dimecres, 24 de novembre del 2010

Solidaritat, el triple vot útil

Solidaritat és el vot triplement útil: portarà la veu dels independentistes desacomplexats al Parlament, impedirà que es formi un tercer tripartit i evitarà la majoria absoluta de CiU. No se m’acudeix un vot més útil que aquest. Després de la traïció d’ERC, feia falta una candidatura així, que no sigui de dretes, ni d’esquerres ni tan sols nacionalista, simplement nacional. Un partit que vulgui que els catalans ens governem per nosaltres sols. Un partit que no vagi en contra de ningú, sinó a favor de tots. Un partit que denunciï les vergonyes de l’autonomisme i de com els altres partits, molt queixar-se de tot, però no afronten el veritable problema que és l’espoli fiscal que patim. Cal dir prou a que ho decideixin tot des de fora, a que ens considerin ciutadans de segona i a que ens vulguin assimilar a una altra nació.
Cal tenir un partit que ho digui clar i que ajudi a fer decantar els altres. Sé que és impossible que mai tinguin majoria absoluta del Parlament, però està clar que la independència no és cosa d’uns sols. Ara cal algú que parli clar.
No entenc els independentistes convençuts que ara ens surten dient que ara cal votar per un govern fort, que encara no és el moment. Em sembla que cadascú ha de votar a l’opció que més s’adapta a les seves idees i deixar-se estar de vot útil i històries diverses. Jo voto a Tarragona, on és molt complicat que entrin, però són la formació que més diu el que vull sentir i el vot el tinc decidit des del primer dia. Potser s’ha fet tot amb massa pressa, i no hi són tots els que hi haurien de ser, però han fet bé les coses i han fet una candidatura oberta i realment transversal, on els adherits han pogut votar als candidats. Llàstima que Reagrupament no s’hi sumés, eren uns quants diputats més, segur, però han preferit el suïcidi per ser incapaços de mirar més enllà.
També hi ha qui diu que com me’n puc refiar d’en Laporta. He de dir que plenament no me’n fio, però tampoc me’n fio de cap dels altres candidats d’altres partits, i aquells ja els coneixem i l’experiència ens demostra del que són capaços. En Laporta és com és, però li trobo a favor seu que és una persona que sempre ha anat de cara i no se n’ha amagat de res. Mai li ha fet por tenir la premsa i el poder en contra. Diuen que entra en política per diners; si el que volgués fossin diners i influències per fer negocis, que crec que no li fa falta cap de les dues coses, el que hauria fet és entrar a CiU, quan fa anys li tenien les portes obertes, i en canvi ha triat el camí més difícil. El que sí que crec és que té un ego que no se l’acaba i que el que vol és notorietat. No ho trobo un inconvenient. A ell li donem la notorietat que vol, i els seus votants tenim una veu que ens representi.
Diumenge tots ho hem de tenir clar, si volem seguir existint, si volem decidir sobre els nostres recursos, si volem ser una nació més del món tan digne com qualsevol altra, votem Solidaritat, el vot útil de veritat. El govern fort ja el tenim garantit, ara cal un vot valent.

