dilluns, 30 d’abril del 2012

El petit príncep

Us podeu creure que no l'havia llegit mai? Algun capítol en algun llibre de text a l'escola i prou, quan hauria de ser de lectura obligatòria Era allò de que sempre deia que el tenia pendent, però mai li arribava el moment. Doncs el dia de Sant Jordi, casualment en una parada el vaig veure, i no ho vaig dubtar.
Ahir a la nit el vaig llegir i... Déu meu, quina meravella! És una joia, una pedra preciosa. Crec que mai tan poques paraules m'havien emocionat tant. Al començament em va fer riure i us creureu que el vaig acabar plorant a llàgrima viva? No sóc pas de llàgrima fàcil, de fet diria que fa anys que no havia plorat, encara que em penso que se m'està afinant la sensibilitat últimament. No sé si em va fer veure de cara totes les misèries que porto a dins o que va passar, però va ser tot un cúmul d'emocions.
Si encara no l'heu llegit, ja ho sabeu, lectura obligatòria!

Vaig aprofitar també el Sant Jordi per comprar finalment Incerta Glòria, un altres que també tenia pendent des de fa molt i finalment ha arribat, encara que és cert que ja l'havia intentat comprar en altres ocasions sense trobar-lo, però tampoc hi havia insistit massa. Al final ha acabat caient en l'any que es celebra el centenari del naixement d'en Joan Sales i en que fins i tot el president Mas va dir que el regalaria i llegiria. De moment el deixo que en tinc d'altres més lleugers de pendents, però espero començar-lo aviat.
Un altre que em va venir de regal va ser "Si em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine" de n'Albert Espinosa. No he llegit res d'ell ni he seguit res del "Polseres vermelles", però com a cosa lleugera i que faci pensar una mica, no té mala pinta.
Finalment, vaig aprofitar per adquirir dos llibrets de narracions de Tolstoi en una parada solidària. Tampoc he llegit mai res de Tolstoi, així que és una bona manera de començar.

I és que com més llegeixo, més me n'adono de tot el que em queda per llegir, i com tantes i tantes vegades perdo el temps amb coses que són molt menys interessants i no m'acaben donant cap fruit.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Bons i dolents


Trobo imprescindible l’article de Rafael Nadal avui a La Vanguardia titulat (Des)Memòria. N’estic fart i és vergonyós aquesta des-memòria històrica que ens estan fent empassar com a memorial democràtic i demés coses per l’estil que consisteixen en fer-nos creure que la Guerra Civil va ser una guerra de bons contra dolents i que de crims només en va cometre una part, ignorant que al 36 l’actitud d’anarquistes, comunistes i falangistes, cadascun en el seu bàndol va ser pràcticament la mateixa. Ens volen fer creure que va ser una guerra de totalitaris contra demòcrates quan a la zona republicana hi va haver una terrible revolució que va establir un règim de terror que res té a envejar el que es va imposar a la zona controlada pels sublevats, i on milers de persones van ser assassinats simplement per tenir idees diferents, o a vegades ni això, simplement enemistats personals, venjances o només per ser una mica més sensats que els seus assassins.
Fa uns dos mesos vaig haver d’anar al cementiri de Tarragona i voltant per allí vaig arribar al lloc on es veu que hi ha la fossa comuna on s’hi van enterrar tots els afusellats durant els primers anys del franquisme. El lloc s’ha dignificat, el que em sembla molt bé, s’hi ha posat un monument, unes plaques a una paret amb els noms, i unes explicacions. Segons aquestes, tots els morts que hi ha allí ho són per haver defensat la democràcia, la legalitat republicana i la llibertat de Catalunya, o bé havien estat morts per venjances. En definitiva, són els bons. No puc ni sóc ningú per jutjar-los, però n’estic segur que molts d’aquests afusellats havien estat persones que quan en van tenir ocasió també van imposar la seva justícia a base de sang, o bé per ser-ne executors directes, o bé per omissió i per deixar fer. Com també n’estic segur que n’hi ha que defensaven allò que allí s’explica, però precisament per això, mereixen una explicació més imparcial, potser ressaltant més l’arbitrarietat i profunda injustícia d’un règim totalitari.
Per altra banda, no sé si són més o menys, però durant els primers mesos de la guerra, els assassinats pels revolucionaris mentre el govern inoperant de la Generalitat i de la República mirava cap a un altre lloc, hi entraven a desenes en aquest mateix cementiri i igualment la majoria van acabar en fosses comunes. No mereixen aquests morts que també el memorial democràtic els recordi igualment amb un espai igualment dignificat? Doncs evidentment això no ho trobarem. Els feixistes ja els van dignificar, és veritat, però potser mereixen també una dignificació precisament democràtica, que expliqui que aquestes persones van morir igualment sota un totalitarisme igual que el que governaria després durant quaranta anys. Potser moltes persones en llegir-ho, es sorprendrien i no entendrien res... perquè si tots són dolents, llavors qui són els bons?

dimarts, 3 d’abril del 2012

Com desfer-se de quatre cadàvers

Un amic meu matà quatre homes. No volí aprofundir en els mètode ni en els motius. Tot el que sé és que eren mala gent, d'ambients tèrbols i que li feien xantatge i el volien destrossar. Finalment els convidà a sopar per negociar amb ells i els enverinà. Els tenia al mas, ja en estat des descomposició i sense saber que fer, em demanà ajuda. El més curiós és que no dubtí ni un moment que l'havia d'ajudar. Pensí moltes maneres i no aconseguia decidir-me per cap. Fer un forat molt profund i enterrar-los era la primera idea, però molta feina a cavar i risc que ens veiés algun veí. Una altra manera era fer venir directament una màquina a fer el forat, amb l'excusa que diversos animals del mas estaven malalts i s'havien de sacrificar i caldria enterrar-los a bastanta profunditat. Molts riscos també. A més, l'enterrament l'hauríem de fer de nit i sense llum. El mas és a prop d'una carretera i no queda gaire amagat; podien passar els mossos per allí, veure gent de lluny amb una llanterna, sospitar i entrar a veure que passava. També vam pensar en llençar-los al pou. Això volia dir que l'aigua estaria contaminada una bona temporada, si no contaminava la del veí i tot i sempre hi ha el risc que la bomba s'espatlli o el pou es quedi sec i s'hi hagi de baixar. Fins i tot vam pensar en omplir-lo de terra i deixar-lo inutilitzat, però llençar tanta terra al pou era una feinada lluny del nostra abast. L'altra idea era llogar una barca i anar a llençar-los mar endins. Arriscat també el trasllat dels cadàvers i cap dels dos era home de mar. Passava el temps i no ens acabàvem de decidir, però calia fer alguna cosa. Pensava també que faria si ens enganxaven. No podria negar la meva implicació... Em quedà clar que m'hauria de declarar culpable d'encobriment d'un crim. Diria que jo ja m'ho trobí tot fet, que no hi tinguí res a veure i que el que fiu, ho fiu pensant en la seva dona i el seu fill, que tindria el pare a la presó i que en el fons, aquella gent els volien fer mal. Després també pensava que si el meu amic havia sigut capaç de fer allò, podria continuar anant a sopar a casa seva de tant en tant com si res? Qui em deia que per por a que el delatés no m'emmetzinaria també a mi? 
Entre totes aquestes divagacions m'he despertat, i reconec que he estat una bona estona sense saber si els cadàvers eren reals o no.