El petit príncep

Us podeu creure que no l'havia llegit mai? Algun capítol en algun llibre de text a l'escola i prou, quan hauria de ser de lectura obligatòria Era allò de que sempre deia que el tenia pendent, però mai li arribava el moment. Doncs el dia de Sant Jordi, casualment en una parada el vaig veure, i no ho vaig dubtar.

Ahir a la nit el vaig llegir i... Déu meu, quina meravella! És una joia, una pedra preciosa. Crec que mai tan poques paraules m'havien emocionat tant. Al començament em va fer riure i us creureu que el vaig acabar plorant a llàgrima viva? No sóc pas de llàgrima fàcil, de fet diria que fa anys que no havia plorat, encara que em penso que se m'està afinant la sensibilitat últimament. No sé si em va fer veure de cara totes les misèries que porto a dins o que va passar, però va ser tot un cúmul d'emocions.

Si encara no l'heu llegit, ja ho sabeu, lectura obligatòria!

Vaig aprofitar també el Sant Jordi per comprar finalment Incerta Glòria, un altres que també tenia pendent des de fa molt i finalment ha arribat, encara que és cert que ja l'havia intentat comprar en altres ocasions sense trobar-lo, però tampoc hi havia insistit massa. Al final ha acabat caient en l'any que es celebra el centenari del naixement d'en Joan Sales i en que fins i tot el president Mas va dir que el regalaria i llegiria. De moment el deixo que en tinc d'altres més lleugers de pendents, però espero començar-lo aviat.

Un altre que em va venir de regal va ser "Si em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine" de n'Albert Espinosa. No he llegit res d'ell ni he seguit res del "Polseres vermelles", però com a cosa lleugera i que faci pensar una mica, no té mala pinta.

Finalment, vaig aprofitar per adquirir dos llibrets de narracions de Tolstoi en una parada solidària. Tampoc he llegit mai res de Tolstoi, així que és una bona manera de començar.

I és que com més llegeixo, més me n'adono de tot el que em queda per llegir, i com tantes i tantes vegades perdo el temps amb coses que són molt menys interessants i no m'acaben donant cap fruit.

Bons i dolents

Trobo imprescindible l’article de Rafael Nadal avui a La Vanguardia titulat (Des)Memòria. N’estic fart i és vergonyós aquesta des-memòria històrica que ens estan fent empassar com a memorial democràtic i demés coses per l’estil que consisteixen en fer-nos creure que la Guerra Civil va ser una guerra de bons contra dolents i que de crims només en va cometre una part, ignorant que al 36 l’actitud d’anarquistes, comunistes i falangistes, cadascun en el seu bàndol va ser pràcticament la mateixa. Ens volen fer creure que va ser una guerra de totalitaris contra demòcrates quan a la zona republicana hi va haver una terrible revolució que va establir un règim de terror que res té a envejar el que es va imposar a la zona controlada pels sublevats, i on milers de persones van ser assassinats simplement per tenir idees diferents, o a vegades ni això, simplement enemistats personals, venjances o només per ser una mica més sensats que els seus assassins.

Fa uns dos mesos vaig haver d’anar al cementiri de Tarragona i voltant per allí vaig arribar al lloc on es veu que hi ha la fossa comuna on s’hi van enterrar tots els afusellats durant els primers anys del franquisme. El lloc s’ha dignificat, el que em sembla molt bé, s’hi ha posat un monument, unes plaques a una paret amb els noms, i unes explicacions. Segons aquestes, tots els morts que hi ha allí ho són per haver defensat la democràcia, la legalitat republicana i la llibertat de Catalunya, o bé havien estat morts per venjances. En definitiva, són els bons. No puc ni sóc ningú per jutjar-los, però n’estic segur que molts d’aquests afusellats havien estat persones que quan en van tenir ocasió també van imposar la seva justícia a base de sang, o bé per ser-ne executors directes, o bé per omissió i per deixar fer. Com també n’estic segur que n’hi ha que defensaven allò que allí s’explica, però precisament per això, mereixen una explicació més imparcial, potser ressaltant més l’arbitrarietat i profunda injustícia d’un règim totalitari.

Per altra banda, no sé si són més o menys, però durant els primers mesos de la guerra, els assassinats pels revolucionaris mentre el govern inoperant de la Generalitat i de la República mirava cap a un altre lloc, hi entraven a desenes en aquest mateix cementiri i igualment la majoria van acabar en fosses comunes. No mereixen aquests morts que també el memorial democràtic els recordi igualment amb un espai igualment dignificat? Doncs evidentment això no ho trobarem. Els feixistes ja els van dignificar, és veritat, però potser mereixen també una dignificació precisament democràtica, que expliqui que aquestes persones van morir igualment sota un totalitarisme igual que el que governaria després durant quaranta anys. Potser moltes persones en llegir-ho, es sorprendrien i no entendrien res... perquè si tots són dolents, llavors qui són els bons?

