Reagrupament: la joguina trencada

Van néixer com una associació que tenia per objectiu que en aquestes eleccions s'hi presentés una candidatura unitària i transversal per proclamar la independència des del Parlament i regenerar la política. Van enlluernar a molta gent, entre ells jo, que a començaments d'any fins em plantejava d'apuntar-m'hi.
Ara mateix són una paròdia grollera d'allò que podrien haver estat. Primer va arribar l'atac de follia del doctor al "dia dels ganivets llargs". Em van fer passar vergonya: jo que havia parlat bé de l'associació i d'en Carretero a molta gent, ara em demanaven explicacions pel ridícul que estaven fent. L'home que ens havia d'alliberar, abandonava a la primera que algú el contrariava. Va tornar, i va fer la purga, no de dissidents, que crec que ni tan sols n'hi havia, sinó simplement als que no deien Amén a tot i tenien diferències. Després s'ho va anar carregant tot: els estatuts de l'associació, la unitat, la transversalitat, la regeneració, les llistes obertes i qualsevol lògica. Absolutament tot fins convertir l'associació en una secta d'adoradors. I mentrestant la gent que anava marxant. I en Laporta, que havia de ser el cap de cartell, suposo que es va espantar i es va montar la paradeta pel seu compte, tot dient si voleu venir ja vindreu. Però no, el que simplement era una associació, llavors ja era un partit amb els pitjors vicis dels partits, incapaç de renunciar a res, amb afany de controlar-ho tot i col·locar els seus noms a les llistes per damunt de qualsevol elecció democràtica, tot i saber que les seves opcions d'èxit són inexistents.
En queden quatre i el gat, però amb vocació de màrtirs. Volen ser els últims de Filipines i morir amb les botes posades. No baixaran del burro. Crec que no hi pot haver res més frustrant que esforçar-te i gastar-te diners en una campanya que saps que no va enlloc i que ningú t'escolta. Van tenir l'oportunitat de ser una part important de la coalició Solidaritat, però han preferit l'immolació. Una llàstima el mal que han fet a l'independentisme. I una llàstima perquè en Carles Móra, número dos per Barcelona, és dels polítics que més he fruït escoltant-lo i m'encantaria veure'l fent discursos al Parlament. Fins i tot al foll del doctor seria interessant veure'l per allà, però ell ho ha volgut així.
Si volen fer per fi una cosa útil pel país, que es retirin.