dilluns, 25 de gener del 2010

Ensenyar l'esquena (i el tanga)

Tinc una companya de feina que sempre em posa la calefacció ben forta. Quan jo ja estic gairebé suant i traient-me roba, ella encara està apujant la temperatura de la calefacció. És molt fredolica. No passa res, m'aguanto i ja està. El que ja no entenc és que alguns dies d'aquests que ha fet tant de fred, la xiqueta vingui ensenyant l'esquena. Vull dir que va amb un jersei de llana, però d'aquests que només que t'inclinis una mica en la cadira ja s'ensenya un tros d'esquena. A mi només de veure-ho m'agafa fred. No entenc que si sempre té tant de fred no es posi alguna peça de roba a sota que l'abrigui més. L'altre dia fins i tot m'ensenyava tot el tanga. Un tanga d'aquests de fil, que jo trobo bastant antiestètics. Segurament hi haurà opinions diverses sobre això, però jo els trobo molt lletjos els tangues aquests que són només un fil, i més si els vas ensenyant per sobre els pantalons. Sigui com sigui, em fa ràbia quan no para de queixar-se de que passa fred, però va ensenyant el tanga. Avui mateix va amb un jersei de llana, però d'aquests que tenen com a forats i a través dels forats també li veig l'esquena, i els braços senyal que no va massa tapada de sota. Amb lo confortable que és sentir a l'hivern la roba sobre la pell que t'escalfa...

dissabte, 23 de gener del 2010

El sol del membrillo

Acabo de veure aquesta gran obra mestra de Víctor Erice titulada "El sol del membrillo". Una gran joia. Fa ja forces anys que me la van recomanar, però fins avui no n'havia tingut l'oportunitat. Dues hores en les que sembla que no passa res, però passa molt. Un home, el pintor realista Antonio López intentant pintar un codonyer quan li toca el sol: aquest és l'argument de la pel·lícula-documental. I potser ni això. Potser pintar el codonyer només és una excusa per passar-se el temps davant d'aquest arbre que el fascina, mentre alguns amics el venen a veure i fan comentaris sobre la vida. Potser és per això que m'ha absorbit tant. Potser és això el que vull jo. Viure la vida amb total senzillesa, sense ambició de diners ni poder, al costat d'una persona que estimis. Es pot demanar res més? Un dia l'amic blocaire Noctas en un dels meus apunts va escriure una frase que em va quedar, (referint-se llavors a la gent dels pobles de Castella): "no es deixen seduir per tonteries, aprecien la bellesa dels cels i saben mirar les cigonyes quan volen". No sé si la gent de Castella és així o no, però la frase és bona i té tota la raó. Molt millor anirien les coses si la gent apreciés més la bellesa del cel, o la d'un codonyer al sol.

dissabte, 16 de gener del 2010

El gran circ dels miserables

Això d'Haití és com un gran circ. Jo a casa còmodament assegut, dinant, menjant encara alguns torrons que quedaven de les festes de Nadal. Per la televisió, l'infern. Nens polsosos plens de nafres, gent que es llença afamada sobre un sac de menjar, gent que plora. No sé cap on mirar. No sé si mirar al plat o mirar la televisió amb indiferència, mentre la família comenta el gran desastre. 'No entenc perquè han de passar aquestes coses', comenta el pare. La mare, li intenta donar una explicació geològica que devia sentir per la televisió: que si són dues plaques, que cada any es mouen, que no es pot preveure, etc. I comenta que hauríem de donar-los alguna cosa. El pare l'escolta, però no crec que es preguntés pels motius físics que provoquen un terratrèmol, ni per les plaques tectòniques; crec que la seva pregunta era molt més espiritual. Com a cristià que és, no ho pot entendre. No ho puc entendre. Déu és amor, però aquesta setmana, com tantes altres, deu haver estat de vacances. Ens té abandonats. Després de dinar, mentre la meva fe s'acaba d'enfonsar, faig un donatiu per internet. I m'estiro al meu llit a fer la migdiada. I per bé o per mal la vida continua...

