dijous, 30 de desembre del 2010

24.490 avortaments i la frivolització del sexe

Llegeixo fa uns dies al diari, que per primer cop en molt de temps, a l’estat espanyol ha baixat el número d’avortaments anuals. Ho considero una bona notícia. Avui llegeixo que a Catalunya, l'any 2009 es van produir 24.490 avortaments, i m'esglaio. Em semblen un disbarat. Com pot ser? Vull saber quantes dones hi deu haver a Catalunya en edat fèrtil. No trobo la dada, però a partir de les dades demogràfiques de l'Idescat, faig un càlcul aproximat que em dóna 1.669.000 dones. Dividint, trobem que cada any, un 1,47% de les dones en edat fèrtil, avorta. M'esfereeix la xifra. Si suposéssim que cada una d’aquestes dones avorta només una vegada al llarg de la seva vida i que l’edat fèrtil d’una dona pot durar uns trenta anys, voldria dir que al final de la seva etapa fèrtil, un 44% de les dones han avortat un cop. Penso també que l’avortament ha de ser (o hauria de ser) un drama per una dona, i em fa pena imaginar-me el patiment d’aquestes dones. Després llegeixo però, que no és que moltes avortin, sinó que és que algunes avorten moltes vegades. Del total del 2009, el 35% eren repetidores, i algunes més d'un cop. Entenc que segurament un cert nombre d’avortaments són inevitables (sense voler entrar ara a jutjar-ho moralment), però una societat amb aquestes xifres és una societat fracassada. Aquí falla alguna cosa. I això em porta al segon tema, relacionat amb el primer. Llegeixo també al diari d’una campanya del ministeri de sanitat que vol promoure que els adolescents portin sempre un condó a sobre. Això és la màxima frivolització del sexe. Si els diem que portin sempre un condó a sobre, és perquè acceptem i fins trobem normal que avui dia els adolescents poden fotre un clau en qualsevol lloc, que en el moment que a un o una se li escalfen els baixos, pot anar-se’n al lavabo de l’institut amb un amic o amiga i fer-s’ho i després passar-se pel costat a classe com si no hagués passat res. Quins valors s’han transmès? Els mitjans de comunicació sobretot, fins i tot els públics, han transmès la imatge de que s’ha de cardar com abans millor, que per ser guai s’ha de tenir sexe, que si no ets un matat, etc... Trobo bastant patètica la imatge que es dóna de l’adolescència per exemple en moltes sèries de televisió perquè influeixen a que tots siguin així. O els pares que no transmeten valors als seus fills, o els que sí que en transmeten però després els professors els ensenyen el contrari... Deixant de banda també qualsevol judici moral, el sexe és bonic. També jo segurament em follaria moltes de les meves amigues si en tingués l’ocasió, però s’ha de saber el que un es fa, i no crec que un adolescent ho tingui massa clar. Expliquem-li les conseqüències dels seus actes i expliquem-li com s’han de fer les coses bé. No li diem que vagi sempre amb un condó a sobre, perquè llavors li estem dient que ho ha de fer, i que qualsevol ocasió és bona per fer-ho. Gairebé li estem imposant i incitant a que ho faci. Simplement que sàpiguen que si ho fan, ho han de fer bé perquè sinó pot tenir unes conseqüències molt greus, i ja està. I transmetre això hauria de començar per la pròpia família. Ha de ser la pròpia família qui et transmeti uns valors i t’ensenyi una manera de fer. A mi els meus pares mai em van parlar d’això, perquè el valor que em van transmetre és que el sexe és només entre dues persones que s’estimen i que s’han compromès de per vida. Després he arribat a la conclusió que no necessàriament ha de ser així, però m’ha fet veure el sexe d’una manera diferent a molta altra gent i m’ha fet veure que és molt més important l’amor i els sentiments que hi ha al darrere que no un simple clau. L’opció que em van transmetre els meus pares la considero totalment vàlida i crec que si uns pares volen transmetre aquesta idea als seus fills, l’estat no és ningú per anar dient a la canalla que portin un condó a sobre perquè qualsevol moment és bo per fer-ho. Sembla que per la societat actual, està descartada la possibilitat de transmetre aquests valors, i que l’únic que és vàlid és que a qualsevol nena de tretze o catorze anys, la seva mare li ha de donar un condó i dir-li que el porti sempre a sobre... sense importar-li que qualsevol depravat penetri la seva filla.

dimarts, 28 de desembre del 2010

El Papa ja s'ha oblidat del català, tan bé que el parlava...

El dia de Nadal, tot esmorzant (encara que ja era una mica tard), em vaig mirar el tros final d'una missa que retransmetien a la 2 des de Jerusalem. Després feien la benedicció i felicitació nadalenca del Papa. No és tampoc que hi tingués un especial interès, però em vaig quedar mirant-ho. Aquest any, el Papa va visitar Barcelona on va llegir en un perfecte català, i a més, diuen que ha utilitzat la imatge de la Sagrada Família en les seves felicitacions, així que tenia la vaga esperança de que també utilitzaria el català. Ja veia que no, perquè segurament si tingués previst de fer-ho, s'hauria anunciat amb anterioritat, però una vaga esparança de sorpresa la tenia. Van anar passant llengües i llengües, parlades per tot el món, però també de molt i molt minoritàries i gairebé mortes. Que si el luxemburguès, el maltès, el gaèlic irlandès, i fins i tot l'arameu!, però del català ni rastre... Un any més, el català no existeix, tot i que ell mateix ha pogut comprovar que és una llengua ben via i utilitzada en la litúrgia.
No utilitzaré això per criticar al Papa, però és una constatació més, de que generalment, si no tens un estat, no existeixes. Ja pots tenir com a llengua oficial una llengua gairebé morta com l'irlandès, que si és oficial d'un estat, existeix. Si no tens estat, no ets ningú, i és la crua realitat...

dimecres, 22 de desembre del 2010

Telecinco, canal de merda

Ja fa dies, tenia ganes de veure la final del mundial de clubs. Havia llegit que telecinco en tenia els drets, així que potser ho passaven per algun dels seus canals. Vaig entrar a la seva pàgina web per comprovar-ho, i només entrar-hi, la cosa ja feia fàstic. M’oferia veure les imatges d’un polvo (edredoning en deien) que havien fotut uns del granhermano, i altres coses semblants. A la portada res més que coses de mal gust i de baix nivell. Finalment, em va costar, però vaig localitzar la programació i vaig veure que per un canal anomenat lasiete feien el partit. Em va costar de trobar el canal, perquè tant aquest com telecinco els tinc sintonizats a la televisió del canal 50 en amunt. Ja els vaig situar al final de tot, perquè ni fent zàpping hi pogués arribar... Mentre no feien encara el partit, més suposada tele-realitat d’aquesta tan vulgar. Ahir, vaig dinar en un bar, on tenien posat telecinco a la televisió. Altra vegada més del mateix. Un grup de noies, amb pinta de juanis, acusava a un quillo de no sé quantes coses. La presentadora feia el mateix, i el quillo havia de donar explicacions de la seva vida i no sé quantes bajanades... Després van fer un programa que simula un judici, que ja he vist altres cops. Tot i que el judici tinc entès que està basat en sentències reals, i per tant pot tenir el una finalitat divulgadora, la major part del temps del programa era gent cridant i discutint-se... Telecinco és això: un tuf putrefacte a qualsevol hora del dia, la vulgaritat més gran, herència dels canals italians de Berlusconi. En Raimon cantava que “ens enganyaran ensenyant-nos unes mamelles” o alguna cosa així, i és la pura veritat. Aquests canals només difonen la incultura, l’absoluta falta de valors i la baixesa moral. Es retroalimenten amb certes classes socials fent que no puguin sortit mai de la seva incultura. És pura merda. Ara el tinc al final del llistat de canals, però si tingués fills potser fins i tot el dessintonitzaria perquè no el veiessin. Fa pena veure noietes catalanes de bon veure a la cua del súper comentant el Gran Hermano, que si aquell s’ha liat amb aquella, però després li tirava els trastos a l’altra... i no sé quantes coses més. Tampoc és qüestió de mirar sempre documentals (si és que es mira la tele habitualment, que jo cada cop ho faig menys), fins i tot en algun moment potser algú pot mirar telecinco per burlar-se i riure’s d’aquesta escòria, però convertir-ho en quelcom habitual, no pot portar a res de bo, i només demostra el mal gust de qui ho mira. I he posat el granhermano d’exemple, però se’n podria posar qualsevol altra d’aquest canal o d’altres. El més trist, és que és aquest canal, dedicat a propagar la incultura i l’anorreament social, és dels que més audiència té. I ja no parlo de quan aquest canal va donar ple suport al feixista manifest por una lengua común.

dijous, 2 de desembre del 2010

Breu comentari dels resultats

CiU: Han sabut donar una imatge de seriositat i de que sabran fer un bon govern. Han recollit molt vot que més que a CiU era anti-tripartit. Segur que si a molts dels que els han votat els preguntem quines són les seves propostes, no ho sabrien dir. Estic desitjant veure que fan amb la proposta estrella del concert econòmic i com gestionen la relació amb l’estat.
PSC-PSOE: Perden tant votant catalanista que va a CiU, com espanyolista que va al PP. El PSC més espanyolista en molt de temps, alguns l’hi troben poc i altres l’hi troben massa. No ho entenc, més que res perquè no entenc en que pensa algú que els vota. Sembla que no acaben de trobar el seu espai, però amb el que ocupen ara em penso que ja en tenen prou.
PP: Aquest partit treu els millors resultats quan tira d’espanyolisme i prou, com ja va passar amb n’Alejo. Aquest cop hi han afegit el tema de la immigració i la necessitat del canvi a Espanya, sabent que Catalunya és secundària. En anàlisi tècnic borsari diríem que han fet un doble sostre, i que després vindrà la caiguda. Crec que els seus resultats futurs depenen sobretot del que faci el PSC i de si sap bastir una alternativa creïble. Segur que n’Alicia confia en el “sorpaso”, però no ho veig gens possible.
ICV. Més o menys els de sempre... Bones intencions, odi a la dreta i polítiques irracionals. Tenen el seu públic i prou.
ERC: Han collit el que han sembrat. Res més a dir. El que sembla mentida és que ho veiés tothom menys ells.
SI: S’ha aconseguit entrar, però malauradament sense grup propi, que no permetrà de presentar la declaració d’independència perquè com va dir n’Hèctor López Bofill, veure si tots aquests que tenen la independència al cor, també la tenen al dit a l’hora de votar. Caldrà veure com consoliden el partit, i la relació amb altres forces independentistes i amb CiU. Crec que fer una oposició visceral no seria bo. Si busquen destruir CiU, es destruiran ells. Veig més assenyat intentar convèncer-los i fer pedagogia des del Parlament. Espero que en Laporta estigui al nivell.
Ciutadans: S’esperava que creixessin, i veia possible que recollissin vots del PSC, però s’han quedat amb el mateix resultat tot i treure alguns vots més.
PxC: La sorpresa de la nit, davant de la incredulitat de tots. Encara que no han entrat, 75.000 vots són molts. No sortien en cap enquesta, segurament perquè el seu és vot ocult, o potser també perquè no interessava ensenyar-los. Segurament el discurs anti-immigració del PP és el que ha fet que es quedessin a les portes. Caldrà anar amb compte de cara a les municipals, perquè el seu discurs és demagògia pura que no aporta cap solució i només atia el foc.
Reagrupament: El seu era un camí a la perdició sense cap altra final possible. Malgrat tot, encara van tenir el seu minut de glòria en aparèixer a l’enquesta de TV3 i van treure un resultat prou bo dins del que cap a Girona (excel•lent a Puigcerdà). Només cal esperar que es dissolguin, tot i que ja n’hi ha que diuen que ara s’han de preparar per les municipals i tornar a atacar d’aquí quatre anys. No hi ha més cec que el qui no hi vol veure.