Com desfer-se de quatre cadàvers

Un amic meu matà quatre homes. No volí aprofundir en els mètode ni en els motius. Tot el que sé és que eren mala gent, d'ambients tèrbols i que li feien xantatge i el volien destrossar. Finalment els convidà a sopar per negociar amb ells i els enverinà. Els tenia al mas, ja en estat des descomposició i sense saber que fer, em demanà ajuda. El més curiós és que no dubtí ni un moment que l'havia d'ajudar. Pensí moltes maneres i no aconseguia decidir-me per cap. Fer un forat molt profund i enterrar-los era la primera idea, però molta feina a cavar i risc que ens veiés algun veí. Una altra manera era fer venir directament una màquina a fer el forat, amb l'excusa que diversos animals del mas estaven malalts i s'havien de sacrificar i caldria enterrar-los a bastanta profunditat. Molts riscos també. A més, l'enterrament l'hauríem de fer de nit i sense llum. El mas és a prop d'una carretera i no queda gaire amagat; podien passar els mossos per allí, veure gent de lluny amb una llanterna, sospitar i entrar a veure que passava. També vam pensar en llençar-los al pou. Això volia dir que l'aigua estaria contaminada una bona temporada, si no contaminava la del veí i tot i sempre hi ha el risc que la bomba s'espatlli o el pou es quedi sec i s'hi hagi de baixar. Fins i tot vam pensar en omplir-lo de terra i deixar-lo inutilitzat, però llençar tanta terra al pou era una feinada lluny del nostra abast. L'altra idea era llogar una barca i anar a llençar-los mar endins. Arriscat també el trasllat dels cadàvers i cap dels dos era home de mar. Passava el temps i no ens acabàvem de decidir, però calia fer alguna cosa. Pensava també que faria si ens enganxaven. No podria negar la meva implicació... Em quedà clar que m'hauria de declarar culpable d'encobriment d'un crim. Diria que jo ja m'ho trobí tot fet, que no hi tinguí res a veure i que el que fiu, ho fiu pensant en la seva dona i el seu fill, que tindria el pare a la presó i que en el fons, aquella gent els volien fer mal. Després també pensava que si el meu amic havia sigut capaç de fer allò, podria continuar anant a sopar a casa seva de tant en tant com si res? Qui em deia que per por a que el delatés no m'emmetzinaria també a mi? 

Entre totes aquestes divagacions m'he despertat, i reconec que he estat una bona estona sense saber si els cadàvers eren reals o no.

No he fet vaga

No he fet vaga perquè no li trobo el sentit. Cap ni un.

Em sembla un mètode de protesta que no serveix de res i que només perjudica al treballador que veu perdre un dia del seu sou, més vacances, pagues extres, etc.

A més, si avui hagués fet vaga, només hagués volgut dir que demà hagués hagut de treballar el doble, o treballar el cap de setmana, ja que tinc algunes feines que dilluns han d'estar acabades.

Encara que no fos així, tampoc em sembla just perjudicar a l'empresa per la qual treballo, que no en té cap culpa de la reforma laboral i que considero que és prou justa amb mi, malgrat coses que sempre són millorables.

Em sembla que s'ha de tenir molta barra per demanar als treballadors que renunciïn a un dia del seu sou.

Molta més barra s'ha de tenir encara per obligar-los a fer-ho, que és com s'aconsegueix que les vagues tinguin cert èxit. Avui ho he comprovat, als polígons on hi havia grans empreses, carreteres tallades i seguiment del 100%. A polígons més petits, tothom treballant amb absoluta normalitat, si bé amb els cotxes i furgonetes ven tancats per por. Jo crec que si no hi hagués coacció, el seguiment seria més que mínim. I el fet que una vaga sempre s'acabi convertint en un atac a la llibertat dels treballadors, fa que ho acabi trobant un acte bastant vomitiu i me n'allunyi totalment. Encara que tinguin bona part de raó.

Amb això no vull dir que no calgui protestar. M'hagués semblat bé una protesta contra aquesta reforma laboral. Si en comptes d'una vaga s'haguessin convocat manifestacions a les grans ciutats, potser hi hagués anat. Ara és evident que no, encara que pugui ser bo protestar, no m'aniré a barrejar amb els qui han convocat la vaga i s'han passat el dia fent l'energumen i provocant por a la gent. 

Em dóna la sensació que aquesta reforma no és bona i que a curt termini només provocarà més atur, encara que a la llarga qui sap. De totes maneres, més flexibilitat dóna més seguretat a l'empresari, però això s'hauria de compensar amb més seguretat pel treballador, amb més mesures socials de cara a pal·liar les conseqüències de l'atur, com tinc entès que es fa en altres països. En altres estats de la UE hi ha lleis laborals similars i no per això hi ha més temporalitat, però també tenen mesures de protecció cap al treballador aturat, en que se li assegura més la subsistència.

