divendres, 13 de desembre del 2013

Cap on anem?

Alguns amb mala fe diuen que som davant d'un abisme, però és ben cert.
Hem pressionat i hem fet el que calia, hem avançat i fa un any que som davant de la paret. Seguim fent pressió, pensant que ens hi acostem però la paret no es mou, ferma com una roca. Continuarem fent pressió, però hi ha el risc d'acabar aixafats.
Què hem de fer?
La gent i els polítics han fet el que han de fer, han actuat amb prou dignitat, amb sentit democràtic.
La paret que tenim al davant és altament totalitària, ufana i altiva. Es creu per sobre del bé i del mal i no som res per ella.
Què passarà?
En un estat democràtic la consulta es faria. És més, potser en un estat democràtic ja no hauríem arribat fins aquí. Un estat democràtic que respectés la diversitat i les decisions dels territoris que el formen. Però el menyspreu de l'estat és el que ha fet créixer l'independentisme i ara això ja no té aturador. Volem votar i no ens deixen. La consulta no es farà. És perfectament legal, però no volen. No autoritzaran un referèndum que pot autoritzar el congrés. Farem una consulta perfectament d'acord amb l'estatut i diran que és inconstitucional. No permetran res. I llavors la única solució serà convocar eleccions. No haurien de ser immediatament, per calmar les coses i convèncer encara més gent potser hauríem d'esperar, no ens precipitem. Però tard o d'hora s'hauran de fer eleccions i pot molt bé passar que els partidaris de la independència tinguin majoria absoluta... Igualment Espanya no permetrà res. I això si no s'ha suspès l'autonomia abans. Si suspenen l'autonomia ho hem de convertir en un problema europeu, paralitzar el país... Però on arribarem? No veig Espanya acceptant-ho ni Europa fent res que ens afavoreixi. Tot plegat només serviria perquè els obliguessin a acceptar una autonomia més àmplia, una mena d'estat federal, una autonomia completa en temes educatius i culturals, amb una mena de pacte fiscal... Igualment, ho complirien? Ja els coneixem. No han canviat, el seu objectiu és el mateix ara que al segle XVI, imposar les lleis de Castella. I ens odien, no tothom, és clar, però Espanya està plena de gent que ens odia i que justifica el seu odi dient que som nosaltres els qui els odiem. El que ha passat aquests dies amb el simposi "Catalunya contra Espanya" ho mostra clarament. El títol és equivocat, perquè no cal acusar tot Espanya d'anar-nos en contra, amb haver dit "l'estat espanyol" o "el poder espanyol" n'hi havia prou, o qualsevol altre títol més indefinit; per no ferir cap sensibilitat i sobretot per no donar carnassa a la caverna, aquells que els costa tan poc dir-nos nazis. Doncs bé, tot el que s'ha dit sobre aquest simposi des de les Espanyes, és odi pur. Ens acusen de manipular la història al mateix temps que confirmen que la persecució a Catalunya és totalment certa. A les xarxes socials l'odi sobreeixia. Al mateix temps que ens acusaven de victimistes ens insultaven de la pitjor forma, ens tractaven de subnormals i ens negaven qualsevol dret. Ens neguen gairebé l'existència, però si ens queixem i recordem aquesta història tan desgraciada, som uns manipuladors i uns nazis.
Tenim molts totalitaris al davant, i així és difícil avançar. Perquè per molts que uns tinguin la raó, els altres tenen la força bruta. I pitor que els totalitaris de les Espanyes són els totalitaris que tenim aquí. Alguns immigrants que s'han convertit per ignorància o mala fe en els peons del totalitarisme imperialista Castella de la mà de partits com Ciudadanos i el PP. Aquests fan molta més por. Els de fora, com a molt poden fer soroll. Poden fins i tot enviar els tancs, però només els serviria per posar-se en evidència davant del món. Els qui de debò poden fer mal de debò són els que tenim a casa. Gent que odia profundament el país en el que viu i que al mateix temps se'l sent seu, com una propietat guanyada pels seus avantpassats. Gent que veu com una intromissió la catalanitat, com una nosa que ja no pot suportar més. Aquests són els qui poden fer mal, no accepten la democràcia, perquè, si aquest territori és seu "porqué es España"? No accepten que votem, cada cop mostren més obertament el seu odi i el seu menyspreu i poden fer molt de merder. Estan creant una falsa consciència de que estan discriminats al seu propi país i que els naturals som uns nazis simplement per ser diferents i voler conservar la nostra identitat al nostre país, amb respecte cap a tothom, igual que ells fan en el seu. El món al revés. Però poden fer mal, poden muntar un bon conflicte, es poden fer el paper de víctimes. Perquè l'estat no enviarà els tancs en missió de guerra, però i si els envia en missió de pau? A defensar uns ciutadans espanyols que suposadament estan en perill al seu "propi" país? Qui sap... O poden trencar tant la convivència que ens poden convertir en una mena d'Úlster, amb comunitats separades per murs, on és impossible avançar en res. No veig gaire probable tot això que he dit, però és una possibilitat, i el gran creixement de partits com Ciudadanos que ja no amaguen el seu supremacisme etnicista, pot portar cap aquí. Hem de tenir clar que tenim aquí mateix veïns que ens odien i que es consideren superiors i que som seus, por derecho de conquista. Un altre cop el món al revés. Es passen al dia dient que som els catalans els qui trenquem la convivència, però nosaltres només volem votar, tenir un país normal, ells ens volen sotmesos, però els qui trenquem la convivència som nosaltres.
En fi, que ahir, tot i l'alegria per veure als nostres polítics fent el que havien de fer, jo pensava que això no té sortida... però no hi ha altre camí, i cal intentar-ho, amb la democràcia de bracet i la pau com a valor suprem. No hem arribat fins aquí per no intentar-ho. Però ens venen mesos molt difícils. Podrien oferir alguna cosa i potser per esgotament ho acceptaríem. Potser amb dolor, acceptaria un pacte fiscal i un respecte cap a la nostra identitat, però  amb la més gran miopia no ho oferiran perquè pensant que poden guanyar 10 a 0 no es conformaran amb un 2 a 0. I potser serien els colons que han utilitzat com a avantguarda els mateixos que s'hi negarien. La catalanitat és una nosa, no la consideren espanyola sinó un element estrany, per molt que l'obliguin a convertir-se en espanyola a la força.


