divendres, 28 de gener del 2011

Acceptar mansament

El President Pujol sembla que cada vegada ho té més clar. Ja no hi ha cap altra sortida. Encara hi posa uns quants condicionals o "peròs" al seu discurs, però ja ho veu clar. I té molt de mèrit que ho digui. No perquè no sigui capaç de veure-ho, que n'estic segur que ja fa molt que ho va veient, sinó perquè en certa manera és reconèixer que el seu pla era equivocat. El President Pujol és una persona que volia ser català i espanyol amb la màxima dignitat. Que volia una gran Catalunya dins d'una Espanya gran. I s'ho va creure que això era compatible. Fins podríem dir que el President Pujol va ser un espanyolista (amb un sentit positiu, no en el sentit que utilitzaríem normalment aquesta paraula) i amb raó l'ABC el va fer espanyol de l'any al 1996. S'hi va esforçar i molt perquè Espanya pogués ser un estat modern, plural i respectuós. Anava equivocat, i cap favor més gran pot fer ara mateix que reconèixer que això ja no pot ser, més clar i rotund encara del que ho ha fet, si cal. És independència o mort, no hi ha camí entremig. Una de les opcions, com molt bé ha dit, és complicada, o potser més aviat complexa. Però l'opció, complexa o no, encara hi és. L'altra opció és la fàcil, deixar-se morir, fer-se l'eutanàsia col•lectiva. D'algunes de les actituds dels nostres polítics no se'n pot dir més que eutanàsia col•lectiva. El President Pujol es pregunta: "Hem d'acceptar mansament que ens vagin conduint a una situació d’insignificança?". I la resposta no és si hem d'acceptar o no, sinó que és el que portem anys i anys fent. Ara se'ns carreguen el sistema de caixes que tant important havia estat pel país i ningú diu ni fa res. Ens retallen l'Estatut primer al Congrès i ho acceptem "porqué más vale pájaro en mano...", després al Constitucional i fem la gran manifestació, ens mirem al mirall i diem que som molt macos, però després votem als de sempre, que van molt de valents, però segueixen pactant amb el govern de Madrid a canvi d'un copet a l'esquena i que els diguin que són molt macos. En el fons, potser és narcisisme, ens agrada impressionar-nos a nantros mateixos. Aixecar la veu si convé, fer-se el fort, posar-se el millor vestit i el perfum més car: que ens vegin i ens mirin, cridar l'atenció, però després com va dir en Guerra "harán ruido, pero no pasará nada".
Això ja no pot continuar, ara ja ho tenim tots clar. Ara cal deixar de mirar-se al mirall i fer el pas de veritat. Que els qui tenen poder facin el pas, si s'hi mostren convençuts i entusiasmats, molts els seguiran. Que n'hi diguin transició cap al dret a decidir o com vulguin. Si convé, primer que demanin el concert sabent que els diran que no, si els sembla que és un bon pas, però ja no podem dubtar de la direcció. Amb timó o sense, cal posar-hi rumb, sense presses, però sense enganys, i amb pas valent i decidit.

