Fàstic

Acaba d’arribar. Ve força més aviat del normal, senyal que s’ha empassat el dinar amb un embut perquè li deu convindre sortir abans. Jo estava sol, la mar de bé, buscant vols barats de Ryanair per fotre el camp a la pròxima que pugui. Ha dit hola, amb una veu fluixa i un to de menyspreu insuportable. Ara la tinc a la taula del costat. Merda! S’ha acabat fer el que em roti, s’ha acabat estar tranquil. La seva sola presència m’inquieta. La incomoditat és màxima. Hauria de fer com si no hi fos, però no puc. De fet, és com si no hi fos: podria estar hores i hores tenint-la aquí al costat i cap dels dos diria res. Però hi és. I m’observa. I pren nota. I em mira amb fàstic. És la màxima desconfiança, perquè també s’amaga del que fa. Intento ni mirar-la de reüll perquè llavors encara desconfiarà més, pensarà que l’estic observant, espiant... quan a mi m’importa una puta merda el que faci, com si es vol posar a mirar una pel·lícula porno. Des del primer moment que la vaig veure, que vaig saber que la relació seria complicada: la manera de parlar, de mirar-me, de vestir... És allò que l’olores i dius: aquesta tia va de merda i no arriba a cul. Allò de creure’s superior per ser com ets i mirar als altres una mica per sobre de l’ombro. Pensar que els que no segueixen els teus ideals estúpids (que no són més que materialisme buit) són uns frikis, una escòria de la societat, que fa nosa i almenys ha de servir per riure’s d’ells. I això de voler fer veure que domina fins i tot quan no en té ni punyetera idea, sobretot en temes informàtics, com quan li vaig haver d’ensenyar a fer una cosa i quan el cap ens va cridar perquè li ensenyéssim a ell, ella es va aixecar a corre-cuita i va anar corrent cap al seu despatx per ensenyar-li ella els quatre procediments que li acabava d’explicar i que havia memoritzat com fer tot i no entendre’ls.

I després la meva covardia repugnant. De no voler acabar de marxar perquè veig que els caps em valoren. De pensar que hi ha molts dies en que per sort no cal que ens veiem. De ni tan sols saber on anar, perquè tampoc trobo cap lloc on em paguin més sense haver de treballar més. Que als llocs on m’agradaria tirar el currículum estan retallant per on poden. De no voler establir-me a Barcelona on sí que hi ha ofertes, però ni de broma vull vendre la meva vida a una empresa: ja en tinc prou de prostituir-me quaranta hores a la setmana.

I pensar que a pocs metres d’aquesta fosca oficina amb un ambient cada dia més enrarit hi ha una placeta amb un banc al sol on m’hi he assegut abans una estona i l’escalfor del sol era pura felicitat que entrava al meu cos. Com m’agradaria ser-hi ara mateix, com un lluert al sol, fullejant el diari, llegint un bon llibre que m’absorbeixi, escoltant bona música. Fa falta més per ser feliç?