Ai de tu Jerusalem!

dijous, 12 de setembre del 2013

La bona gent

La jornada d'ahir va ser gloriosa, un esclat de joia i d'alegria. Alegria i joia de sentir-nos vius, de voler avançar, de voler millorar, de sentir-nos partícips de la història, d'expressar-nos de forma festiva. Alegria i joia que voldríem compartir també amb els qui no pensen com nosaltres. Els hem de convèncer, perquè el nou estat que volem també ha de ser el seu. Aquest país és de tots, vinguem del nord o del sud, de terra endins o de mar enllà. I si algú té por, li hem de donar motius perquè no en tingui. Davant de la prohibició i de la imposició, la mà estesa.
Malgrat tot, avui sembla que no gaires coses han canviat. La caverna mediàtica continua més furibunda que mai, el govern espanyol es continua fent el sord i els violents han passat a l'acció amb un atac davant de les càmeres que semblava impensable fa temps. Som davant d'una paret, sabem que la podem saltar, però no tenim clar com fer-ho. Els qui tenim a davant tenen moltes maneres de fer mal. Els qui tenim al davant, no són els qui volen votar no, no ens equivoquem. Els qui tenim a davant són els feixistes, els anti-demòcrates, els qui ens volen fer desaparèixer com a poble. Des dels falangistes que atacaven ahir els qui celebraven la Diada a Madrid fins als de Ciudadanos que cada dia tinc més clar que volen convertir Catalunya en un país dividit com Irlanda del Nord. S'aprofiten de la gent vinguda d'altres terres per convertir-los en peons del seu imperialisme. Aquesta gent fan por. Parlant de democràcia i convivència amaguen que per ells la convivència no és més que submissió. Aquesta gent faran tot el que puguin per dividir, crear cicatrius en la societat, aixecar murs si cal, tot perquè no aconseguim un país normal on tothom s'hi pugui sentir bé, un país en que respectant la nostra cultura, tothom se'n pugui sentir ciutadà sense renunciar a les seves arrels.
Hi ha molta feina a fer, a convèncer, però sobretot a transmetre la nostra alegria. Perquè com ja han dit alguns, hi ha una massa que sense sentir-se identificada clarament ni amb el sí ni amb el no, votaran on hi hagi la bona gent, i de moment en això, els portem molt d'avantatge. Ara el que falta, és que puguem votar...