dilluns, 22 de novembre del 2010

CiU: ara toca

Des de que es va constituir el segon tripartit, ningú podia dubtar que n’Artur Mas seria el pròxim president de la Generalitat. Bé, sí, els miops d’ERC, però ningú més. Ara ja ni ells en dubten. De presidenciable només n’hi ha un, ara només falta saber quin marge tindrà per governar.
Tinc ganes de veure que fan. Un govern millor el tindrem, almenys més coherent i amb projecte. Tinc ganes de veure també com encaren la relació amb l’estat. Almenys ara reconeixen que el projecte d’una Espanya plurinacional és poc més que un utopia i que el dret a decidir no té límits. Malgrat això, es presenten amb una proposta impossible: el concert econòmic. És impossible perquè l’estat no ho permetrà mai i té tots els recursos per no permetre-ho i ells ho saben. Perquè presenten una proposta impossible? No ho sé, però m’agradaria pensar que és una última oportunitat que volen donar a l’estat i que quan els hagin dit que no, encarar la recta final. Si no és així, haurà estat una enganyifa més de les seves. Només espero que tots els independentistes que li donen suport ho denunciïn clarament si això passa. Amb la vergonyosa retallada de l’estatut a la Moncloa, no va passar i tots els convergents van sortir a defensar el pacte. Ara però em dóna la sensació que és diferent, ja tenen el cul escaldat.
Sigui com sigui, el meu vot no el tindran. Ja el van tenir un cop i em vaig sentir estafat. I després, hi ha aquest tumor regionalista d’Unió... Que ja sé que no tots són iguals, però tenen uns líders que són de pronòstic reservat, i algun dia potser caldrà que se’ls treguin de sobre.
No els votaré, però espero que puguin governar, sense majoria absoluta, però que apliquin les seves idees. I quan les institucions espanyoles se’ns pixin a sobre, a veure que fan...


divendres, 19 de novembre del 2010

Reagrupament: la joguina trencada

Van néixer com una associació que tenia per objectiu que en aquestes eleccions s'hi presentés una candidatura unitària i transversal per proclamar la independència des del Parlament i regenerar la política. Van enlluernar a molta gent, entre ells jo, que a començaments d'any fins em plantejava d'apuntar-m'hi.
Ara mateix són una paròdia grollera d'allò que podrien haver estat. Primer va arribar l'atac de follia del doctor al "dia dels ganivets llargs". Em van fer passar vergonya: jo que havia parlat bé de l'associació i d'en Carretero a molta gent, ara em demanaven explicacions pel ridícul que estaven fent. L'home que ens havia d'alliberar, abandonava a la primera que algú el contrariava. Va tornar, i va fer la purga, no de dissidents, que crec que ni tan sols n'hi havia, sinó simplement als que no deien Amén a tot i tenien diferències. Després s'ho va anar carregant tot: els estatuts de l'associació, la unitat, la transversalitat, la regeneració, les llistes obertes i qualsevol lògica. Absolutament tot fins convertir l'associació en una secta d'adoradors. I mentrestant la gent que anava marxant. I en Laporta, que havia de ser el cap de cartell, suposo que es va espantar i es va montar la paradeta pel seu compte, tot dient si voleu venir ja vindreu. Però no, el que simplement era una associació, llavors ja era un partit amb els pitjors vicis dels partits, incapaç de renunciar a res, amb afany de controlar-ho tot i col·locar els seus noms a les llistes per damunt de qualsevol elecció democràtica, tot i saber que les seves opcions d'èxit són inexistents.
En queden quatre i el gat, però amb vocació de màrtirs. Volen ser els últims de Filipines i morir amb les botes posades. No baixaran del burro. Crec que no hi pot haver res més frustrant que esforçar-te i gastar-te diners en una campanya que saps que no va enlloc i que ningú t'escolta. Van tenir l'oportunitat de ser una part important de la coalició Solidaritat, però han preferit l'immolació. Una llàstima el mal que han fet a l'independentisme. I una llàstima perquè en Carles Móra, número dos per Barcelona, és dels polítics que més he fruït escoltant-lo i m'encantaria veure'l fent discursos al Parlament. Fins i tot al foll del doctor seria interessant veure'l per allà, però ell ho ha volgut així.
Si volen fer per fi una cosa útil pel país, que es retirin.