La vergonya Solidària

Ja sé que ha passat ja molt de temps, però trobo que tocava parlar-ne i que fins i tot no era correcte passar-hi de llarg després d'haver defensat tant aquesta opció. Suposo que ja ha quedat clar que em refereixo al ridícul de SI.
Ho he de reconèixer: vaig passar vergonya i molta. No hi estic adherit, però havia col•laborat en la campanya amb un donatiu important, penjant quatre cartells i intentant convèncer a tothom que pogués. Tenia tanta vergonya que el cap de setmana posterior al ridícul, em negava a sortir per no haver de donar explicacions d'un tema sobre el que encara no tenia una opinió formada i per no haver de patir burles. Em sentia una mica com va dir la Isabel-Clara Simó: "Jo que sempre he donat la cara per en Laporta, es pensaran que sóc una ingènua o una mentidera". Al final vaig sortir, estirat per un amic solidari de debò, i per sort, al primer comentari sobre el tema, una amiga de les mes crítiques amb en Laporta va dir: "Va, deixem-los avui pobrets, ja ens en riurem un altre dia". Com l'hi vaig agrair...
Ara, ja passat un temps, ho veig tot molt més clar i m'he distanciat una mica de tots plegats.
Només fer alguns comentaris a mode de reflexió:
1. Tots ho van fer fatal. La roba bruta es renta a casa i no pot ser això d'anar-se enviant missatgets a través dels mitjans.
2. Que penós que unes eleccions municipals provoquin tanta trencadissa. Això sí, l'endemà mateix de les eleccions, quan vaig sentir que deien de presentar-se a les municipals, ho vaig dir: acabaran malament. Eren un grup sense gaires coses en comú a excepció de proclamar la independència des del Parlament, i per això els vam votar. Estava clar que si es posaven en altres batalles sorgirien conflictes, interessos oposats, etc.
3. A més, anar a unes eleccions en les que no tens cap possibilitat? Em dóna la sensació que només aspiren a prendre uns quants vots a ERC i deixar-los fora a ells també. On van amb l'Espot? Puc coincidir en molts dels seus plantejaments, però aquest home només busca protagonisme. En Laporta potser també, però entre un i l'altre, està molt clar.
4, i la que em sembla més bàsica: No pots anar a buscar una persona per encapçalar un projecte, posar-la al davant perquè rebi totes les bufetades, aprofitar-se de la seva projecció mediàtica i carisma, i després deixar-la de banda i renegar-ne com s'ha fet. Lamentable veure en López Tena el mateix dia de la trencadissa dient per la televisió que ara sense en Laporta els votaria més gent, perquè molts no ho feien per ell. Sr. López, sense en Laporta ara no tindríeu la butaca al Parlament, potser valdria la pena reconèixer-ho. O molts comentaris d'adherits dient que ara ja no caldria que es s'haguessin de justificar per anar amb ell... Quan el van anar a buscar, tothom sabia ja de les virtuts i defectes del personatge i era d'esperar que en alguns moments caldria tenir paciència.
5. Molt de parlar de regeneració i unitat, però ara els de SI han muntat la seva parcel•leta (gràcies a en Laporta) i s'han convertit en uns més. Juguem a les capelletes, a veure qui la té més bonica, però del manifest de la Crida a la Solidaritat, poc en queda.
6. En Laporta té tota la pinta de ser un cadàver polític i tampoc entenc massa bé perquè el vol en Portabella si no és per carregar-se SI, ni si amb aquests s'hi entendrà més. Tampoc veig tan i tan clar que només vagi per interessos, com diu tothom; no descarto del tot que hi hagi un fons d'honestedat en els seus actes. Per altra banda, cadàver o no, en Laporta és un Homenot en tots els sentits del terme, i la capacitat de sorprendre'ns d'aquests personatges és il•limitada.

Duran, el fals victimisme que no porta enlloc

Divendres passat va venir en Duran Lleida al meu poble, a fer una presentació dels candidats a alcaldes de tota la comarca. No tenia intenció d'anar-hi, perquè escoltar polítics unionistes no està entre les meves aficions, i també perquè no esperava estar al poble a aquella hora. El cas és que vaig arribar d'hora i passant casualment per davant del Casal, vaig veure mossos per allí i me'n vaig enrecordar de la il·lustre visita, així que més per curiositat que per res, vaig entrar i em vaig posar prudentment en un racó del final de tot.
El discurs que va fer en Duran, realment estava ben construït, i tenia raó en moltes coses, en la majoria. Només hi vaig veure un petit inconvenient: supurava falsedat per tot arreu. En molts aspectes era un discurs que podria haver fet l'independentista més radical: que si el govern de l'estat ens roba per malgastar-ho en altres llocs, que si a Andalusía amb els nostres diners fan operacions gratis de canvi de sexe, etc. Que sí, que té raó, però i solucions? Perquè és molt maco queixar-se de que ens ho roben tot, aquesta pataleta constant, aquest anar plorant... i després dir que no et plantejaràs mai la independència i ser la cara unionista i espanyolista de CiU. Molt bonic aquest discurs victimista i l'endemà anar-se'n a viatjar pel món representant Espanya amb molt d'orgull com a president de la comissió d'exteriors del Congrés. Molt bonic això d'anar dient a tots els mitjans de la caverna que Catalunya com a estat no és viable i que no la reconeixeria ningú, i a més que no pot ser que ell i son pare visquin en països diferents! Doncs després per què es refereix a Catalunya com a país quan fa discursos inflats d'un fals patriotisme? Que bonic burlar-se de les consultes per després dir que la seva idea és fer d'Espanya un estat confederal, però que sap que això és tan difícil com la independència. Que divertit que deu ser dir que CiU i Unió no és, ni ha estat, ni serà mai independentista i al cap d'uns dies anar a fer un homenatge a en Carrasco i Formiguera, aquell gran patriota i gran cristià que morí al crit de "Visca Catalunya lliure" i que avui en dia de ben segur que no seria d'Unió.
En Duran, escàndols sexuals a banda (que deu ser veritat que eren de domini públic, perquè a mi de les seves aventures a la Conselleria de Governació ja me n'havien parlat fa anys), és la cara més fosca d'una coalició que està cridada a portar-nos a l'última estació. Tard o d'hora o haurà de callar o n'hauran de prescindir. Ja n'hi ha prou de fals victimisme i de fer el ploramiques només per després anar a escalfar la poltrona a Madrid. Qui no estigui d'acord en solucionar-ho, que no es queixi del problema!

