Treballar (II)

Fa molts dies que no actualitzo i és perquè realment he tingut molta feina i no m'he pogut distreure. Va, ho admeto: també és cert que he estat molts dies fora de l'oficina, en un lloc on no tenia accès a la xarxa; però això no treu que de feina en tenia molta i no em podia distreure. I tampoc treu que he acabat fastiguejat del tot. A vegades, tenir una mica més de feina del normal pot ser fins i tot bo, si és alguna feina nova i diferent que et pugui estimular una mica i motivar. Però quan és la mateixa merda de sempre simplement amplificada, envoltat de la mateixa gent i a més amb un llarg trajecte en cotxe per fer, és fa insuportable. A més, agreujat pel fet d'haver de compartir el cotxe, ja que com que anem al mateix lloc diverses persones, només ens paguen el quilometratge a un. He descobert que haver d'estar tancat en un espai petit com un cotxe durant una llarga estona és el més incòmode que hi ha... Sort de la ràdio, que distreu una mica l'atenció i fa que no ens haguem de notar i percebre l'un a l'altre directament.
Precisament avui, que torno a estar a la meva taula, estava pensant que tot se'm faria molt més fàcil si pogués escoltar música mentre treballo. M'agradaria posar-me els auriculars, posar la meva música i aïllar-me del món. Crec que fins i tot la meva productivitat pujaria i faria la feina sense ni adonar-me'n, i jo seria molt més feliç. I ja no dic de que em posés a escoltar programes com la Competència o la Segona hora, perquè llavors els altres només em veurien riure, incrementant la fama que tinc de friki que passa de tot. De fet, la companya que tenia abans i que ens portàvem la mar de bé sempre em deia que jo era feliç perquè no em preocupava per res, i sempre m'oblidava de tot. No és això, però ni puc ni vull estar preocupant-me de si s'acosten núvols de tempesta i tinc el cotxe aparcat a l'intempèrie, o de si el lavabo fa pudor, o que com pot haver-hi gent tan "cutre", i estar menyspreant a tothom que no és igual que jo. És per això que em treuen de polleguera certes persones, perquè sempre estan preocupant-se de ximpleries i es pensen que són persones molt completes, i que se senten superiors perquè van al gimnàs i fan ioga i pilates i resulta que són totalment superficials, per qui el més important és anar ben vestit, tenir un cotxe bonic, una casa bonica, anar a sopar a llocs cars, veure bon vi, etc. I no dic que tot això no sigui important ni estigui bé, però quan ho converteixes en el centre de la teva vida...
Res, tornant al que deia, que si ara estigués escoltant música, potser estaria absort en la meva feina sense importar-me res de res ni plantejar-me totes aquestes bajanades.
Tant de bo pogués estar escoltant els Amics de les arts, grup que m'encanta, perquè tal i com diue ells "I es que aquí, la merda se'ns menja; i és que aquí, ja no s'hi pot estar!".

Treballar

Això de treballar és ben fastigós. Sé que segurament tinc unes condicions de treball i salari una mica per sobre de la mitjana i que hi ha gent que gent que està molt pitjor o que pateix precisament per no tenir treball, però és que és molt fastigosa aquesta obligació de vendre el teu temps a algú. Temps, i molts cops paciència. I tot per culpa d'Adam que es va menjar una poma. A veure, et posen al paradís, amb una tia i et diuen que pots fer tot el que vulguis excepte menjar la fruita d'un dels molts arbres que hi ha. Coi, folla sense parar, fes la becaina sota d'un arbre, tira't els pets que vulguis sense que ningú et digui res, però no mengis la poma! Si rucs eren els nostres primers pares, no podíem sortir nantros d'altra manera. I dia rera dia a aguantar la mateixa merda. I les companyes, que com les d'en Noctas, hi ha dies que hormonen i hormonen i no hi ha qui aguanti en aquest galliner. I a sobre desconfiant un de l'altre, dissimulant, sempre fent veure que treballem. Amb lo fàcil que seria acordar que ningú fotrà brot i ningú es xivarà. Però no, jo aquí sempre fent veure que treballo quan en tinc una al costat, mirant-nos de reüll. I ella igual. Canviant de seguida de programa perquè no es noti que navega per internet quan passo per darrera seu, tot i que ho he vist de sobres, i tot i que no m'importa en absolut el que faci amb el seu temps de treball i mai de la vida ho diria als caps, però no hi ha prou confiança per arribar a aquest pacte. Abans en tenia una que ens enteníem la mar de bé, i a més era molt maca, i era fàcil posar-nos d'acord per no fotre brot o escurçar en tot el possible les jornades de treball, tot i que també hormonava sense parar i a vegades es feia pesada perquè es queixava per tot, però devien ser coses de la seva condició femenina. Tocarà aguantar. Recordo una vegada que li van preguntar a un nen petit que volia ser de gran i va dir que volia ser jubilat. Quanta saviesa, ja de petits se n'adonen clarament que això de treballar és una puta merda.

Si no fos perquè fa pena, faria riure...

