Senyors de CiU, aclareixin que volen ser quan siguin grans!

Divendres passat, ERC va presentar al Parlament un text per ser votat en que es demanava iniciar el procès cap a la independència. Em sembla del més encertat que ha fet aquest partit en molt de temps. Evidentment no es pot proclamar la independència d'un dia per l'altre, sense haver fet eleccions, tenir-ho tot preparat, etc., per tant, em sembla adequat de proposar d'iniciar el procès, si hi ha suports per fer-ho. La pregunta era molt simple: iniciem el procès o no l'iniciem. Sembla que davant d'una pregunta tant simple tothom ho hagi de tenir molt clar. I alguns l'hi ho tenen: PSC-PSOE-LaSecta, PP, els ecopijos comunistes i el partit de l'immigrant rebotat tenen clar que no volen. S'agraeix la seva claredat. ERC, evidentment va votar que sí, ja que ells havien presentat la proposta i volen marcar paquet. Llavors ens queda el partit més nombrós, el que pot decantar la balança cap a un costat o l'altre, el partit que segons les enquestes rep la majoria de vots independentistes. I què fa? Doncs s'absté! Resulta que no saben si el volen iniciar o no... O és que els fa vergonya dir-ho... O és que així es pensen que poden enganyar tant als que hi estan a favor com als que hi estan en contra. Ja s'ho faran, però aviat haurem d'anar a votar, i s'agrairia un respecte cap als electors i explicar si volen o no. Perquè molt d'omplir-se la boca que amb Espanya ja no hi ha res a fer i que s'ha d'aspirar a decidir sense límits, però després no sé, no contesto! Senyors de CiU, em penso que ja tenen edat de saber el que volen ser quan siguin grans!

Batejos civils

Avui he llegit al diari que ERC proposaria al ple de l'Ajuntament de Valls que es posi a disposició dels ciutadans la celebració d'una "Cerimònica civil de benvinguda", el que es coneix con a bateig civil. La notícia en sí em repugna. Si un no és creient o no té ganes de fer-ho, no cal que bategi al seu fill, però a que ve això de voler substituir les festivitats religioses per festes civils? Algú demana aquest tipus de cerimònies? Crec que si algú vol fer una festa per celebrar el naixement del seu fill ho fa i prou, no necessita que cap ajuntament s'hi posi pel mig. El bateig cristià és la celebració de l'arribada d'un nou membre a la comunitat. No és un banquet en sí o una festa perquè sí; té un significat religiós. Aquesta onada de laïcisme ens està portant a les barbaritats més absolutes. Quan tardaran en inventar-se una comunió civil, per tal de que els nens i nenes no creients també puguin fer una festa, posar-se un vestit maco, rebre regals, etc. ? Només espero que aquesta iniciativa no sigui acceptada i que la gent de Valls no voti a aquesta gent que fan propostes tan extravagants i tan buides de sentit.

Existim. I existeixen.