Aquest escrit forma part de la cadena de blogs cap a la independència. Rebo la cadena d'en Francesc Bon i em segueix na Mar Vilaró.

dimarts, 16 de juliol del 2013

Cap a una dictadura feminazi

Fotografies de dones gaudint, amb una cara de satisfacció que no poden amagar per enlloc mentre són magrejades per tot arreu. Satisfetes de tenir tants mascles només per elles. Satisfetes per saber-se el centre d'atenció. Satisfetes de sentir-se desitjades. Potser unes bagasses elles, potser uns aprofitats ells. Potser xiques normals que èbries d'alcohol es deixen anar als seus somnis més amagats i humits. I uns mitjans vergonyosament acrítics. Uns mitjans tal com si seguissin la consigna del règim. I unes feministes que ja definitivament s'han convertit en feminazis. Feministes que han convertit el feminisme en una ideologia totalitària.  Ens ensenyen unes fotos de gent passant-s'ho bé desenfrenadament i ens parlen de violacions, vexacions, agressions, violència, abusos. Malalts, que són una colla de malalts amb el virus totalitari posat al cervell. Vergonyant la portada del Periódico de l'altre dia, vergonyants tots els periodistes i opinadors que van donant corda a aquesta farsa. Farsa tal com si ens parlessin d'un diluvi posant-nos fotografies d'un desert sense ni una gota d'aigua. Feminazis tan retrògrades que ja han oblidat la vella consigna de que una dona fa el que vol amb el seu cos. Feminazis que només poden concebre en el seu cervell malalt que si una dona està sent magrejada per uns quants homes ha de ser una violació. Fa uns anys, si jo hagués dit que aquestes dones sent magrejades eren unes bagasses, haguessin sortit les feministes a fotre'm soroll i recordar-me que la dona pot gaudir del seu cos de la forma que vulgui. Avui és al revés, o una dona és una puritana o l'estan violant. Excepte si és per avortar, que això sí que està bé, sempre, i lliure i gratuït també. S'han begut l'enteniment. El feminisme fa temps que va a la deriva, ja no persegueixen la igualtat, sinó privilegis, quotes, etc. La immensa majoria de les persones creuen que tots som iguals en drets, en capacitats, en el que sigui. Elles segueixen perseguint les diferències en ple segle XXI.

