalitat i de la República mirava cap a un altre lloc, hi entraven a desenes en aquest mateix cementiri i igualment la majoria van acabar en fosses comunes. No mereixen aquests morts que també el memorial democràtic els recordi igualment amb un espai igualment dignificat? Doncs evidentment això no ho trobarem. Els feixistes ja els van dignificar, és veritat, però potser mereixen també una dignificació precisament democràtica, que expliqui que aquestes persones van morir igualment sota un totalitarisme igual que el que governaria després durant quaranta anys. Potser moltes persones en llegir-ho, es sorprendrien i no entendrien res... perquè si tots són dolents, llavors qui són els bons?