Dec ser dels pocs ciutadans d'aquest país, que a favor d'uns o dels altres no vaig veure la final de diumenge. No només això, sinó que de partit de la "roja" no n'he vist ni un en els últims quatre anys. Per no veure, no he vist ni el gol d'Iniesta, ni el cop de cap de Puyol, ni com aixequen la copa, ni les celebracions. Tot el que he vist ha estat la foto d'en Jimmy Jump (Creu de Sant Jordi ja! que a d'altres els l'han donat per menys) i dos petons, el d'en Puyol a la senyera, potser per redimir culpes, i el d'en Casillas a la seva xicota. Ja sé que és un gran equip, no dubtava que guanyarien, però vaig preferir no veure-ho. Només de pensar en totes les celebracions que vindrien després, em posava malalt. Ja vaig dir que si alguna cosa va deixar clar la mani de dissabte és que existim. Si alguna cosa ha deixat clar el partit de diumenge és que ells existeixen. No els puc quantificar, però existeixen i no són pocs. I no em refereixo a que hi hagi gent que vulgui que guanyi Espanya. Em refereixo a que hi ha gent que volen fer-nos desaparèixer del mapa. Una cosa és alegrar-se d'alguna cosa i l'altra sortir-ho a celebrar d'aquesta manera, posar banderes per tot arreu, anar tot el dia amb la camiseta vermella. Molta d'aquesta gent no en tenen prou ells en ser espanyols, sinó que volen que ho siguem tots i intueixo que algunes d'aquestes reaccions durant aquest mundial no són més que un rebot contra el pesat nadiu que intenta que el seu país encara sigui reconeixible. Aquestes demostracions d'espanyolisme amb la que està caient només poden voler que aquesta gent no saben ni el que és Catalunya i els importa una puta merda la seva supervivència. Diumenge al matí vaig sentir gent burlant-se de la manifestació de dissabte i dient: "Hoy nos toca a nosotros". Aquest "nosotros" és terrible, perquè ells mateixos s'exclouen en un bloc a banda i deixen clar que els importen una merda les reivindicacions econòmiques i d'auto-govern. Després diran que Catalunya és Espanya, però amb frases com aquesta deixen clar que saben que no, que els catalans són diferents i ells són un món a banda. El que són en el fons és uns colonitzadors. Em sembla molt bé que se n'alegrin de les victòries de la selecció del seu país d'origen, i més quan juga tan bé com diuen, però és inhumà anar a un altre territori i voler-hi imposar la teva identitat. És criminal. Durant la manifestació, a RAC1 van comentar la possibilitat d'anar cap a una situació on la societat estigués dividida en dos blocs impermeables, com la basca. Ho veig difícil, perquè el catalanisme és un moviment bastant integrador i no tenim els problemes de violència que tenen allà, però el risc existeix. Un petit bloc de colonitzadors irreductibles hi és, i per altra banda, cada cop més els catalans tenim més clar que cal trencar amb aquest estat. No me'n vaig recordar de comentar-ho en l'altre escrit, però anant cap a la manifestació, ens van tirar des d'un terrat uns globus immensos d'aigua. Per sort era aigua, esperem que a ningú se n'hi vagi prou la bola... I escolta, que si no els agrada aquest país, de trens en surten cada dia.

Existim!

Si la manifestació d'ahir ha servit per alguna cosa és per reafirmar que existim, hi som, i encara que desorientats, hi volem ser. Veure aquell monumental col·lapse amb tot d'estelades i gent cridant independència va ser fantàstic. La manifestació era en contra de la sentència, però en un 90% o més va ser una manifestació independentista, encara que encapçalada per en Montilla i alguns altres elements que avui s'asseuran davant d'una pantalla gegant amb tot de vermell. És igual. Em van passar els presidents i la capçalera just per davant, però encara que molts xiulaven o insultaven, no ho vaig fer pas: a alguns per respecte, i a d'altres, perquè en el fons, si hi volen ser encara que no sàpiguen a què, doncs que hi siguin, com més millor. Encara que em penso que més d'un devia estar pensant que no sabia on s'havien posat.
Jo considero que va ser un èxit. Vaig arribar gairebé una hora abans, i des de Diagonal baixant per Passeig de Gràcia ja era intransitable. Com que volia posar-me al davant i veure passar la capçalera, vaig baixar per Rambla Catalunya on hi havia una mena de manifestació paral·lela i quan vaig veure que el passeig ja no estava tan aglomerat me n'hi vaig anar i em vaig posar per allí esperant. Eren molt més de les sis i la manifestació no podia avançar de cap manera, ja que tot el passeig estava ple de gent, que intentaven apartar els cotxes dels mitjans de comunicació per fer-se pas, i els voluntaris. Passava ja molt de les sis i ningú avançava. Finalment van començar a passar gent i pancartes, però els presidents encara no arribaven. La que gairebé va fer de capçalera era una pancarta que em va agradar molt que deia: "Ens roben 60 milions d'euros al dia. IND€P€ND€NCIA = N€C€SSITAT". Finalment van passar. Després, com que allí hi havia massa gent, vaig anar per altres carrers amb menys gent fins a la Gran Via, bastant endavant. Ja estava tot ple de gent que anaven avançant a poc a poc. Va passar una verdadera multitud i molt de temps fins que no va passar la pancarta que abans he mencionat, que encara anava molt per davant de la capçalera oficial. Finalment, quan ja devien ser quarts de nou i vaig aconseguir aproximar-me a la Plaça Tetuan, des de lluny vaig escoltar Els Segadors, i vaig començar a tirar enrera, per altres carreres. Encara vaig anar a l'encreuament amb Passeig de Gràcia per veure com continuava baixant una marea a la que no es veia el final. Quan a partir de les nou, la gent ja va començar a baixar més esplaiada, vaig tirar Passeig de Gràcia amunt i cap a casa.
No sé quanta gent hi havia, però em penso que uns i altres s'han passat. Hi havia una gentada com poques vegades s'ha vist, però no hi havia un milió. Dubto que sigui possible en quest país mobilitzar un milió de persones sigui pel que sigui. Tampoc hi havien els 56.000 que diu el País i EFE. Això és mig camp nou, i dubto que mig camp nou pugui provocar aquest col·lapse monumental. Llàstima que ja no tinguem als del col·lectiu Contrastant per fer el recompte. Fa quatre anys, en una altra gran manifestació que hi va haver per Gran Via defensant l'Estatut aprovat pel Parlament, la guàrdia urbana va dir que hi havia 125.000 persones i els de Contrastant, que van publicar la manera com ho havien calculat, ho van baixar a unes 75.000. Jo vaig anar a aquella manifestació i ni de bon tros va ser com la d'ahir. Es veia moltíssima gent, però era una cosa controlada on la gent es va anar posant darrera les pancartes i va anar avançant amb calma. Lo d'ahir ho sobrepassava i de molt, per tant, no em crec que només hi haguessin 56.000 persones. A més, que aquesta, amb el suport dels partits i entitats, i amb uns 800 autobusos, és lògic que hi hagués molta més gent.
Sigui com sigui, SOM UNA NACIÓ, i no pot ser que ningú decideixi per nosaltres!
Ara toca el més difícil, que algú ho pugui articular d'alguna manera... i tingui la valentia per fer-ho.