dimarts, 25 de gener del 2011

Carregar-se el sistema financer, diluir el país

El govern espanyol està disposat a controlar-ho tot i carregar-se tot allò que no pot controlar. Ara li toca el torn a les caixes.
Les caixes d’estalvi han tingut una gran importància i implantació en el sistema financer català. Van començar a canalitzar l’estalvi de molts treballadors cap a petites iniciatives productives, de manera que l’estalvi repercutia directament en inversió al territori. Després van anar funcionant cada vegada més com un banc, encara que l’obra social les continuava lligant al territori. Centres culturals i exposicions en llocs on difícilment la cultura hi arribaria, restauració de monuments, ajudes a entitats locals, etc. Hi havia i encara hi ha en molts casos, un vincle clar entre una caixa i el seu territori d’origen. És per això, que sempre les he preferit: m’he fet client de diverses caixes d’aquí i de fora (sempre buscant el meu interès i que em donessin el servei que necessitava, és clar) però mai de cap banc.
Durant els últims anys però, es van cometre moltíssims errors a remolc d’interessos polítics i econòmics. Es va voler créixer, créixer i créixer. Qualsevol caixa provincial havia d’obrir oficines a tot arreu, primant el créixer perquè sí, a la qualitat del servei que havia de donar. Es van deixar emportar per la bombolla, la font que semblava que brollaria eternament. Ara paguen la penitència.
El govern espanyol se n’aprofita per eliminar-les definitivament. Les vol convertir en bancs, obligant-les a ampliar capital, buscar nous socis, cotitzar a la borsa i ser presa fàcil dels grans bancs que les acabaran comprant i absorbint, si no és el mateix estat qui entra en el capital i les controla directament.
I s’acabarà amb les entitats financeres vinculades al territori i a l’obra social. I de pas s’elimina un poder econòmic controlat des del país, que havia funcionat prou bé. I de pas ens elimina unes institucions pròpies i ens dilueix una mica més. I els que organitzen activitats benèfiques i culturals tindran unes portes menys on anar a picar.
I tot i això, sembla que a ningú li importi massa... És la pluja fina de sempre, que ens va erosionant a poc a poc.

dimarts, 18 de gener del 2011

La merderada que tenim en aquest país

Aquest cap de setmana, per raons diverses que no venen al cas, m'he trobat a Barcelona amb un antic company d'universitat. És d'aquests que va anar a una escola privada d'aquelles on als divuit anys et regalen el títol de batxillerat, el carnet del PP i l'afiliació a l'Opus. D'aquests que tot i ser de família catalana de tota la vida, escriuen el seu nom en castellà. D'aquests que parlen català a casa, però gairebé d'amagat i amb vergonya, perquè després utilitzen el castellà per tot. Dels que menyspreen qualsevol senyal de catalanitat. D'aquests que es diuen liberals per titllar de totalitaris als socialistes, però després mantenir que Espanya és "una grande y libre". Dels que escolten la COPE i coses pitjors. D'aquells que van més a missa que ningú però estaven a favor de la guerra de l'Irac, contradient així al Papa Joan Pau II. Fins i tot, d'aquests que tot i haver estat del Barça i molt, fins a l'edat adulta, es van fer de l'Espanyol perquè el Barça d'en Laporta s'identificava massa amb el catalanisme.
Doncs bé, comparat amb la gent que vaig veure aquest cap de setmana, aquest antic company meu és un moderat.
Vaig coincidir amb antics companys seus d'escola i el que vaig veure i sentir és d'un radicalisme imperialista espanyol difícil d'explicar.
Evidentment, no són el tipus de persones amb qui em posaria a parlar de política, i més tenint en compte la meva inferioritat numèrica, però és que era inevitable. Qualsevol tema, per estúpid que fos, el relacionaven de seguida amb el totalitarisme de ZP i els analfabets catalanistes que per ignorància i maldat ataquen la unitat d'Espanya.
El més bo, és que no tenien cap altre argument que no fos la demagògia i quatre consignes apreses, no pas massa diferents a les que podien aparèixer als llibres escolars de temps pretèrits. Coses com ara "Catalunya nunca ha sido nada y ahora dicen que es un país".
De forma indirecta, però clara, se'm va titllar d'analfabet, manipulador, “gilipollas” i de ser de CiU i d'un poble perdut per les muntanyes on no hi ha arribat ni la cultura ni l'electricitat. Més que idees, que poques van demostrar tenir-ne, només mostraven la burla i el menyspreu cap al que pensa diferent. Ganes de ridiculitzar i prou.
I aquesta gent, algun (pocs) de cognoms catalans i d'altres de cognoms d'origen foraster, eren tots nascuts a Barcelona, però no tenien el més mínim senyal de catalanitat al seu damunt. Ans al contrari, una identificació tan gran amb Espanya que els portava a menystenir, per considerar-ho inferior, qualsevol altra cultura i llengua. Em penso que el que deu passar pel seu cap deu ser: "Sent una cultura tan superior, com pot ser que hi hagi persones que podent ser espanyols vulguin ser diferents?" Fins i tot van dir que molts dels independentistes actuals són fills d'immigrants (de fora d'Espanya, és clar) que es pensen que així seran més catalans que ningú. I això m'ho va dir un que sí que realment era fill d'immigrants, castellans en el seu cas.
Entenc que jo els devia semblar rupestre, parlant català al seu costat. Res més que un ximpanzé de qui riure's i tirar-li cacauets.
Llàstima que de ximpanzés d'aquests encara en quedin bastants i toquin tant els ous, devien pensar.