divendres, 7 de juny del 2013

Menyspreu infinit



Tornant al campus dels joves colons del qual parlava en el meu últim escrit, un altre fet cada cop més destacable de l'espanyolisme totalitari, és que no amaguen el seu més absolut menyspreu cap a tot el que tingui un flaire català. Evidentment, els polítics catalans formen part d'una casta corrupta i enquistada que té el poder absolut sobre tot, això ja és per tots sabuts. És evident també que el catalanisme és un invent de la burgesia catalana per fer xantatge a Madrid i tenir entretingut al lumpenproletariat. Tenen clar que només mitjançant la submissió als castellans i a les seves idees i llengua, aquí es pot fer una mica de neteja d'aquesta raça d'escurçons que som els catalans. El conferenciant del campus de Ciudadanos, va portar tot això a l'extrem. Sense dissimular, va fer burla des de la llengua al ruc català. Es veu que, segons ell, desconec si és veritat, si el ruc català s'ha salvat de l'extinció va ser gràcies a l'exèrcit espanyol que va cedir l'únic semental que quedava. Cal veure si en som de rucs els catalans que sense l'ajuda de l'exèrcit no som capaços ni de conservar la nostra fauna autòctona. Per internet, un altre insigne ciudadano ja comentava que quin error tan greu haver cedit aquest semental... Després li tocava el torn a la llengua catalana, dient que ens exigeixen el nivell C, que és un català inexistent que s'han inventat i que no parla ningú, que si s'hauria de reivindicar el català d'Alcover, que si Pompeu Fabra (que diu que realment signava Pompeyo Fabra i se li hauria de dir així) va degradar el català, etc... Entenc que no els agradi el català estàndard, quan ells són més de dividir la llengua, de dir que a Fraga parlen una llengua, a Lleida una altra, a Vall-de-roures una altra i evidentment a València, una que no té res a veure amb les altres. També van parlar de Rafael de Casanova, un clàssic que no pot faltar, etc... El menyspreu no pot ser ja més absolut i tot el que sigui català és d'una gran baixesa, tancat, provincià, corrupte, la nostra llengua ens la vam haver d'inventar perquè només teníem un seguit de dialectes mal parlats, la història també és inventada per justificar la nostra existència i permetre la pervivència d'una casta dominant totalitària. Som rates de claveguera. Sort en tenim d'haver estat colonitzats per aquesta gran gent, que nosaltres, desagraïts rebutgem. I després, va el conferenciant i sap dir que ell és català com qualsevol altre i que aquesta és la seva manera de ser espanyol. No, home, no, tu ets un colonitzador que ha nascut aquí, però de català res de res. Perquè per ser català només fa falta voler-ho ser, i tu, diguis el que diguis, ni ho vols ser ni hi tens cap interès en ser-ho; al contrari, el teu interès és acabar de soca-rel amb el problema catalán.

dilluns, 27 de maig del 2013

Sembrar odi

Des de Ciudadanos a la FAES, l’espanyolisme més totalitari ho té clar des de fa temps: potser no podran impedir que Catalunya marxi, però si marxa, marxarà ferida i trencada. Ja ni tan sols s’esforcen en amagar-ho que el seu objectiu és enfonsar el país, ni que sigui amb algun d’ells a dins. És allò tan espanyol del “vale más honra sin barcos que barcos sin honra”.
Aquest passat dissabte, els cadells del partit supremacista etnicista colonialista imperialista assimilacionista i neo-lerrouxista, també anomenat Ciudadanos, celebraven un campus. El retransmetien en directe a través d’internet, i jo, atret per la droga dura que s’hi donava, m’hi vaig connectar una estona.
Esfereïdor era el que s’hi deia. Algunes de les coses que vaig sentir, si s’haguessin dit en un acte de Sortu, aquest partit avui ja estaria il·legalitzat. No sé qui era el qui parlava, que em sembla que ho feia com a suposat historiador que desfeia els falsos mites del "nacionalisme", però va acabar jugant amb el llenguatge bèl·lic; tot amb l'aprovació d'en Jorge Cañas, al seu costat, amb la seva cara de mala llet de sempre i somriure burleta. El conferenciant, va venir a dir que això de l'independentisme no té cap futur, ja que els independentistes no estan disposats a donar la vida per les seves idees, i que per tant, ho tindrien molt fàcil per acabar amb tot això. Deia aquest ciudadano, que quan algú vol molt una cosa, ha d'estar disposat a donar la vida i a vessar sang, però els covards nacionalistes no estan disposats a res, tot això dit de forma ben sorneguera i burlesca. Això no és incitació a la violència? Curiosament, no incitava al seu bàndol, que ja compta amb tot l'immens poder coercitiu de l'estat al seu darrere, sinó que incitava als contraris. Entenc la trampa, i és el que voldrien: convertir l'independentisme en un problema de terrorisme. El terrorisme sempre és dolorós, però difícilment aquests suposats grups terroristes catalans podrien posar contra les cordes l'estat. A més, que crearia un rebuig i distanciament entre bona part de la població i una esquerda profunda en la societat a l'estil del País Basc. Seria dolorós, sí, però els assegura la victòria. En el fons, al qui domina la força bruta, no li fa por haver de competir en qui és més brut. El que els fa por a aquests, és la raó (i sí, estic parafrasejant el "venceréis pero no convencereis..."  d'Unamuno). El que els fa por són milers i milers de persones manifestant-se dient  que volen votar. Això no saben com aturar-ho, o si que ho saben, però el preu és altíssim. Millor mirar de convertir-ho en un conflicte intern català, on una minoria radical ha segrestat les institucions i la ment de part de la població, que exclou i discrimina als vinguts de fora. Uns vinguts de fora que realment són catalans a tots els efectes, però la bilis neo-falangista burxa i burxa per despertar les seves pors i fer-los creure que realment estan discriminats i que són tractats com ciutadans de segona. El que voldrien és tenir un grup nombrós de població d'origen foraster captiva, ressentida, distanciar-la de tot el que fa olor a català, uns eterns immigrants indefensos que els haurien de votar per tenir qui els protegeixi. I amb la força i la suposada legitimitat de tenir un estat al darrere, actuar contra els fanàtics radicals que volen acabar amb la democràcia. Trencar Catalunya, ja ho deia l'Aznar. Que siguem una Irlanda del Nord, amb murs si cal. A continuació, una persona del públic li va preguntar que faria el conferenciant en cas de que s'aconseguís la independència. El qui preguntava ho tenia clar, marxaria, ja que no aguantaria viure en un estat de totalitarisme tan gran. El conferenciant va dir que es quedaria, tot i saber que segurament ho pagaria amb la vida (!) i que continuaria educant als seus fills la seva llengua i els seus valors. Tornem-hi: fer creure que la independència és un projecte ètnic, totalitari i excloent que acabaria amb tota dissidència, quan són ells els únics que exclouen i que s'auto-exclouen. A continuació,  fins i tot va dir que els qui volien la independencia, el que havien de fer és marxar a l'Alguer, a veure si hi cabíem tots... A la tarda el campus continuava, però ja no vaig tenir estómac per més. El que no puc entendre és que incomprensiblement, cap mitjà de comunicació ha dit res d'aquest campus i de tot l'odi que s'hi va incitar.
Sembla que aquest matí, en Vidal Quadras també ha parlat de tot això com si es tractés d’un problema d’ordre públic. S’intervé la Generalitat i si hi ha disturbis actuen els mossos. Així de fàcil ho veuen ells.  No volen veure que el que tenen al davant són milers de persones que demanen votar, i això no ho poden aturar amb violència.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Joyeux Noël