Xarxes socials o socialitzar la ximpleria?

Sóc de l'opinió que això de les xarxes socials està clarament sobrevalorat. D'acord que deu ser veritat que a Tunísia i a Egipte els va anar la mar de bé, però no n'hi ha per tant.
La meva identitat real té compte en diferents xarxes socials. Ho troba interessant com un canal a través del qual centralitzar certes informacions. Et fas admirador d'un equip de futbol, d'una associació de no se què, d'uns quants grups independentistes, d'algun partit o directament d'algun polític, i així només obrir la pàgina et va arribant informació d'interès. A banda d'això, misserejar i prou. Veus al vespre un amic amb la parella i l'endemà al matí veus que a les tres de la nit ha canviat el seu estat a solter. Un altre està de festa i s'ha fet unes fotos amb unes xatis i està tot content perquè ja les té com "amigues" al facebook. Un altre penja les fotos de l'últim viatge. Un altre, una frase de l'APM que li ha fet gràcia, etc, etc, etc. Sempre n'hi ha algun que quan troba algun article interessant el comparteix i fins hi pots establir un debat, però si no és això, és pura xafarderia. Les coses que comentaríem tot prenent una copa i fins i tot moltes altres coses que ni tan sols ens n'assabentaríem, ni falta que fa.
Ara s'ha posat de moda un programet pel telèfon mòbil, que quan s'entra en un local, només prement un botó, publica a internet el lloc on ets i a més et dóna punts per cada cop que vas a un local, etc. Això s'està convertint en un Gran Hermano. Ja dic jo que aviat sortirà alguna aplicació que donarà punts per portar una webcam al front emetent en directe. I la gent ho farà i serà lo més 'cool' i modern. I jo que fins i tot em nego a comprar-me un mòbil d'aquests tàctils amb internet per després de tot el dia connectat no haver d'estar pendent del correu i dels missatges del facebook quan surto a sopar o a passejar.
I és que parlant amb certes persones, sembla que abans de les xarxes socials i els telèfons amb internet no hi havia res. Sembla que si no et comuniques a través del facebook o del 'What's up' no hi ha comunicació possible, perquè tots sabem que el correu electrònic se l'ha inventat el facebook i els missatges sms ja no s'estilen. I el xat també és una gran novetat, perquè el messenger i l'IRC (de grata memòria per molts) no han existit mai. O el telèfon fix, que molta gent només es preocupen de poder fer trucades IP a través del mòbil d'última generació i després obliden que normalment, les trucades de fix a fix són gratis i sense tantes complicacions.
La societat d'avui en dia, tan preocupada pel seu mòbil d'última generació i la seva aparença i tan poc pel seu interior...

Fer-se trampes al solitari

Això del canvi d'hora trobo que és com fer-se trampes al solitari. Això sí, m'agrada el nou horari. M'agrada sortir de la feina i que faci un sol ben maco que et permeti de fer activitats a l'aire lliure amb llum natural: anar a córrer, amb bicicleta, anar a la platja, etc. El que ja no trobo gaire lògic és la manera que tenim d'aconseguir aquests avantatges. En comptes de racionalitzar els nostres horaris per tal de que ens permetin obtenir tots aquests avantatges, ens fem la trampa col·lectiva de canviar l'hora. Una hora que ja de per sí va avançada respecte la que ens tocaria. Mai havia entès perquè estant sobre del meridià de Greenwich, anem una hora avançats respecte els britànics (com els francesos també) i resulta que tot es deu a una imposició del règim nazi l'any 1941. No sé si té a veure amb això o no, però ho fem tot molt més tard que la majoria d'europeus i també dormim menys. L'horari de màxima audiència televisiva s'allarga fins a unes hores totalment irracionals per qui ha d'anar a treballar l'endemà. Poques vegades miro pel·lícules per la televisió a la nit, perquè a l'hora que comencen ja és gairebé hora d'anar a dormir... I no parlem de les nits de festa, on les discoteques i bars musicals es comencen a omplir quan a altres països ja està tot tancat i sembla que sempre haguem d'escollir entre oci i hores de descans.
No sé, però ho veig molt irracional tot plegat... Potser ja va sent hora que pel bé de tots agaféssim l'agenda i planifiquéssim una mica les coses, de manera que aprofitéssim més el temps i féssim el que diuen tan saludable 8-8-8 (vuit hores de feina, vuit de temps personal i vuit de dormir).