Per cert, un dels comentaris més breus i trobo que encertats i que van al gra sobre els resultats, és el del blog Reflexions en català.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Nit electoral

La nit electoral la vaig viure amb molt d'interès i emoció, i també preocupació durant bona part de la mateixa. Aquella mateixa tarda ja vaig veure un signe de que Solidaritat entrava: a les notícies de les quatre de Catalunya Ràdio, en explicar breument on havia votat cada candidat i que havia dit, hi van incloure en Laporta. Ho vaig interpretar com que ja tenien dades de l'enquesta del matí i es començaven a adaptar a la nova situació.
A les vuit, els resultats de l'enquesta, que vaig seguir per la ràdio, per no posar-me nerviós amb tants formatges de colors, no em van desagradar. Després però, la cosa no va anar bé fins passada bona part de l’escrutini. SI només treia un escó per Girona, CiU no treia una majoria prou àmplia i els fatxes racistes de la PxC entraven amb tres per Barcelona. Em vaig posar davant de l’ordinador a la web del recompte i anava actualitzant cada moment. Vaig veure que SI estava a prop d’entrar a Barcelona, i cada cop que actualitzava pujava una centèsima. Estava a casa amb uns amics, alguns votants de SI i altres de CiU, però que tots volien veure en Laporta pel Parlament, així que quan SI estava al 2,96% a Barcelona, vaig deixar l’ordinador i em vaig posar davant del televisor amb ells, tot dient: “tranquils, que en uns minuts n’entraran dos o tres per Barcelona”. I així va ser. Després encara vam celebrar el gol del quart diputat ja als últims minuts i un amic em trucava eufòric mentre s'estava posant les botes al càtering d'en Laporta. I, encara que em conformo amb poc, per un dia, me’n vaig poder anar a dormir satisfet.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Solidaritat, el triple vot útil

Solidaritat és el vot triplement útil: portarà la veu dels independentistes desacomplexats al Parlament, impedirà que es formi un tercer tripartit i evitarà la majoria absoluta de CiU. No se m’acudeix un vot més útil que aquest. Després de la traïció d’ERC, feia falta una candidatura així, que no sigui de dretes, ni d’esquerres ni tan sols nacionalista, simplement nacional. Un partit que vulgui que els catalans ens governem per nosaltres sols. Un partit que no vagi en contra de ningú, sinó a favor de tots. Un partit que denunciï les vergonyes de l’autonomisme i de com els altres partits, molt queixar-se de tot, però no afronten el veritable problema que és l’espoli fiscal que patim. Cal dir prou a que ho decideixin tot des de fora, a que ens considerin ciutadans de segona i a que ens vulguin assimilar a una altra nació.
Cal tenir un partit que ho digui clar i que ajudi a fer decantar els altres. Sé que és impossible que mai tinguin majoria absoluta del Parlament, però està clar que la independència no és cosa d’uns sols. Ara cal algú que parli clar.
No entenc els independentistes convençuts que ara ens surten dient que ara cal votar per un govern fort, que encara no és el moment. Em sembla que cadascú ha de votar a l’opció que més s’adapta a les seves idees i deixar-se estar de vot útil i històries diverses. Jo voto a Tarragona, on és molt complicat que entrin, però són la formació que més diu el que vull sentir i el vot el tinc decidit des del primer dia. Potser s’ha fet tot amb massa pressa, i no hi són tots els que hi haurien de ser, però han fet bé les coses i han fet una candidatura oberta i realment transversal, on els adherits han pogut votar als candidats. Llàstima que Reagrupament no s’hi sumés, eren uns quants diputats més, segur, però han preferit el suïcidi per ser incapaços de mirar més enllà.
També hi ha qui diu que com me’n puc refiar d’en Laporta. He de dir que plenament no me’n fio, però tampoc me’n fio de cap dels altres candidats d’altres partits, i aquells ja els coneixem i l’experiència ens demostra del que són capaços. En Laporta és com és, però li trobo a favor seu que és una persona que sempre ha anat de cara i no se n’ha amagat de res. Mai li ha fet por tenir la premsa i el poder en contra. Diuen que entra en política per diners; si el que volgués fossin diners i influències per fer negocis, que crec que no li fa falta cap de les dues coses, el que hauria fet és entrar a CiU, quan fa anys li tenien les portes obertes, i en canvi ha triat el camí més difícil. El que sí que crec és que té un ego que no se l’acaba i que el que vol és notorietat. No ho trobo un inconvenient. A ell li donem la notorietat que vol, i els seus votants tenim una veu que ens representi.
Diumenge tots ho hem de tenir clar, si volem seguir existint, si volem decidir sobre els nostres recursos, si volem ser una nació més del món tan digne com qualsevol altra, votem Solidaritat, el vot útil de veritat. El govern fort ja el tenim garantit, ara cal un vot valent.

dilluns, 22 de novembre del 2010

CiU: ara toca

Des de que es va constituir el segon tripartit, ningú podia dubtar que n’Artur Mas seria el pròxim president de la Generalitat. Bé, sí, els miops d’ERC, però ningú més. Ara ja ni ells en dubten. De presidenciable només n’hi ha un, ara només falta saber quin marge tindrà per governar.
Tinc ganes de veure que fan. Un govern millor el tindrem, almenys més coherent i amb projecte. Tinc ganes de veure també com encaren la relació amb l’estat. Almenys ara reconeixen que el projecte d’una Espanya plurinacional és poc més que un utopia i que el dret a decidir no té límits. Malgrat això, es presenten amb una proposta impossible: el concert econòmic. És impossible perquè l’estat no ho permetrà mai i té tots els recursos per no permetre-ho i ells ho saben. Perquè presenten una proposta impossible? No ho sé, però m’agradaria pensar que és una última oportunitat que volen donar a l’estat i que quan els hagin dit que no, encarar la recta final. Si no és així, haurà estat una enganyifa més de les seves. Només espero que tots els independentistes que li donen suport ho denunciïn clarament si això passa. Amb la vergonyosa retallada de l’estatut a la Moncloa, no va passar i tots els convergents van sortir a defensar el pacte. Ara però em dóna la sensació que és diferent, ja tenen el cul escaldat.
Sigui com sigui, el meu vot no el tindran. Ja el van tenir un cop i em vaig sentir estafat. I després, hi ha aquest tumor regionalista d’Unió... Que ja sé que no tots són iguals, però tenen uns líders que són de pronòstic reservat, i algun dia potser caldrà que se’ls treguin de sobre.
No els votaré, però espero que puguin governar, sense majoria absoluta, però que apliquin les seves idees. I quan les institucions espanyoles se’ns pixin a sobre, a veure que fan...


divendres, 19 de novembre del 2010

Reagrupament: la joguina trencada

Van néixer com una associació que tenia per objectiu que en aquestes eleccions s'hi presentés una candidatura unitària i transversal per proclamar la independència des del Parlament i regenerar la política. Van enlluernar a molta gent, entre ells jo, que a començaments d'any fins em plantejava d'apuntar-m'hi.
Ara mateix són una paròdia grollera d'allò que podrien haver estat. Primer va arribar l'atac de follia del doctor al "dia dels ganivets llargs". Em van fer passar vergonya: jo que havia parlat bé de l'associació i d'en Carretero a molta gent, ara em demanaven explicacions pel ridícul que estaven fent. L'home que ens havia d'alliberar, abandonava a la primera que algú el contrariava. Va tornar, i va fer la purga, no de dissidents, que crec que ni tan sols n'hi havia, sinó simplement als que no deien Amén a tot i tenien diferències. Després s'ho va anar carregant tot: els estatuts de l'associació, la unitat, la transversalitat, la regeneració, les llistes obertes i qualsevol lògica. Absolutament tot fins convertir l'associació en una secta d'adoradors. I mentrestant la gent que anava marxant. I en Laporta, que havia de ser el cap de cartell, suposo que es va espantar i es va montar la paradeta pel seu compte, tot dient si voleu venir ja vindreu. Però no, el que simplement era una associació, llavors ja era un partit amb els pitjors vicis dels partits, incapaç de renunciar a res, amb afany de controlar-ho tot i col·locar els seus noms a les llistes per damunt de qualsevol elecció democràtica, tot i saber que les seves opcions d'èxit són inexistents.
En queden quatre i el gat, però amb vocació de màrtirs. Volen ser els últims de Filipines i morir amb les botes posades. No baixaran del burro. Crec que no hi pot haver res més frustrant que esforçar-te i gastar-te diners en una campanya que saps que no va enlloc i que ningú t'escolta. Van tenir l'oportunitat de ser una part important de la coalició Solidaritat, però han preferit l'immolació. Una llàstima el mal que han fet a l'independentisme. I una llàstima perquè en Carles Móra, número dos per Barcelona, és dels polítics que més he fruït escoltant-lo i m'encantaria veure'l fent discursos al Parlament. Fins i tot al foll del doctor seria interessant veure'l per allà, però ell ho ha volgut així.
Si volen fer per fi una cosa útil pel país, que es retirin.

