Augment de pits (IV)

Em trucà el vespre abans de Nadal, plorant.

Feia més d’un mes que no ens vèiem, perquè vaig voler tallar aquella relació quan em digué que em volia presentar els seus pares. Fins llavors no me n’havia adonat que allò estava anant massa lluny. Jo volia creure que no era més que una amiga amb qui quedava i ens ho passàvem bé, que ens donàvem l’un a l’altre el que necessitàvem. Però la proposta de conèixer els seus pares em descol·locà. Per què? Cal? Li vaig dir. Si, és clar, em va dir, els he parlat de tu, saben que anem quedant i jo sempre els presento els meus amics. Em comentà que els divendres acostumen a anar a fer unes tapes en un bar de Bonavista i que hi podríem passar i menjar amb ells. La veritat és que no m’imaginava sopant en un bar de Bonavista tot comentant com de maques serien les campanades de cap d’any amb la Rocío Jurado i que per fi aquest any el Madrid ho guanyaria tot. No, allò era massa. De fet, mai he vist la necessitat d’implicar la família en assumptes personals, a no ser que vulguis que els assumptes personals es converteixin en familiars, cosa que no era el cas. Tot i que també me n’adoní que per part meva també li estava agafant una estima que no sabria ben bé on classificar. El cas és que viu que era el moment d’acabar-ho. No és que ho volgués, és que em semblava que allargar-ho hagués fet més mal que bé.

Tornant a on estàvem. Em trucà plorant. El cas és que després de dies trucant a la clínica i sense que li aclarissin res, li confirmaren que els seus implants eren d’aquells fets amb silicona defectuosa dels que parlaven aquells dies els mitjans, però que encara no sabien quines conseqüències podia tenir ni que caldria fer. Estava destrossada. Un cop tot havia anat bé, s’havia desempallegat dels seus complexes (inexplicables per mi) i se sentia a gust amb el seu cos, tot s’enfonsava. Em digué que tenia moltes ganes de veure’m aquella mateixa nit. Li digué que sí que ens podíem veure, però un altre dia. La nit de Nadal, gairebé des que tinc ús de raó, que amb els meus pares i uns amics de la família hem anat a la Missa del Gall a Tarragona i no tenia intenció de trencar la tradició. Després, havia quedat ja amb uns amics per anar a Reus a fer una copa. Li diguí que ja ens veuríem l’endemà a la nit. Per un costat, tenia ganes de veure-la, però per l’altre ho temia. Tornar a obrir portes que ja has tancat no acostuma a ser bona cosa. Finalment ens vérem i anà tot prou bé, encara que es notava la preocupació a la seva cara. A partir d’allí, hem tornat a quedar dues vegades més i la nostra relació ha tornat a ser la que era abans i sembla que ha abandonat qualsevol expectativa de presentar-me a ningú ni introduir-me en els seus cercles. Sobre la silicona, doncs a la clínica, encara no li han sabut dir exactament que cal fer.