dimecres, 17 de novembre del 2010

ERC, la imperdonable oportunitat històrica perduda

ERC anava a tota màquina, sabia fer oposició, estava ben vista per molta gent, captava el vot dels convergents desencantats, el de l’independentisme creixent i el dels joves. Tenia al capdavant un bon orador com en Carod-Rovira, que com més se’l crucificava des de les Espanyes, més vots treia. Tenien un immens camp per córrer i anar creixent, però per això havien de seguir amb el seu bon treball a l’oposició i mostrar-se com una alternativa sòlida. Em dóna la sensació que fent oposició a governs dèbils convergents o socialistes o sociovergents, potser ara en podrien treure més de trenta d’escons. La temptació va poder amb ells i van preferir ser crossa més que alternativa. La primera es va perdonar, potser caleia un canvi, deien molts, resignats. La segona va ser imperdonable i alta traïció. Han perdut molts dels militants i suports que tenien, però no han volgut baixar del burro. Han renunciat a ser el pal de paller de l’independentisme, amb tota la bossa de vots que hi havia, perquè diuen que a més d’independentistes són d’esquerres i que una cosa no pot anar sense l’altra. Han demostrat molt poc saber fer polític. Per molt que ara posin el referèndum com a condició per qualsevol pacte de govern, ja no són de fiar. És més, es mereixen una gran patacada i que se n’hagin de tornar tots cap a casa, no només pel malament que ho han fet, sinó per tot el mal que han fet a l’independentisme que diuen propugnar. Bon viatge!

dilluns, 15 de novembre del 2010

Iniciativa (i uns quants noms més)

D’aquest partit, el que em costa més d’entendre que tingui tanta representació. Entenc que de frikis n’hi ha, però tants? Em costa també d’entendre exactament què és el que volen. És cert, que mirat fredament poden semblar guais i a agradar a cert jove somiador i rebel. Veient però el que són realment, un no entèn d’on treuen els vots. Aquesta obsessió malaltissa que tenen amb el que ells anomenen dreta, que és qualsevol cosa que no els agradi. Aquest acarnissament contra CiU, contra l’Església, contra el progrès, contra tot en definitiva. Tant de parlar de polítiques socials sense saber ni el que són, només perquè així poden dir que són d’esquerres de debò. Aquest comunisme, que s’ha reconvertit en una cosa que ja no té res a veure, i fins ha robat sigles per poder presentar-se com a ecologistes. Diuen coses sense saber les conseqüències del que diuen. Els agradaria viure en un món verd, sense fum per enlloc, però després arribar a casa i engegar tots els aparells elèctrics i que no els falti cap comoditat. S’oposen a infraestructures bàsiques com el quart cinturó, sense proposar alternatives, potser només perquè ells no han de fer cada dia una hora de cua per anar a treballar; potser perquè no treballen. De la seva gestió se’n recordarà l’estúpida prohibició de la limitació d’entrar a Barcelona a 80 km/h, encara que sigui un diumenge a les deu del matí i no hi hagi cap cotxe més circulant.
Per sort, ens els traiem de sobre, almenys del govern. Els sentirem a l’oposició criticant qualsevol cosa que faci CiU, que bàsicament és el que ja han vingut fent des de sempre. Bon viatge.

divendres, 12 de novembre del 2010

PSC-PSOE: els ni-ni-ni-ni…

És amb diferència el partit que més em costa d’ubicar. No entenc quina ideologia hi ha al radera. Tinc molt clar el que pensa una persona que vota al PP, a Ciutadans o a ERC, però no entenc pas que mou una persona a anar a votar al PSC. No són de dretes, no són independentistes, però és que tampoc són d’esquerres, ni espanyolistes ni catalanistes. De tant en tant treuen a passejar la paraula federal, paraula que com tantes altres coses obliden només arribar a Madrid, i de la que tampoc en tenen una idea clara del que és. Fins són capaços de votar a Madrid el contrari del que defensen aquí. Com que durant les campanyes tampoc expliquen absolutament res, poc en sabem del que pensen, excepte que acostumen a anar regalant diners i subvencions que després han de retirar per no poder pagar. Les campanyes es basen en la por a que en vinguin uns de pitjors , el que en anglès anomenen FUD (Fear, Uncertainty and Doubt) i fins ara els ha funcionat la mar de bé, sobretot en les eleccions espanyoles. A les catalanes, només van poder ser els més votats recorrent a l’imprevisible Maragall, que se’l van carregar tan bon punt els va fer nosa. Els seus votants potencials són els hispanocèntrics, que poden ser reticents a votar un partit català, perquè això de Catalunya ho troben de segona divisió. Trobo que és el vot menys pensat, el vot del ramat, que vota perquè els socialistes són els bons que s’ocupen dels treballadors i frenen el pas a la malèvola dreta. Està plagat de gent sense estudis i oportunistes endollats.
Per sort, tindran els pitjors resultats de la seva història i ens els traurem de sobre. Ja va sent hora que un partit així vagi perdent pes al Parlament fins que hagi de competir amb Iniciativa per quatre cadires.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Plataforma per Catalunya