La cortina de fum

Hi ha una pel·lícula titulada Wag the Dog traduïda al català com La cortina de fum on per tapar un escàndol sexual del president, s'inventen una guerra amb Albània per distreure l'opinió pública.
Em penso que amb això dels Jocs Olímpics d'hivern han fet el mateix. Al l'alcalde Hereu i al PSC tot els va malament. Les enquestes diuen que per primer cop (gràcies a Déu!) perdran l'ajuntament de Barcelona (si no els salva el PP, que tampoc ho veig impossible, perquè ja hi han pactat diversos assumptes, tots relacionats amb l'espanyolitat). I amb enquestes o sense, no hi haurà qui salvi el tripartit (esperem que tampoc hi hagi sociovergència). Sembla que se'ls acaba el monopoli del poder a Catalunya. Quina és la solució? Doncs d'un dia per l'altre i sense haver-ho parlat amb ningú anuncien que faran uns altres Jocs Olímpics, aquest cop d'hivern. No cal ni tan sols parlar-ho amb els pobles on hi ha les pistes d'esquí, ni amb les altres administracions, ni amb l'oposició, és igual, ho anuncien i ja està. Ja tenen el cop d'efecte. Em penso que aquest cop la cosa no els ha sortit massa bé i tothom els ha vist el llautó. Salvador Cardús ho definia com una maragallada sense Maragall, i l'encerta plenament. L'espanyolista de l'Hereu ja no sap com salvar-se. Té una ciutat que és un fàstic, on fa por passejar-se per segons quines zones, amb un munt de problemes, que està perdent tota identitat i tota catalanitat, però la solució és de sobte fer uns Jocs Olímpics, d'hivern... si convé ja cobriran la ciutat de neu artificial produïda amb uns generadors que funcionin a pedals...
Que consti que tot el que sigui posar Catalunya al mapa em sembla bé, i si es poden fer aquí uns Jocs Olímpics d'hivern em semblarà fantàstic que es facin (desconec si les condicions són les necessàries o no, ja que no hi entenc gens d'aquests esports), però les coses no es fan d'aquesta manera... Al senyor Hereu tant se li foten aquests jocs olímpics, l'únic que li preocupa són les enquestes i tinc la sensació que per una vegada el PSC no se'n sortirà. Tant de bo sigui així.

dimecres, 13 de gener del 2010

El país de les rotondes

N'estic ben fart d'aquesta dèria que els ha agafat per fotre rotondes a tot arreu! Les rotondes són molt útils i faciliten el transit en molts llocs, però s'han de saber posar al lloc adequat. Cada cop més estan posant rotondes en llocs que sembli que només ho facin per tocar els ous als que hi hem de passar sovint. En pocs anys el nombre de rotondes pels llocs per on passo més sovint diria que s'ha doblat i lluny de facilitar les coses, fan que cada cop tardi més en arribar a la feina o tingui més risc de tenir una topada. Ara estan posant dues rotondes enmig de la carretera que va de Tarragona a Reus. La carretera era una recta entre les dues ciutats no fa pas gaire, amb sortides i incorporacions cap als barris dels voltants de Tarragona i la zona comercial de les Gavarres. Ara ja és ben bé una cursa d'obstacles. Van posar dues rotondes a la sortida de Tarragona, que si que van anar bé per evitar les llargues cues que es feien als semàfors, però ara en fan dues ben bé al mig de la carretera, suposo que per facilitar la incorporació als que viuen als barris perifèrics, però que són un desastre pels que anem cap a Reus. Recta, frenada, rotonda, recta, frenada, rotonda... Coi, sembli que ens vulguin putejar! Ens posen rotondes a tot arreu. I ara faran urbà tot el tram entre la primera de les rotondes i Tarragona, amb el que s'haurà d'anar a menys de cinquanta. I segur que posaran radars. El que haurien de fer és una bona autovia per unir les dues ciutats en comptes de convertir pràcticament una quarta partde la carretera en zona urbana. A més, han tingut la genial idea de fer una de les rotondes de tres carrils en que no saps mai en quin t'has de posar, ja que la carretera només en té dos, però si et poses pel de l'exterior fas cap directament a un dels barris... I amb el perill de topades que hi ha en aquest tipus de rotondes petites amb tants carrils... Em penso que els únics que hi guanyaran seran els planxistes. Si tot això de les rotondes és pel Pla E, val més que si volen donar feina a la gent els facin cavar forats per després tornar-los a omplir en comptes de tocar els ous als ciutadans que encara tenim la sort de tenir feina.