divendres, 14 de gener del 2011

Controlem la despesa pública, és una despesa de tots

Hi ha la tendència a pensar que els serveis que ens ofereix l'administració sense cobrar-nos, no costen res, quan en realitat se'ns presten uns serveis que costen un dineral. És per això que em sembla del tot positiva l'iniciativa del nou conseller de sanitat, de que quan algú hagi estat ingressat en un hospital, se li enviarà a casa una factura perquè conegui quin és el cost que ha tingut el servei que ha rebut. No crec que la gent deixi d'anar a l'hospital quan li faci falta, per saber el cost que té, només faltaria, però trobo molt encertat que sapiguem el que ens costa cada cosa. Encara que quan estem malalts no haguem de pagar la factura de l'hospital, realment l'estem pagant constantment, quan ens atraquen una part de la nòmina cada mes, cada cop que anem a comprar, etc. Si comencem a sumar, és una barbaritat al cap de l'any els diners que hem pagat a l'estat. Ja és hora doncs, que coneguem quin és el cost dels serveis que ens presta l'estat. Jo no ho faria només als hospitals, sinó a tot arreu, sobretot escoles, universitats, etc. Alguns estudiants universitaris haurien de saber el que inverteix la societat en la seva formació com perquè s'estiguin tot el dia al bar pensant en la festa del dijous.
Tinc l'esperança que el nou govern farà una gestió més correcta de la despesa pública. No pot ser que aquesta vagi pujant i pujant, i ens vagin incrementant els nostres impostos. Hi ha coses que són necessàries, però segur que també n'hi ha moltes que no ho són, i que no està justificat que es paguin amb els nostres impostos. És difícil sempre retallar quan un s'ha acostumat a gastar sense control, però cal analitzar detalladament el que ha de fer l'administració i el que no i posar tots els recursos en que allò que sí que ha de fer, com ara la sanitat i l'ensenyament, ho faci bé.

dimecres, 12 de gener del 2011

Ensenyament i nou govern

Porto uns dies en que estic a la feina però sense tenir feina. L'avorriment és infinit i no hi ha res a fer, encara que el cap ens vol veure fent coses per trivials que siguin. Intento matar l'estona escrivint i llegint articles de tota mena (amb la mirada inquisidora i de mala bava de la companya del costat, però sense ni dirigir-nos la paraula). Llàstima que tot i que m'agrada escriure, no tinc prou imaginació ni estic capacitat per escriure ficció, sinó aprofitaria de valent les meves hores de treball i ja tindria alguna novel·la acabada.