Inventari de banderes

Aquest vespre, tenia ganes de caminar i he sortit a donar una volta pel poble i m'ha vingut al cap que podria fer un recompte de les banderes que hi ha penjades, ja que aquest matí, passant amb el cotxe, he vist que n'havien aparegut moltes de noves. Cal dir que el que havia de ser una volta per estirar les cames s'ha convertit en una caminada quilomètrica, ja que he voltat de dalt a baix. No he passat per tot arreu, és clar, però sí que he donat un cop d'ull als carrers més importants i allà on pensava que hi podria haver banderes. Se me'n pot haver escapat alguna, però n'estic segur que la gran majoria les he captat. El meu, és un poble d'uns sis mil habitants, per qui vulgui veure'n les proporcions.
El resultat és el següent:
-16 estanqueres
-Almenys una més que només surt durant els partits, ja que ahir a la nit hi era i avui ja no.
-A més, dos bars que també es decoren amb banderes a l'hora dels partits.
-3 senyeres estelades
-1 senyera
-1 bandera holandesa
-1 bandera que em penso que és de la Reial Societat que la devien posar en pujar a primera divisió

Com que he volgut passar per tot el poble, ja he dit que he caminat realment molt, he passat per un barri pel que no passo mai ja que queda una mica apartat, que es va formar exclusivament amb la immigració castellana dels anys 60. Mig sorprès, encara que ho intuïa una mica, allí no hi havia absolutament cap bandera. En canvi, a les zones noves de cases adosades, on ha vingut a viure gent de fora, és on n'hi havia més, així com en blocs de pisos ja més antics, en que els seus propietaris originals n'han marxat i han llogat el pis a gent de fora.