dissabte, 9 de gener del 2010

Dormir amb mitjons

Moltes vegades he sentit a dir que dormir amb mitjons és penós. Un locutor de ràdio que es diu Llucià Ferrer, que ara surt per TV3 (tot i que jo trobo que més aviat té poca gràcia), al seu programa matinal a Ràdio Flaixbac i després a RAC 105 i encara després programa de tarda a Catalunya Ràdio sense massa èxit no parava de dir-ho: s'havia de ser molt estúpid i carallot per dormir amb mitjons. Quan volia insultar a algú deia: aquest segur que fins i tot dorm amb mitjons! Doncs que passa? Jo quan fa fred dormo amb mitjons i ho trobo allò més normal del món. Quan fa fred em tapo, doncs igualment dins el llit. Com s'agraeix un dia d'aquests tant freds posar-se uns bons mitjons abans de posar-se al jaç. Potser el gamarús aquest d'en Llucià no en necessita perquè dorm amb la calefacció a 25 graus. Potser millor posar-se uns mitjons abans que malbaratar tanta energia. La veritat és que jo no tinc calefacció a la meva habitació, potser per això lo dels mitjons, però tampoc la trobo a faltar massa, amb unes mantes ho soluciono. Sigui com sigui, els borinots com en Llucià que deixin d'insultar i vagin menys de creguts. I si és el cas, que es posin una jaqueta abans que anar amb màniga curta per casa el dia de Nadal.

divendres, 1 de gener del 2010

Llibre llegit: L'última carta de Companys

Monumental bajanada de novel·la. Me l'he llegit perquè me'l van regalar i prou. D'una idea tant absurda com anar al passat amb una màquina del temps per rescatar al President Companys i portar-lo al present, bàsicament per descobrir on va amagar un tresor, difícilment en pot sortir res de bo, però el llibre és dolent perquè sí. Argument estúpid i qualitat literària zero la d'en Toni Soler. Pot ser bo fent gags, però poca cosa més. Es permet llicències històriques intolerables, fins i tot tenint en compte que és una novel·la de ciència-ficció totalment fantasiosa. En conclusió: que no us la recomano per res. D'en Toni Soler em vaig llegir fa anys "Història de Catalunya (modèstia a part)" i encara em va fer gràcia, potser perquè llavors era més jove, no ho sé, però puc dir que ja he acabat de llegir res seu.
A propòsit d'això, un altre tema és el dels llibres que ens regalen. A mi no me'ls acustumen a encertar. Tinc una tieta que sempre per l'aniversari i reis em regala algun llibre, bon costum crec jo. El problema és que sempre em regala best-sellers o llibres mediàtics d'aquests. Em va regalar "El codi da Vinci" quan jo m'havia jurat que no el llegiria i el vaig acabar llegint, encara que he de reconèixer que hi vaig disfrutar i me'l vaig empassar en un no res, tot i que a mig llibre em venien ganes de llençar-lo per la finestra, veient una bajanda darrera l'altre. Després va continuar amb "Àngles i dimonis" que em va semblar horrible i terriblement mal escrit, i després dos més d'en Dan Brown que he passat de llegir. El fet que a ella li agradin aquests llibres i que tanta gent els llegeixi li deu fer pensar que a mi obligatòriament m'han d'agradar... Bé, s'agraeix la intenció almenys.