He llegit que n'Alfons Lópèz Tena, en una entrevista, diu que aquest nou govern és mediocre. No hi estic d'acord en absolut. Potser no és el govern dels millors, però només sentir algunes declaracions d'intencions de nous consellers, es veu que és un govern amb idees clares i amb ganes d'afrontar alguns problemes.
Les declaracions de la nova consellera d'ensenyament m'han agradat i molt. En aquest país hi ha un problema de base. No sé si és educatiu o de valors, però que una manera com el pot afrontar el govern és a través de l'ensenyament. En un moment en que sembla que molts pares han defugit de la seva responsabilitat educativa, cal reforçar l'autoritat dels mestres. Cal posar un codi de conducta clar. Cal perseguir i acotar les actituds que porten al gamberrisme, al consum de drogues i alcohol, a la pèrdua del respecte cap als altres, al conformisme, a la incultura. Cal potenciar la cultura de l'esforç.
Passar ara mateix per davant d'un institut a l'hora de la sortida és un espectacle dantesc de nenes de tretze anys ensenyant el tanga, fumant porros i pensant només on es faran el següent pircing o tatuatge, sense el més mínim interès per res més que no sigui arribar a casa i escurar la cartera dels pares. Evitar aquestes actituds és cosa bàsicament dels pares, però molts no ho fan. Amb l'excusa de que com que no sé qui li deix fer això al seu fill, doncs jo també li he de deixar fer perquè no sigui menys, es va fent grossa la bola i es va permetent que els nens facin el que els hi dóna la gana, sota tot tipus de males influències. Ja que els pares no fan la seva feina, cal posar fil a l'agulla des del govern, i en aquest sentit, aplaudeixo a la nova consellera.
Una cosa que crec que ha afavorit certes actituds en adolescents cada vegada més joves, ja fins i tot pre-adolescents, és l'avançament de l'edat d'entrada a l'institut. En parlava fa uns dies un article a Nació Digital, però jo ja ho pensava des de fa molt. És més, ho vaig veure amb els meus propis ulls. Jo vaig seguir el pla educatiu d'abans, i vaig anar a l'escola primària fins a vuitè d'EGB, però poc després ja hi va haver el canvi, i al mateix institut on anava jo, vaig conviure amb canalla que feien unes coses que els de la meva edat mai de la vida ens haguéssim atrevit a fer amb la naturalitat que ho feien i sense amagar-se de res. A l'escola, érem els més grans, però barrejats amb els petits, i mai ens haguéssim atrevit a posar-nos a la porta a fumar un peta, ni tan sols tabac, al davant de les mares que anaven a buscar als petits. A l'institut, un nen de dotze anys, veu a un de disset fumant i vol fer el mateix per sentir-se gran. Em sembla que hi ha la tendència a creure que per més normes que transgredeixin, més adults seran, i és al contrari, més canalla i més immadurs es tornen.

dilluns, 10 de gener del 2011

Nacionalismes oberts i tancats

Normalment no utilitzo el blog per posar escrits d'altres persones, però avui no puc deixar de destacar-ne un que m'ha sorprès especialment i m'ha deixat un bon gust de boca. Es tracta d'un article sobre la crítica fàcil de titllar algú de nacionalista o fins i tot nacionalista tancat simplement pel fet de voler que la seva cultura i nació sobrevisqui, i també de la típica fal·làcia espanyolista de dir que Espanya és una nació des dels casaments dels reis catòlics o fins i tot abans (des de la pre-història segons alguns!) És un article d'una serenitat profunda però que va molt directe, que només pot haver estat escrit per una persona que viu entre l'oració i la reflexió, com és el cas d'un monjo de Montserrat.

Aquí us el deixo:

HILARI RAGUER
De nacionalismos abiertos y cerrados

divendres, 7 de gener del 2011

En Sandrusco va "malgastant" els diners dels socis

Avui llegeixo que el Barça ha regalat als jugadors un rellotge commemorant la lliga guanyada la passada temporada. Segons diu el diari, són uns rellotges d'un cost força elevat i porten un gravat commemoratiu de la lliga guanyada; són com una mena de rellotge-trofeu a l'estil dels anells dels campions de la NBA. Es veu a més, que fer aquests regals és una tradició arrelada a can Barça. La setmana que ve, es veu que n'arribaran uns altres destinats al cos tècnic.