dimecres, 17 de novembre del 2010

ERC, la imperdonable oportunitat històrica perduda

ERC anava a tota màquina, sabia fer oposició, estava ben vista per molta gent, captava el vot dels convergents desencantats, el de l’independentisme creixent i el dels joves. Tenia al capdavant un bon orador com en Carod-Rovira, que com més se’l crucificava des de les Espanyes, més vots treia. Tenien un immens camp per córrer i anar creixent, però per això havien de seguir amb el seu bon treball a l’oposició i mostrar-se com una alternativa sòlida. Em dóna la sensació que fent oposició a governs dèbils convergents o socialistes o sociovergents, potser ara en podrien treure més de trenta d’escons. La temptació va poder amb ells i van preferir ser crossa més que alternativa. La primera es va perdonar, potser caleia un canvi, deien molts, resignats. La segona va ser imperdonable i alta traïció. Han perdut molts dels militants i suports que tenien, però no han volgut baixar del burro. Han renunciat a ser el pal de paller de l’independentisme, amb tota la bossa de vots que hi havia, perquè diuen que a més d’independentistes són d’esquerres i que una cosa no pot anar sense l’altra. Han demostrat molt poc saber fer polític. Per molt que ara posin el referèndum com a condició per qualsevol pacte de govern, ja no són de fiar. És més, es mereixen una gran patacada i que se n’hagin de tornar tots cap a casa, no només pel malament que ho han fet, sinó per tot el mal que han fet a l’independentisme que diuen propugnar. Bon viatge!

dilluns, 15 de novembre del 2010

Iniciativa (i uns quants noms més)

D’aquest partit, el que em costa més d’entendre que tingui tanta representació. Entenc que de frikis n’hi ha, però tants? Em costa també d’entendre exactament què és el que volen. És cert, que mirat fredament poden semblar guais i a agradar a cert jove somiador i rebel. Veient però el que són realment, un no entèn d’on treuen els vots. Aquesta obsessió malaltissa que tenen amb el que ells anomenen dreta, que és qualsevol cosa que no els agradi. Aquest acarnissament contra CiU, contra l’Església, contra el progrès, contra tot en definitiva. Tant de parlar de polítiques socials sense saber ni el que són, només perquè així poden dir que són d’esquerres de debò. Aquest comunisme, que s’ha reconvertit en una cosa que ja no té res a veure, i fins ha robat sigles per poder presentar-se com a ecologistes. Diuen coses sense saber les conseqüències del que diuen. Els agradaria viure en un món verd, sense fum per enlloc, però després arribar a casa i engegar tots els aparells elèctrics i que no els falti cap comoditat. S’oposen a infraestructures bàsiques com el quart cinturó, sense proposar alternatives, potser només perquè ells no han de fer cada dia una hora de cua per anar a treballar; potser perquè no treballen. De la seva gestió se’n recordarà l’estúpida prohibició de la limitació d’entrar a Barcelona a 80 km/h, encara que sigui un diumenge a les deu del matí i no hi hagi cap cotxe més circulant.
Per sort, ens els traiem de sobre, almenys del govern. Els sentirem a l’oposició criticant qualsevol cosa que faci CiU, que bàsicament és el que ja han vingut fent des de sempre. Bon viatge.

divendres, 12 de novembre del 2010

PSC-PSOE: els ni-ni-ni-ni…

És amb diferència el partit que més em costa d’ubicar. No entenc quina ideologia hi ha al radera. Tinc molt clar el que pensa una persona que vota al PP, a Ciutadans o a ERC, però no entenc pas que mou una persona a anar a votar al PSC. No són de dretes, no són independentistes, però és que tampoc són d’esquerres, ni espanyolistes ni catalanistes. De tant en tant treuen a passejar la paraula federal, paraula que com tantes altres coses obliden només arribar a Madrid, i de la que tampoc en tenen una idea clara del que és. Fins són capaços de votar a Madrid el contrari del que defensen aquí. Com que durant les campanyes tampoc expliquen absolutament res, poc en sabem del que pensen, excepte que acostumen a anar regalant diners i subvencions que després han de retirar per no poder pagar. Les campanyes es basen en la por a que en vinguin uns de pitjors , el que en anglès anomenen FUD (Fear, Uncertainty and Doubt) i fins ara els ha funcionat la mar de bé, sobretot en les eleccions espanyoles. A les catalanes, només van poder ser els més votats recorrent a l’imprevisible Maragall, que se’l van carregar tan bon punt els va fer nosa. Els seus votants potencials són els hispanocèntrics, que poden ser reticents a votar un partit català, perquè això de Catalunya ho troben de segona divisió. Trobo que és el vot menys pensat, el vot del ramat, que vota perquè els socialistes són els bons que s’ocupen dels treballadors i frenen el pas a la malèvola dreta. Està plagat de gent sense estudis i oportunistes endollats.
Per sort, tindran els pitjors resultats de la seva història i ens els traurem de sobre. Ja va sent hora que un partit així vagi perdent pes al Parlament fins que hagi de competir amb Iniciativa per quatre cadires.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Plataforma per Catalunya

Encara que no crec que tinguin la més mínima possibilitat d’entrar al Parlament, els hi dedico un espai, perquè almenys s’hi ha esforçat i una mínima presència l’han tingut.
És un partit que es basa en un problema real: la immigració, sobretot de països musulmans, però tractant-lo amb tot d’irracionalitat i mala fe. I si no hi ha problemes, ells mateixos van a passejar-se als llocs on en poden crear i així anant fent grossa la bola.
El seu líder va començar en un partit feixista, encara que ara en renega, pecats de joventut en diu. En cercles reduïts, l’espanyolisme no l’amaga pas. De fet, en general, intenten no ser ni d’aquí ni d’allà, però la seva principal parròquia entre la que intenten escampar publicitat és en barris de l’àrea metropolitana, on la primera immigració espanyola ha topat amb la nova immigració. En el fons, els vots que pot treure són vots d’antic immigrants que ara reclamen que ja n’hi ha prou, que aquí no hi cap ningú més.
És real que estem vivint un xoc de civilitzacions i que si anem badant, perilla la nostra cultura occidental, però tractant els problemes d’aquesta manera, només fem més gros el xoc, que és el que vol, que hi hagi un bon xoc perquè és l’única manera de poder esgarrapar vots. I per molt problema que hi hagi, necessitem gent bastant més sensata per afrontar-lo.
Si tant els preocupés la immigració, també voldrien afavorir que l’espanyola s’integrés, però això no els importa, perquè deuen pensar que els espanyols ja són a casa seva.
En fi, que són una colla de frkis, que basant-se en alguns èxits municipals s’han pensat que són algú. Espero que els vots els posin al seu lloc. El seu èxit és totalment improbable, i més tenint en compte que el PP ha copiat bona part del seu discurs.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Partido Popular: En permanent fora de joc

Ara mateix el PP és un partit que juga en una altra lliga. No pels bons o dolents que puguin ser els seus resultats, sinó perquè ells ho volen així. Tal com estan ara les coses, per bons resultats que tinguessin, difícilment podrien tenir cap rellevància institucional. Potser en molts llocs de l’estat espanyol representen la centralitat, però aquí n’estan a anys llum de distància. Són directament populistes anti-sistema. Utilitzen la demagògia contra tot el que no sigui espanyol, sigui català o musulmà. Hi va haver una època, amb en Piqué, que semblaven un partit liberal, parlaven molt d’economia i amb fonaments. Ara, de fonaments, res de res; només burxar, destruir, crear odis. Són uns carques que en el fons enyoren temps pretèrits. És un cas similar al de ciutadans, tot i que més sòlid i també més conservador i caspós. Ara mateix, aquest partit només pot ser votat per gent amb ganes de destruir Catalunya. No entenc que algú que no tingui aquesta intenció els pugui donar el sufragi. Hi haurà el típic que ens sortirà a dir que els vota perquè és un partit liberal i conservador, etc; però té tan poc sentit com si un ecologista votés un partit nazi perquè també digués que protegirà el medi ambient. De res serveix que puguin ser liberals (que no ho són, són populistes i prou), si també volen destruir el país. Volen seure en un Parlament en el que no creuen, ja que tot el que aprova ho acaben impugnant a les institucions espanyoles. Ara, a la fòbia anti-catalana hi sumen tics anti-immigració (no espanyola, és clar), a veure si poden pescar alguna cosa per aquest cantó. Tot en ells és una immoralitat vomitiva. Tant d’anar contra la immigració i el que haurien de fer primer de tot, és tornar ells al seu país d’origen. El que en altres països pot ser l’extrema dreta jacobina i feixistoide, aquí ho representen ells.
Per tot això, estan condemnats a moure’s en un espai reduït i a no poder formar majoria ni fer pactes seriosos amb ningú, només a continuar vomitant sobre un Parlament al que preferirien veure convertit en un museu, i utilitzar els seus excrements com un ariet per anar desnaturalitzant el país fins a fer-lo desaparèixer.

divendres, 5 de novembre del 2010

Ciutadans: els immigrants rebotats

Són la cara rebel i més desacomplexada del colonialisme. Són un complement al PP, però amb un aire més radical i de novetat. Volen ser una cosa nova, però no són més que el de sempre, però de disseny, i amb més ganes de trencar esquemes. L’exemple el tenim amb aquesta obsessió per despullar-se. Diuen que s’ocupen dels problemes reals de la gent, però el seu discurs només és identitari. Encara que no s’hi defineixin són els més anti-sistema de la política, i amb voluntat de ser-ho: frueixen portant la contrària i sent diferents. Tot i això, si han arribat a ser algú, ha estat pel suport dels de sempre. Van obtenir representació gràcies a la campanya de la caverna. En un moment en que el PP a Catalunya, amb en Piqué al capdavant, estava massa centrat i normalitzat pel seu gust, a la caverna li interessava crear-los un competidor per l’extrem, per evitar-los temptacions d’anar-se’n massa cap al mig; i al mateix temps, estirar votants espanyolistes del PSC. Els seus creadors van ser els més anticatalans de sempre, fatxes que al mateix temps mostren la seva superioritat moral dient que són d’esquerres i parlant de llibertat. Aquests, hi van posar un nen pijo amb cara de xulo-putes al davant, guapo i que deu ser l’únic de tot el partit que parla bé el català. La criatura aviat se’ls va descontrolar i va cobrar vida pròpia, va agafar el control del partit i va fer neteja. Abandonat pels seus creadors i per la caverna, que ara ja tornaven a tenir al PP tal com els agrada; amb pactes amb ultres anti-europeïstes i amb uns resultats electorals similars als de qualsevol altra formació extra-parlamentària, semblaven abocats a la desaparició. A més, des de Madrid se’ls va voler crear un referent per tot l’estat, però tot i el seu anti-catalanisme, han volgut mantenir la independència i no convertir-se en una sucursal. No sé com, però han reviscolat i sembla que amb força: sigui perquè la caverna els ha tornat a donar una mica d’aire o perquè s’han sapigut fer veure. Crec que els ha anat de perles la victòria espanyola al mundial de futbol amb la conseqüent onada de nacionalisme banal, però més desacomplexat que mai.
En un altre país serien considerats uns traïdors i uns paràsits, vigilats pels serveis d’intel•ligència. Aquí els tenim al Parlament i els permetem que, com va fer Hitler, ens intentin destruir a través de la democràcia. Dubto que puguin aspirar a més que a ocupar un petit nínxol, perquè el seu mercat, a més de limitat, està ja cobert.

