dilluns, 26 de juliol de 2010

Maneres estúpides de morir

Crec que estareu amb mi que ser esclafat per la gent que empeny sense cap motiu és una de les maneres més tràgiques i alhora estúpida de morir.
Hi ha morts que es poden evitar, però que, sabem que sempre n'hi haurà algunes. Per molt que augmenten la seguretat vial, sempre hi pot haver aquell conductor que es despisti un segon i xoqui contra un altre vehicle que li ve de cara. O aquell balcó que semblava tant segur i de sobte se n'ha desprès una pedra. O un incendi, o un fenòmen meteorològic de gran violència... per no parlar de les malalties. Podem reduir el risc, i gairebé diria que moralment estem obligats a fer tot el possible per reduir-lo, però no el podem evitar mai completament. La nostra existència és totalment fràgil i per molt que vigilem, la mort és una loteria de la que sempre en tenim algun número.
Per això, per tan estúpida i inútil és doblement tràgica la mort de les dinou persones que van morir dissabte passat a Alemanya. Encara no ho puc entendre, com pot ser que la gent es posi a empényer d'aquesta manera. Cap on anaven? De què tenien por? No ho sé, però un comportament així, segurament inconscient, només pot ser comparable al de les balenes que a vegades sense saber-se perquè, es desorienten en grup i acaben morint encallades en alguna platja.
Primer, sents que a Alemanya hi ha hagut un grapat de morts en una allau humana i t'esgarrifes de que pugui passar això, però surts i te n'oblides. De fet, quan et queda lluny, 19 no és més que un número. L'endemà veus algunes fotos i encara t'esglaies més. Dilluns arribes a la feina i resulta que dues de les persones que treballen amb tu coneixen els pares d'una de les noies mortes. I comences a veure-li la dimensió tràgica a tot plegat. Penses en aquells pares destrossats pel dolor tan o més fort que el d'una multitud que et passa per sobre, per a qui la vida ja no tornarà a ser el mateix. Que es van assabentar de la televisió de la desgràcia i van trucar a la seva filla esperant que estigués be. I la filla que no contestava. I els amics que la buscaven, pensant que devia haver perdut el mòbil entre la multitud i per això no contestava, i que després van haver de trucar als pares per comunicar-los la notícia. Penses en aquelles xiques joves i plenes de vida que només volien passar-s'ho bé i es van veure abocades a l'abisme. I veus que ni en aquest món ni en l'actitud humana hi ha res que segueixi cap lògica mínimament racional.
Com diu la cançó d'en Llach, "que tinguem sort", és l'únic que ens queda.


Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

4 comentaris:

Noctas ha dit...

Es cert, la vida és massa fràgil com per no fer-te un fart de riure. Resulta que te'n vas de festa i acabes morint d'asfixia. O que jugues un partit de futbol i et dona un atac de cor. La mort és terrible i la seva magnitud tan tragica m'ha dut a creure en Deu. M'ha agradat especialment l'us que fas de xiques i m'ha agradat especialment aquest escrit. salud!

maria ha dit...

És tot ben trist...però mai saps quan et toca.I per mai que busquem la seguretat infinita,l'atzar ens manté en un estira i arronsa que no ens deixa en pau.
Ho sento molt pels coneguts.

L'home del sac ha dit...

Gràcies pels comentaris.
Xiques o xiquetes, és com sempre se li ha dit a una noia al Camp de Tarragona, encara que el centralisme barceloní la fa recular i ja gairebé ni s'utilitza en el català escrit.
Diuen que està passant en totes les llengües en general, però en el català de forma més accentuada, que es va empobrint dia rera dia.

sànset i utnoa ha dit...

És ben trist.

I més trist és pensar que les morts van ser provocades -aquí no et sabria dir si directa o indirectament- per uns organitzadors encegats pel diner que van ser incapaços d'entendre que l'espai de que disposaven era molt menor del que necessitaven.

Salut!

*Sànset*