Sigui com sigui, per molt que em repugni bastant aquest a vaga, una altra política és totalment necessària.  Una política que pensi més en les persones i menys en els bancs. Si un banc o una gran empresa ha de caure, que caigui. I si els efectes de la seva caiguda serien tan dolents que cal evitar-ho, s'ha de comprar l'empresa a preu de saldo, fotre fora els actuals gestors i fer-la tirar endavant revertint els beneficis en els seus treballadors i en tots els ciutadans i mirar de vendre-la amb beneficis en un futur. Res de vendre bancs a 1 euro i amb l'estat cobrint les pèrdues. A vegades no sé si estem governats per persones o per màquines sense sentiments. Potser et diran que ja hi pensen en les persones, però a més de fer-ho, ho hauria de semblar.

López, el lehendakari sense vergonya

S'ha de tenir molt poca vergonya, ser molt curt de gambals i terriblement egoista per dir el que ha dit aquesta setmana el lehendakari López. Ell vol el concert econòmic per Euskadi, però no el vol per ningú més, perquè no seria bo per Espanya. Visca la coherència. Doncs miri senyor López, potser ens podríem posar d'acord en que aquest concert és dolent per Espanya, i com que vostès ja l'han gaudit durant molts anys, i com que a Espanya ens han inculcat llargament això de la solidaritat, doncs ara hi podrien renunciar i deixar-nos-el a naltros una temporada. Realment, em sembla que al lehendakari López tan se li fot el concert econòmic basc, però se l'ha trobat i evidentment no hi pensa renunciar. El que si que li interessa per sobre de tot és Espanya, la seva pàtria, que sense xuclar la mamella catalana no podria mantenir el nivell del dispendi i les seves grandeses. Això sí, que xuclin la mamella de l'altre, no la pròpia, encara que sigui per mantenir el costum.

Per sort, a aquest senyor, fet lehendakari després d'unes eleccions amb les normes manipulades per tal de que els partits dels colonitzadors tinguessin majoria, l'hi queden quatre dies. La trampa i la martingala ja no s'aguanten més per enlloc, i els bascos sabran fer neteja ben aviat.

Vila de Perpinyà - La fidelíssima (al blog La Història desconeguda)

Us poso l'enllaç a aquest article que he escrit sobre una anècdota històrica relacionada amb la vila de Perpinyà al blog La Història desconeguda de na GukGeuk.

Vila de Perpinyà - La fidelíssima

És un blog, que encara que intermitent, us recomano molt si teniu curiositat per les anècdotes històriques, ja que hi ha escrits molt interessants.

ANC, el camí correcte?

En general, cal pensar que la creació de l'ANC és una bona notícia. És positiu que es formi una iniciativa que vulgui implicar a la societat civil més enllà dels partits polítics. De feina a fer n'hi ha molta, sobretot fer pedagogia, fer arribar el missatge, sempre en positiu i fer que la maquinària no s'aturi. Malgrat tot això, quan llegeixo el seu full de ruta, em dóna la sensació que l'estratègia no és bona. Entre els passos que s'han de donar, diuen que a meitat del 2013 els ajuntaments han de convocar referèndums d'independència, i en cas que no ho fes l'ajuntament, ho hauria de fer la secció local de l'ANC. Em sembla que les coses que ja s'han fet no s'han de repetir. Això és una cosa que ja s'ha fet. Van tenir més o menys èxit, depenent del lloc i del punt de vista des del que ens ho mirem, però van tenir un gran impacte i és el que es volia. Això ja està fet. De que serviria repetir un referèndum que no té validesa? De res. És més, difícilment aconseguirien la rellevància que van tenir els altres. Un referèndum l'ha de convocar el Parlament i que sigui oficial i amb legitimitat internacional. Només un i ha de ser el bo.

L'ANC té moltes coses a fer, però em sembla que convocar referèndums no és la seva feina. En tot cas, propiciar les condicions perquè el Parlament no tingui més remei que convocar-lo. Per altra banda, tinc la sensació que aquest full de ruta no caldrà complir-lo. Durant el 2012 les coses s'acceleraran tant que el full de ruta s'haurà d'actualitzar. Mentrestant, implicar com més gent millor, generar sinèrgies, simpaties, obrir encara més el camp, i començar ja a pensar en l'endemà, en les negociacions que inevitablement caldrà fer, en la divisió d'actius i passius, en la constitució que voldrem donar-nos, etc.

Com més gent i entitats hi treballin millor, però espero no haver de tornar a anar a votar en un referèndum que no tingui validesa.