Encara que no crec que tinguin la més mínima possibilitat d’entrar al Parlament, els hi dedico un espai, perquè almenys s’hi ha esforçat i una mínima presència l’han tingut.
És un partit que es basa en un problema real: la immigració, sobretot de països musulmans, però tractant-lo amb tot d’irracionalitat i mala fe. I si no hi ha problemes, ells mateixos van a passejar-se als llocs on en poden crear i així anant fent grossa la bola.
El seu líder va començar en un partit feixista, encara que ara en renega, pecats de joventut en diu. En cercles reduïts, l’espanyolisme no l’amaga pas. De fet, en general, intenten no ser ni d’aquí ni d’allà, però la seva principal parròquia entre la que intenten escampar publicitat és en barris de l’àrea metropolitana, on la primera immigració espanyola ha topat amb la nova immigració. En el fons, els vots que pot treure són vots d’antic immigrants que ara reclamen que ja n’hi ha prou, que aquí no hi cap ningú més.
És real que estem vivint un xoc de civilitzacions i que si anem badant, perilla la nostra cultura occidental, però tractant els problemes d’aquesta manera, només fem més gros el xoc, que és el que vol, que hi hagi un bon xoc perquè és l’única manera de poder esgarrapar vots. I per molt problema que hi hagi, necessitem gent bastant més sensata per afrontar-lo.
Si tant els preocupés la immigració, també voldrien afavorir que l’espanyola s’integrés, però això no els importa, perquè deuen pensar que els espanyols ja són a casa seva.
En fi, que són una colla de frkis, que basant-se en alguns èxits municipals s’han pensat que són algú. Espero que els vots els posin al seu lloc. El seu èxit és totalment improbable, i més tenint en compte que el PP ha copiat bona part del seu discurs.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Partido Popular: En permanent fora de joc

Ara mateix el PP és un partit que juga en una altra lliga. No pels bons o dolents que puguin ser els seus resultats, sinó perquè ells ho volen així. Tal com estan ara les coses, per bons resultats que tinguessin, difícilment podrien tenir cap rellevància institucional. Potser en molts llocs de l’estat espanyol representen la centralitat, però aquí n’estan a anys llum de distància. Són directament populistes anti-sistema. Utilitzen la demagògia contra tot el que no sigui espanyol, sigui català o musulmà. Hi va haver una època, amb en Piqué, que semblaven un partit liberal, parlaven molt d’economia i amb fonaments. Ara, de fonaments, res de res; només burxar, destruir, crear odis. Són uns carques que en el fons enyoren temps pretèrits. És un cas similar al de ciutadans, tot i que més sòlid i també més conservador i caspós. Ara mateix, aquest partit només pot ser votat per gent amb ganes de destruir Catalunya. No entenc que algú que no tingui aquesta intenció els pugui donar el sufragi. Hi haurà el típic que ens sortirà a dir que els vota perquè és un partit liberal i conservador, etc; però té tan poc sentit com si un ecologista votés un partit nazi perquè també digués que protegirà el medi ambient. De res serveix que puguin ser liberals (que no ho són, són populistes i prou), si també volen destruir el país. Volen seure en un Parlament en el que no creuen, ja que tot el que aprova ho acaben impugnant a les institucions espanyoles. Ara, a la fòbia anti-catalana hi sumen tics anti-immigració (no espanyola, és clar), a veure si poden pescar alguna cosa per aquest cantó. Tot en ells és una immoralitat vomitiva. Tant d’anar contra la immigració i el que haurien de fer primer de tot, és tornar ells al seu país d’origen. El que en altres països pot ser l’extrema dreta jacobina i feixistoide, aquí ho representen ells.
Per tot això, estan condemnats a moure’s en un espai reduït i a no poder formar majoria ni fer pactes seriosos amb ningú, només a continuar vomitant sobre un Parlament al que preferirien veure convertit en un museu, i utilitzar els seus excrements com un ariet per anar desnaturalitzant el país fins a fer-lo desaparèixer.