Com que en un poble, encara que s'ha fet gran en poc temps, més o menys saps qui viu als llocs, i sinó ho preguntes, la conclusió que en trec és la següent:
Les persones que han penjat estanqueres al seu balcó són d'origen castellà i majoritàriament nouvingudes al poble durant els últims anys, no de fora de Catalunya, sinó de grans ciutats pròximes.
Aquí, la diferència que sobta (si la meva conclusió és encertada) és que els castellans que viuen al poble des de fa dècades o nascuts al poble però de pares forasters no pengen banderes i en canvi sí que ho fan els que han arribat fa poc. Això em pot fer pensar que el fet de viure en un poble petit fa que la gent nouvinguda s'integri millor, no tingui cap necessitat d'afirmar res davant de ningú i molt possiblement saben que al poble aquestes banderes a molta gent no els fan gaire gràcia, o potser és que realment tampoc a hores d'ara se senten espanyols, o si s'ho senten no necessiten explicar-ho a ningú. Els que han vingut de fora del poble, potser han vingut de zones on no hi ha hagut tanta barreja amb catalans i han tingut una visió menys extensa del "fet" català i s'han integrat menys. Segurament, el fet que uns pengin estanqueres i els altres no, és la conseqüència d'una adaptació a l'entorn on han viscut durant bona part de la seva vida.
Potser algú em dirà que tot això són bajanades, però és el que se m'acut ara, abans d'anar a dormir... Qui tingui alguna teoria, estaré encantat de que l'escrigui.

Actualitzo del dia 11 de juliol, poc abans del partit: Suposo que per la sentència i la manifestació d'ahir, però potser també per contrarestar les estanqueres, han aparegut al poble moltes senyeres i estelades. No n'he fet un recompte exhaustiu, però en són forces, i ara la cosa ja està més equilibrada, i potser guanyem i tot. També he vist dues estanqueres en llocs que l'altre dia no hi eren.

La meva conversió

No en tinc ni idea de perquè, però jo abans donava suport a la selecció espanyola i patia seguint els seus partits. Al Mundial de França 98 en Clemente em va fer patir molt amb aquella nefasta fase de classificació que va començar amb derrota contra Nigèria. Tan bé que m'ho hagués passat ara amb aquell partit. L'últim partit d'aquella fase, va ser contra Bulgària, i van guanyar em penso que sis a zero però no es van classificar. Jo volia que guanyés la "selección" (llavors la "roja" només era una senyora dolenta que menjava capellans), però al mateix temps em feia gràcia que Stoichkov marqués un gol perquè deien que sota la camiseta hi portava un missatge favorable a la independència de Catalunya i que l'ensenyaria si marcava. Quines contradiccions! Encara recordo, d'aquell Mundial, que em vaig aficionar de debò al futbol i vaig començar a escoltar en Jordi Basté cada nit i que quan ell acabava o me'n cansava encara posava en José María García a la COPE, amb els despietats atacs d'aquella emissora contra en Clemente, com si en comptes d'uns partits de futbol s'estigués perdent tot l'imperi! Després va venir crec que un 2 a 3 contra Xipre, en el que diuen alguns que ha estat el ridícul més gran de la història d'Espanya (com si no fes el ridícul constantment).
Al 2000, en l'Eurocopa que no recordo on es feia, també anava amb Espanya. Potser ja no tant, però com era costum, va patir molt a la fase de classificació, i me'n recordo que era a fora, enganxat a la ràdio escoltant els últims minuts del partit, amb la selección empatant contra Iugoslàvia, i com me'n vaig alegrar, quan a l'últim minut, Guardiola penjà la pilota a l'àrea i Alfonso marcà. Després va tocar jugar contra França i evidentment van passar els francesos amb aquella selecció de tots els colors possibles que va acabar guanyant, com ho havia fet en el mundial anterior.
A partir de llavors, no sé que va passar, però tinc molt clar que en el mundial del 2002 a Corea i Japó, jo ja volia que perdés Espanya i me'n fotia de les seves pífies i en Lee Wone Jae em va donar una alegria parant aquell penalt en que es va llençar molt abans del que tocava. No en tinc ni idea de que em va fer canviar durant aquells dos anys, ni quin va ser el moment en que vaig passar de celebrar les victòries a celebrar derrotes. Suposo que tot devia ser fruit d'anar-me'n adonant de la realitat. Al Mundial del 98 ja no era pas tan petit, però suposo que si vivia a Espanya doncs em devia semblar el més normal del món voler que fos aquesta selecció la que guanyés. Un cop devia veure que Espanya era una cosa aliena al que jo era i al que jo havia mamat des de petit, suposo que sense adonar-me'n, me'n vaig allunyar.
A casa, els meus pares, més aviat independentistes, passaven totalment del futbol i mai m'han intentat orientar políticament, així que queda descartada alguna influència d'aquest tipus, encara que sí que és veritat que un dels meus avis anava clarament amb Espanya. Una cosa que sí que em podia haver influït a favor d'Espanya, és que jo de petit llegia molt. Per sort, encara no hi havia ordinadors a les cases, i mai he estat massa de tele, així que devorava tot el que trobava per casa. Vaig trobar els llibres de l'escola dels meus pares, aquells quadernets que barrejaven les matemàtiques amb la "formación del espiritu nacional", la història sagrada com si fos una veritat absoluta i la història d'Espanya explicada de la manera més gloriosa possible. Precisament aquella història em va semblar molt interessant i me la vaig llegir fins aprendre-me-la perfectament, creient-me que Espanya era una "unidad de destino en lo universal" i que era la nació més poderosa sobre la terra. Per sort, anys més tard, potser en començar a sortir més del poble, vaig topar amb la realitat, o ella va topar amb mi. I no em va agradar.