Antes muerta que senzilla

Ser repel·lent és anar a fer un treball a una empresa que ha perdut prop d'un milió d'euros en els dos últims anys i que el comentari sigui: "Com poden estar amb aquestes instal·lacions tan cutres? Ara seria el moment de renovar, que amb la crisi els que fan reformes han abaixat molt els preus."
Amb gent així he de treballar...
És veritat que l'edifici és antic i es nota. El mosaic del terra i el mobiliari està passat de moda, etc, però coi, no crec que ni la primera ni la segona preocupació dels accionistes i gestors de la societat sigui precisament renovar les instal·lacions. Unes instal·lacions, que antiquades, però fan perfectament la seva funció.
Res, que primer és la moda i aparentar, i després ja ens preocuparem de si perdem o guanyem diners... Ja ho sabem: "Antes muerta que senzilla".

M'acusen de justificar assassinats

Els defensors a ultrança de qualsevol cosa que faci l'estat d'Israel m'han dedicat un escrit. Vosaltres mateixos:

Decidir que és justa la mort d'una família, ser un bèstia i no saber-ho, aquests són els millors amics del terrorisme islàmico-palestí

Aquests sionistes de pa sucat amb oli que justifiquen qualsevol cosa que faci l'estat d'Israel m'acusen de justificar assassinats, nazi, comunista i de ser un amic de Hamàs. Em dediquen un article, però en canvi van esborrar el comentari de l'article que havia comentat.
Qui llegeix aquest blog habitualment ja sap de sobres la meva posició, ja que altres cops he parlat d'això, per exemple en aquests articles:

• Els uns per cabrons, els altres per animals
• Si fóssim palestins

Em fot molt aquesta gent que es prenen els conflictes com aquest com si fossin un Barça-Madrid que has d'estar amb els uns o els altres i no poden acceptar la injustícia de les situacions creades.
No sé d'on ve aquests sionisme d'alguns catalans i no li trobo explicació. Sembla mentida que precisament, venint del nacionalisme català, aquestes persones no puguin entendre la gran injustícia creada als àrabs que vivien en aquelles terres. És que a ells els agrada estar governats pels espanyols? Us imagineu que arribés aquí gent forastera i ens diguessin que hem de dividir Catalunya en dos trossos perquè tots tenim dret a tenir un estat? Jo no ho acceptaria, no sé ells.
I un cop comès l'error històric que ja és irreversible, no hauríem de procurar que es donessin les condicions per la pau? Doncs si és així, l'absurda colonització de Cisjordània només pot posar més llenya al foc i crear més recels i ressentiments entre les parts. Fa uns dies es va assassinar a sang freda una família amb nens en una d'aquestes colònies. Les imatges són totalment repugnants, però precisament no hauria de ser tanta sang, tant de fàstic, tanta ràbia, tanta injustícia, el que ens hauria de fer veure el que no pot continuar si es volen evitar aquestes morts. Sento pena per aquesta pobra gent i fàstic imaginant-me algú capaç de fer aquesta atrocitat, però també hem de veure que aquesta gent eren al lloc equivocat, sens dubte. Res justificava que estiguessin vivint allí com res justificava aquest crim vomitiu. Les injustícies només provoquen injustícies més grans i ja va sent hora que tots hi posem seny i exigim el final de l'ocupació i de la impunitat amb que l'estat d'Israel fa el que li dóna la gana.

Jo em sento i em vull sentir pacifista, però vull fer una pregunta per qui la vulgui respondre:
Si ocupen el nostre país, es justificable la utilització de la violència per crear pànic entre els ocupants? Quan és i quan no és justificable la utilització de la violència?