divendres, 5 de novembre del 2010

Ciutadans: els immigrants rebotats

Són la cara rebel i més desacomplexada del colonialisme. Són un complement al PP, però amb un aire més radical i de novetat. Volen ser una cosa nova, però no són més que el de sempre, però de disseny, i amb més ganes de trencar esquemes. L’exemple el tenim amb aquesta obsessió per despullar-se. Diuen que s’ocupen dels problemes reals de la gent, però el seu discurs només és identitari. Encara que no s’hi defineixin són els més anti-sistema de la política, i amb voluntat de ser-ho: frueixen portant la contrària i sent diferents. Tot i això, si han arribat a ser algú, ha estat pel suport dels de sempre. Van obtenir representació gràcies a la campanya de la caverna. En un moment en que el PP a Catalunya, amb en Piqué al capdavant, estava massa centrat i normalitzat pel seu gust, a la caverna li interessava crear-los un competidor per l’extrem, per evitar-los temptacions d’anar-se’n massa cap al mig; i al mateix temps, estirar votants espanyolistes del PSC. Els seus creadors van ser els més anticatalans de sempre, fatxes que al mateix temps mostren la seva superioritat moral dient que són d’esquerres i parlant de llibertat. Aquests, hi van posar un nen pijo amb cara de xulo-putes al davant, guapo i que deu ser l’únic de tot el partit que parla bé el català. La criatura aviat se’ls va descontrolar i va cobrar vida pròpia, va agafar el control del partit i va fer neteja. Abandonat pels seus creadors i per la caverna, que ara ja tornaven a tenir al PP tal com els agrada; amb pactes amb ultres anti-europeïstes i amb uns resultats electorals similars als de qualsevol altra formació extra-parlamentària, semblaven abocats a la desaparició. A més, des de Madrid se’ls va voler crear un referent per tot l’estat, però tot i el seu anti-catalanisme, han volgut mantenir la independència i no convertir-se en una sucursal. No sé com, però han reviscolat i sembla que amb força: sigui perquè la caverna els ha tornat a donar una mica d’aire o perquè s’han sapigut fer veure. Crec que els ha anat de perles la victòria espanyola al mundial de futbol amb la conseqüent onada de nacionalisme banal, però més desacomplexat que mai.
En un altre país serien considerats uns traïdors i uns paràsits, vigilats pels serveis d’intel•ligència. Aquí els tenim al Parlament i els permetem que, com va fer Hitler, ens intentin destruir a través de la democràcia. Dubto que puguin aspirar a més que a ocupar un petit nínxol, perquè el seu mercat, a més de limitat, està ja cobert.