No penso entrar en si estan bé o no aquests regals, cadascú a casa seva fa el que li sembla. El que si em sobta és que a la premsa se'n va parlar i molt dels rellotges que es van regalar als jugadors en l'anterior ocasió. Durant el linxament mediàtic d'en Laporta i la seva junta, d'entre tota la merda demagògicament manipulada que se'ls va llençar, molts diaris van posar com a exemple de llençar els diners dels socis, el regal de rellotges als jugadors. Deien coses del tipus que era una vergonya, amb el que cobren, fer regals tan cars als jugadors pagant el soci, que si això és una prova que aquesta directiva tenia la mà foradada..., etc.
Un dels altres temes que es va comentar molt, va ser el dels avions privats. Una altra vergonya, que es posessin avions privats a disposició dels jugadors per anar a certs actes i tornar més aviat per poder estar a disposició de l'entrenador, per anar a la Final Four a donar suport als jugadors de bàsquet (donant una imatge d'unitat i compromís molt maca, bàsicament hi van anar els catalans), etc... Bé, va quedar clar que era una vergonya i gairebé un delicte malgastar els diners dels socis en avions privats. Bé, delicte segons qui els gasta. Ara es veu que el Barça llogarà dos avions per desplaçar-se a l'entrega de la pilota d'or. Dos? Tenint em compte que són tres jugadors, sent bondadosos, els podrien comprar un bitllet per un acompanyant, i el president que hi vagi en representació del Barça i ja està... segur que si s'hi haguessin tirat amb temps, set bitllets de Ryanair els haguessin trobat bé de preu... però es veu que no, que necessiten dos avions privats. I dels dinars al Club de Tennis amb en Florentino, que me'n dieu? No dic portar-lo al McDonalds, però hi ha restaurants que per quinze euros, a l'hora de dinar fan menús que estan la mar de bé...
Ara resulta, que hi ha coses que són malgastar segons qui les faci... Quin fàstic de mitjans que tenim en aquest país. I a TV3 fent reportatges-mamadeta al Sandrusco...

Lo bo és que dient que el Barça tenia pèrdues per culpa de malgastar tant, i havent fet tots els trucs comptables per passar beneficis cap a l'exercici actual, han fet un pressupost amb pèrdues (del que evidentment ja sabem a qui en culparan)... Coi, però si sembla que només deixant de malgastar tant ja estaria tot arreglat... Ho és que no en saben més, o volen quedar com uns grans gestors per haver fet un pressupost amb pèrdues i finalment tenir beneficis. El que ens queda per veure...

dimarts, 4 de gener del 2011

Tant costa escriure mínimament bé?

N'estic fart de llegir escrits de les meves companyes plens de faltes i errors lingüístics de tot tipus. És difícil escriure-ho tot correctament al 100% a no ser que siguis un filòleg, és veritat, però em penso que en bona part, és qüestió de posar-hi atenció. Perquè no parlo de paraules molt tècniques i complicades, o de construccions gramaticals complexes. Ja sé que a vegades la gramàtica d'una llengua com la catalana, tan envaïda per una altra, es fa complexa. Jo intento ser curós amb la llengua i tractar-la amb delicadesa, però encara que repasso sempre els meus escrits al blog, a vegades els reviso l'endemà i encara he de corregir alguna errada.
Ara mateix, he agafat un escrit d'una companya i només a les quatre primeres línies ja he trobat quatre errades greus. Barbarismes, paraules amb el gènere equivocat per influència del castellà, errors al mecanografiar i frases que demostren la poca cura amb la que han estat escrites. No passa res, perquè és un document intern, excepte que em fa mal als ulls i al cor; però he vist comunicacions amb clients amb les mateixes errades o fins i tot escrivint els "perquè" com a "pq". Encara que no sigui un escrit de gran importància i en el que el més important no són les paraules sinó la informació numèrica financera o fiscal que s'hi transmet, sembla obvi que escriure d'aquesta manera no dóna precisament bona imatge. I després acabem tenint discussions estúpides sobre si certs tipus d'informes a clients s'han de fer sempre seguint el mateix format que segueixen elles perquè queda més professional que no pas cadascú els faci a la seva manera. Jo tinc tendència a presentar la informació de la manera que em sembla que serà més entenedora sense preocupar-me massa per fer-ho bonic, però finalment m'he avingut a seguir els seus formats. Ara, em sembla indignant, que ja al primer document que em van passar de mostra, a la primera línia ja hi havia un "pq"!