divendres, 28 de gener de 2011

Acceptar mansament

El President Pujol sembla que cada vegada ho té més clar. Ja no hi ha cap altra sortida. Encara hi posa uns quants condicionals o "peròs" al seu discurs, però ja ho veu clar. I té molt de mèrit que ho digui. No perquè no sigui capaç de veure-ho, que n'estic segur que ja fa molt que ho va veient, sinó perquè en certa manera és reconèixer que el seu pla era equivocat. El President Pujol és una persona que volia ser català i espanyol amb la màxima dignitat. Que volia una gran Catalunya dins d'una Espanya gran. I s'ho va creure que això era compatible. Fins podríem dir que el President Pujol va ser un espanyolista (amb un sentit positiu, no en el sentit que utilitzaríem normalment aquesta paraula) i amb raó l'ABC el va fer espanyol de l'any al 1996. S'hi va esforçar i molt perquè Espanya pogués ser un estat modern, plural i respectuós. Anava equivocat, i cap favor més gran pot fer ara mateix que reconèixer que això ja no pot ser, més clar i rotund encara del que ho ha fet, si cal. És independència o mort, no hi ha camí entremig. Una de les opcions, com molt bé ha dit, és complicada, o potser més aviat complexa. Però l'opció, complexa o no, encara hi és. L'altra opció és la fàcil, deixar-se morir, fer-se l'eutanàsia col•lectiva. D'algunes de les actituds dels nostres polítics no se'n pot dir més que eutanàsia col•lectiva. El President Pujol es pregunta: "Hem d'acceptar mansament que ens vagin conduint a una situació d’insignificança?". I la resposta no és si hem d'acceptar o no, sinó que és el que portem anys i anys fent. Ara se'ns carreguen el sistema de caixes que tant important havia estat pel país i ningú diu ni fa res. Ens retallen l'Estatut primer al Congrès i ho acceptem "porqué más vale pájaro en mano...", després al Constitucional i fem la gran manifestació, ens mirem al mirall i diem que som molt macos, però després votem als de sempre, que van molt de valents, però segueixen pactant amb el govern de Madrid a canvi d'un copet a l'esquena i que els diguin que són molt macos. En el fons, potser és narcisisme, ens agrada impressionar-nos a nantros mateixos. Aixecar la veu si convé, fer-se el fort, posar-se el millor vestit i el perfum més car: que ens vegin i ens mirin, cridar l'atenció, però després com va dir en Guerra "harán ruido, pero no pasará nada".
Això ja no pot continuar, ara ja ho tenim tots clar. Ara cal deixar de mirar-se al mirall i fer el pas de veritat. Que els qui tenen poder facin el pas, si s'hi mostren convençuts i entusiasmats, molts els seguiran. Que n'hi diguin transició cap al dret a decidir o com vulguin. Si convé, primer que demanin el concert sabent que els diran que no, si els sembla que és un bon pas, però ja no podem dubtar de la direcció. Amb timó o sense, cal posar-hi rumb, sense presses, però sense enganys, i amb pas valent i decidit.

6 comentaris:

Cesc ha dit...

Per mi, el el camí cap a la independència passa per a que CiU, ERC, SI i les forces nacionalistes i independentistes facin una coalició electoral amb un únic punt: la declaració unilateral de la Independència. Seria l'honest, doncs no enganyarien a la ciutadania sobre les seves aspiracions i seria el més sensat i pràctic si el que volen és la independència doncs fer-ho a través de la via constitucional és legal i hi ha mecanismes, el problema és que es requereix una majoria que mai tindran.

Si el que tu dius en el teu article és veritat, es fa urgent el que exposo. Mentrestant tindrem el joc de sempre. Independentistes rebotats i no tant rebotats, autonomistes que volen més i autonomistes que ja en tenen prou.

Noctas ha dit...

Pujol xoxeja, com per altra banda xoxegen tots els que foren presidents del govern i ara ningú els escolta. Es natural que digui aquestes tonteries. No es més que peixet, Home del sac, peixet, peixet, del petit, d'aquell que li diuen xanguet! saludus

maria ha dit...

A veure si es decideixen d'una vegada...

Albert B. i R. ha dit...

Quan ho vaig llegir quasi no m'ho podia creure. És un pas importantíssim que pot animar molta gent a apropar-se al sobiranisme. Cal recordar que va bastir majories absolutes a partir de suports molt diversos. Si tots ells ara l'escolten i és capaç de fer arribar els seus arguments, pot ajudar a fer el salt definitiu a l'independentisme.

Miquel ha dit...

Si fins i tot el President Pujol ha arribat a la conclusió que les dues úniques opcions possibles són l'assimilació o la independència, ja no veig cap impediment per aconseguir una majoria sòlida i compromesa per assolir l'absoluta sobirania.
És qüestió de temps.
Salut!

L'home del sac ha dit...

Pot xoxejar o no, però si fins i tot ell ho veu...
Cesc, totalment d'acord amb tu sobre la manera d'aconseguir la independència. Calen unes eleccions prèvies i que els que la volen ho diguin clarament i després si tenen majoria actuïn en conseqüència.