dijous, 4 de novembre del 2010

Eleccions 2010: els candidats

Avorrit, deprimit i mort de fàstic com estic a la feina, amb una persona al costat que no dubtaria en clavar-me un gavinet si li calgués, he entrat al DOGC per mirar totes les llistes que es presenten a les eleccions i he pensat en que podria intentar fer un article dels principals partits. Avui però, començaré pels “altres”. El que més m’ha sorprès és veure la gran quantitat de llistes que s’hi presenten. Deixant de banda els que tenen representació i els que tenen alguna esperança en tenir-ne, hi ha de tot, des de fatxes fatxes, fins a fatxes que van d’internacionalistes i solidaris, comunistes en totes les seves subespècies, frikis i juantxis, sobiranistes per dividir encara una mica més, pagesos, pirates, etc. Evidentment no em plantejo pas votar per cap d’aquests partits, però per curiositat hi he donat una bona repassada en busca de coneguts a les llistes. De persona coneguda de debò, en totes les llistes que es presenten, que ara mateix m’hi podria posar en contacte perquè tinc el seu mòbil a l’agenda, n’he trobat només una, en un partit d’aquests minúsculs que no entraran mai al Parlament i millor que sigui així. Hi ha també un altre conegut a les llistes de Reagrupament, en un lloc molt discret, que tot i no tenir-hi tant de contacte, ens saludem i parlem quan ens trobem. Un altre conegut també és l’alcalde del poble, en un lloc poc lluït a les llistes de CiU. A les llistes de Solidaritat, hi he trobat persones de les que en tinc bones referències per tenir bons amics en comú, però que directament no hi tinc relació.
Un cop he repassat les llistes, d’aquests partits petits no n’hi he trobat cap que em faci el pes, més aviat el contrari. Potser com a molt, en cas de que no pogués votar ningú més, votaria als pirates: he mirat el seu programa i hi tenen coses prou interessants, però no prou prioritàries com per donar-los el vot.
A banda de tots els publicats al DOGC, hi ha el candidat que sembla que guanyarà: l’abstenció. Mai ho he entès això d’abstenir-se; per mi seria la última de les opcions. Per malament que estiguin les coses, som part de la societat i hi hem de participar almenys amb una cosa tan bàsica com posar la papereta a l’urna de tant en tant. A partir de demà aniré parlant de les altres opcions, per ordre de preferència, si hi ha ganes i temps.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Em balla el cap

Avui és un d'aquells dies en que tot és boira al meu voltant, en tots els camps, miri cap on miri, i no veig gens clar cap on he de tirar.
Ahir vaig anar amb una amiga al cine i la veritat és que jo solet em vaig posar bastant tonto. Cada cop m'agrada més: em dóna bones vibracions i la trobo molt guapa. Tenia unes ganes de menjar-me-la a petons que amb prou feines em podia aguantar. Per l'altre costat, sé que no m'he d'enamorar. No tenim absolutament res en comú, ni interessos, aficions ni res. Crec que seria una relació buida que petaria per tot arreu. No portem els mateixos camins i quan s'acabés la passió no sé si en quedaria res. Però tot i això no ho veig clar i en tinc ganes. El més greu és que fa més d'un any va ser ella qui m'ho va proposar, i li vaig dir que no sense ni dubtar-ho. Veia clar que no érem compatibles i ella mateixa va reconèixer que també veia que hi hauria coses que no funcionarien. Ara també ho veig, però potser és que sento més necessitat de ser estimat i de donar amor, i per això dubto tant.
Per altra banda, hi ha l'altra amiga, la que fa molt que n'estic enamorat però que només em veu com un bon amic. Sempre acabem dient-nos coses boniques i ajudant-nos l'un a l'altre quan ens necessitem, però crec que ni es planteja que la cosa pugui anar a més, tot i saber de la meva predisposició, encara que fa molt que no li recordo.
I a sobre, m'he creuat pel carrer amb una tia que em va trencar el cor.
No sé que em passa, que últimament tinc moltes ganes d'abraçar una dona i dir-li que l'estimo, i sentir-la només a ella i no pensar en res més. Amb qui vull no puc, amb qui potser puc no sé si vull...
I per acabar-ho d'adobar el cap no para d'atabalar-me per xuminades. I la companya desagradable que la torno a tenir aquí al costat. I a Infojobs no hi trobo res de bo.
Em balla el cap. Necessito tornar a marxar de vacances.
Com dirien els Amics de les arts: "Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc".