dijous, 28 d’octubre de 2010

Dones

Una de les coses que menys entenc de les dones, és aquesta capacitat que tenen de sentir-se atretes per les persones que menys les valoren i que més mal els hi faran. Sé perfectament que darrera d’aquesta afirmació hi ha una bona part d’enveja i potser una altra de ressentiment, no em fa falta que ningú m’ho retregui. El que dic, ho dic perquè ho he vist sovint. Són els més faldillers i els que menys seriosament s’ho prenen tot, per qui més se senten atretes les dones i els qui se les acaben emportant. La dona vol tenir parella, troba un xic guapo que li riu les gràcies i ja es pensa que ha trobat una mina d’or. Ell el que vol és fotre un clau i l’endemà serà un altre dia. Ella es pensa que la tracta d’una manera especial per ser ella, i ell només s’agafa a la primera que li passa. Em sembla també, que són els més agraciats i amb més armes de seducció els qui tracten pitjor a les dones, ja que saben que tindran les que vulguin sense massa esforç. Per contra, són els d’un físic més modest o més tímids, els que les tracten com a princeses. A vegades m’he trobat intentant aconsellar amigues meves que anaven a per la persona equivocada: “però què fas? que no ho veus que t’ho hem dit tots, que aquest tio és un impresentable”, “si el veig cada dissabte a tal pub grapejant-ne a una de diferent, no ho veus que per ell ets un polvo i prou?”, “si hauries de sentit tot el que explica quan no hi ha xiquetes al davant”, etc... I llavors és quan ella diu: “doncs si amb mi és tan simpàtic i agradable, segur que no n’hi ha per tant”. I llavors ja callo, perquè al final sembles un rabiós envejós, però és quan li diries: “tonta, et penses que si no fos simpàtic i agradable se’n beneficiaria tantes?” I després, a vegades, ve la versió contrària, de sentir al tio explicar que la té al pot i qualsevol dia d’aquests que li vagi bé se l’emportarà a casa, o dir allò de “té un bon polvo, però és estúpida a matar, mireu el que m’ha dit...” i començar a burlar-se d’ella. Algun cop m’he trobat sentint comentaris desagradables d’amigues que m’estimo molt i ha estat una situació bastant desagradable... i jo pensant “ai, si sapiguessis el que diu de tu quan no hi ets”. I has de veure com l’amiga fa tot d’estupideses per un desgraciat, com se li posa carinyosa, com li està a sobre... I al final ve quan se la fot, quan necessita un ombro sobre el que plorar i un amic que l’agafi de la mà i li recordi quant de meravellosa és. Però això i prou...

5 comentaris:

maria ha dit...

No sé perquè passa...però cada vegada més ens n'adonem que ens equivoquem i quan volem fer marxa enrera ja és massa tard.

L'home del sac ha dit...

Crec que mai és tard per fer marxa enrera i reconèixer a un mateix que t'has equivocat.
El que passa sempre és que ens deixem impressionar pel que veiem a primera vista.

Noctas ha dit...

Sí, però després acaben marxant amb l'home protector i bastant bo. Els xulos són els més adients per enamorar-les, però encabat elles tampoc són tan burres i alhora de tenir un fill saben molt bé qui les embarassa...parlo de dones intel.ligents, esclar!

L'home del sac ha dit...

Noctas, doncs serà qüestió d'esperar que vulguin que les embarassi...
XD

Miquel ha dit...

Quin gran retrat! Jo en conec uns quants d'aquests.