dijous, 4 de novembre del 2010

Eleccions 2010: els candidats

Avorrit, deprimit i mort de fàstic com estic a la feina, amb una persona al costat que no dubtaria en clavar-me un gavinet si li calgués, he entrat al DOGC per mirar totes les llistes que es presenten a les eleccions i he pensat en que podria intentar fer un article dels principals partits. Avui però, començaré pels “altres”. El que més m’ha sorprès és veure la gran quantitat de llistes que s’hi presenten. Deixant de banda els que tenen representació i els que tenen alguna esperança en tenir-ne, hi ha de tot, des de fatxes fatxes, fins a fatxes que van d’internacionalistes i solidaris, comunistes en totes les seves subespècies, frikis i juantxis, sobiranistes per dividir encara una mica més, pagesos, pirates, etc. Evidentment no em plantejo pas votar per cap d’aquests partits, però per curiositat hi he donat una bona repassada en busca de coneguts a les llistes. De persona coneguda de debò, en totes les llistes que es presenten, que ara mateix m’hi podria posar en contacte perquè tinc el seu mòbil a l’agenda, n’he trobat només una, en un partit d’aquests minúsculs que no entraran mai al Parlament i millor que sigui així. Hi ha també un altre conegut a les llistes de Reagrupament, en un lloc molt discret, que tot i no tenir-hi tant de contacte, ens saludem i parlem quan ens trobem. Un altre conegut també és l’alcalde del poble, en un lloc poc lluït a les llistes de CiU. A les llistes de Solidaritat, hi he trobat persones de les que en tinc bones referències per tenir bons amics en comú, però que directament no hi tinc relació.
Un cop he repassat les llistes, d’aquests partits petits no n’hi he trobat cap que em faci el pes, més aviat el contrari. Potser com a molt, en cas de que no pogués votar ningú més, votaria als pirates: he mirat el seu programa i hi tenen coses prou interessants, però no prou prioritàries com per donar-los el vot.
A banda de tots els publicats al DOGC, hi ha el candidat que sembla que guanyarà: l’abstenció. Mai ho he entès això d’abstenir-se; per mi seria la última de les opcions. Per malament que estiguin les coses, som part de la societat i hi hem de participar almenys amb una cosa tan bàsica com posar la papereta a l’urna de tant en tant. A partir de demà aniré parlant de les altres opcions, per ordre de preferència, si hi ha ganes i temps.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Em balla el cap

Avui és un d'aquells dies en que tot és boira al meu voltant, en tots els camps, miri cap on miri, i no veig gens clar cap on he de tirar.
Ahir vaig anar amb una amiga al cine i la veritat és que jo solet em vaig posar bastant tonto. Cada cop m'agrada més: em dóna bones vibracions i la trobo molt guapa. Tenia unes ganes de menjar-me-la a petons que amb prou feines em podia aguantar. Per l'altre costat, sé que no m'he d'enamorar. No tenim absolutament res en comú, ni interessos, aficions ni res. Crec que seria una relació buida que petaria per tot arreu. No portem els mateixos camins i quan s'acabés la passió no sé si en quedaria res. Però tot i això no ho veig clar i en tinc ganes. El més greu és que fa més d'un any va ser ella qui m'ho va proposar, i li vaig dir que no sense ni dubtar-ho. Veia clar que no érem compatibles i ella mateixa va reconèixer que també veia que hi hauria coses que no funcionarien. Ara també ho veig, però potser és que sento més necessitat de ser estimat i de donar amor, i per això dubto tant.
Per altra banda, hi ha l'altra amiga, la que fa molt que n'estic enamorat però que només em veu com un bon amic. Sempre acabem dient-nos coses boniques i ajudant-nos l'un a l'altre quan ens necessitem, però crec que ni es planteja que la cosa pugui anar a més, tot i saber de la meva predisposició, encara que fa molt que no li recordo.
I a sobre, m'he creuat pel carrer amb una tia que em va trencar el cor.
No sé que em passa, que últimament tinc moltes ganes d'abraçar una dona i dir-li que l'estimo, i sentir-la només a ella i no pensar en res més. Amb qui vull no puc, amb qui potser puc no sé si vull...
I per acabar-ho d'adobar el cap no para d'atabalar-me per xuminades. I la companya desagradable que la torno a tenir aquí al costat. I a Infojobs no hi trobo res de bo.
Em balla el cap. Necessito tornar a marxar de vacances.
Com dirien els Amics de les arts: "Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc".

dijous, 28 d’octubre del 2010

Dones

Una de les coses que menys entenc de les dones, és aquesta capacitat que tenen de sentir-se atretes per les persones que menys les valoren i que més mal els hi faran. Sé perfectament que darrera d’aquesta afirmació hi ha una bona part d’enveja i potser una altra de ressentiment, no em fa falta que ningú m’ho retregui. El que dic, ho dic perquè ho he vist sovint. Són els més faldillers i els que menys seriosament s’ho prenen tot, per qui més se senten atretes les dones i els qui se les acaben emportant. La dona vol tenir parella, troba un xic guapo que li riu les gràcies i ja es pensa que ha trobat una mina d’or. Ell el que vol és fotre un clau i l’endemà serà un altre dia. Ella es pensa que la tracta d’una manera especial per ser ella, i ell només s’agafa a la primera que li passa. Em sembla també, que són els més agraciats i amb més armes de seducció els qui tracten pitjor a les dones, ja que saben que tindran les que vulguin sense massa esforç. Per contra, són els d’un físic més modest o més tímids, els que les tracten com a princeses. A vegades m’he trobat intentant aconsellar amigues meves que anaven a per la persona equivocada: “però què fas? que no ho veus que t’ho hem dit tots, que aquest tio és un impresentable”, “si el veig cada dissabte a tal pub grapejant-ne a una de diferent, no ho veus que per ell ets un polvo i prou?”, “si hauries de sentit tot el que explica quan no hi ha xiquetes al davant”, etc... I llavors és quan ella diu: “doncs si amb mi és tan simpàtic i agradable, segur que no n’hi ha per tant”. I llavors ja callo, perquè al final sembles un rabiós envejós, però és quan li diries: “tonta, et penses que si no fos simpàtic i agradable se’n beneficiaria tantes?” I després, a vegades, ve la versió contrària, de sentir al tio explicar que la té al pot i qualsevol dia d’aquests que li vagi bé se l’emportarà a casa, o dir allò de “té un bon polvo, però és estúpida a matar, mireu el que m’ha dit...” i començar a burlar-se d’ella. Algun cop m’he trobat sentint comentaris desagradables d’amigues que m’estimo molt i ha estat una situació bastant desagradable... i jo pensant “ai, si sapiguessis el que diu de tu quan no hi ets”. I has de veure com l’amiga fa tot d’estupideses per un desgraciat, com se li posa carinyosa, com li està a sobre... I al final ve quan se la fot, quan necessita un ombro sobre el que plorar i un amic que l’agafi de la mà i li recordi quant de meravellosa és. Però això i prou...

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Puteria

Tres de les meves companyes de feina acostumen a sortir juntes a fer el cafè. Dues d'elles però, sembla que s'entenen molt bé i passen bastant de l'altra.
Avui, mentre aquesta tercera estava al despatx del cap parlant amb ell, una de les altres, la que jo suporto menys, li ha dit a l'altre: "anem a fer un cafè?" i les dues han agafat i han marxat, tot deixant a la que estava parlant amb el cap. Sabien que segurament en menys de cinc minuts ja hauria sortit i que segur que hauria volgut anar amb elles a esmorzar, però no l'han esperat. És més, diria que han aprofitat el moment en que no hi era, per marxar sense ella.
A mi m'ha semblat una falta d'educació i respecte impressionant. No és el primer cop que veig una cosa així per part seva. Em repugna aquesta actitud tan típica de moltes dones, de fer grupets i putejar-se entre elles. Aquesta supèrbia de marxar deixant-se'n una altra, tot volent dir "per nantros no ets ningú". Aquests sempre mirar amb cara de superioritat, aquests comentaris punyents, aquest trobar-ho sempre tot malament i ser tan cap-quadrat de no acceptar res més que la pròpia visió.
Com més veig tot això, més m'aïllo de tothom i més vaig a la meva... Be water my friend...

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Vergonya, cavallers, vergonya.