La divisió de l'independentisme que estem vivint aquests dies, per irracional, és penosa. Només egos personals, traïcions i una gran falta de connexió amb la realitat. Es reuneixen els organitzadors de dues llistes i fan un comunicat conjunt per dir que van per separat. Dubto que en tota la història de la política s'hagi fet mai un comunicat conjunt de diverses organitzacions per dir que no s'entenen; és més, per dir que tenen exactament els mateixos objectius però no s'entenen. S'ha de reconèixer però, que bona part del mèrit de tot això la té la follia del Dr. Carretero. Aquest home ha embogit definitivament i ja tot li és igual. Volia alliberar el país, però un dia de sobte va dir que ho deixava, simplement perquè havia de compartir junta amb gent que no li queia bé o li portaven la contrària. Va tornar però, i va convertir Reagrupament en una secta. Discursos com el de "la merda que ens va sortir de dins", són demencials. Ha convertit un projecte que tenia molt bona pinta en una organització irrellevant, plena de llepa-culs i que al màxim que pot aspirar és a captar uns quants vots, dividir i fer que l'independentisme transversal es quedi fora del Parlament. Qualsevol cosa que hagi dit, se n'ha desdit. Parlava de democràcia i fa les llistes a dit i no accepta qualsevol manera diferent de veure les coses i molt més que els llocs a les llistes es puguin decidir democràticament. En fi, el millor que pot passar és que tothom l'abandoni i hagi de tirar la tovallola definitivament, perquè com he llegit no sé on, és capaç d'abandonar-ho tot abans que baixar del burro. Em sap greu per en Carles Mora, una de les persones més lúcides que he sentit en molt de temps, encara que va amb un lliri a la mà i em fa por que li fotran per tots costats...

I sense tenir res a veure, però podent-se-li aplicar exactament el mateix títol, penós el numeret d'en Montilla anant a la Xina per fer veure que tornarà amb unes grans inversions al país. Des del principi que no ho entenia. No entenia que un fabricant de cotxes xinès, que segurament es deu caracteritzar per fer cotxes de baixa qualitat a bon preu aprofitant-se de les condicions laborals de semi-esclavitud que hi ha en aquell país, volgués obrir una fàbrica a Catalunya. Si els fabricants d'aquí marxen perquè els costos són massa grans, ara vindran els reis dels baixos costos a obrir-nos fàbriques? Evidentment no vindran, era tot un numeret electoral. Per sort encara tenim periodistes que saben simplement buscar informació al Google i veure la realitat de les coses. És imperatiu que tots llegim l'editorial d'avui a Vilaweb (i ara també la notícia), perquè només que la meitat de les coses que diu siguin veritat, la dimensió de la farsa és enorme. Però com que el President viatja a la Xina i els mitjans ens ho venen com una gestió que portarà grans inversions... Tenim uns mitjans de comunicació, en general, bastant de fireta.

Civilització

M'he passat bona part d'aquest agost tombant pel centre d'Europa i la veritat és que quan un torna, té una mica la sensació que torna cap al tercer món. Ja no ho dic per temes econòmics, sinó sobretot de civilització. Són més civilitzats no hi ha dubte. Dóna gust anar pel carrer i veure-ho tot net, endreçat, sense la més mínima porqueria pel terra. Anar en un tren, i haver de callar avergonyit perquè ets l'únic que parla fort. Tots els altres només xiuxiuejant, fent com si no hi fossin. Aquí, entre els que parlen cridant pel mòbil, els que ho emmerden tot, el sudaca que escolta regueton amb el mòbil a tot volum, etc. anar en un tren és com anar en un corral mòbil. I poder passejar de nit sense la sensació de que t'atracaran, o que almenys no t'intentaran enredar, o vendre alguna cosa a cada cantonada. Ho veus tot tant net i endreçat, tant l'espai com la gent, que dóna una gran sensació de seguretat. Tot el contrari que quan et mous de nit per Barcelona. I la immigració, per molt que es queixin i surtin partits extremistes per tot arreu, la tenen moltíssim més controlada que aquí. I els que hi ha no foten merders i intenten passar desapercebuts. Semblen països que funcionen, i que tiraran endavant. Quan un torna cap aquí, no sap ben bé cap on va el camí, si és que ells estan en un estat més avançat de civilització, o som nantros els que estem en un estadi més avançat de degradació.