Penjar estanqueres al balcó

No sé si és que no me n'havia adonat mai, o és que no es feia, però no m'havia fixat en el fenomen de les estanqueres als balcons durant les competicions de futbol fins la passada Eurocopa. Potser és que fins llavors les possibilitats de la selecció espanyola no eren precisament motiu d'orgull, però mai havia vist una estanquera penjada al meu poble fins llavors; a excepció, és clar, de la que es penjava a l'ajuntament fa ja forces anys.
Al poble, aquest cap de setmana en vaig comptar quatre, una al centre i tres a la part més nova, on viuen molts pixapins de Reus que només venen al poble a dormir.
Fins divendres passat pensava que potser fins i tot n'hi havia menys que l'altre cop, però anant aquest cap de setmana a Cambrils, Reus i Tarragona, he vist més "rojigualdas" que en tota la meva vida.
A Reus la cosa encara sembla prou moderada, però a Cambrils, algunes zones d'edificis nous a prop de la vila feien por. Estaven replets d'estanqueres de tots tipus, amb toros, sense, amb escut petit, escut gegant, etc... I els bars de la costa plens de banderes per tot arreu, excepte un, que potser amargat havia penjat una senyera a l'entrada. I anar per la carretera entre Tarragona i les Gavarres és ja com passar pel tunel del terror. Les cases que donen a la carretera, dels barris xarnegos de la perifèria, estan totes plenes d'estanqueres com mai ho havia vist. I ja no m'he atrevit a entrar en aquests barris... I també he vist pels carrers, fins i tot en dies que no hi havia partit, a pares amb nens tots de vermell i el nen amb les galtes pintades.
Després diran que no s'ha de polititzar l'esport, però el polititza molt més una competició on només hi poden jugar estats, que el que ho pugui haver fet en Laporta en set anys.
Desconec els motius que porten a penjar una bandera al balcó, però em temo que a Catalunya no són només esportius. Entenc que a molta gent, pels seus orígens, els pugui agradar que la selección guanyi alguna cosa, però treure una estanquera al balcó amb la que està caient, diria que és més un signe de voler tocar els collons que de res. De deixar clar que això és Espanya, però no una Espanya on tothom s'hi pugui sentir representat, sinó l'Espanya que ells representen, l'Espanya eternament dominada per la seva ètnia, on els altres són un maldecap a extirpar o unes taques a anar rentant. I que han vingut aquí per quedar-se'hi, perquè això és seu i prou! I que han recortado el estataqué? Pues en Tele5 han dicho que estaba muy bien y Belén Esteban ha dicho que los catalanes son unos imbéciles, por algo será... Y qué cojones es eso del derecho a la autodeterminación... pero si incluso pueden hablar catalán en todos los sitios!
I així anar passant. Si aquesta gent hagués vingut en unes altres circumstàncies històriques, però van venir quan van venir, i tampoc es va poder fer res per intentar integrar-los des d'un bon començament. Ells no en deuen ser ni conscients, però en Cisco deu riure sota la pesada llosa. El que ell no va fer, potser ho farà el temps... No s'han de voler fer les coses de cop, que ja diuen que amb paciència, i una mica de saliva...