Molt recomanable la pel·lícula que van fer ahir a la nit a la 2, "Joyeux Noël" (Feliz Navidad). Mai he pogut entendre les minses audiències de La 2 o el depauperat 33 quan tenen una programació d'una gran qualitat. Són els dos únics canals, que sempre es poden mirar amb la seguretat que no et faran sentir vergonya aliena. Malauradament, sembla que el gran públic prefereix la indigència intel·lectual de canals com tele5 o antena3 i, malgrat em dol, tv3 en alguns moments.
Doncs bé, la pel·lícula d'ahir a la nit a la 2 era sobre el conegut episodi de la Primera Guerra Mundial, en que una nit de Nadal, soldats dels dos costats de la trinxera van celebrar junts el Nadal, descobrint en l'enemic una persona en la seva mateixa situació, una persona tan innocent com ells, una persona utilitzada com a carn d'escorxador per unes elits no preocupades precisament pel seu poble.
Sempre he pensat que el més dur després d'aquest episodi, devia ser tornar a disparar (si no és ja dur de per si). Disparar a qui has posat rostre, a qui saps que té les mateixes preocupacions que tu... L'absurditat de celebrar el Nadal amb qui saps que el teu objectiu és anorrear.
Evidentment, almenys això es veu a la pel·lícula, no ho van poder fer, per això van ser castigats i se'ls van emportar cap a d'altres indrets, on l'enemic tornés a ser un monstre sense cara que hem de destruir a qualsevol preu.
Patiment, interior i exterior. I Tolstoi que em ressona dins del cap: "-Per què aquests turments? -Per res, perquè sí".
En fi, una pel·lícula molt senzilla, però de les que m'agraden, de les que no es fan pesades ni un segon, de les que tenen un missatge senzill però imprescindible, de les que  ens fan més persones.