Tinc la sensació que amb en Joan Laporta s'està produint un dels casos de persecució política i personal més vergonyosos i miserables de la nostra història recent. Potser comparable a la persecució del President Pujol pel cas Banca Catalana. Tothom, absolutament tothom, li ha donat l'esquena i tots els mitjans l'ataquen sense pietat. És veritat que van ser els socis els qui van votar sí (per estret marge), però ja feia hores que s'estava manipulant tot per fer que coses bastant insignificants semblessin grans malversacions.
El que vull en aquest escrit, però, és parlar de números, que crec que és una cosa de la que n'entenc bastant.
Veig que segurament no tenen raó ni uns ni altres, però en la reformulació d'en Rossell hi veig una mala fe impressionant. En Sala Martín s'equivoca en frivolitzar sobre la comptabilitat i els auditors, perquè normalment hi ha normes clares que indiquen com s'ha de comptabilitzar cada cosa, encara que és veritat que poden sorgir divergències i diferents interpretacions. La major part de les diferències entre els comptes d'uns i d'altres, són coses que si no són ingressos ara, ho seran durant els pròxims anys. Això no seria cap greu problema si els gestors fossin els mateixos, el problema ve quan per la gestió d'uns, els ingressos se'ls emportaran uns altres. L'informe dels comptes d'en Laporta tenia unes excepcions (que vol dir que l'auditor considera que alguna cosa s'hauria d'haver comptabilitzat d'una altra manera) i unes incerteses (l'auditor considera que no es pot quantificar l'impacte que algun afer pot tenir en el futur sobre la comptabilitat). Sobre la major part d'aquestes excepcions, en Sala Martín considera que són discrepàncies i que ell té raó. És dubtós, i segurament l'auditor diu el que diu perquè ho té molt clar, però també és veritat que moltes d'aquestes excepcions fan que alguns ingressos es posin als comptes de l'any següent i no deuen voler que en Sandro se'ls emporti simplement per una interpretació de la normativa.
A banda d'això, el que és realment important ara, és el còmput global, ja que la responsabilitat que se li reclama no es pot reclamar per les pèrdues d'un any, sinó de tot el seu mandat i és aquí on comença la mala fe. Suposem que acceptem els comptes de l'exercici anterior amb les excepcions de l'auditor. Doncs ens trobem amb que l'exercici té pèrdues, però tota la era Laporta presenta beneficis. Com ho fem doncs per poder-li carregar el mort:
1. Quantifiquem les incerteses de l'auditor. Se li atribueixen 53 milions de pèrdues, per unes coses que l'auditor diu que no poden quantificar. Tot i així, el total queda positiu.
2. Se li atribueixen totes les pèrdues de l'últim any d'en Gaspart, que va presidir en Laporta durant els últims dies. Moltes d'aquestes pèrdues, sí que és cert que van ser comptabilitzades per la junta d'en Laporta (amb en Rossel inclòs), a causa de que hi havia molts jugadors amb un valor comptable que realment després es van haver de vendre per molt menys, per tant es va haver de deteriorar el valor d'aquests jugadors (recordem que l'etapa d'en Gaspart no va ser precisament bona en quant a èxits i fitxatges de jugadors).
A partir d'aquí, que cadascú pensi el que vulgui. Veig tres coses a destacar:
1. Les pèrdues de l'últim any d'en Gaspart, encara que les firmi en Laporta, de qui són? De qui va fitxar uns jugadors a un preu molt superior al que realment tenien, o de qui els va haver de vendre per sota del seu valor comptable? (És un cas similar al que ha passat ara amb Henry)
2. Les pèrdues de l'últim exercici d'en Laporta de qui són? Algunes està clar que han de ser seves, però i les quantificacions d'incerteses que ha fet la nova junta? Els comptes els ha firmat la nova junta, no en Laporta...
3. A la primera junta d'en Laporta, en Sandro també hi era. Se li poden exigir també responsabilitats?
Conclusió final: que mai res ni blanc ni negre, però s'han utilitzat totes les possibilitats per enfonsar en Laporta. A mi que m'ho expliquin, però si això no és mala fe i utilitzar el Barça amb finalitats de revenges personals i qui sap si polítiques... El món està ple de contrastos, i em penso que després d'un dels millors presidents de la història del Barça, en vindrà el pitjor. De moment, em penso que sens dubte, ja s'ha guanyat ser-ho.

PD: Afegeixo aquest vídeo, que és la primera prova de les mentides d'en Rossell:

divendres, 15 d’octubre del 2010

Els minuts de les escombraries

Fa forces dies que no publico res, i és perquè he aprofitat per anar-me'n una setmaneta cap a països més civilitzats. Evidentment, quan estic lluny de la putrefacció diària, és tanta la meva felicitat que ni hi penso en escriure. Baixo de l'avió i ja torno a sentir l'olor de merda. I parlant de merda, tenim un govern, i un país en general, que està jugant els minuts de les escombraries, d'un partit que ja fa anys que no passa de ser una costellada de solters contra casats. I tot el país s'impregna d'aquest tuf.
El conflicte entre el conseller Ausàs i el president Montilla, pel suport donat a Barcelona Decideix n'és un bon exemple. Submisos com han estat durant tota la legislatura, ara volen marcar paquet, i saben que poden fer el que els sembli que a aquestes altures ja ningú els destituirà ni els pot fer res. A més, com ha dit la consellera Tura, a saber a qui li tocarà decidir sobre això...
Un altre dels temes que cueja és el de l'emissió de bons per part de la Generalitat. Això demostra que les coses estan força malament, ja que cap entitat els deu deixar ni un duro, o si els els deixen, deu ser a un interès desproporcionat. Un altre problema que traspassaran al proper govern. Quan no tens diners i ets víctima d'un espoli insuportable, hi ha dues opcions: recuperar el que et roben, o intentar aconseguir diners d'on sigui sabent que després els hauràs de tornar. A Catalunya sempre s'opta per la més difícil. Tot i això, si l'interès és el que diuen, jo en compraré algun.
I per últim necessito parlar del Barça i d'aquest engendre repugnant que té com a president. Els socis ho han volgut així i ho respecto, però cada dia em sento més allunyat d'aquest club. Es deia que amb en Laporta el Barça estava polititzat perquè l'havia convertit en un referent de catalanitat. Jo diria que ara l'ha polititzat molt més, començant per la llepada de cul al fatxa del president d'Extremadura, i ara utilitzant el club per atacat als seus anteriors dirigents. La croada contra en Laporta fa molt que va començar, però ara s'està utilitzant al Barça per destruir-lo i això és inadmissible. En el tema dels comptes, segurament ni tenen raó uns ni els altres i la veritat estaria en un terme mig, però mentre que uns (l'anterior junta) ho veuen tot positiu i es volen posar com més beneficis millor, prescindint una mica de la prudència, els altres (l'actual junta), sembli més aviat que volen enfonsar el club i han passat a pèrdues tot el que han pogut i més. Excusant-se en una auditoria, han modificat moltes més coses que no pas les que no ha trobat incorrectes l'auditor. Estan desprestigiant el club d'una manera mai vista i dividint a la massa social només per interessos personals, o qui sap si per interessos polítics. Això és inadmissible. Espero que tota aquesta trepa hagi de fotre el camp ben aviat amb la cua entre cames.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Repugnants cosmopolites

M'ha indignat profundament la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de declarar festiu Sant Valentí. Em sembla fora de lloc i que només respon a aquest fals cosmopolitisme al que ens tenen acostumats aquests pseudo-progressistes que es pensen que valorant i potenciant tot allò que ens ve de fora, serem més universals. Aquesta gran popularització que ha tingut en els últims anys el dia de Sant Valentí em sembla bastant patètica. Primer de tot, perquè de dia dels enamorats a Catalunya ja en tenim un, que és Sant Jordi. Implementar altres dates és voler desnaturalitzar les tradicions d'aquí i assimilar-nos a d'altres cultures. Posats a importar, importem coses que aquí no tinguem, no que es sobreposin a les que ja tenim (i això també serviria pel halloween). Però per altra banda, em sembla totalment patètica la implantació d'aquesta celebració, perquè només obeeix a finalitats de grans centres comercials. Dies abans, totes les botigues, i com més grans són més ho fan, ens comencen a marejar i recordar per tot arreu que s'acosta el dia de Sant Valentí (tot i que jo no recordo mai quan és) i que cal fer un gran regal a la parella, i que com més diners t'hi gastis, millor. O que s'ha d'anar a un sopar romàntic a un lloc on et cascaran la butxaca, o una escapada a un hotel i no sé quantes coses més. Potser és que jo sóc poc romàntic, que també és veritat, però em sembla més que penós, com també m'ho sembla bastant el dia del pare o de la mare. Reconec que Sant Jordi també s'ha convertit en una cosa molt comercial, però almenys serveix per potenciar i beneficiar els llibreters i indústria culturals, o les floristeries i no les grans superfícies; a més, que regalar un llibre o una rosa ho trobo molt més bonic i nostrat, i barat, que per alguna cosa som catalans.
Si s'ha de buscar un dia de festa per l'any que ve, de dies n'hi ha molts, segur que es trobava una data per commemorar alguna efemèride o el naixement d'algú important per Barcelona o per la cultura catalana. Declarar festiu el dia de Sant Valentí només pot sortir d'una ment colonitzada, ofuscada i falsament cosmopolita com no en tinc capa dubte, és la de l'alcalde Hereu i tota la púrria sociata.

dijous, 30 de setembre del 2010

I si l'estratègia d'en Mas és la bona?

Les enquestes que han sortit durant els darrers dies m'han fet pensar bastant, no només pel resultat que preveuen per les eleccions, sinó per totes les altres dades que se'n desprenen.
L'altre dia deia que el català mig (cas que existís una cosa així) seria de CiU, i aquestes enquestes no fan més que confirmar-ho. CiU ara mateix ocupa la centralitat política i es van movent amb ella.
Les enquestes donen tota la raó al discurs d'en Mas: la independència és desitjable i ens hi anem acostant, però no és el moment. Ara mateix, potser fins i tot es podria guanyar un referèndum si es fes, però no sembla que sigui prioritari fer-lo. En canvi, sí que hi ha un gran consens en que un concert econòmic és necessari, fins i tot entre molts dels votants de partits espanyolistes (tots en el cas de Ciutadans, segons el Racòmetre, així com la meitat estarien a favor de la independència). Novament les enquestes beneeixen l'estratègia convergent. És més, si la tendència que marquen les enquestes és certa, fins i tot seria desitjable deixar la independència per més endavant: en la franja dels 18 als 25 anys, el suport és del 75%. Si les coses continuen així, d'aquí deu anys tindrem un suport bastant majoritari que ens donaria moltes garanties d'èxit. I això em fa pensar... potser l'estratègia d'en Mas és bona? Aquí em topo amb la realitat, perquè el concert econòmic és clarament impossible dins de l'estat espanyol, més que res perquè no ho permetrien mai. Però en Mas no és ruc, i ja li van escaldar el cul una vegada... Què farà quan li diguin que no? No en tinc ni idea, però potser demanar el concert no és l'objectiu, sinó només una estació en el camí, un pas que creuen que cal fer, tingui èxit o no. Ja ho veurem.
Ara, tinc clar que sigui aquesta estratègia la bona o no, els que volem més no l'hem de votar; seria estúpid fer-ho, si no ens conformem amb això. És més, votant altres opcions, podem accelerar el procès i contribuir en anar movent el centre (i CiU amb ell) cap a la direcció que ens interessa. Si ningú estira el centre no es mou. Ara mateix CiU és un partit perquè el voti la meva mare i la meva àvia, i per això mateix és molt important que hi sigui, però els qui apostem decididament per la independència no ens hem de deixar enganyar. Necessitem un centre molt cohesionat amb altres forces noves, dinàmiques i il·lusionades que el vagin movent.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Avui treballo

Avui evidentment he anat a treballar. O més aviat he ocupat el meu lloc, perquè de treballar poc.
No entenc en que em pot beneficiar fer vaga. L'únic que veig és que perdria el sou d'un dia i el meu cap s'estalviaria el sou de tenir-me aquí tocant-me el nas. L'únic que hi guanyaria és ell.
No entenc com els sindicats no evolucionen. Fer vaga potser tenia algun sentit fa molts anys, però ara mateix no. I si molta gent fa vaga és per coacció, no per voluntat. És una vergonya. El dret a vaga és necessari, però que a algú el puguin coaccionar per fer-ne és tercermundista. Avui en dia fent vaga no es demostra tenir força de res. Potser pots demostrar certa força fent una gran manifestació, però els sindicats això no ho fan, perquè saben que en aquest país no poden apuntar amb una pistola al cap de la gent perquè hi vagi, en canvi, lamentable i vergonyosament, sí que els poden amenaçar i intimidar perquè no vagin a treballar. Des que m'he aixecat que només sento i llegeixo informacions d'incidents, que si ferits, cotxes cremats, carreteres tallades, persones que no poden entrar al seu lloc de treball. Això no és una vaga, és un desordre públic. s'ha de garantir al màxim que qui vulgui fer vaga en pugui fer, però també s'ha de garantir la llibertat de moviments i actuar activament contra els que utilitzen la força pels seus fins. Si el dia de les eleccions em poso amb un garrot a la porta del col·legi electoral, ja us dic jo que en Laporta guanyaria de carrer i jo diria que ha sigut un gran èxit, però per sort, el més probable és que acabés al a presó. Doncs perquè no es fa el mateix amb els que obliguen a fer vaga per després dir que ha estat un gran èxit? Això ni és vaga ni és res... és de república bananera.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Fascinació independentista per en Mas

Em costa força d'entendre aquesta fascinació que s'està estenent entre certs sectors independentistes per la figura d'en Mas. L'últim moviment ha estat la creació de la pàgina web Absolut Mas, per gent de la qui mai gosaria dubtar del seu patriotisme. Però no és només això, la cosa ve de llarg. Només cal veure totes les joventuts de Convergència fent volar estelades i intentant convèncer a tothom que ens portaran a l'estat propi. I un exemple personal: L'altre dia un amic, independentista convençudíssim, que fa mesos deia que votaria Reagrupament, em va dir que estava entre en Laporta o CiU. Li vaig dir que no ho dubtés, que havíem d'anar al gra i votar per una opció clarament independentista, i em va dir que sí, però que "ens hem de desempallegar del Montilla com sigui". I un altre: en acabar la manifestació del deu de juliol, em vaig trobar amb un conegut, independentista de pedra picada ja d'una certa edat; en parlar-li de les possibilitats de Reagrupament, em va dir que no li agradava, que preferia CiU, que es veia una cosa molt més moderna.
I en part tenen raó, però és que votar a un perquè no governi un altre, o per allò del vot útil, és desviar-se del camí. I jo no em puc oblidar de quan em van trair i enganyar: els vaig votar dient que aprovarien un bon estatut i no acceptarien un estatutet a la mida de Madrid, i ho van fer, i ens van voler fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta traïció que em va fer molt de mal, no la puc oblidar ni perdonar.
Cal anar al gra, i els que volem decididament la independència hem de votar candidats que ens vulguin dur clarament a això, perquè sinó, la nostra veu no s'escoltarà per enlloc al Parlament. Jo també tinc clar que "sense convergència no hi ha independència", però sense altres formacions que els estirin, atiïn el debat, i posin sobre la taula les misèries de l'autonomisme, CiU no arribarà mai al seu destí. També tinc clar que el català mitjà, o si hi hagués un prototip de català, seria un votant de CiU. Si CiU es mou, és perquè el centre de gravetat del país s'està movent: la manera de fer que es continuï movent és tenir representants al Parlament que segueixin estirant.
A més, ara ja ningú en pot dubtar. Jo, des de que es va formar el segon tripartit, no he dubtat mai que en Mas seria el pròxim president i que seria molt millor que el que tenim ara. Si algú en dubtava, després de les últimes enquestes no en pot tenir cap dubte: fins i tot la gran majoria de votants del tripartit volen un canvi. En Mas governarà, això ja és un fet, i crec que no per poc temps. Ara el que hem de fer és ajudar-lo i posar-li les coses fàcils perquè s'atreveixi a fer el pas. Jo estic disposat a convertir-lo en el primer president del nou estat, però per això, ara l'opció a votar és una altra.

divendres, 24 de setembre del 2010

La hipocresia dels correbous

Entenc perfectament que ara mateix no sigui factible prohibir els correbous, pel cost electoral que podria tenir a les Terres de l'Ebre, però no entenc que es blindin i es protegeixin. Ahir per la televisió vaig veure imatges del bou embolat i és una barbaritat. Posar unes boles de foc a les banyes d'un animal i burlar-se d'ell no és propi d'humans. És una pràctica que s'hauria de mirar que anés desapareixent. Potser no cal prohibir-la de moment, perquè podria tenir un cost polític alt, però tampoc afavorir-la i protegir-la; n'hi hauria prou en deixar fer i a veure si l'afició va perdent adeptes... però no, en contra de tota lògica i coherència tenen els trons de votar a favor. O almenys limitar una mica la bestialitat, perquè una cosa és treure a passejar un bou pel poble lligat amb una corda per les banyes i l'altra és fotre-li foc. A mi m'agrada allò que fan a Pamplona, avien els animals i qui vulgui córrer que corri, i reben un tracte molt més digne que en els correbous que es fan per aquí a les Terres de l'Ebre.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Treballar (II)

Fa molts dies que no actualitzo i és perquè realment he tingut molta feina i no m'he pogut distreure. Va, ho admeto: també és cert que he estat molts dies fora de l'oficina, en un lloc on no tenia accès a la xarxa; però això no treu que de feina en tenia molta i no em podia distreure. I tampoc treu que he acabat fastiguejat del tot. A vegades, tenir una mica més de feina del normal pot ser fins i tot bo, si és alguna feina nova i diferent que et pugui estimular una mica i motivar. Però quan és la mateixa merda de sempre simplement amplificada, envoltat de la mateixa gent i a més amb un llarg trajecte en cotxe per fer, és fa insuportable. A més, agreujat pel fet d'haver de compartir el cotxe, ja que com que anem al mateix lloc diverses persones, només ens paguen el quilometratge a un. He descobert que haver d'estar tancat en un espai petit com un cotxe durant una llarga estona és el més incòmode que hi ha... Sort de la ràdio, que distreu una mica l'atenció i fa que no ens haguem de notar i percebre l'un a l'altre directament.
Precisament avui, que torno a estar a la meva taula, estava pensant que tot se'm faria molt més fàcil si pogués escoltar música mentre treballo. M'agradaria posar-me els auriculars, posar la meva música i aïllar-me del món. Crec que fins i tot la meva productivitat pujaria i faria la feina sense ni adonar-me'n, i jo seria molt més feliç. I ja no dic de que em posés a escoltar programes com la Competència o la Segona hora, perquè llavors els altres només em veurien riure, incrementant la fama que tinc de friki que passa de tot. De fet, la companya que tenia abans i que ens portàvem la mar de bé sempre em deia que jo era feliç perquè no em preocupava per res, i sempre m'oblidava de tot. No és això, però ni puc ni vull estar preocupant-me de si s'acosten núvols de tempesta i tinc el cotxe aparcat a l'intempèrie, o de si el lavabo fa pudor, o que com pot haver-hi gent tan "cutre", i estar menyspreant a tothom que no és igual que jo. És per això que em treuen de polleguera certes persones, perquè sempre estan preocupant-se de ximpleries i es pensen que són persones molt completes, i que se senten superiors perquè van al gimnàs i fan ioga i pilates i resulta que són totalment superficials, per qui el més important és anar ben vestit, tenir un cotxe bonic, una casa bonica, anar a sopar a llocs cars, veure bon vi, etc. I no dic que tot això no sigui important ni estigui bé, però quan ho converteixes en el centre de la teva vida...
Res, tornant al que deia, que si ara estigués escoltant música, potser estaria absort en la meva feina sense importar-me res de res ni plantejar-me totes aquestes bajanades.
Tant de bo pogués estar escoltant els Amics de les arts, grup que m'encanta, perquè tal i com diue ells "I es que aquí, la merda se'ns menja; i és que aquí, ja no s'hi pot estar!".

dimecres, 8 de setembre del 2010

Treballar

Això de treballar és ben fastigós. Sé que segurament tinc unes condicions de treball i salari una mica per sobre de la mitjana i que hi ha gent que gent que està molt pitjor o que pateix precisament per no tenir treball, però és que és molt fastigosa aquesta obligació de vendre el teu temps a algú. Temps, i molts cops paciència. I tot per culpa d'Adam que es va menjar una poma. A veure, et posen al paradís, amb una tia i et diuen que pots fer tot el que vulguis excepte menjar la fruita d'un dels molts arbres que hi ha. Coi, folla sense parar, fes la becaina sota d'un arbre, tira't els pets que vulguis sense que ningú et digui res, però no mengis la poma! Si rucs eren els nostres primers pares, no podíem sortir nantros d'altra manera. I dia rera dia a aguantar la mateixa merda. I les companyes, que com les d'en Noctas, hi ha dies que hormonen i hormonen i no hi ha qui aguanti en aquest galliner. I a sobre desconfiant un de l'altre, dissimulant, sempre fent veure que treballem. Amb lo fàcil que seria acordar que ningú fotrà brot i ningú es xivarà. Però no, jo aquí sempre fent veure que treballo quan en tinc una al costat, mirant-nos de reüll. I ella igual. Canviant de seguida de programa perquè no es noti que navega per internet quan passo per darrera seu, tot i que ho he vist de sobres, i tot i que no m'importa en absolut el que faci amb el seu temps de treball i mai de la vida ho diria als caps, però no hi ha prou confiança per arribar a aquest pacte. Abans en tenia una que ens enteníem la mar de bé, i a més era molt maca, i era fàcil posar-nos d'acord per no fotre brot o escurçar en tot el possible les jornades de treball, tot i que també hormonava sense parar i a vegades es feia pesada perquè es queixava per tot, però devien ser coses de la seva condició femenina. Tocarà aguantar. Recordo una vegada que li van preguntar a un nen petit que volia ser de gran i va dir que volia ser jubilat. Quanta saviesa, ja de petits se n'adonen clarament que això de treballar és una puta merda.

divendres, 3 de setembre del 2010

Si no fos perquè fa pena, faria riure...

La divisió de l'independentisme que estem vivint aquests dies, per irracional, és penosa. Només egos personals, traïcions i una gran falta de connexió amb la realitat. Es reuneixen els organitzadors de dues llistes i fan un comunicat conjunt per dir que van per separat. Dubto que en tota la història de la política s'hagi fet mai un comunicat conjunt de diverses organitzacions per dir que no s'entenen; és més, per dir que tenen exactament els mateixos objectius però no s'entenen. S'ha de reconèixer però, que bona part del mèrit de tot això la té la follia del Dr. Carretero. Aquest home ha embogit definitivament i ja tot li és igual. Volia alliberar el país, però un dia de sobte va dir que ho deixava, simplement perquè havia de compartir junta amb gent que no li queia bé o li portaven la contrària. Va tornar però, i va convertir Reagrupament en una secta. Discursos com el de "la merda que ens va sortir de dins", són demencials. Ha convertit un projecte que tenia molt bona pinta en una organització irrellevant, plena de llepa-culs i que al màxim que pot aspirar és a captar uns quants vots, dividir i fer que l'independentisme transversal es quedi fora del Parlament. Qualsevol cosa que hagi dit, se n'ha desdit. Parlava de democràcia i fa les llistes a dit i no accepta qualsevol manera diferent de veure les coses i molt més que els llocs a les llistes es puguin decidir democràticament. En fi, el millor que pot passar és que tothom l'abandoni i hagi de tirar la tovallola definitivament, perquè com he llegit no sé on, és capaç d'abandonar-ho tot abans que baixar del burro. Em sap greu per en Carles Mora, una de les persones més lúcides que he sentit en molt de temps, encara que va amb un lliri a la mà i em fa por que li fotran per tots costats...

I sense tenir res a veure, però podent-se-li aplicar exactament el mateix títol, penós el numeret d'en Montilla anant a la Xina per fer veure que tornarà amb unes grans inversions al país. Des del principi que no ho entenia. No entenia que un fabricant de cotxes xinès, que segurament es deu caracteritzar per fer cotxes de baixa qualitat a bon preu aprofitant-se de les condicions laborals de semi-esclavitud que hi ha en aquell país, volgués obrir una fàbrica a Catalunya. Si els fabricants d'aquí marxen perquè els costos són massa grans, ara vindran els reis dels baixos costos a obrir-nos fàbriques? Evidentment no vindran, era tot un numeret electoral. Per sort encara tenim periodistes que saben simplement buscar informació al Google i veure la realitat de les coses. És imperatiu que tots llegim l'editorial d'avui a Vilaweb (i ara també la notícia), perquè només que la meitat de les coses que diu siguin veritat, la dimensió de la farsa és enorme. Però com que el President viatja a la Xina i els mitjans ens ho venen com una gestió que portarà grans inversions... Tenim uns mitjans de comunicació, en general, bastant de fireta.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Civilització

M'he passat bona part d'aquest agost tombant pel centre d'Europa i la veritat és que quan un torna, té una mica la sensació que torna cap al tercer món. Ja no ho dic per temes econòmics, sinó sobretot de civilització. Són més civilitzats no hi ha dubte. Dóna gust anar pel carrer i veure-ho tot net, endreçat, sense la més mínima porqueria pel terra. Anar en un tren, i haver de callar avergonyit perquè ets l'únic que parla fort. Tots els altres només xiuxiuejant, fent com si no hi fossin. Aquí, entre els que parlen cridant pel mòbil, els que ho emmerden tot, el sudaca que escolta regueton amb el mòbil a tot volum, etc. anar en un tren és com anar en un corral mòbil. I poder passejar de nit sense la sensació de que t'atracaran, o que almenys no t'intentaran enredar, o vendre alguna cosa a cada cantonada. Ho veus tot tant net i endreçat, tant l'espai com la gent, que dóna una gran sensació de seguretat. Tot el contrari que quan et mous de nit per Barcelona. I la immigració, per molt que es queixin i surtin partits extremistes per tot arreu, la tenen moltíssim més controlada que aquí. I els que hi ha no foten merders i intenten passar desapercebuts. Semblen països que funcionen, i que tiraran endavant. Quan un torna cap aquí, no sap ben bé cap on va el camí, si és que ells estan en un estat més avançat de civilització, o som nantros els que estem en un estadi més avançat de degradació.

divendres, 30 de juliol del 2010

Qüestions d'imatge

Només per la imatge que s'ha donat de Catalunya a l'exterior ja valia la pena haver prohibit els toros. Hem sortit a primera plana a tot arreu. I en positiu. Hem donat una gran imatge. Hem donat un exemple de civisme. Ens hem donat a conèixer com un país diferenciat, amb iniciativa pròpia, modern i civilitzat. M'han trucat amics que viuen a l'estranger, dient-me sorpresos que a la tele estan parlant de Catalunya, i en parlen bé. Els mitjans de comunicació de mig món han destacat la decisió presa pels nostres representants i l'han posat com a exemple a seguir a la resta de l'estat. Mentrestant, ells, per motius identitaris i de ràbia mal assimilada, en comptes d'avançar i desterrar aquesta pràctica cruel, s'hi refermen i ho volen potenciar com a signe d'identitat. Un país que s'identifica amb un animal ple de sang, que és torturat fins a la mort, no és un país europeu, ni modern, ni civilitzat. Dóna una imatge de país tercermundista. Perquè una cosa és que en un país hi hagi gent a qui li agrada això i una altra ben diferent és agafar-ho com a signe identitari. Tot per portar la contrària. Són tan primaris en el seu afany de domini... I després ens diran que a Catalunya es fa el que es fa per motius identitaris. Jo, als únics que he vist actuar per aquests motius és als que estan a favor de la tortura dels toros... excepte als quatre que els agrada, és clar. Per motius també de sentit comú, deixem-los ja...

(No sé si escriure massa durant l'agost, així que bones vacances els que en feu)

dilluns, 26 de juliol del 2010

Maneres estúpides de morir

Crec que estareu amb mi que ser esclafat per la gent que empeny sense cap motiu és una de les maneres més tràgiques i alhora estúpida de morir.
Hi ha morts que es poden evitar, però que, sabem que sempre n'hi haurà algunes. Per molt que augmenten la seguretat vial, sempre hi pot haver aquell conductor que es despisti un segon i xoqui contra un altre vehicle que li ve de cara. O aquell balcó que semblava tant segur i de sobte se n'ha desprès una pedra. O un incendi, o un fenòmen meteorològic de gran violència... per no parlar de les malalties. Podem reduir el risc, i gairebé diria que moralment estem obligats a fer tot el possible per reduir-lo, però no el podem evitar mai completament. La nostra existència és totalment fràgil i per molt que vigilem, la mort és una loteria de la que sempre en tenim algun número.
Per això, per tan estúpida i inútil és doblement tràgica la mort de les dinou persones que van morir dissabte passat a Alemanya. Encara no ho puc entendre, com pot ser que la gent es posi a empényer d'aquesta manera. Cap on anaven? De què tenien por? No ho sé, però un comportament així, segurament inconscient, només pot ser comparable al de les balenes que a vegades sense saber-se perquè, es desorienten en grup i acaben morint encallades en alguna platja.
Primer, sents que a Alemanya hi ha hagut un grapat de morts en una allau humana i t'esgarrifes de que pugui passar això, però surts i te n'oblides. De fet, quan et queda lluny, 19 no és més que un número. L'endemà veus algunes fotos i encara t'esglaies més. Dilluns arribes a la feina i resulta que dues de les persones que treballen amb tu coneixen els pares d'una de les noies mortes. I comences a veure-li la dimensió tràgica a tot plegat. Penses en aquells pares destrossats pel dolor tan o més fort que el d'una multitud que et passa per sobre, per a qui la vida ja no tornarà a ser el mateix. Que es van assabentar de la televisió de la desgràcia i van trucar a la seva filla esperant que estigués be. I la filla que no contestava. I els amics que la buscaven, pensant que devia haver perdut el mòbil entre la multitud i per això no contestava, i que després van haver de trucar als pares per comunicar-los la notícia. Penses en aquelles xiques joves i plenes de vida que només volien passar-s'ho bé i es van veure abocades a l'abisme. I veus que ni en aquest món ni en l'actitud humana hi ha res que segueixi cap lògica mínimament racional.
Com diu la cançó d'en Llach, "que tinguem sort", és l'únic que ens queda.


Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Alguna cosa es mou en aquest país

Recordo que la nit abans de les consultes sobre la independència del 25 d'abril, estava amb un grup nombrós d'amics, parlant sobre la jugada de l'endemà. Alguns podíem votar i d'altres no, però a tots ens feia gràcia la possibilitat de que Catalunya fos un estat normal a la Unió Europea. N'hi havia un però, que també li feia gràcia, però no ho veia clar del tot. Que si "seríem un país massa petit", que si "Catalunya no és Holanda", que si "el millor seria estar dins una Espanya federal que ens respectés, encara que això no sembla possible", etc. L'endemà va anar a votar, suposo que pel sí, encara que no descarto el vot en blanc. Doncs ahir, aquesta persona em va reenviar un correu electrònic amb el manifest de Solidaritat Catalana demanant suport perquè es formi aquesta coalició, només unes hores després que aquesta s'hagués presentat. Coses com aquestes demostren que alguna cosa s'està movent. Potser a poc a poc, i com que estem més ocupats en altres coses ni ens n'adonem. Fa anys, l'independentisme era una opció marginal i ara mateix en molts àmbits és la cosa més normal del món. Segons les enquestes no fa pas tant no érem més del 20% i ara ja les últimes enquestes ens posen bastant pel davant del no. Només són enquestes i no ens podem fer il·lusions a partir d'això, però només olorant una mica es veu que el flaire és diferent.
Definitivament, alguna cosa es mou en aquest país. Potser sense adonar-nos-en, el centre de gravetat ja ha canviat. Es sabran moure ara els partits?

dilluns, 19 de juliol del 2010

Senyors de CiU, aclareixin que volen ser quan siguin grans!