Qüestions d'imatge

Només per la imatge que s'ha donat de Catalunya a l'exterior ja valia la pena haver prohibit els toros. Hem sortit a primera plana a tot arreu. I en positiu. Hem donat una gran imatge. Hem donat un exemple de civisme. Ens hem donat a conèixer com un país diferenciat, amb iniciativa pròpia, modern i civilitzat. M'han trucat amics que viuen a l'estranger, dient-me sorpresos que a la tele estan parlant de Catalunya, i en parlen bé. Els mitjans de comunicació de mig món han destacat la decisió presa pels nostres representants i l'han posat com a exemple a seguir a la resta de l'estat. Mentrestant, ells, per motius identitaris i de ràbia mal assimilada, en comptes d'avançar i desterrar aquesta pràctica cruel, s'hi refermen i ho volen potenciar com a signe d'identitat. Un país que s'identifica amb un animal ple de sang, que és torturat fins a la mort, no és un país europeu, ni modern, ni civilitzat. Dóna una imatge de país tercermundista. Perquè una cosa és que en un país hi hagi gent a qui li agrada això i una altra ben diferent és agafar-ho com a signe identitari. Tot per portar la contrària. Són tan primaris en el seu afany de domini... I després ens diran que a Catalunya es fa el que es fa per motius identitaris. Jo, als únics que he vist actuar per aquests motius és als que estan a favor de la tortura dels toros... excepte als quatre que els agrada, és clar. Per motius també de sentit comú, deixem-los ja...

(No sé si escriure massa durant l'agost, així que bones vacances els que en feu)

Maneres estúpides de morir

Crec que estareu amb mi que ser esclafat per la gent que empeny sense cap motiu és una de les maneres més tràgiques i alhora estúpida de morir.
Hi ha morts que es poden evitar, però que, sabem que sempre n'hi haurà algunes. Per molt que augmenten la seguretat vial, sempre hi pot haver aquell conductor que es despisti un segon i xoqui contra un altre vehicle que li ve de cara. O aquell balcó que semblava tant segur i de sobte se n'ha desprès una pedra. O un incendi, o un fenòmen meteorològic de gran violència... per no parlar de les malalties. Podem reduir el risc, i gairebé diria que moralment estem obligats a fer tot el possible per reduir-lo, però no el podem evitar mai completament. La nostra existència és totalment fràgil i per molt que vigilem, la mort és una loteria de la que sempre en tenim algun número.
Per això, per tan estúpida i inútil és doblement tràgica la mort de les dinou persones que van morir dissabte passat a Alemanya. Encara no ho puc entendre, com pot ser que la gent es posi a empényer d'aquesta manera. Cap on anaven? De què tenien por? No ho sé, però un comportament així, segurament inconscient, només pot ser comparable al de les balenes que a vegades sense saber-se perquè, es desorienten en grup i acaben morint encallades en alguna platja.
Primer, sents que a Alemanya hi ha hagut un grapat de morts en una allau humana i t'esgarrifes de que pugui passar això, però surts i te n'oblides. De fet, quan et queda lluny, 19 no és més que un número. L'endemà veus algunes fotos i encara t'esglaies més. Dilluns arribes a la feina i resulta que dues de les persones que treballen amb tu coneixen els pares d'una de les noies mortes. I comences a veure-li la dimensió tràgica a tot plegat. Penses en aquells pares destrossats pel dolor tan o més fort que el d'una multitud que et passa per sobre, per a qui la vida ja no tornarà a ser el mateix. Que es van assabentar de la televisió de la desgràcia i van trucar a la seva filla esperant que estigués be. I la filla que no contestava. I els amics que la buscaven, pensant que devia haver perdut el mòbil entre la multitud i per això no contestava, i que després van haver de trucar als pares per comunicar-los la notícia. Penses en aquelles xiques joves i plenes de vida que només volien passar-s'ho bé i es van veure abocades a l'abisme. I veus que ni en aquest món ni en l'actitud humana hi ha res que segueixi cap lògica mínimament racional.
Com diu la cançó d'en Llach, "que tinguem sort", és l'únic que ens queda.


Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

Alguna cosa es mou en aquest país

Recordo que la nit abans de les consultes sobre la independència del 25 d'abril, estava amb un grup nombrós d'amics, parlant sobre la jugada de l'endemà. Alguns podíem votar i d'altres no, però a tots ens feia gràcia la possibilitat de que Catalunya fos un estat normal a la Unió Europea. N'hi havia un però, que també li feia gràcia, però no ho veia clar del tot. Que si "seríem un país massa petit", que si "Catalunya no és Holanda", que si "el millor seria estar dins una Espanya federal que ens respectés, encara que això no sembla possible", etc. L'endemà va anar a votar, suposo que pel sí, encara que no descarto el vot en blanc. Doncs ahir, aquesta persona em va reenviar un correu electrònic amb el manifest de Solidaritat Catalana demanant suport perquè es formi aquesta coalició, només unes hores després que aquesta s'hagués presentat. Coses com aquestes demostren que alguna cosa s'està movent. Potser a poc a poc, i com que estem més ocupats en altres coses ni ens n'adonem. Fa anys, l'independentisme era una opció marginal i ara mateix en molts àmbits és la cosa més normal del món. Segons les enquestes no fa pas tant no érem més del 20% i ara ja les últimes enquestes ens posen bastant pel davant del no. Només són enquestes i no ens podem fer il·lusions a partir d'això, però només olorant una mica es veu que el flaire és diferent.
Definitivament, alguna cosa es mou en aquest país. Potser sense adonar-nos-en, el centre de gravetat ja ha canviat. Es sabran moure ara els partits?