Divendres passat, ERC va presentar al Parlament un text per ser votat en que es demanava iniciar el procès cap a la independència. Em sembla del més encertat que ha fet aquest partit en molt de temps. Evidentment no es pot proclamar la independència d'un dia per l'altre, sense haver fet eleccions, tenir-ho tot preparat, etc., per tant, em sembla adequat de proposar d'iniciar el procès, si hi ha suports per fer-ho. La pregunta era molt simple: iniciem el procès o no l'iniciem. Sembla que davant d'una pregunta tant simple tothom ho hagi de tenir molt clar. I alguns l'hi ho tenen: PSC-PSOE-LaSecta, PP, els ecopijos comunistes i el partit de l'immigrant rebotat tenen clar que no volen. S'agraeix la seva claredat. ERC, evidentment va votar que sí, ja que ells havien presentat la proposta i volen marcar paquet. Llavors ens queda el partit més nombrós, el que pot decantar la balança cap a un costat o l'altre, el partit que segons les enquestes rep la majoria de vots independentistes. I què fa? Doncs s'absté! Resulta que no saben si el volen iniciar o no... O és que els fa vergonya dir-ho... O és que així es pensen que poden enganyar tant als que hi estan a favor com als que hi estan en contra. Ja s'ho faran, però aviat haurem d'anar a votar, i s'agrairia un respecte cap als electors i explicar si volen o no. Perquè molt d'omplir-se la boca que amb Espanya ja no hi ha res a fer i que s'ha d'aspirar a decidir sense límits, però després no sé, no contesto! Senyors de CiU, em penso que ja tenen edat de saber el que volen ser quan siguin grans!

dijous, 15 de juliol del 2010

Batejos civils

Avui he llegit al diari que ERC proposaria al ple de l'Ajuntament de Valls que es posi a disposició dels ciutadans la celebració d'una "Cerimònica civil de benvinguda", el que es coneix con a bateig civil. La notícia en sí em repugna. Si un no és creient o no té ganes de fer-ho, no cal que bategi al seu fill, però a que ve això de voler substituir les festivitats religioses per festes civils? Algú demana aquest tipus de cerimònies? Crec que si algú vol fer una festa per celebrar el naixement del seu fill ho fa i prou, no necessita que cap ajuntament s'hi posi pel mig. El bateig cristià és la celebració de l'arribada d'un nou membre a la comunitat. No és un banquet en sí o una festa perquè sí; té un significat religiós. Aquesta onada de laïcisme ens està portant a les barbaritats més absolutes. Quan tardaran en inventar-se una comunió civil, per tal de que els nens i nenes no creients també puguin fer una festa, posar-se un vestit maco, rebre regals, etc. ? Només espero que aquesta iniciativa no sigui acceptada i que la gent de Valls no voti a aquesta gent que fan propostes tan extravagants i tan buides de sentit.

dimecres, 14 de juliol del 2010

Existim. I existeixen.

Dec ser dels pocs ciutadans d'aquest país, que a favor d'uns o dels altres no vaig veure la final de diumenge. No només això, sinó que de partit de la "roja" no n'he vist ni un en els últims quatre anys. Per no veure, no he vist ni el gol d'Iniesta, ni el cop de cap de Puyol, ni com aixequen la copa, ni les celebracions. Tot el que he vist ha estat la foto d'en Jimmy Jump (Creu de Sant Jordi ja! que a d'altres els l'han donat per menys) i dos petons, el d'en Puyol a la senyera, potser per redimir culpes, i el d'en Casillas a la seva xicota. Ja sé que és un gran equip, no dubtava que guanyarien, però vaig preferir no veure-ho. Només de pensar en totes les celebracions que vindrien després, em posava malalt. Ja vaig dir que si alguna cosa va deixar clar la mani de dissabte és que existim. Si alguna cosa ha deixat clar el partit de diumenge és que ells existeixen. No els puc quantificar, però existeixen i no són pocs. I no em refereixo a que hi hagi gent que vulgui que guanyi Espanya. Em refereixo a que hi ha gent que volen fer-nos desaparèixer del mapa. Una cosa és alegrar-se d'alguna cosa i l'altra sortir-ho a celebrar d'aquesta manera, posar banderes per tot arreu, anar tot el dia amb la camiseta vermella. Molta d'aquesta gent no en tenen prou ells en ser espanyols, sinó que volen que ho siguem tots i intueixo que algunes d'aquestes reaccions durant aquest mundial no són més que un rebot contra el pesat nadiu que intenta que el seu país encara sigui reconeixible. Aquestes demostracions d'espanyolisme amb la que està caient només poden voler que aquesta gent no saben ni el que és Catalunya i els importa una puta merda la seva supervivència. Diumenge al matí vaig sentir gent burlant-se de la manifestació de dissabte i dient: "Hoy nos toca a nosotros". Aquest "nosotros" és terrible, perquè ells mateixos s'exclouen en un bloc a banda i deixen clar que els importen una merda les reivindicacions econòmiques i d'auto-govern. Després diran que Catalunya és Espanya, però amb frases com aquesta deixen clar que saben que no, que els catalans són diferents i ells són un món a banda. El que són en el fons és uns colonitzadors. Em sembla molt bé que se n'alegrin de les victòries de la selecció del seu país d'origen, i més quan juga tan bé com diuen, però és inhumà anar a un altre territori i voler-hi imposar la teva identitat. És criminal. Durant la manifestació, a RAC1 van comentar la possibilitat d'anar cap a una situació on la societat estigués dividida en dos blocs impermeables, com la basca. Ho veig difícil, perquè el catalanisme és un moviment bastant integrador i no tenim els problemes de violència que tenen allà, però el risc existeix. Un petit bloc de colonitzadors irreductibles hi és, i per altra banda, cada cop més els catalans tenim més clar que cal trencar amb aquest estat. No me'n vaig recordar de comentar-ho en l'altre escrit, però anant cap a la manifestació, ens van tirar des d'un terrat uns globus immensos d'aigua. Per sort era aigua, esperem que a ningú se n'hi vagi prou la bola... I escolta, que si no els agrada aquest país, de trens en surten cada dia.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Existim!

Si la manifestació d'ahir ha servit per alguna cosa és per reafirmar que existim, hi som, i encara que desorientats, hi volem ser. Veure aquell monumental col·lapse amb tot d'estelades i gent cridant independència va ser fantàstic. La manifestació era en contra de la sentència, però en un 90% o més va ser una manifestació independentista, encara que encapçalada per en Montilla i alguns altres elements que avui s'asseuran davant d'una pantalla gegant amb tot de vermell. És igual. Em van passar els presidents i la capçalera just per davant, però encara que molts xiulaven o insultaven, no ho vaig fer pas: a alguns per respecte, i a d'altres, perquè en el fons, si hi volen ser encara que no sàpiguen a què, doncs que hi siguin, com més millor. Encara que em penso que més d'un devia estar pensant que no sabia on s'havien posat.
Jo considero que va ser un èxit. Vaig arribar gairebé una hora abans, i des de Diagonal baixant per Passeig de Gràcia ja era intransitable. Com que volia posar-me al davant i veure passar la capçalera, vaig baixar per Rambla Catalunya on hi havia una mena de manifestació paral·lela i quan vaig veure que el passeig ja no estava tan aglomerat me n'hi vaig anar i em vaig posar per allí esperant. Eren molt més de les sis i la manifestació no podia avançar de cap manera, ja que tot el passeig estava ple de gent, que intentaven apartar els cotxes dels mitjans de comunicació per fer-se pas, i els voluntaris. Passava ja molt de les sis i ningú avançava. Finalment van començar a passar gent i pancartes, però els presidents encara no arribaven. La que gairebé va fer de capçalera era una pancarta que em va agradar molt que deia: "Ens roben 60 milions d'euros al dia. IND€P€ND€NCIA = N€C€SSITAT". Finalment van passar. Després, com que allí hi havia massa gent, vaig anar per altres carrers amb menys gent fins a la Gran Via, bastant endavant. Ja estava tot ple de gent que anaven avançant a poc a poc. Va passar una verdadera multitud i molt de temps fins que no va passar la pancarta que abans he mencionat, que encara anava molt per davant de la capçalera oficial. Finalment, quan ja devien ser quarts de nou i vaig aconseguir aproximar-me a la Plaça Tetuan, des de lluny vaig escoltar Els Segadors, i vaig començar a tirar enrera, per altres carreres. Encara vaig anar a l'encreuament amb Passeig de Gràcia per veure com continuava baixant una marea a la que no es veia el final. Quan a partir de les nou, la gent ja va començar a baixar més esplaiada, vaig tirar Passeig de Gràcia amunt i cap a casa.
No sé quanta gent hi havia, però em penso que uns i altres s'han passat. Hi havia una gentada com poques vegades s'ha vist, però no hi havia un milió. Dubto que sigui possible en quest país mobilitzar un milió de persones sigui pel que sigui. Tampoc hi havien els 56.000 que diu el País i EFE. Això és mig camp nou, i dubto que mig camp nou pugui provocar aquest col·lapse monumental. Llàstima que ja no tinguem als del col·lectiu Contrastant per fer el recompte. Fa quatre anys, en una altra gran manifestació que hi va haver per Gran Via defensant l'Estatut aprovat pel Parlament, la guàrdia urbana va dir que hi havia 125.000 persones i els de Contrastant, que van publicar la manera com ho havien calculat, ho van baixar a unes 75.000. Jo vaig anar a aquella manifestació i ni de bon tros va ser com la d'ahir. Es veia moltíssima gent, però era una cosa controlada on la gent es va anar posant darrera les pancartes i va anar avançant amb calma. Lo d'ahir ho sobrepassava i de molt, per tant, no em crec que només hi haguessin 56.000 persones. A més, que aquesta, amb el suport dels partits i entitats, i amb uns 800 autobusos, és lògic que hi hagués molta més gent.
Sigui com sigui, SOM UNA NACIÓ, i no pot ser que ningú decideixi per nosaltres!
Ara toca el més difícil, que algú ho pugui articular d'alguna manera... i tingui la valentia per fer-ho.